Situació
Esvelta façana d’aquesta antiga parròquia, la part més ben conservada de la seva estructura original.
ECSA - J.A. Adell
L’església parroquial de Sant Esteve és situada a la part alta del poble de Tuixén, que es troba a la confluència de les valls dels rius de Josa i de la Mola.
Mapa: 35–11(254). Situació: 31TCG818767.
Per a accedir-hi, cal agafar la carretera que enllaça la comarca amb Sant Llorenç de Morunys, al Solsonès, a través de la vall de Lavansa. (JAA-MLIC)
Història
El comte Borrell II de Barcelona-Urgell, en el seu testament sacramental del 993, publicat el mateix any, llegà a Santa Maria de la Seu la vila de Tuixen cum villulis et ecclesiis. Aquest llegat fou confirmat en el testament del seu fill Ermengol d’Urgell, del 1007 (1009), i pel seu nét Ermengol II d’Urgell en sengles documents de restitució i confirmació del 1024 i el 1029 a la canònica de la Seu, a qui pertangué fins a la fi de les senyories. Els límits d’aquest llegat eren, segons el document del 1029, el collo Gosal a llevant, el monte…Larb a migdia, l’església de Santa Eulàlia —terme de Cornellana— a ponent, i in kanidell vel in ipso Epinalbo —o Espinalbo, en altres documents— al N.
Són nombrosos els documents on es fa relació d’alous, terres o heretats situats a la vila de Tuixén entre els anys 982 i 1147, i on aquesta s’esmenta amb les variants de Tosxen (993), Toxem (1007), Tosscem (1012), Tuxent (1050), Tossen (1099), o les més emprades de Toxen i Tuxen.
L’advocació de sant Esteve apareix esmentada d’ençà de l’any 963, en la donació feta pel comte Borrell II de Barcelona-Urgell d’un alou in apendicio de Sancto Stephano, in villa de Tuxen, esment que reapareix en documents datats els anys 1042, 1081 i 1082. L’església de Sant Esteve de Tuixén, com a tal, apareix en un document de l’any 966; i en altres de posteriors del 1081 i el 1082; en aquest darrer consta un llegat de 2 sous per als clergues de Tuixén.
En el document ja indicat del 1029, on el comte Ermengol d’Urgell confirma a Santa Maria de la Seu la possessió de la vila de Tuixén amb les seves esglésies, s’especifica que aquestes són “Sancti Stephani protomartiris et Beati Martini confessoris Christi et Sancti Iacobi apostoli”. Desconeixem l’existència a Tuixén d’una església sota l’advocació de sant Martí, o si l’església de Sant Esteve en un primer moment era dedicada a sant Esteve i sant Martí.
En el document de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell la parròquia de Tuxen forma part de les parròquies de la vall de Lavansa.
En el llibre de la dècima de la diòcesi d’Urgell del 1391, la parròquia de Tuixén era integrada al deganat d’Urgellet. Actualment depèn de la parròquia de Gósol. (MLlC)
Església
En l’actualitat l’església de Sant Esteve de Tuixén és un edifici que palesa un llarg procés de transformacions afegits, però que conserva part de la seva construcció original, especialment en el sector de ponent del conjunt.
Aquesta part correspon al sector de ponent d’una església de nau única, coberta amb volta de canó, construïda amb un aparell molt uniforme de carreuons quadrats. La porta s’obre en la façana de ponent, en arc de mig punt, i a la façana sud es conserva una finestra de doble esqueixada, força malmesa.
Sobre l’angle sud-oest es bastí un campanar de torre, amb un sol nivell de finestres a la part alta, i alhora s’afegien capelles a les façanes nord i sud, i la capçalera era substituïda per l’actual presbiteri quadrat.
La situació del campanar pot correspondre a alguna estructura de l’edifici original, per tal com el parament de carreu, en la façana de ponent, s’estén a una alçada superior al ràfec de la façana sud, sense que puguem fer-ne més precisions.
Tanmateix, les característiques de l’aparell aconsellen una datació de l’edifici de cap a la fi del segle XI. (JAA-MLIC)
Talla
Talla de la marededéu repintada fa uns quants anys que es conserva a l’interior de l’església.
ECSA - C. Bergès i L. Badia
A l’interior de l’església de Sant Esteve encara es conserva una talla de marededéu policromada que presenta a la seva esquena una obertura destinada a guardar relíquies. La imatge respon a la representació de la theotokos, és a dir, la Verge coronada com a Domina presentant el seu Fill als homes, que exclou la relació Mare-Fill. Es tracta d’una marededéu en majestat que segueix el model bizantí presentant-se, tant ella com l’Infant, en total frontalitat i simetria. El Fill apareix assegut a la falda de la Verge, reforçant així el hieratisme i la fredor que vol transmetre la iconografia de la theotokos.
L’Infant, amb una expressió adulta, sosté a la mà esquerra un llibre obert damunt el genoll i agafat per la part alta, mentre que amb la mà dreta beneeix. Pel que fa a la mare, recolza la mà esquerra sobre el pit esquerre del nen i amb la dreta sosté un atribut que representa la bola del món.
La Verge apareix asseguda sobre un escambell decorat en les cares laterals per dues parelles d’arquets, motiu molt freqüent al sud de França i que no té res a veure amb el tron de tradició bizantina.
Pel que fa als induments, la Mare duu una túnica vermella d’escot rodó decorada amb flors i un vel mantell de color blauverd que li cobreix el cap i li cau per les espatlles rígidament. Va calçada amb unes sabates negres que surten per sota la túnica, tot formant un plec típic dels exemples més tardans. El Nen vesteix una túnica cenyida de color blau-verd i per damunt un mantell vermell, a la manera de toga romana. Finalment, totes dues figures porten corona de crestes arrodonides i de decoració senzilla.
La restauració i sobretot el repintat recent de la peça fan difícil la seva datació i filiació estilística. La policromia no correspon totalment a l’original, i l’enguixat que hi ha sota el repintat és massa gruixut en algunes zones. No obstant això, creiem que aquesta imatge podria correspondre originàriament a un model d’inspiració bizantina i a una datació d’entre la segona meitat del segle XII i el començament del XIII. (CBS-CLIU-LBM)
Bibliografia
- Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàg. 1259; Baraut, 1979, vol. II, doc. 147, pàgs. 104–105; Bertran, 1979, vol. II, pàgs. 283 i 322; Baraut, 1980, vol. III, doc. 196, pàgs. 30–31, doc. 232, pàgs. 63–65, doc. 233, pàgs. 65–67, doc. 295, pàg. 127 i doc. 300, pàgs. 131–132; Baraut, 1981, vol. IV, doc. 324, pàgs. 38–40, doc. 334, pàg. 49, doc. 383, pàgs. 90–91, doc. 390, pàgs. 96–99, doc. 425, pàgs. 129–130 i doc. 427, pàgs. 131–133; Baraut, 1982, vol. V, doc. 492 (bis), pàgs. 32–33, doc. 528, pàg. 66, doc. 542, pàgs. 76–77, doc. 553, pàg. 86 i doc. 554, pàg. 87; Baraut, 1983, vol. VI, doc. 800, pàgs. 164–165, doc. 861, pàgs. 215–216, doc. 870, pàgs. 222–223, doc. 872, pàg. 224, doc. 878, pàg. 228, doc. 880, pàgs. 230–231, doc. 881, pàgs. 231–232 i doc. 889, pàgs. 237–238; Baraut, 1984–85, vol. VII, doc. 911, pàgs. 42–43, doc. 912, pàgs. 43–44, doc. 946, pàgs. 75–76, doc. 947, pàgs. 76–77, doc. 948, pàgs. 77–78, doc. 949, pàgs. 78–79, doc. 973, pàg. 99, doc. 974, pàgs. 99–100, doc. 988, pàgs. 112–113 i doc. 991, pàgs. 114–115; Baraut, 1986–87, vol. VIII, doc. 1 114, pàgs. 40–41, doc. 1 153, pàg. 83 i doc. 1 170, pàgs. 98–99; Baraut, I 988–89, vol. IX, doc. I 477, pàg. 282 I doc. I 498, pàgs. 302–303.