Situació
Vista de llevant de l’església, amb l’absis ornat d’arcuacions cegues i lesenes, que el seu arrebossat fa destacar.
ECSA - J.A. Adell
Aquesta capella és situada enmig d’uns prats, vora el castell palau dels Conques, aprofitat actualment com a casa de colònies d’estiu.
Mapa: 32-9 (180). Situació: 31TBH949178.
La partida de Conques es troba a gairebé 2 km al sud-oest d’Ancils, sobre la riba esquerra de l’Éssera, davant d’Erist o Grist, i en un impressionant marc natural pirinenc. Hi mena un camí que surt d’Ancils en l’esmentada direcció. (JBP)
Història
La historia d’aquesta partida de Benasc, de nom idèntic al d’un poble del Pallars Jussà, resta lligada a partir de la baixa edat mitjana a la família dels Bardaixí, una branca de la qual fins i tot n’agafà el cognom. Tanmateix, ara per ara, els seus precedents romànics són obscurs. Hom relaciona l’església de Conques amb el monestir occità de Santa Fe de Conques, d’on procedia el bisbe Ponç de Roda (1096-1104), que alhora afavorí l’establiment d’aquests monjos a Barbastre (1102), però, certament, no hi cap prova documental que avali aquesta hipòtesi. (JBP)
Església
Planta de l’església, amb un cobert adossat a la part ponentina.
J.A. Adell
És un edifici d’una sola nau, coberta actualment per una volta de canó de perfil rebaixat, reforçada per un arc toral, i capçada a llevant per un absis semicircular. A l’obertura de l’absis es conserven dos pilars esglaonats que semblen correspondre als brancals d’un arc presbiteral. Tanmateix, en correspondre’s amb un altre pilar de les mateixes característiques situat a l’angle nord-oest, posen en evidència que l’edifici fou concebut amb un sostre resolt amb, almenys, dues tramades de voltes per aresta, amb l’absis obert directament a la nau. Aquesta estructura devia resultar un exemple simplificat de la solució adoptada a l’església de San Caprasio de Santa Cruz de la Serós (on l’absis té arc presbiteral) i la que es va iniciar, sense concloure, a l’església ribagorçana de Sant Miquel d’Estopanyà. L’adopció de la solució de la volta d’aresta per cobrir edificis de nau única resulta, de tota manera, molt excepcional en relació amb l’ús d’aquest tipus de sostre, comú en les criptes del segle XI o en edificis basilicals, ja sigui a totes les naus o limitada a les naus laterals, com a les esglésies de Santa Maria d’Ovarra, Sant Vicenç de Cardona, Sant Aventí de l’Arboust, la més tardana de Santa Maria d’Alaó o les obres inacabades, o reformades, de Santa Maria d’Àneu, Sant Vicenç de Roda de Ribagorça o la part de llevant de San Juan de Toledo de la Nata. Com aquestes obres, l’església de Conques sembla que no es va arribar a acabar d’acord amb el seu projecte inicial o bé va patir una ensulsiada, i va completar-se amb la volta actual i el seu arc toral, els quals deixen sense sentit els pilars esglaonats de l’embocadura absidal, que foren dotats de cornises motllurades quan es va reformar l’església. Durant el mateix procés de reforma es va construir la porta actual, al mur de ponent, al lloc de la porta original probablement, i també es va sobrealçar la coberta, amb un gran pendent, que amaga el campanar d’espadanya original, ara incorporat al mur de ponent, per sota de l’espadanya actual. Aquest canvi o alteració en el procés de l’obra es fa evident al mur sud, que presenta un desgruix notable a la meitat de ponent.
A l’absis es conserven tres finestres, corresponents a l’obra original, de doble esqueixada.
L’interior és totalment enguixat, fruit dels processos de reforma, i les façanes conserven un arrebossat blanc, que probablement es correspon amb l’acabat original dels paraments, amb la qual cosa es crea un volum que recorda molt el d’altres esglésies de la seva època i estil, especialment a Suïssa, com ara la d’Amsoldingen.
Les façanes nord i sud, sense decoració, conserven, en major o menor alçada, els contraforts dels extrems i del centre del parament, i formen una articulació del mur que retrobem en altres esglésies de la regió, com les de Sant Pere de Sessué, la Mare de Déu de Gràcia del Ru o Sant Aventí de Saünc. Probablement, el prototipus d’aquesta composició s’ha de cercar en la mateixa església de Conques.
Contrastant amb la manca d’ornamentació de les façanes, l’absis presenta una decoració sota el ràfec formada per un fris d’arcuacions, en sèries de quatre entre lesenes, que defineixen tres plafons. Al centre de cadascun s’obre una de les finestres esmentades. L’arrebossat dels paraments dona a la composició de la decoració absidal una extraordinària plasticitat, molt acostada, probablement, a l’efecte pretès pels seus constructors.
Allà on l’arrebossat ho permet, és visible l’aparell de carreuó a penes escairat que forma els murs i que, com l’estructura espacial i decorativa de l’església, palesa la seva plena adscripció a les formes de l’arquitectura llombarda, probablement en els moments de la implantació d’aquest l’estil, a la primera meitat del segle XI. (JAA)
Bibliografia
- Agud, 1951
- Galtier, 1985, núm. 2
- Iglesias, 1985-88, vol. I/1, pàgs. 212-215
- Benedicto, 1995, pàgs. 78-85