Sant Esteve de Cervelló o Santa Maria de Cervelló o dels Socors

Situació

Vista general de l’antiga parròquia de Cervelló situada en un esperó rocós al peu del castell.

ECSA - J.A. Adell

L’església és situada al vessant de llevant del penyal on hi ha el castell de Cervelló, sota mateix d’aquest i sobre la riera anomenada avui Can Sala, antiga riera de Santa Creu.

Mapa: 36-16(420). Situació: 31TDF127823.

Per arribar-hi cal seguir la N-II pel mig del poble de Cervelló i, passada la seva parròquia modernista, agafar en direcció a migdia el trencall que duu a Can Pitarra i a Can Sala de Baix, el qual s’ha de seguir fins al punt on enllaça amb la carretera de la urbanització que hi ha sobre el castell, que s’ha d’agafar. Tot seguit, a mà esquerra hi ha el camí costa amunt que duu a l’església. (MPP)

Història

Al començament del segle X l’església era dedicada a la Santa Creu, a sant Esteve i a sant Dalmau. EI 904 (donacions que repeteix un document del 910), el comte Guifré Borrell, que residia al castell de Cervelló, donà a l’abat de Sant Cugat unes terres a la vall del castell de Cervelló, on hi ha l’església de Santa Creu. El mateix document consigna que el bisbe de Barcelona, Teuderic, donà a l’esmentat abat perquè la restaurés i en tingués cura l’església de Santa Creu, amb les oblacions i sepultures dels fidels. El comte, però, no devia renunciar del tot a la propietat de l’església, i se’n reservà per al seu domini l’altar de sant Esteve. D’altra banda, l’església es veié beneficiada per les donacions de Matrona, vídua de l’aprisiador Gaufred, i del seu fill Oldeguer, monjo de la cel·la de Santa Creu, establert en aquest lloc per mitjà del monestir de Sant Cugat, cenobi que també es beneficià de les donacions de Matrona. Pel seu testament del 965 el comte Miró deixà per meitats a la seu de Barcelona i al monestir de Sant Cugat la meitat dels alous de Cervelló i les esglésies del seu castell, és a dir Sant Esteve i Sant Vicenç (Sant Vicenç dels Horts), donació que el 993 confirmà el seu germà, el comte Borrell. Això no obstant, entre les dues dates, el 992, els fills d’aquest darrer comte, Ramon i Ermengol, vengueren a Ènnec Bonfill el castell de Cervelló amb els seus termes i esglésies, amb els delmes i les parròquies que hi havia. El cas és que Bonfill, senyor de Cervelló, no renuncià al seu domini sobre la parròquia del castell i, ensems, obtingué del bisbe Aeci, per permuta amb un alou seu de Sants, l’alou que la seu tenia a Cervelló, amb els seus delmes, les primícies i la senyoria. Però Sant Cugat continuava tenint l’altar de Santa Creu de l’església de Cervelló.

Aquesta duplicitat de senyories en una església i el seu alou, la del senyor de Cervelló i la de sant Cugat, comportà nombrosos conflictes feudals. El 1053, Alemany de Cervelló restituí l’alou de la Santa Creu, amb la seva església, a Sant Cugat; havia estat usurpat pels seus avantpassats, que havien exigit violentament i injustament dels seus habitants l’host i l’execució dels serveis dels censos, com també el domini i altres drets de senyoria. La violència durà, diu el document, fins que la potestat del castell pervingué a l’esmentat Alemany, el qual, després de la mort dels seus pares, persistí sobre aquesta qüestió, fins que Déu provocà la seva misericòrdia. Aleshores, acudí a Sant Cugat humilment i devotament i restituí al monestir l’església de la Santa Creu amb el seu alou i amb tots els seus termes i les seves pertinences.

Tot i aquesta restitució, sembla que en realitat el monestir no va arribar a posseir l’església o que, en tot cas, no la posseí gaire temps, perquè entre el 1098 i el 1120 ja no la fa constar entre els seus dominis. Això i el caràcter extraordinari del document esmentat suggereixen que, en realitat, aquest devia ésser producte d’un pacte entre el monestir i el senyor de Cervelló, que devia compensar el cenobi en canvi de l’església, que volia sencera per al seu domini. Si el pacte no fou previ a la redacció del document, devia ésser immediatament posterior. El cas és que ja mai més el monestir no exercí la seva jurisdicció a l’església del castell de Cervelló, anomenada sempre a partir d’ara Sant Esteve de Cervelló. L’església romànica que ens ha pervingut, i que entre les dates esmentades del 1098 i 1120 era probablement quasi acabada, degué ésser edificada enterament pels senyors del castell de Cervelló, altrament el monestir no hi hauria renunciat. No es conserva el document de dedicació del temple romànic, però sí, en canvi, el d’una consagració tardana del temple, del 29 de desembre de 1230, la qual ha de guardar relació amb els fets de guerra que hi hagué pocs anys abans al castell, que el 1223 fou pres després de tretze dies de setge pel rei Jaume I, contra el qual s’havien revoltat els nobles Guillem de Montcada, senyor de Castellví i vescomte de Bearn, i Guillem de Cervelló, per una causa aparentment fútil segons la Crònica. Si hom té en compte que l’església és situada al peu del castell, degué resultar danyada i profanada en aquest setge, per la qual cosa es requeria una reparació i una nova consagració, que no es realitzà sinó al cap d’uns anys, potser perquè hom esperava la seva completa restauració, encara que és possible que també s’endarrerís per la mort del senyor de Cervelló, Guillem de Cervelló, el 1227, i després per la del seu hereu, Guerau I, mort juntament amb el germà del seu pare, Ramon Alemany, en la conquesta de Mallorca, el 1229. L’acta de consagració, molt breu, no en diu res, però, ben significativament, consigna que hom atorga perpètuament un perdó de quaranta dies a aquells qui acudeixin a l’església ben penedits en l’aniversari de la consagració del temple. La cerimònia de consagració fou realitzada pel frare Domingo de l’ordre de Predicadors, bisbe de Baeza, que actuà amb el consentiment i l’autorització del bisbe de Barcelona, Berenguer, i del seu capítol.

Poc després de la consagració, el 15 de març de 1231, el bisbe Berenguer de Palou confirmà la dotació de la parròquia, de la qual detalla els termes. El document és molt interessant perquè esmenta els masos que hi ha, dels quals la parròquia rep el delme dels fruits i aliments, els honors i les vinyes, a més de les esglésies sufragànies de Sant Mateu de la Quadra de Vallirana i Santa Maria i Sant Brici de la Palma, i la de Sant Joan d’Olesa de Bonesvalls, que rep el crisma de la de Cervelló. El bisbe confirmà a la parròquia de Sant Esteve de Cervelló que tingués perpètuament els béns esmentats i tots els seus altres drets, amb la sagrera de trenta passes al seu entorn, llevat dels dos sous i dos diners de l’església de Barcelona, anuals, entre els dos sínodes. Posà sota la protecció eclesiàstica la seva sagrega i condemnà aquell qui la envaís o en furtés alguna cosa. I amenaçà amb l’anatema els qui atemptessin contra la llibertat de l’església i dels seus drets. Aquesta restauració del segle XIII no devia modificar res de l’antiga fàbrica romànica, que ens ha arribat reformada només per unes obres del segle XVI (les capelles laterals amb voltes gòtiques, el portal i el cor), realitzades el 1587 pel mestre d’obres Lleonard Bosc.

L’església parroquial de Sant Esteve de Cervelló fou abandonada el 1872 quan, format lluny del castell el modern poble de Cervelló, hom hi habilità una casa com a parròquia; poc més tard fou bastit un nou edifici parroquial, consagrat el 1902.

Al començament del segle, el rector i l’ajuntament de Cervelló sol·licitaren la intervenció del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, que depenia aleshores de la Mancomunitat, a l’antiga església, l’absis i el cimbori de la qual foren deslliurats del revestiment de guix del segle XVIII, amb la qual cosa es posà al descobert el bonic aparell de pedra romànic. Les teulades, molt fetes malbé i plenes de vegetació, foren reparades. El 25 de setembre de 1922 s’obrí novament al culte, ara com a capella dedicada a Santa Maria de Cervelló o dels Socors. (MPP)

Església

Planta de l’església.

J.A. Adell

L’església de Sant Esteve de Cervelló és emplaçada en un replà tallat artificialment en la pedra sorrenca de la muntanya, en un indret amb interessants vestigis d’hàbitat i una necròpoli alt-medieval (Bolòs, 1990, pàg. 67).

L’església és construïda íntegrament amb pedra de la mateixa muntanya —un gres vermellós molt erosionable— i probablement l’extracció de la pedra per a la seva construcció fou feta en el mateix replà on és emplaçada.

Es tracta d’un edifici d’una nau, coberta amb una volta de canó, de perfil semicircular, reforçada per dos arcs torals i coronada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un tram curt presbiteral, en els laterals del qual s’obren dos nínxols semicirculars, i en el fons de l’absis s’obren tres nínxols, separats per semicolumnes, que suporten les arcuacions i emmarquen els nínxols, al fons dels quals s’obren sengles finestres de doble esqueixada, amb ressalts exteriors.

En el tram de nau immediatament anterior a l’obertura absidal, la volta és substituïda per una cúpula hemisfèrica sobre trompes en forma de petxina, i per un tambor molt esvelt on s’obren quatre finestres. En els murs laterals d’aquest tram de nau s’obren dues capelles rectangulars del segle XVI, cobertes amb voltes de creueria, i obertes mitjançant uns arcs apuntats, sobre els quals descarreguen els suports de l’arc toral de la cúpula que, unit amb l’obertura de dues capelles construïdes el segle XVIII, ha provocat importants lesions estructurals que han obligat a paredar els arcs d’obertura de les capelles. De les dues capelles obertes al costat de les que són situades sota la cúpula, la de la banda sud conserva una interessant decoració en estuc, on figura la data del 1707, any en què cal situar aquesta construcció i, també, probablement, la capella de la banda nord, el mur de la qual s’afeblí per l’obertura de l’escala d’accés a la trona. També s’hi construí el cor, amb volta de creueria, situat en el tram de ponent de la nau, en la façana on hi ha la porta, totalment refeta en estil renaixentista, en el mateix procés constructiu que les capelles laterals de llevant, sobre la qual es conserva un ull circular de la mateixa època.

Vista del cimbori i l'absis de l’antiga parròquia de Cervelló.

MC

Façana de ponent, amb un fris d’arcuacions que ressegueix els pendents de la coberta.

ECSA - E. Casas

En les façanes nord i sud es conserven dues finestres, idèntiques a les que hi ha a l’absis, que palesen l’existència de finestres a totes dues façanes laterals de la nau.

A la banda exterior, l’església presenta unes formes molt alterades per la construcció de les capelles abans esmentades, l’afegitó d’un cos semicircular adossat al mur nord, que és ocupat per l’escala d’accés al cor, i per la construcció d’un campanar de torre sobre la coberta del cimbori, actualment soterrat pel curs de les obres de consolidació efectuades a l’església, on s’accedia per una escala situada en l’angle sud-est de la nau. Malgrat aquestes alteracions, encara és perfectament visible el sistema ornamental de les seves façanes, format per motius llombards d’arcuacions sota el ràfec, en sèries de tres en lesenes, que s’estenen per les façanes laterals de la nau i per l’absis, mentre que la façana de ponent presenta dues lesenes amples laterals i un fris continu que segueix els pendents de la coberta.

Vista interior de la capçalera de l’església, amb el cimbori sobre el qual inicialment es devia aixecar un petit campanar.

ECSA - J.A. Adell

El cimbori vuitavat que defineix exteriorment la cúpula també presenta els mateixos motius ornamentals en les seves façanes. En els trams de nau que corresponen a la cúpula, on hi ha les dues capelles, les arcuacions de les façanes se situen en un nivell més alt que les arcuacions de la resta de la façana, fet que permet plantejar l’interrogant sobre l’estructura original de la capçalera, que Puig i Cadafalch considerava formada per un absis central —conservat— i dues absidioles, que formaven una planta en trèvol, del mateix tipus que l’església de Sant Pere de Ponts (Puig, 1911, pàg. 287), i que es podria afegir a la de Santa Cecília de Voltregà (Adell, 1986, pàg. 378). De tots aquests edificis, potser el de Santa Maria de Cervelló fou un dels exemples més purs d’aquest tipus, si es considera el cas de Sant Pere de Ponts, amb el seu campanar vuitavat, una excepció dins el tipus general.

En aquest context, l’església de Santa Maria de Cervelló constitueix un magnífic exemple de les formes més decorativistes de l’arquitectura del segle XI català, en consonància amb l’església del monestir de Sant Ponç de Corbera, que podem incloure dins la mateixa escola arquitectònica. En aquest àmbit, cal assenyalar les similituds formals entre l’església de Cervelló i determinats edificis osonencs, com l’església de Sant Pere de Savassona, on es repeteixen els mateixos motius ornamentals que a Santa Maria de Cervelló. D’altra banda, l’aparell de l’església, de carreuó, simplement escairat, disposat molt uniformement, s’inscriu dins les fórmules més habituals de la construcció del segle XI català, època en què cal destacar la curiosa formalització dels suports de la cúpula, en forma de trompa i petxina, que s’aparten dels models més comuns, en un edifici que, com Sant Ponç de Corbera, hem de considerar entre les millors obres de l’arquitectura del segle XI, després de les grans construccions de la primera meitat del segle. (JAA)

Necròpoli

Una de les tombes antropomorfes que es troben al sector sud-est de l’edifici.

F. Baltà

Prop de Santa Maria de Cervelló s’ha conservat un antic cementiri de tombes antropomorfes. Se’n conserven dotze, totes d’adults, agrupades les unes a la part sud-oriental del temple i les altres a prop, tocant a un parell de coves que s’hi obren i que tenen indicis d’haver estat retocades per a habitació, tal volta possibles ermitatges antics. Totes tenen encaix per al cap i les espatlles més o menys marcades. Algunes conserven l’encaix de la llosa de coberta. Les tombes més antigues han de datar de la primeria del segle X i les altres es devien anar obrant al llarg del segle. N’hi ha una que a la banda sud té una cavitat rectangular al costat, amb la qual es comunica per un reguero superficial. En una de les tombes es trobà l’esquelet d’un home que, gràcies a l’estudi antropològic, hom sap que devia tenir entre trenta-cinc i quaranta-cinc anys. (MPP)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, vol. II, 1911, pàgs. 281-289
• Adell, 1986, pàg. 378
• Junyent, 1960
• Whitehill, 1973, pàg. 52
• Junyent, 1975, pàg. 194
• Pagès, 1979, pàgs. 59-69
• Bolòs, Padilla, Pagès, 1982, pàgs. 377-379
• Pagès, 1983, pàgs. 112 i 113
• Pagès, 1988, pàgs. 4 i 5
• Pagès, 1992, en premsa

Bibliografia sobre la necròpoli

• Bolòs, Padilla, Pagès, 1980, pàgs. 67-80
• Vives, 1980, pàgs. 80-82