Sant Andreu de Vallestàvia

Situació

Antiga parròquia del terme, ara en ruïnes, situada al bell mig del cementiri.

ECSA - A. Roura

L’antiga església parroquial de Vallestàvia, en ruïnes, és al mig del cementiri parroquial situat a uns 300 m aigua avall del poble de Vallestàvia, a un nivell molt més baix i també prop del marge esquerre del riu.

Mapa: IGN-2349. Situació: Lat. 42° 41’ 29” N - Long. 2° 30’ 10” E.

Per a arribar-hi cal seguir la carretera D-13, que s’inicia a la vila de Vinçà. Vallestàvia es troba al cap de 14 km. Del mateix poble —vora la Plaça Vella— surt el camí que, en forta baixada, porta fins el cementiri, on hi ha “l’església vella”. (JBH)

Història

Aquesta església fou una possessió del monestir de Sant Miquel de Cuixà. Així consta per primer cop l’any 1011, juntament amb tota la vall, en la butlla del papa Sergi IV adreçada a aquest monestir: “…valíem Stabiam cum ecclesia Sancti Andreae cum decimis et primitiis suis. Et in eadem valle villas cum terminis et finibus, silvis, et montibus”.

Hi ha diverses notícies posteriors de la parròquia de Sant Andreu de Vallestàvia, com a domini de Sant Miquel de Cuixà. L’any 1351, en un dels sínodes celebrats al monestir, hi assistí el rector de Sant Andreu de Vallestàvia.

Els drets de l’abadia de Cuixà sobre la parròquia i el terme, exercits pel cambrer del monestir, perduraren fins a la Revolució Francesa.

El temple primitiu de Sant Andreu es degué abandonar en construir-se un nou edifici sobre el setial del castell de Vallestàvia, potser al segle XVII. En l’actualitat l’església es troba en ruïnes i desafectada. Alguns anys enrere el municipi va fer-hi obres de consolidació, però això no ha evitat que continuï en estat de ruïna i força abandonada. (JBH)

Església

Planta de l’església, que té oberta al mur nord una capella d’estructura singular.

R. Mallol, segons informació d’O. Poisson

És una església d’una sola nau, força llarga, capçada a llevant per un absis semicircular. La llargada total de l’edifici és de 19,20 m (mida exterior). La nau és coberta amb una volta de canó que descansa sobre arcs laterals de mig punt suportats per pilars: hi ha quatre arcs imbuïts a cada costat de la nau. Aquesta nau és reforçada per un arc toral de mig punt, sobre pilars, situat a la meitat oriental. La volta de l’absis és de quart d’esfera i en la seva comunicació amb la nau és precedida per un arc presbiteral de mig punt, també damunt pilars adossats. Aquestes cobertes es troben en molt mal estat i, en part, enfonsades. La volta de la nau presenta una grossa esquerda longitudinal i al sector de llevant —entre els arcs torals i presbiteral esmentats— ha caigut totalment. Aquest enfonsament ha afectat també un espai important de la volta de l’absis i de l’arc presbiteral. L’església conserva la coberta de lloses de pissarra damunt els trams de volta que no s’han ensulsiat.

La porta d’entrada és a la façana de migdia, a la seva meitat oest. Al sector restant del mateix mur s’obrien dues finestres de doble esqueixada, una de les quals resta tapiada, i totes dues modificades. Al centre del frontis o façana de ponent hi ha una finestra petita, rectangular, d’un sol biaix, que té aspecte de sagetera. A l’absis s’obren dues finestres de doble esqueixada, situades al centre i a la banda de migdia.

A l’extrem occidental de la nau, damunt del frontis, es dreça un campanar d’espadanya. Era de tres pilars closos per dos arcs de mig punt i amb coronament de doble vessant, però només es manté parcialment, ja que ha caigut el pilar del sud. De l’arc corresponent només queda l’arrencada.

Interior de l’església, amb la coberta del sector de llevant esfondrada.

ECSA - A. Roura

L’església presenta algunes transformacions més o menys tardanes. Al mur septentrional hi va ésser afegida una capella, obrint el segon arc lateral des de l’est, el qual serví per a comunicar-la amb la nau. És una capella d’estructura singular, amb planta semicircular molt allargada, coberta amb volta i amb una única finestra, minúscula i d’una esqueixada, a llevant. A l’arc lateral situat just a l’altre costat, al sud, va ésser destruït el parament que emmarcava, amb la finalitat de guanyar espai dins el gruix del mur, segurament per encabir un altre altar.

Sant Andreu de Vallestàvia és una construcció medieval que presenta testimonis de, bàsicament, dues etapes, no necessàriament molt allunyades en el temps. Les diferències formals entre les estructures arquitectòniques que permeten distingir-les són, en alguns casos, força difícils de reconèixer. És fonamental, com és lògic, l’observació dels arcs i les voltes, de les obertures i dels paraments i els seus aparells.

Voltes i arcs

Les voltes de canó de la nau i de quart d’esfera de l’absis han estat bastides amb pedres petites i morter. A la nau s’aprecien les empremtes longitudinals de les llates de fusta de la cintra emprada en construir-la. Al sector conservat de més cap a llevant es veuen encastades algunes gerres de terrissa, amb la boca cap avall (se n’identifiquen quatre i el forat deixat per una altra, desapareguda; segurament n’hi ha més, tapades per l’arrebossat). Devien tenir la funció de descàrrega. A la volta de l’absis les marques de l’encofrat de fusta formen solcs semicirculars.

L’arc toral de la nau ha estat parcialment refet amb ciment. Les dovelles són llargues i estretes, treballades simplement a cops de martell. Té impostes a perfil de pla i bisell. Els seus pilars no sobresurten, ja que són, alhora, els suports dels arcs laterals d’aquest sector.

Una factura pràcticament idèntica presenta l’arc triomfal. El fet que els pilars també siguin comuns amb els arcs laterals motiva que els brancals formin un simple plec i que l’únic element destacat sigui la mateixa arcada de mig punt.

Els vuit arcs laterals o formers (quatre per costat), sobre els quals recolza la volta de la nau, han estat aparellats amb el mateix tipus de dovelles, estretes i llargues, sense poliment. No tenen impostes. Els pilars han estat construïts amb carreuons de formes allargades. L’arc del mur meridional situat més a llevant ha estat modificat, ja que és gairebé rebaixat i tapa la part superior de la finestra que s’obre en aquest punt, la qual, però, també va ésser alterada tardanament.

Portada

La portada consta, al vessant extern, de dos arcs en gradació, el més gran de mig punt i el situat vers l’interior una mica rebaixat. No tenen impostes. L’arc extern i més gran, fet amb dovelles curtes i força ben tallades, presenta la combinació de tres tipus de mineral: pedra calcària, granit i esquist. Les dovelles hi han estat col·locades en alternança, segons el color de la pedra. Resta palesa la voluntat dels constructors medievals d’aconseguir un efecte ornamental, cromàtic, amb uns mitjans pobres i de certa rudesa. L’arc intern té petites dovelles d’esquist, treballades més bastament. L’estructura del vessant intern de la porta és una mica complexa, a causa de les dues etapes constructives presents en aquesta part de l’edifici, on el mur primitiu va ésser augmentat de gruix, com veurem més endavant. De fora cap endins, hi ha una llinda d’esquist, de gran volum, i un tram amb volta de canó acabat en arc de mig punt, fet amb dovelles de calcària porosa o tova.

Finestres

El temple ha conservat cinc finestres, dues obertes a l’absis —al centre i a la banda sud— i tres a la nau —una al frontis i dues a la façana meridional—. Les finestres de l’absis són de doble biaix, amb els arcs de mig punt fets amb dovelles petites i curtes, de tova o pedra calcària porosa, la qual cosa les fa destacar en el parament, aparellat amb blocs d’esquist i de granit. Les dues del mur de migdia de la nau són també de doble esqueixada, però han estat modificades, sobretot la situada més a llevant, que té l’arc de forma rebaixada i els vessants irregulars. L’altra ha estat tapiada i només manté intacte l’arc extern, que és de dovelles de granit, molt petites. La finestra situada al centre de la façana de ponent és d’estructura ben diferent de totes les altres: d’un sol biaix i de forma rectangular, com una sagetera.

Aparell

Té interès l’observació dels aparells per intentar entendre les etapes constructives d’aquesta església. Es poden apreciar força bé, tant en els paraments de l’exterior, com a l’interior, malgrat algunes restes de capes d’arrebossats. Tot el sector occidental de la nau, en una llargada una mica superior a la seva meitat, és construït amb un aparell rústec, d’aspecte arcaic. S’hi han emprat blocs poc grans de granit i d’esquist —amb predomini del darrer mineral—, només trencats o deixats sense treballar. Tot i la irregularitat de formes, les pedres es disposen amb tendència a la sedimentació horitzontal, si bé hi ha alguna filada de lloses inclinades molt esporàdica. El morter resta ben visible entremig de les pedres. Al sector del temple esmentat, aquest aparell ocupa enterament els paraments externs. A l’interior es pot detectar perfectament al frontis i en els espais que queden dins dels arcs laterals, en els punts que no han sofert alteracions.

El sector oriental de l’església —l’absis, enterament, i els trams d’ambdós murs laterals que li són propers— presenta un tipus constructiu força diferent de l’anterior. L’aparell hi és força més regular i molt menys rústec. El formen carreus petits, sense polir, i blocs de pedra bastament treballats, però escollits per la forma allargassada i estreta. També són d’esquist i de granit. S’han col·locat formant filades força seguides. En els junts morterats, entre els carreuons, hi havia les característiques incisions formant rectangles. Pels testimonis que en queden en diferents punts, tant als paraments interns com externs, veiem que en general eran línies incises simples i de poc gruix. Tanmateix, a l’interior de l’absis les juntes eren ressaltades i tenien incisions profundes que havien estat remarcades amb calç o pintura blanca.

Amb aquest mateix aparell han estat bastits tots els pilars i els arcs interiors (toral, presbiteral i laterals). També hi ha vestigis de les juntes incises, que existien entre els carreuons dels pilars, i també resseguint les dovelles dels arcs.

La diferència entre ambdós aparells és més clarament apreciable en els paraments externs. A la façana de migdia, entre les dues finestres, s’observa la lligada que uneix ambdues construccions. En aquest mateix punt, a la part alta del mur, unes filades molt regulars de carreuons —corresponents, per tant, a l’aparell del sector de llevant de l’edifici— han estat fetes per anivellar. A la façana de tramuntana és clara la diferència entre els aparells situats a una i altra banda de la capella que hi va ésser afegida.

Conclusió

Pel que hem hem apuntat fins aquí, entenem que es pot establir l’existència de dos sectors de l’edifici medieval, els quals correspondrien a dues etapes constructives de diferent datació.

El mur perimetral de la nau al sector occidental, fins a poc menys de les tres quartes parts de la llargada actual de l’esmentada nau, correspondria a una pervivència de l’església més antiga. Aquesta església, amb l’aparell més rústec, al qual pertany la finestra-sagetera del frontis, probablement hauria tingut coberta de fusteria a la nau.

El sector oriental de la nau i l’absis semicircular correspondrien a una important reconstrucció del temple, la qual hauria comportat un allargament de la nau i la construcció d’una nova capçalera. En aquest mateix moment es cobriria tot l’edifici amb volta. Per tant, hi correspon tota l’estructura d’arcs laterals bastits per suportar aquesta volta, i també els arcs torals i triomfal i les finestres de doble esqueixada. A aquesta etapa constructiva, de la qual ens han pervingut més elements, pertany l’aparell de carreuó amb juntes incises.

La diferència entre les dues construccions és assenyalada, doncs, per la tipologia de les finestres i per la dels arcs i la volta de la nau, visiblement aplicats a una part d’edifici d’època anterior. I la distingeixen força bé els aparells ja descrits anteriorment. L’estructura complexa del vessant intern de la portada s’explica, precisament, pel regruix del mur primitiu, fet quan s’introduí la volta de la nau.

No és fàcil apuntar una aproximació cronològica gaire ajustada. Desconeixem molts detalls de l’església primitiva, alguns tan importants com la planta de la capçalera. Pensem, però, que les restes subsistents pertanyen, probablement, al temple que existia l’any 1011. Pot datar de la darreria del segle X o de les primeres dècades del segle XI.

L’obra de reconstrucció i ampliació de l’església presenta l’aparell de carreuó amb juntes incises propi de l’arquitectura religiosa del segle XI. Hi lliguen perfectament les voltes i els arcs, i les obertures. Tot i no posseir decoració arquitectònica, s’avé amb les fórmules constructives del romànic de tipus llombard del segle XI. Probablement data de la segona meitat o de cap al final d’aquest segle.

Capella de tramuntana

Aquesta capella mereix un esment a part. La seva planta consta d’un extrem semicircular que és precedit per trams de murs rectilinis. Té volta de canó que encaixa de manera imperfecta amb l’esmentat acabament semicircular. Aquesta volta és feta amb petites lloses, morterades. La coberta crea un sol vessant vers el nord.

Al costat de llevant hi ha l’única finestra. És petita, d’una sola esqueixada, però molt oberta. Per dins té forma rectangular, però per fora posseeix una llinda-arquet monolítica.

L’interior manté rastres d’arrebossat on es veuen vestigis de pintura de color ocre vermellós. L’excavació d’una part del subsòl de la capella ha posat al descobert la base del suport d’altar, que era d’obra de pedra i morter, i cobert d’arrebossat.

Per la unió d’aquesta capella amb la nau del temple, resta palès que es tracta d’una construcció afegida. És, però, una construcció bastida amb una tècnica i una concepció arquitectònica molt arcaïtzant. (JBH)

Excavacions arqueològiques

Ja fa anys, al juliol del 1987, es realitzaren unes excavacions arqueològiques a l’interior de l’antiga església parroquial de Sant Andreu de Vallestàvia; aquests treballs foren duts a terme per un grup d’estudiants i d’arqueòlegs, i la seva finalitat era l’estudi de la indústria metal·lúrgica que, en altres temps, s’havia desenvolupat a la vall del Lentillà. Cal dir que l’interès per dur a terme aquest estudi arqueològic partí de la troballa fortuïta de 9 monedes en aquesta església el mes d’agost del 1977, la més antiga de les quals data del segle XI.

En el decurs dels treballs es trobaren nombroses monedes d’un ampli ventall cronològic, que abasta del segle XIII al segle XVIII. La moneda més antiga que es localitzà, del segle XIII, fou trobada a l’interior de la capella del mur de migdia.

Segons sembla, era un costum antic que els constructors d’un edifici escampessin peces de moneda, després d’haver bastit una construcció important, per tal de deixar l’empremta del seu treball. Aquest costum es perpetuà, en l’arquitectura rural, fins al segle XIX. En aquest cas de l’església de Sant Andreu, tot porta a indicar que els obrers posaren al sòl del temple el ciment en pols sobre una capa d’arena i després hi escamparen petites monedes.

Durant molt de temps s’havia mantingut la hipòtesi de l’existència d’una farga medieval en aquest indret, però cal pensar que és bastant incompatible la instal·lació d’una indústria d’aquest tipus en el mateix lloc on s’efectuen pràctiques religioses. L’estudi de les monedes que delimita el període d’ocupació d’aquest indret per l’església no deixa lloc, en absolut, a l’establiment d’una farga entre el segle XI i el XVIII. (MLIR)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  • Cazes, s.d.*, pàg. 73
  • Marca, 1688, cols. 865 i 981
  • Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàg. 38
  • Ponsich, 1980*, pàg. 125
  • Cazes, 1990, pàg. 40
  • Junyent, 1992, doc. 45, pàgs. 63-68

Bibliografia sobre les excavacions arqueològiques

  • Mut, 1988, pàgs. 17-23