Situació
Vista general de les ruïnes d’aquesta petita casa monàstica bastida sota una bauma i aspecte interior del seu absis.
ECSA - F. Tur
El conjunt de l’antic monestir de Sant Andreu de la Quera és situat en una balma que domina el pas del riu Segre, en el lloc conegut com la Quera Vella.
Mapa: 35-10(216). Situació: 31TCG812915.
Per a arribar-hi, cal agafar el camí que surt davant del càmping anomenat la Quera, en el quilòmetre 141 de la carretera de la Seu d’Urgell a Puigcerdà; després d’uns tres quarts de forta pujada i d’haver travessat el torrent, s’arriba a unes feixes abandonades, sota mateix del penyal on hi ha la balma que abriga els edificis del monestir. (JAA-MLIC)
Història
L’antic monestir de Sant Vicenç de Pinsent, Pino Sancto en els documents de l’època, ja apareix consolidat al final del segle X; l’any 964 l’església sembla que fou restaurada pel bisbe Guisad d’Urgell. En aquesta data els comtes Sunifred de Cerdanya i Oliba de Besalú, acompanyats d’altres nobles, feren donació a l’abat Sunifred i al monestir de Sant Llorenç prop Bagà, de l’alou i la casa que tenien al lloc de Pinsent, al comtat de Cerdanya, amb l’església de Sant Vicenç i tot el seu terme, comprès des de Pinsent al grau d’Aristot, i de la serra d’Arsèguel fins al castell de Carcolze, amb tots llurs drets comtals. L’any 983, en el moment de l’atorgament de la carta de consagració i dotació de Sant Llorenç prop Bagà, l’església de Sant Vicenç encara era vinculada a aquest monestir. Tanmateix, l’any 1008 Sant Vicenç de Pinsent era donada, sembla que per Ermengol I d’Urgell, al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, del qual depenia encara al segle XII, quan el monestir havia deixat d’existir com a tal i era sols un mas. Si bé és segur que al segle XII el monestir de Tavèrnoles tenia un certs drets a Pinsent, la deixa de Pinsent al cenobi del Valira l’any 1008 presenta certs dubtes, ja que en el document tan sols s’esmenta l’alou de Vinced, i l’any 1050, en el moment en què el monestir de Bagà deixava les seves terres de Cerdanya i Conflent en mans d’un procurador, aquest tenia drets des de Pinsent fins a la Bulatemera, i a més, tenia dret a un quintar de vi pur del mas de Sant Vicenç, que s’ha identificat amb Pinsent.
Els esments al lloc són, d’altra banda, escadussers; així, l’any 1019 hom cita com a límit d’unes terres d’Estamariu el riu que passa pel “monestir”, i l’any 1033, hom va fer donació a Santa Maria de la Seu d’una terra que era a Estamariu, al camí dels molins, i que limitava amb Sant Vicenç.
El mas de la Quera, nom amb què encara es coneix aquest indret, apareix en el Spill… del vescomtat de Castellbò, del 1519, formant part de les possessions d’aquest, i integrat a la batllia i quarter de Castellciutat, dins del terme d’Estamariu. (MLIC)
Església
Del conjunt d’edificis que devien formar el monestir de Sant Vicenç de Pinsent, avui encara són identificables l’edifici de l’església i una petita sala rectangular que forma la façana nord-oest de l’església, que per la seva adaptació a la balma, oberta al SW, té l’orientació entregirada SE-NO.
Tot el conjunt s’assenta sobre un replà artificial, format per un mur de contenció, contemporani de l’obra, que també constitueix la façana sud-oest de l’església. Aquesta és un edifici d’una nau, capçada per un absis semicircular, obert directament, mitjançant un simple plec. El fet que només es conservin unes deu filades dels murs, impedeix de precissar detalls sobre les obertures, les cobertes o l’alçat interior. El mur nord-est, adossat a la paret de la balma, presenta dos pilars on s’aprecien les arrencades de sengles arcs, talment com si es tractés d’arcs formers per a suportar el sostre, fent-lo independent de les parets i el sostre de la balma.
La porta s’obre en la façana nord-oest, encaixada entre el mur de la façana sud-oest i una sala rectangular, també sense sostre, amb la porta en el seu mur sud-oest, i amb una finestra d’una sola esqueixada en la façana sud-est.
L’aparell és de carreuons regularitzats disposats ordenadament en filades uniformes, que es fan un xic més irregulars en els murs de la sala del costat sud-oest del conjunt, diferència que ha d’atribuir-se més a diferències en els processos constructius que a una diferència cronològica relativa entre tots dos edificis, que cal situar com a obres del segle XI per la seva tipologia arquitectònica i constructiva.
Resulta molt temptador de suposar que ens trobem davant el nucli bàsic del monestir format per l’església i la sala dels monjos, conformant una de les formes més elementals d’establiment monàstic, que retrobem en les estructures més antigues de Sant Pere de Graudescales o Sant Climent de Peralta (vegeu vol. XIII, pàgs. 181-186 i vol. VIII, pàgs. 368-389, respectivament, de la present obra), lluny de les formes més desenvolupades d’organitzacions claustrals que caracteritzen els grans establiments monàstics. (JAA-MLIC)
Intervencions arqueològiques
Església troglodítica en ruïnes, que va ser identificada erròniament com a Sant Vicenç de Pinsent en la present obra, vol. VI, pàgs. 201-202, i en totes les obres que l’esmenten. Sant Vicenç era una església i lloc d’hostalatge, ara desaparegut, situat a l’indret dels Banys de Sant Vicenç, al peu de la carretera de la Seu d’Urgell a Puigcerdà. El monestir de Sant Andreu de la Quera, fundat el 855 o 912, consta amb comunitat el 930 i en altres documents. La seva identificació i petit estudi són obra de C. Baraut en la introducció al Diplomatari del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles (segles IX-XIII), “Urgellia” (la Seu d’Urgell), XII (1994-95), pàgs. 39-40. (APF)
Bibliografia
- Pladevall, 1968, pàg. 318; Delcor, 1979, X, pàgs. 143-152; Baraut, 1981, vol. IV, doc. 356, pàgs. 67-71 i doc. 458, pàg. 160; Bolòs-Pagès, 1986, pàgs. 42-45 i 50-52.