Vila fortificada de Pontellà

Situació

Les restes de les muralles que envoltaven la vila closa medieval es troben prop de l’església parroquial de Sant Esteve. També hi ha vestigis d’altres fortificacions en el punt més alt del nucli urbà, al costat del dipòsit d’aigües.

Mapa: IGN-2548. Situació: Lat. 42° 37’ 39” N - Long. 2° 48’ 51” E.

S’arriba a Pontellà, partint de Perpinyà, per la carretera D-23, després d’haver fet un recorregut d’uns 11 km. (JBH)

Història

El topònim Pontellà, evidentment d’origen romà, figura per primera vegada dins una carta del 18 d’abril del 876, per la qual tres monjos, Ermemir, Teodilà i Todemar, donaren a Sant Germà de Cuixà llur heretat en diversos llocs, entre d’altres, in Ponteliano, al Rosselló. El 29 de novembre del 946, Ermetruit, dona, venia terres del territori de Pontiliano a l’arxipreste d’Elna, Amalric. Pontellà és encara esmentat com a límit nord de la villa de Trullars, dins la carta de donació d’aquest terme a l’església d’Elna per part de la comtessa Ava de Rosselló i el seu fill Sunyer I, bisbe d’Elna (30 de juliol del 972). En aquest document hi ha la interessant precisió següent: “de circi affrontat in ipsa guardia que est in terminio de Pontiliano”. Per bé que situades al Rosselló, aquestes dues localitats eren a mans dels comtes de Cerdanya i, a partir del 988, dels comtes de Besalú. Els vescomtes de Conflent, des d’aleshores, posseïen uns alous a Pontellà i, l’any 1010, hom veu el bisbe d’Urgell Ermengol (fill de Bernat, vescomte de Conflent) cedir al seu capítol —per tal que en fruïssin després de la seva mort i la del seu germà, el vescomte Arnau— “tot el que tenia in villa Pontiliano”, donació confirmada el 1040, en ocasió de la consagració de la Seu d’Urgell. En el testament del 1033, el sant bisbe d’Urgell ja havia renovat la seva donació.

El 1091, en temps de la reforma gregoriana, el bisbe d’Elna, Artau II, en compensació a la renúncia per part de l’ardiaca Guillem Gosbert de Castellnou i el seu nebot, el vescomte Guillem Udalgar, a llurs pretensions sobre Trullars, els va cedir dos importants alous a Pontellà, un dels quals havia estat donat anteriorment a l’església d’Elna pel vescomte Ramon Bernat de Cerdanya i Conflent. Des d’aleshores, els vescomtes de Castellnou posseïren l’essencial de la senyoria de Pontellà. L’any 1272, l’infant Jaume d’Aragó, futur rei de Mallorca, reconegué al vescomte Guillem VI de Castellnou, que posseïa les justícies civils i criminals i el mer i mixt imperi a tota la parròquia de Sant Esteve de Pontellà.

Després de la mort de Jaspert V, darrer vescomte de Castellnou (†1321), la senyoria de Pontellà, tinguda un temps per la seva filla Sibil·la, fou atribuïda per Jaume III de Mallorca, l’any-1326, al valencià Martí Carbonell, el qual la vengué a Pere Ramon de Codalet, majordom reial. El 1344 Pere el Cerimoniós la hi confiscà, ja que Pere Ramon havia restat fidel al seu desafortunat senyor. Pontellà passà després per diverses mans: al valencià Pere Fuster, a Francesc de Bellcastell, el qual era senyor de Pontellà el 1353, al seu fill Joan de Bellcastell, vers el 1368, i cap al 1375, al seu propi germà, Pauquet de Bellcastell. Objecte de processos i fins i tot segrestada (1377), la senyoria de Pontellà fou venuda a l’encant i comprada (el 23 de juny de 1378) per Gueralda de Codalet, filla de Pere Ramon i vídua de Dalmau del Voló, pel preu de 3 050 lliures de Barcelona. Gueralda i el seu germà Guillem de Codalet, que no tenien fills vius, la vengueren, el 12 de novembre de 1393, a Jausbert Desfonts, el qual en feu donació el 1405 a la seva filla Sibil·la, esposa de Simon de Vallgornera. Passà després per heretatge, successivament, als Vilafranca (1344), als Vivers (1498), als Albert (1525) i als Ros (1650). Aquests darrers conservaren la senyoria fins a la Revolució Francesa. (PP)

Recinte fortificat

Les restes més vistents actualment del recinte fortificat medieval es troben a la vora de l’església de Sant Esteve, al costat de migdia (el temple parroquial quedava intramurs). En aquest lloc és visible un fragment de llenç d’uns 25 m de llargada que correspon al sector meridional del recinte. Es dreça uns 3 m per damunt del nivell actual del carrer i es pot observar només per la cara interna, ja que a l’exterior té cases afegides. El seu traçat forma una àmplia corba. S’hi obren 11 espitlleres, a diferents nivells, avui totes tapiades. Aquesta muralla ha estat bastida amb còdols i blocs de pedra molt grossos, que en molts llocs es col·locaren inclinats, en filades força regulars. Són travats amb morter abundant.

Aquesta fortificació pot datar dels segles XII o XIII.

A l’extrem nord i en el punt més enlairat del nucli urbà de la vila de Pontellà, al costat del dipòsit d’aigües situat al final del carrer del Fort, a la seva confluència amb els carrers de Tramuntana i del Conflent, hi ha les ruïnes d’una antiga fortificació.

Es tracta de part d’una edificació rectangular, però acabada en un mur corbat en un dels seus costats. Es troba en estat ruïnós i de difícil interpretació. L’alçada actual dels murs és d’uns 4 m com a màxim. Tenen un gruix molt considerable, superior als 2 m en alguns sectors. L’aparell és irregular i descurat, a base de blocs de pedra voluminosos lligats amb abundant morter i amb cantonades de carreus de pedra sorrenca. No sabem si aquestes ruïnes pertanyen al castell medieval de Pontellà, o bé a una fortificació subsidiària, una gran torre albarrana de les muralles, com semblaria indicar el nom que s’ha donat al carrer on avui es troba. (JBH)

La planta de la vila medieval de Pontellà es pot intuir gràcies, d’una banda, a la pervivència de fragments de la muralla i, de l’altra, a la topografia urbana actual. Sembla que l’antiga població, reclosa rere unes muralles, tenia una planta oblonga, lleugerament arrodonida. La longitud total —de sud-est a nord-oest— hom pot suposar que devia ser d’uns 140 m i la seva amplada d’uns 70 m. A l’extrem més oriental hi ha l’església de Sant Esteve. L’urbanisme actual fa pensar que a l’edat mitjana hi devia haver un carrer al davant de les cases adossades a la muralla i diversos carrers transversals; almenys hi devia haver també dos portals, un a prop de l’església i l’altre a l’extrem oposat, sector actualment molt alterat. (JBM)

Bibliografia

  • Bayrou-Castellví, 1987, pàg. 213.