Situació
Façana de migdia de la capella.
F. Baltà
És situada al recinte jussà del castell, a la banda de ponent.
Mapa: 36-17(448). Situació: 31TDF127743.
Història
La baselica de Sant Miquel d’Eramprunyà és esmentada el 981, quan s’hi jurà el testament sagramental de Galí, vicari comtal a Eramprunyà. El testament, que havia estat dictat per Galí quatre anys abans, documenta aleshores l’existència del temple, al qual fa un petit llegat. El 1074, en la infeudació de la castlania que feu el vicari Ramon Isimbert a Ramon Guillem, el primer donava al seu vassall tres vuitenes parts de la parròquia de Sant Miquel de l’esmentat castell. Al segle XII hom esmenta algunes deixes, com la del 1129 del clergue Arnau Berenguer, que llegà la tercera part de son moblatge a Sant Miquel i a Sant Climent, al terme d’Eramprunyà, o la del 1141, dels cònjuges Guillem Ramon, vicari d’Eramprunyà, i Estefania, que donaren tres morabatins a l’obra de Sant Miquel i Sant Pere d’Eramprunyà. Dos anys després, quan es jura el testament sagramental d’aquest Guillem Ramon vicari, es diu que ordenava donar a Sant Miquel i Sant Pere d’Eramprunyà tres morabatins per a la seva obra, cosa que vol dir que aleshores l’església era en construcció.
Almenys des d’abans del 1344, l’antiga església mare de Sant Miquel d’Eramprunyà era sufragània de Sant Pere de Gavà. El 1413, com a sufragània de Sant Pere (el visitador no hi anà), hem de creure que hi havia reservada l’eucaristia, que tenia fonts baptismals i el sant crisma, com també cementiri. L’any 1552, hom diu que l’església de Sant Miquel est in totum in terra prostrata. Fou reconstruïda tot seguit, però només tenia culte un dia l’any, quan hi anava el rector de Gavà amb els feligresos, en processó. Hom nomenà un ermità o donat perquè en tingués cura.
Església
L’església, que és ben orientada a llevant, ha sofert moltes transformacions, com la del 1522 o la darrera, del 1868, data que figura a la clau del nou portal obert a llevant, a l’indret de l’antiga separació entre nau i absis, l’espai del qual, rectangular, resta avui descobert fora de l’edifici, mentre que de la seva antiga volta es conserva l’arrencament sobre el mur de migdia. L’antic portal romànic, molt espoliat, és situat a migdia. A la façana de tramuntana l’aparell és de carreus rectangulars, força grans, disposats en filades regulars. La construcció aprofita algunes parets més antigues, com la de migdia, amb un carreuat petit i irregular.
La reconstrucció del segle XII fou la que donà a l’edifici la forma substancial en què ens ha pervingut, encara que amb força alteracions. Degué començar a l’entorn del 1143, moment de les deixes del vicari Guillem Ramon, i la construcció devia continuar durant tot el segle. A migdia s’obrí un ampli portal de mig punt, la llum exterior del qual fa 2,10 m i la interior 1,20 m. Entre ambdues obertures hi ha un arc de plegament on devia anar una arquivolta que potser fou arrencada juntament amb les columnes. L’arquivolta exterior, l’única que es conserva, podria ésser, fins i tot, del començament del segle XIII. És especejada amb dovelles de diferent llargada, l’aresta interior de les quals és tallada en bisell, és a dir, obliquament.
Necròpoli
Una de les tombes antropomorfes excavades a la roca que envolten la capella.
F. Baltà
De l’antic cementiri de la parròquia de Sant Miquel d’Eramprunyà es conserven set tombes excavades en la roca, sis de les quals són antropomorfes i la setena rectangular. Tres de les tombes són excavades vora la capella i les altres damunt la roca de la cisterna, on una de les tombes fou tallada quan es construí aquesta, segurament en temps de Jaume Marc. Totes les tombes són d’adults, menys una que hi ha a tramuntana de l’església, que és infantil, i orientades seguint un eix est-oest, amb l’encaix per al cap del difunt a ponent. Les dues antropomorfes senceres de damunt la roca tenen un grau més gran d’inclinació, mentre que totes les altres segueixen si fa no fa línies de traçat paral·lel. Ni això, ni l’existència d’una tomba rectangular sense cap diferenciat, creiem que pugui ésser atribuït a una diferència apreciable en la datació de les sepultures, que cal situar dins el segle X, en temps de Galí de Santmartí i de la primera església documentada a Eramprunyà.
Bibliografia
- Bolòs-Pagès, 1982, pàg. 86
- Pagès, 1992, en premsa