Sant Esteve de Pontellà

Situació

Fragment corresponent a la part central de l’absis, encaixonat entre dues construccions tardanes, amb una finestra de doble esqueixada i una lesena a la part inferior del mur

ECSA - A. Roura

L’església parroquial de Sant Esteve és situada dins el nucli de població de Pontellà, prop de les restes de les muralles.

Mapa: IGN-2548. Situació: Lat. 42° 37’ 39” N - Long. 2° 48’ 51” E. (PP)

Història

El topònim Ponteliano és conegut des de l’any 876, i als segles següents la vila i el terme són àmpliament documentats. La parròquia de Pontellà és esmentada per primera vegada el 1020, en què Bernat I, comte de Besalú, llegà a l’església de Sant Pere de Castellnou el seu alou situat dins el territori de la parròquia de Pontellà.

Tanmateix, la primera menció directa de l’església de Sant Esteve és del 1115, any en què Guillem Udalgar, vescomte de Castellnou, feu donació a Pere Bernat, bisbe d’Elna, dels delmes de la parròquia de Sancti Stephani de Pontiliano; pocs anys més tard, el 1121, Bernat Berenguer, vescomte de Tatzó, juntament amb la seva esposa Jordana, feren donació d’uns drets a aquesta parròquia. D’altra banda, una butlla del papa Alexandre III, concedida l’any 1163 a favor del monestir de Sant Martí del Canigó, indica que l’esmentat cenobi tenia diversos béns a la parròquia de Pontellà. (PP)

Església

Sant Esteve de Pontellà és una església romànica que ha estat molt transformada. És d’una sola nau amb absis semicircular a llevant i capelles laterals.

L’estructura de la nau és, bàsicament, d’èpoques molt tardanes. Té coberta d’embigat sobre tres arcs de diafragma. Consta que part de les capelles laterals són del final del segle XVIII. És evident que el frontis fou reformat en aquesta mateixa època o ja al segle XIX. Malgrat tot, l’observació dels paraments externs revela pervivències de la construcció romànica. Hi pertany l’extrem occidental del mur de migdia, en el qual ha quedat un fragment de la cornisa extradossada. En el mur de tramuntana es veu part d’un arc de mig punt, de dovelles curtes i amples, que potser pertanyia a una porta. Les capelles situades a cada costat de la banda de llevant de la nau, a manera de creuer, segurament han estat bastides en època romànica. Així ho sembla indicar la finestra sagetera de la capella septentrional, i l’aparell de la meridional fet a base de blocs de pedra desbastats que s’afileren i lliguen amb cantonades de carreus.

L’absis ha estat modificat en la seva coberta, que ara és una volta d’arestes. Conserva el mur romànic fins a una bona alçada. Exteriorment n’és visible la part central, entre dues construccions que s’hi han afegit. Subsisteix la finestra romànica de doble esqueixada, que té arc doble en degradació, de mig punt, amb dovelles curtes i amples de pedra sorrenca, ben tallades i polides, igual que els carreus dels muntants. També al centre d’aquest mur semicircular de l’absis destaca una lesena o ressalt vertical fet amb carreus. Resta tallat o interromput per la finestra. És una solució que, en certa manera, recorda elements semblants a l’absis de Sant Martí de Tatzó d’Avall i de l’absis major de Sant Miquel de Fluvià, a l’Alt Empordà.

A l’aparell de l’absis el morter és ben visible entre les pedres: blocs grossos, només trencats. S’ha conservat un espai amb les incisions o juntes imitant carreuada, fetes amb molta cura, a base de línies dobles, paral·leles. (JBH)

Epigrafia

Làpida funerària de Bernat, de difícil lectura, que es troba a l’interior de l’església.

ECSA - A. Roura

L’església de Sant Esteve conserva tres làpides anteriors a l’any 1300 encastades als murs i que L. de Bonnefoy localitzà dins l’antic cementiri. La més antiga es troba a la dreta de la capçalera del temple, a uns 3 m del sòl. La inscripció és la següent:

HIC JASCET: ARNAUDUS: DE VOBERTA (?)

Que vol dir: “Aquí reposa Arnau de Voberta (?)”. Pel tipus d’escriptura, la làpida no sembla pas que sigui posterior al segle XII, tot i que L. de Bonnefoy atribueix aquest text al segle XIII.

La segona làpida es troba encastada dins el mur sud de l’església, a 1,21 m del sòl. La inscripció que conté és la següent:

HIC JACET G. GUINARDI

Que vol dir: “Aquí reposa G. Guinard”. Sembla que cal datar aquest epitafi dins el segle XII, tot i que Bonnefoy creu que és del segle següent.

En una darrera làpida, en molt mal estat de conservació i de difícil lectura, s’hi pot arribar a llegir:

HOC JACET IN TUMULO BERNARDUS JUNGE
SEP... ... ... .... T: SUPERIS :
... ... ... ... ...  ... ...  FESTINA

Que vol dir: “En aquesta tomba reposa Bernat...”. Bonnefoy creu que cal datar aquesta làpida dins el segle XIII. (PP)

Bibliografia  

Bibliografia sobre l’església

• Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàgs. 65-66 i ap. VII, pàgs. 363-364
• Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 497, pàgs. 6-10
• Cazes, 1990, pàg. 43.