Situació
Una vista de l’exterior de l’església des del costat sud-occidental. Cal notar, a més de la robustesa de la construcció, la riquesa ornamental de les finestres i el petit comunidor aixecat al frontis de ponent, obra evidentment tardana.
F. Tur
L’església de Sant Esteve de Pedret pertany a un poblat de masies disseminades per les terres del nord-est del desaparegut estany de Castelló, a la conca baixa de la Muga. Les terres són planes, amb espais ocupats per aiguamolls que són la pervivència de l’antic estany, i també ondulades per tossals de poca elevació. A la vora de l’església hi ha només l’antiga rectoria i dues masies.
Des de la vila de Pau, a la carretera comarcal de Roses a Besalú, s’agafa el camí asfaltat i ben senyalitzat que porta fins a Pedret. Un altre camí surt de la carretera local de Castelló d’Empúries a Peralada. La clau de l’eglésia és guardada a la masia que es troba abans d’arribar-hi, des de Pau. (JBH)
Història
En el precepte del rei Lluís II de l’any 953 que concedí al monestir de Sant Pere de Rodes els drets de pesca de l’estany de Castelló i les tres illes adjacents, en esmentar-ne els límits s’hi anomena el “territorio Petreto” entre els límits orientals.
A la important donació que Guisla, comtessa vídua d’Empúries, va fer l’any 1060 a la seu de Girona, hi havia un alou situat al lloc de Marzà, el qual hom precisa que era dintre els termes de la parròquia de Sant Esteve de Pedret.
En l’acta de consagració de l’església de Sant Joan Sescloses de l’any 1064, s’esmenta que el seu territori parroquial limitava a tramuntana amb el terme de la parròquia de Sant Esteve de Pedret.
El cavaller Ramon Ademar de Rabós l’any 1127 definí i lliurà per 70 sous melgoresos, als sacerdots de Sant Esteve de Pedret, els drets que tenia sobre aquesta església.
L’església de Pedret figura en les Radones decimarum dels anys 1279 i 1280. L’any 1316 apareix esmentada la parròquia de Sant Esteve de Pedret amb motiu de redimir-se el bovatge al comte d’Empúries. També figura en les llistes de parròquies de la diòcesi gironina de l’any 1362 i del final del segle XIV.
L’any 1318 Ramon Jutge, cavaller, com a marmessor de Galceran de Sales, comprà el delme del lloc de Canelles a la parròquia de Vilajuïga, per 600 sous melgoresos, amb destinació a un benefici fundat a l’església de Pedret. El beneficiat, Pere Regulella, prevere de Pedret, subhastà aquest delme i el vengué a Jaume Domènec, prevere de Pau.
Consta que l’abat Arnau de Sant Pere de Rodes establí a la parròquia de Sant Esteve de Pedret, l’any 1358, algunes de les terres que el monestir tenia.
L’església de Pedret ha mantingut la categoria de parròquia, però modernament només d’una manera nominal, ja que, de fet, depèn de la nova església de Marzà.
El poble de Marzà no tenia església i havia continuat pertanyent a la parròquia de Sant Esteve de Pedret. Però, així com Pedret és un poblat dispers, molt reduït, fet agreujat pel despoblament modern de la ruralia, Marzà, tot i ésser també un petit poblet, té un nucli ben consolidat de població agrupada vora les restes del castell medieval que fou dominat pel monestir de Sant Pere de Rodes.
Pels volts de l’any 1940 fou constituït el municipi dit de Pedret i Marzà, coincident amb el territori parroquial, que se segregà de l’ajuntament de Vilanova de la Muga. A causa de la diferent distribució del poblament, ja esmentada, la casa del comú i tots els serveis públics s’establiren a Marzà, i només restà la parròquia a l’antiga església romànica de Sant Esteve de Pedret, distanciada del nucli principal del municipi. Aquesta circumstància fou la que, a la llarga, originà la construcció d’una nova església a Marzà, dedicada als sants Isidre i Antoni, que fou consagrada l’any 1968. A partir d’aleshores ha fet les funcions de parroquial. L’antiga església de Pedret ha romàs gairebé abandonada. EI culte pràcticament no s’hi celebra.
La sagristia que s’adossa a migdia de l’església fa anys que és ruïnosa; la seva teulada és mig enfonsada. Aquesta sagristia, dels segles XVII o XVIII, és l’únic afegitó o refecció de certa importància que presenta el temple, que ha mantingut força sencera l’estructura romànica. (JBH).
Església
L’església de Sant Esteve de Pedret és d’una sola nau capçada a llevant per un absis de planta semicircular. Les seves dimensions són considerades per a un temple rural. És especialment notable per la seva alçada; es dreça damunt un terraplè a causa del desnivell del terreny.
La volta que cobreix la nau és apuntada i seguida. La capçalera és formada per l’absis, que té una volta de quart d’esfera, i un llarg espai presbiteral que el precedeix, amb una volta només lleugerament apuntada, més baixa que a la nau. Aquests espais s’obren per mitjà de simples plecs.
Els dos murs laterals del temple, en llur extrem de llevant, i en coincidència, aproximadament, amb aquest àmbit presbiteral, presenten uns segments de més gruix que la part restant d’ambdós llenços. Aquests trams de mur sobresurten lleugerament a l’exterior i formen cantonades, com si insinuessin un creuer inexistent.
L’interior és totalment arrebossat i decorat amb pintures murals relativament modernes, ja força degradades per la humitat. En els paraments dels murs es practicaren tardanament alguns forats per col·locar-hi altars.
L’església tenia dues portes romàniques, una a ponent i l’altra a migdia. La primera, del frontis, fou inutilitzada, tapiant-la, enuna data difícil de determinar. Actualment només es pot veure, en part, a l’exterior, on és visible un arcde mig punt adovellat, del qual ha desaparegut la meitat septentrional, i els seus muntants. L’obertura resta tapiada amb pedruscall i rajol, a nivell d’aquest arc. És possible que darrere l’aparedament restin, colgats, altres elements de la porta, la qual és probable que s’estructurés en arcades en gradació.
L’únic accés actual a l’església és la porta que hi ha al mur meridional de la nau. Ambdues portes tenen una posició força enlairada respecte al nivell del terreny exterior a causa del terraplenament, ja esmentat, que forma la base de l’edifici. Per arribar a aquesta porta de migdia hi ha una escala adossada i paral·lela al llenç d’aquest costat.
Aquesta porta meridional s’inscriu dins la tipologia corrent en el romànic avançat de l’Empordà i les comarques veïnes (la Garrotxa, el Vallespir, el Rosselló). És de tres arcs de mig punt en gradació, adovellats, amb una llinda i un timpà. L’arc extern és extradossat, a més, per una arquivolta motllurada a manera de guardapols, que s’uneix en els extrems amb les impostes dels arcs, que tenen la mateixa forma. El segon arc, vers l’interior de la porta, pren a l’extrem forma motllurada o d’anell llis. El timpà ha estat encalcinat modernament, però amb tot i això es pot afirmar, gairebé amb tota seguretat, que és llis, sense decoració esculpida i fet amb carreuada. En canvi, al centre de la llinda hi ha un motiu esculpit en baix relleu: una creu inscrita en un cercle. És una creu grega, patent, els braços de la qual originen un petit botó central, lleument ressaltat.
A més de les dues portes descrites i també al mur meridional —entre la portada i l’extrem de ponent— hi ha una curiosa obertura (o fornícula) tapiada. Només és visible exteriorment a causa dels arrebossats interiors. Pels elements que la formen té l’aspecte d’una minúscula porta romànica d’un sol arc de mig punt adovellat i llinda i timpà monolítics. L’espai que correspondria a l’obertura és extremament reduït: té 1 m d’alçada per 60 cm d’amplada. És paredat amb molta cura, amb carreus del mateix material i les mateixes talla i dimensions que els de l’aparell dels murs de l’església, del qualaquest espai no es dierencia gens. És lícit preguntar-se si serví mai de porta, ja que l’aparedament presenta un aspecte molt arcaic. Una exploració del mur, en el parament interior ara colgat per arrebossats tardans podria, potser, esclarir aquest extrem. Cal tenir en compte, tanmateix, que aquesta petita porta es troba, com les altres dues de l’edifici esmentades, enlairada del terreny exterior que envolta l’església, però a l’alçada de sòl de l’interior de la nau.
La il·luminació de l’església prové de tres finestres de doble esqueixada i arcs de mig punt, que perforen, respectivament, els murs del frontis, de l’absis i el de migdia de la nau. Al pinyó de capçalera, sobre l’absis, hi ha un ull de bou que ha estat tapiat.
El vessant exterior de la finestra del frontis, de dimensions força grans, és format per tres arcs en gradació i una columneta cilíndrica amb un capitell a cada banda. L’arc extern és resseguit per una doble arquivolta formada per un fris de dents de serra i un guardapols incurvat que s’uneix pels extrems amb les impostes, de la mateixa secció, que formen també els àbacs dels dos capitells.
La finestra que s’obre al fons de la conca absidal té els dos vessants en gradació. L’extrem presenta, entre els plecs, una arquivolta en forma d’anell o cilindre llis, suportada per dues columnetes coronadaes per sengles capitells.
D’estructura més simple que les descrites és la finestra situada al costat meridional de la nau, entre la porta i l’extrem de llevant d’aquest mur. L’arc exterior és extradossat per una arquivolta formada per un fris de dents de serra i un guardapols incurvat; els vessants són simples i no té columnes ni capitells.
Sobre la façana de ponent, centrant-la, es dreça un campanar d’espadanya de tres pilastres. Aquest campanar romànic fou posteriorment modificat i convertit en una construcció de planta rectangular, coberta amb teulada de doble vessant. Al costat de migdia fou adossat el comunidor, un petit torricó, més baix.
L’absis i els murs laterals de la nau són coronats, a l’exterior, per una cornisa de quart de cercle excurvat. L’aparell —visible només en els paraments exteriors— és de carreus ben escairats, força grossos, de granit, que es disposen en filades uniformes però d’alçades quelcom irregulars, a trencajunt. Els carreus són ben ajustats, bé que en alguns sectors sobresurt el morter. L’absis es dreça sobre una alta socolada o basament de pedruscall i morter.
Per les seves característiques arquitectòniques, Sant Esteve de Pedret és una església que pot ésser considerada de la segona meitat del segle XII. El seu estat de conservació, per ara, no és gaire dolent, però l’oblit en el qual roman permet tenir preocupacions fonamentades amb vista al seu futur. (JBH)
Escultura
Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau rectangular, capçada vers llevant per un absis semicircular. Tenint en compte que es tracta d’un temple mural, les seves dimensions són considerables.
J. Falguera, J. Rodeja, J. Torrent
L’església de Sant Esteve de Pedret presenta, a la façana de ponent i sobre una porta actualment tapiada, una gran finestra de doble esqueixada. A la seva cara exterior, entorn d’una estreta obertura a tall d’escletxa, els arcs en gradació i les pilastres formen uns ressalts on hi ha situades les columnes. De les tres arquivoltes, la més externa és composta per una motllura de dents d’engranatge força erosionada; la següent és de secció rectangular i la darrera mostra al voltant una motllura acanalada, poc ressaltada, en forma de mitjacanya. Extradossada a la finestra, hi ha una motllura incurvada a manera de guardapols.
Detall del capitell de la mateixa finestra, amb dues feres que devoren el cap d’un home, vist d’esquena i nu; una representació que potser al·ludeix al càstig de la luxúria.
F. Tur
Finestra oberta al mur de ponent, amb el joc d’arcs, impostes i elements ornamentals.
F. Tur
Aquesta finestra és flanquejada per un parell de columnes, una per banda, les quals no suporten pas el pes de cap arc, sinó que actuen com un simple element d’ornamentació. El fust és cilíndric i té una superfície totalment llisa. Comunica amb el capitell a través d’un astràgal circular sense decoració. Damunt el capitell hi ha un gros cimaci que es prolonga horitzontalment per la façana, just fins a l’arrencada del guardapols.
El guardapols, la imposta i les dents d’engranatge trenquen amb la monotonia de la façana romànica, però només els capitells oferien una decoració figurada.
El capitell de mà esquerra, segons l’espectador, és molt erosionat, fins al punt de fer impossible qualsevol aproximació a la temàtica de la seva decoració; n’ha desaparegut el relleu pràcticament. Al cantó oposat hi ha un capitell en bones condicions. De forma troncopiramidal invertida, tota la superfície és ocupada pel desenvolupament d’un tema zoomòrfic fins al punt que ha desaparegut l’àbac. Es tracta de dos monstres, probablement lleons amb melenes, amb unes urpes grosses i una cua llarga que passa entremig de les cames posteriors per enrotllar-se en el cos, que comparteixen un mateix cap i devoren un home totalment nu.
El primer principi de l’escultura romànica és la seva supeditació al marc arquitectònic. L’artista, a l’hora de compondre l’escena, s’ha d’esforçar per acomodar tots els detalls al lloc que li ha estat destinat. En aquest cas, l’escultor de Pedret ha col·locat el cos del devorat i la testa dels animals a l’angle del capitell, mentre que a cada una de les seves cares visibles hi ha el cos d’un dels monstres. D’aquesta manera, el capitell és exemple també d’una altra característica de l’escultura: la simetria, ja que ambdues cares són exactament iguals.
A més dels temes de tendència geometritzant (amb llaceries i enreixats), dels capitells vegetals i dels historiats (amb referències a l’Antic i al Nou Testament), l’art romànic ofereix un ampli grup d’escenes protagonitzades per animals fantàstics, en les quals l’artista ha pogut desenvolupar tota la seva imaginació a partir d’uns primers models procedents de teixits, voris i manuscrits(*).
En algunes d’aquestes escenes animalístiques, pel seu mateix caràcter fantasiós i imaginari, no solament s’hi ha de veure una intenció ornamental sinó que també cal cercar-hi un significat més profund relacionat amb a la lluita entre el bé i el mal, tan pròpia de l’edat mitjana, referent als turments dels pecadors. En el capitell de Pedret, doncs, si es té en compte la nuesa i la representació de les parts sexuals del personatge que és devorat, hom hi pot interpretar el càstig d’un luxuriós.
Vista de conjunt de l’exterior de la finestra oberta al mur de l’absis.
F. Tur
L’absis té una finestra de doble esqueixada, formada per tres arcs en gradació; el central, amb una mitjacanya, és suportat per dues columnes de fust cilíndric i llis amb sengles capitells i cimacis. Entre la columna i el capitell hi ha un gros astràgal sense ornamentació. Els cimacis són més grossos que la motllura que suporten i no mostren cap element decoratiu. Els capitells, de forma troncocònica invertida, no presenten els típics àbacs de tres daus. amb el central decorat bé per un floró, bé per un cap humà, sinó que només conserven el dau central llis mentre que els angles prenen una forma triangular.
L’única decoració figurada en aquesta obertura absidal es troba en els capitells i es basa principalment en la representació de testes humanes.
El capitell del costat de migjorn té a la cara frontal un motiu vegetal o geomètric, representat d’una manera molt rudimentària, amb nervis horitzontals a l’interior. Als angles hi ha, a mà esquerra, una fulla grossa, lanceolada; a la dreta hi ha un personatge, el cos del qual ha estat representat d’una manera molt esquemàtica i maltraçuda, mentre que el cap, molt més prominent i gros, presenta els trets fisonòmics també realitzats de manera molt esquemàtica i rude, i aixíles faccions esdevenen severes. A la cara lateral hi ha un altre tema, molt simple, de fullatge.
Capitell del costat de migjorn de la finestra de l’absis.
F. Tur
Capitell del costat de tramuntana de la finestra de l’absis.
F. Tur
El capitell del costat de tramuntana presenta un cap humà a la cara frontal, semblant al del capitell de l’altre costat, sense representació del cos, i un cap d’animal a la cara lateral, de traç també esquemàtic. Entre ells hi ha uns motius vegetals d’escàs relleu; així, als angles superiors, hi poden ésser interpretades unes volutes senzilles(*). Cap d’aquests capitells no admet una interpretació profunda, sinó que hom ha de veure en aquests elements decoratius una simple intenció ornamental. Són escultures de poca qualitat, mal conservades, realitzades per un artista de segona categoria que s’ha limitat a marcar els trets principals. Aquesta manera de treballar barroera es nota també en les columnes poc estilitzades i en la manca de concordança entre la columna i la mitjacanya. Segons J. Puig i Cadafalch, un senyal d’avenç en els portals romànics del segle XII és, precisament, el fet que les arcades ja no tenen cap funció constructiva sinó “que es transformen en formes torals, com una perllongació torçada de les columnes, seguint la mitja circumferència de les primeres”(*). A Sant Esteve de Pedret no hi ha cap indici de continuïtat entre la motllura i la columna.
Per a J. Puig i Cadafalch, les finestres en l’arquitectura del segon període romànic són “portals reduïts de dimensions” als quals manca la llinda i el timpà; són finestres que presenten els mateixos ressalts i solucions que les portalades “des de les de pilans i arquivoltes de secció rectangular, més o menys motllurades, fins a les decorades amb columnes i formes torals, variant el nombre d’arquivoltes amb raó directa de la riquesa de l’edifici i del espessor del mur”(*).
Certament, els elements que formen les finestres de l’absis i de la façana de ponent de l’església de Pedret apareixen repetits en molts portals d’altres edificis religiosos de les valls dels Pirineus orientals, la majoria sota la influència de l’àrea rossellonesa(*). Segons l’estudi de Marcel Durliat, els tipus de portals i de finestres rossellonesos profusament decorats tingueren una àmplia difusió en les terres catalanes, principalment en esglésies modestes i poc importants que desitjaven assemblar-se als grans centres religiosos del moment; els escultors d’aquestes petites esglésies se cenyien als models creats des d’un principi, alhora que copiaven també altres models de la regió. Amb tot, el resultat és una degeneració d’aquesta manera de fer rossellonesa. Segurament els autors de Pedret, de poca categoria artística, es varen limitar a reunir i compondre els diferents elements decoratius que ells ja coneixien o que ja havien vist en esglésies properes.
Sant Esteve de Pedret, pel que fa a la finestra de ponent, recorda Santa Maria d’Agullana i Sant Miquel de Solans, que presenten també el guardapols incurvat i el fris de dents d’engranatge(*); però, fora de les terres empordaneses, és amb les obertures de l’absis de Cornellà de Conflent que mostra certes similituds, bé que l’extraordinària riquesa decorativa d’aquest no pot comparar-se amb la senzillesa i la simplicitat de Pedret.
El segle XII és el moment de renaixement de la columna, que torna a adquirir la importància de l’època clàssica, no solament com a substituta del pilar o adossada a ell, sinó també com a element ornamental de portes i finestres. D’altra banda, és al segle XII que s’esdevé el gran desenvolupament de l’escultura com a part integrant de l’arquitectura.
Ambdues característiques es compleixen en les finestres de l’església de Pedret. Si es té en compte que Marcel Durliat considera l’any 1168, data de consagració de l’església ripollesa de Sant Esteve de Llanars, el moment a partir del qual s’expandeix l’escultura rossellonesa ja formada, hom pot dir que les escultures de Pedret corresponen a la fi del segle XII o a l’inici del XIII, i s’erigeixen com una mostra de l’art popular empordanès. (AAR-JBH)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial De Girona, Girona 1978, Pàgs. 315-316.
Bibliografia sobre l’escultura
- Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i de Sivilla i Josep Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya. Els segles XII i XIII, vol. III-2, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1918. Institut d’Estudis Catalans - Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1983, 2a. ed. facsímil.
- Josep Puig i Cadafalch: L’escultura romànica a Catalunya, dins Monumenta Cataloniae, vol. V, núm. 1, ed. Alpha, Barcelona 1949.
- Marcel Durliat: La sculpture romane en Roussillon, vols. II i III, ed. La Tramontane, Perpinyà 1949 i 1950.
- Eduard Carbonell i Esteller: L’art romànic a Catalunya. Segle XII, Edicions 62, Barcelona 1974.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978.