Situació
L’església parroquial de Sant Feliu de Codines es troba a l’extrem de migdia de la vila i centra el barri històric conegut com la Sagrera.
Mapa: L37-14(364). Situació: 31TDG302153.
Sant Feliu de Codines és a la cruïlla de les carreteres de Mollet a Moià i de Llinars a Sant Llorenç Savall; aquesta darrera passa a frec del barri de la Sagrera. (MDFG)
Història
La parròquia de Sant Feliu de Codines, conjuntament amb les parròquies de Sant Pere de Bigues, de Sant Esteve de Palaudàries, de Sant Mateu de Montbui, de Santa Eulàlia de Ronçana, de Sant Andreu de Samalús i de Sant Genís de l’Ametlla, formava part del terme inicial del castell de Montbui, que els comtes Ramon Borrell i Ermessenda van infeudar a Gombau de Besora al voltant de l’any 990. Més endavant aquests termes formaran la coneguda baronia de Montbui.
La parròquia de Sant Feliu, en concret, apareix sota les formes de “Codes” i “in cute de Fagio”, en els primitius documents de confirmació de béns del monestir de Sant Cugat del Vallès, monestir que va posseir, sembla, el domini inicial, bé que aquest s’havia ja acabat entrat el segle XI. Altres documents del monestir dels anys 986 i 1002, l’anomenen “ecclesiam Sancti Felicis”, i més endavant el seu nom surt ja com “Sancti Felicis de Cudinis” (1058).
Sant Feliu acostuma a esmentar-se com una possessió de Sant Cugat, junt amb les esglésies del Fai (“Sancti Martini et sancti Felicis et sancti Genesii”), en les confirmacions de béns i en les butlles papals fins el 1098, però per aquest temps ja consta certament que no tenia cap vinculació amb el monestir i només s’esmentava per rutina, perquè cada document copiava les llistes de possessions dels anteriors.
Des del 940 figura com a parròquia i el 1059 consta entre les esglésies de l’alou comtal de Montbui que Mir Geribert reclamà com a successor en els drets del seu sogre Gombau de Besora.
Tot això suposa l’existència d’una església a l’època preromànica, de la qual han restat els capitells que més endavant s’estudiaran.
És probable que avançat el segle XII es construís una nova església i que aquesta fos consagrada al final del mateix segle, la qual cosa podria justificar la suposada acta de consagració del 5 d’octubre de 1193, document del qual es té una còpia del segle XIV (1370), però que és un document totalment falsejat. Tant el bisbe consagrant, un tal Ponç de Villar, que no ha existit mai, com expressions internes del document posen en evidència que aquest es va fer, en la redacció actual, al pas dels segles XIII al XIV, bé que podia prendre com a base una notícia històrica certa, com succeeix en altres casos semblants.
No tenim notícies de l’edificació romànica, però, per les visites pastorals del segle XV i XVI, sabem que s’incrementaren el nombre d’altars, com ara el de Santa Maria, Santa Cecília i Sant Grau. No obstant això, l’església no va sofrir transformacions fins al començament del segle XVII, en què es construïren les capelles laterals i es restaurà l’església, la qual sembla que era en un lamentable estat de conservació, segons ho constaten les visites pastorals de l’any 1629.
Al final del segle XVII (1698) comencen les obres de construcció d’un nou temple parroquial, en què s’aprofitava bona part de la construcció antiga però se n’ampliaven les dimensions.
Aquesta nova edificació, totalment barroca, va durar fins la guerra civil de l’any 1936, any en què va quedar totalment derruida. L’any 1943 es va començar a construir l’edifici actual. (MDFG-APF)
Capitells
A la rectoria de Sant Feliu de Codines es conserven dos capitells preromànics. Sembla que van pertànyer a l’antiga església que surt esmentada en la documentació dels anys 986 i 1002. Posteriorment es van reutilitzar en fer l’església romànica, ja estudiada.
Aquestes peces es conservaven des de fa temps al vell cementiri, darrere l’actual església. A causa de les inclemències del temps i del pas dels anys han sofert greus desperfectes, sobretot el capitell petit, el qual es troba en bastant mal estat de conservació.
Esculpits en pedra dura, els capitells estudiats segueixen una estructura molt particular: l’alçada és gairebé idèntica a l’amplada.
Capitell preromànic conservat a la rectoria de l’església.
M. Garriga
Pel que fa al capitell més gran, d’estructura derivada del corinti, que fa 45 cm d’alçada per 39 cm a la part superior i 32 cm a la base, podríem dividir el seu fons en dues parts. La part superior es desenrotlla des del cos cilíndric del bloc per tal de formar l’armadura de les volutes, les quals ocupen gairebé la meitat del cos. No hi ha astràgal. Malgrat el desgast sofert per la pedra, al massís de les tiges que pugen entre les fulles sembla que es distingeixen una mena de calicles nus que s’encorben cap al centre sense arribar a entrellaçar-se. A la part inferior, adossades al bloc, hi ha a cada costat unes fulles d’acant sense treballar, entre les quals hi ha una decoració d’arcuacions ultrapassades d’influència bizantina. Les quatre cares estan treballades de la mateixa manera. Aquest fet vol dir que originàriament era exempt. No obstant això, possiblement podia estar destinat a coronar una columna de l’arc triomfal del presbiteri.
Capitell amb decoració de tipus vegetal, també conservat a la rectoria.
M. Garriga
Quant al capitell petit, que fa 28,5 cm d’alçada per 26 cm a la part superior i 18 cm a la base, podem dir que és derivat del corinti i molt geometritzant, amb fulles als angles i adossades al cos. No té astràgal ni àbac. Malgrat el desgast sofert pel pas del temps, sembla un capitell esbossat, que fa la impressió d’haver estat fet amb molta rapidesa. Aquest capitell potser anava destinat a coronar una de les columnetes d’altar.
Es tracta de dues peces amb una decoració vegetal i sense acabar, que segons F. Hernàndez pertanyen a un grup que va ser qualificat de califal(*). Dintre els exemplars coneguts a Catalunya, concorda en el temps amb els procedents del monestir de Ripoll, consagrat el 977; l’església monàstica de Sant Benet de Bages, consagrada el 972; el monestir de Cuixà, consagrat el 974; Sant Mateu de Bages, i la cripta romànica de Vic.
F. Hernàndez i, més tard, E. Junyent(*) creuen en l’existència d’un taller que treballava amb un fort influx califal, el qual situen al monestir de Ripoll. A partir d’aquí es devia disseminar per bona part del territori, bé fos a través dels artesans que s’hi formaren o a través de les seves obres.
En el cas de Sant Feliu de Codines podem dir que els capitells corresponen a l’època estudiada, del final del segle X, i van ser reaprofitats per a l’església romànica del 1193. És possible que hi hagués un grup d’artesans locals que afavorissin la persistència de les tècniques califals, però amb la intervenció d’altres elements com, per exemple, la influència bizantina. (MDFG)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Palma de Mallorca, 1946
- Abadal, II-2, 1952, pàgs. 183-200
- Rius i Serra, vols. II-III, 1947-49, docs. del 1002 i del 1098
Bibliografia sobre els capitells
- Palma de Mallorca, 1946
- Ainaud, 1948, pàgs. 319-329
- Barral, 1981, pàgs. 115-116