Situació
La vila de Sant Feliu de Guíxols es troba a la costa, al cantó de llevant de la vall d’Aro. El terme és accidentat pels contraforts septentrionals del massís de les Cadiretes o serra de Sant Grau. Emplaçat no pas gaire lluny de l’aigua, a l’indret del nucli urbà medieval, format precisament al seu cantó de llevant i a la seva ombra, hi ha el monestir.
Mapa: 366M781. Situació: 31TEG023256.
Hom pot arribar a Sant Feliu de Guíxols o bé per Llagostera, venint de la carretera o de l’autopista de Barcelona a Girona, o per Tossa i hom ve des de migjorn per la carretera de la costa, o bé per Palamós si per la costa hom hi accedeix des de tramuntana. El monestir es troba dins el nucli de la població, al cantó de migjorn. (JVV)
Història
Mapa de les possessions del monestir de Sant Feliu.
A. Pladevall
L’any 881 Carloman concedia al bisbe Teuter de Girona la plena propietat personal de la vall d’Aro. En establir els límits de la Vall d’Aro, hom precisa que limita a llevant amb el mar, fet que evidencia que el territori de Sant Feliu de Guíxols formava part de la donació. Això fa suposar que en aquest moment el monestir de Sant Feliu no existia, puix que, si hagués tingut territori propi, forçosament hauria limitat amb la propietat del bisbe.
Pergamí original del precepte del rei Lotari al monestir datat el 17 de maig de l’any 968 i conservat actualment a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.
Arxiu Mas
El monestir de Sant Feliu apareix documentat a partir de l’any 968, quan el rei Lotari concedí a l’abat Sunyer el permís per a regir els monestirs de Sant Feliu de Guíxols i de Sant Pol de Mar, simultàniament. En aquesta data el monestir tenia ja importants possessions que el precepte confirmava, com és ara les esglésies de Santa Maria de Fenals i de Sant Martí de Biert i els alous de Solius, Vall-llobrega, Romanyà, Calonge i “Spanitate”. En referir-se a Guíxols, en aquest moment s’utilitza la grafia Iecsalis, la qual pot tractar-se d’un error del copista antic.
Precepte del rei Lotari a favor del monestir de Sant Feliu de Guíxols (17 de maig de 968)
Precepte del rei Lotari, atorgat a petició de la seva mare Gerberga i de l’arquebisbe de Reims Odelric, pel qual és concedit a l’abat Sunyer de regentar de per vida els monestirs de Sant Feliu de Guíxols i Sant Pol de Mar. Hi són confirmats les possessions i els privilegis d’aquests monestirs.
(Crismó) "In nomine sanctæ et individus Trinitatis. Lotharius divina propitiante clemencia Francorum rex. Si sanctæ eclesiæ loca ut dignum est stabilimus auctoritate regia id nobis proculdubio ad mortalem vitam temporaliter exigendam et ad æternam feliciter obtinendam profuturum esse confidimus. Quocirca notum sit omnibus presentibus scilicet et futuris fidelibus quendam relitiosum abbatem nomine Soniarium olim a partibus Gothici regni advenientem serenitatis nostræ presenciam conducente fideli nostro Odelrico Remorum metropolis archiepiscopo adiisse sibique regiæ auctoritatis preceptum super duobus monasteriis a nobis fieri postulasse quorum quidem alterum in honore sancti Pauli consecratum situm est in comitatu Gerundense in loco qui dicitur Maritima alterum vero in honore sancti Felicis in eodem comitatu in loco qui dicitur Iecsalis. Placuit itaque celsitudini nostræ ejusdem abbatis peticioni annere et ex consilio gloriosæ genitricis nostræ domnæ Gerbergæ sublimis reginæ suggerente etiam prefato archiepiscopo aliisque fidelibus nostris pro Dei amore ejusque sanctorum honore et æterna reteribucione rem istam regaliter efficere tali videlicet modo ut idem abbas Soniarius eadem duo monasteria dum ipse in carne vixerit quia de ipsis duobus unius benedictionis electionem suscepit simul habeat in manu et potestate sua regulariter sibi commissa gubernans et animarum lucris studiose invigilans. Post decessum vero ejus separatione ab invicem facta singulis coenobiis singuli præsint et magis prosint abbates ad nullum principem nisi ad solum regem Franciæ; respicientes et secundum regulam sancti Benedicti ibidem regulariter conversantes animas Deo verbis et factis lucrantes fructum boni operis in sancta religione pie exercentes ut ex ovibus suæ curæ commendatis mereantur habere graciam æternæ mercedis. Predicta autem monasteria res omnes quas habent vel quecunque in postmodum Deo auxiliante habitura vel adquisitura sunt regiæ institucionis decreto sublimiter ordinamus atque legaliter statuimus ut in perpetuum jure quieto inviolabiliter absque ulla contradictione sub reverencia ecclesiasticæ dignitatis habeant et sine fine possideant et cum omni rerum suarum integritate tranquilla et immota permaneant. Monasterium igitur Sancti Pauli aloda sua hoc est in Lavendarias et in Parietes et ipsum alodum quod Elias dedit Sancto Paulo et Corron quod dedit ei Audegarius vicecomes. At monasterium Sancti Felicis aloda sua et ecclesias suas hoc est Fenalis cum ecclesia Sanctae Mariae et Bierto cum ecclesia Sancti Martini et Olivos et valle Lubrica de Romaniano in valle Araze et in Colonico et Spanitate et in Valiese comitatu. Et quicquid predicta monasteria umquam habuerunt aut habent in predictis locis et in prenominatis comitatibus vel quodcunque Deo adjuvante in posterum adquirere sibi potuerint totum hoc ut dictum est firmissime et semper teneant. Insuper et hoc predictis monasteriis regali licencia concedo et pro Dei amore relaxo ut nullum umquam censum vel debitum de aliqua rerum suarum possessione alicui persolvant sed libere omnia sua nostra regali absolutione possideant et nulli umquam alternis nisi solum regali subdita sint potestati. Ceterum si quis in futurum huic regiae auctoritatis precepto aliquam controversiam forte inferre temptaverit omni emendatione congrua secundum legem ecclesiasticam Deo et sanctis ejus ob hoc satisfaciat et ut reus majestatis temeritatis suæ poenas exinde persolvat immo et sic hujus auctoritatis nostrae decretum inviolabile permaneat semper et firmun. Ut autem hoc ipsum perpetua stabilitate perduret jugiter inconcussum manu propria corroboravi et sigillo nostro muniendum mandavi.
Actum apud urbem Laudunensem XVI kalendas junii, anno Incarnationis Dominicaæ DCCCCLXVIII domno vero Lothario rege glorioso regnante XVI indicione XI.
Signum domini Lotharii (Monograma) regis gloriosissimi.
Gezo cancellarius ad vicem domini Odelrici archiepiscopi summique cancellarii recognovit et subscripsit. (Rusc. Lloc del segell.)
Datum praedicto kalendarum die in Dei nomine feliciter. Amen."
Original: Arxiu de la Corona d’Aragó, de Barcelona, Pergamí, sense segell, de 440 mm d’alt per 625 mm d’ample.
Còpia del segle XVI: Museu Arqueològic de Girona, Cartoral de Sant Feliu de Guíxols, f. 21.
Còpia del segle XII: Arxiu de la Cartoixa de Montalegre. Actualment perduda.
Còpia del segle XVII: Bibliothèque Nationale de París, col·l. “Baluze” 107, f. 362.
Còpia del segle XVII: Bibliothèque Nationale de París, col·l. “Baluze” 238, f. 304.
Còpia del segle XVIII: Biblioteca de Catalunya, P. Pasqual: Monumentos, 11, pàg. 17.
Yepes: Canónica de la Orden de S. Benito, 3, apèndix 21.
Pèire de Marca: Marca hispanico, sive limes hispanicus, París 1688, apèndix 108.
Jeroni Pujades: Crónica, 7, pàg. 140.
Bouquet: Recueil, 9, pàg. 632.
Halphen-Lot: Recueil, núm. XXXI.
Ramon d’Abadal: Els diplomes carolingis a Catalunya, pàgs. 202-204.
Traducció
"En nom de la santa i indivisible Trinitat. Lotari, per la clemència de Déu rei dels francs. Si amb la nostra autoritat reial donem estabilitat als llocs de la santa Església tal com escau, confiem que això ens ajudarà sens dubte a passar la vida moridora sotmesa a la temporalitat, i a obtenir benauradament la vida eterna. Per això, que sàpiguen tots els fidels, tant presents com futurs, que l’abat anomenat Sunyer, un home ple de religió, vingué en altre temps de la regió del regne dels gots, comparegué en presència de la nostra serenitat acompanyat del nostre fidel Odelric, arquebisbe de la metròpoli de Reims, i demanà que li féssim un precepte de la nostra reial autoritat sobre dos monestirs un dels quals, consagrat a Sant Pol, és situat al comtat de Girona, al lloc anomenat de Mar, i l’altre, en honor de Sant Feliu, es troba al mateix comtat, al lloc anomenat Guíxols. Plagué, doncs, a la nostra altesa accedir a la petició d’aquest abat, i, per consell de la nostra gloriosa mare, l’excelsa reina senyora Gerberga, i també per indicació de l’esmentat arquebisbe i d’altres fidels nostres, fer-li aquesta concessió reial per amor de Déu i en honor dels seus sants, i per l’eterna retribució. Ho fem de manera que l’esmentat abat Sunyer, atès que rebé dels dos monestirs la benedicció d’una elecció, els tingui tots dos a les seves mans i sota la seva potestat durant tota la seva vida mortal governant d’una manera regular allò que li ha estat confiat i vetllant assíduament pel profit de les ànimes. Després de la seva mort, un cop feta mútuament la separació, que hi hagi un abat al capdavant de cada monestir i que hi siguin de més i més profit, sense fer cas de cap altre príncep que no sigui el rei de França, vivint en aquests llocs d’una manera regular d’acord amb la regla de sant Benet, guanyant ànimes per a Déu tant amb paraules com amb obres, excercitant pietosament el fruit de les bones obres dins la santa religió, de manera que les ovelles encomanades a la seva cura mereixin d’obtenir el premi de la gràcia eterna. Per aquest decret de la institució règia manem solemnement i establim legalment que els esmentats monestirs tinguin per sempre i posseeixin sense fi sota el respecte de la diginitat eclesiàstica, amb dret inalterable, d’una manera inviolable i sense cap mena d’oposició, tots els béns que ara tenen i els que més endavant tindran o adquiriran amb l’ajuda de Déu, i que romanguin emparats en la tranquilla i incommovible integritat de tots els seus béns. El monestir de Sant Pol amb els seus alous, o sigui, a Llavaneres i a Parets, l’alou que Elies donà a Sant Pol, i Corró, que li fou donat pel vescomte Odeger. El monestir de Sant Feliu amb els seus alous i les seves esglésies, o sigui, Fenals amb l’església de Santa Maria, Biert amb l’església de Sant Martí, i Solius a Vall-llòbrega, Romanyà a la vall d’Aro, a Calonge, a Esparredat i al comtat del Vallès. Tot el que els esmentats monestirs tingueren alguna vegada o tenen ara en els llocs damunt dits i els comtats esmentats, i tot el que en el futur podran adquirir amb l’ajuda de Déu, tot això, tal com s’ha dit, que ho tinguin amb plena fermesa i per sempre. A més d’això, dono permís reial als esmentats monestirs i per amor de Déu els eximeixo perquè mai no hagin de pagar a ningú cap cens ni cap impost per la possessió dels seus béns, sinó que posseeixin lliurement totes les seves coses per la nostra reial exempció, i que no estiguin mai subjectes a la potestat de cap altre llevat de la potestat reial. Tanmateix, si en el futur algú intentés moure alguna discussió contra aquest precepte de la reial autoritat, que satisfaci per això a Déu i els seus sants tota l’esmena deguda segons la llei eclesiàstica, i pagui com a reu el càstig pel seu atreviment contra la majestat, i que d’aquesta manera aquest decret de la nostra autoritat romangui ferm i inviolable per sempre. I per tal que això perduri intocable amb una estabilitat eterna, ho hem corroborat amb la nostra pròpia mà i hem ordenat que fos refermat amb el nostre segell.
Fet a la ciutat de Laon, el dia setzè de les calendes de juny, l’any noucents seixanta-vuit de l’encarnació del Senyor, any setzè del regnat del gloriós rei Lotari, onzena indicció.
Signatura del senyor Lotari, rei gloriosíssim.
Gezo, canceller, en lloc del senyor Odelric, arquebisbe i suprem canceller, ho ha reconegut i subscrit.
Donat el dia esmentat de les calendes, en nom de Déu, feliçment. Amén."
(Trad.: Joan Bellés i Sallent)
L’any 993 el comte Borrell deixava al monestir de “Sancti Felicis de Gissalis” un alou situat a “Olius”, és a dir, Solius.
L’any 1016 els comtes Ramon Borrell i Ermessenda confirmaren a “Sancti Felicis cenobii Guixolensis” les possessions de l’alou de “Spanedat” que havia estat donat, amb anterioritat, pels comtes Sunyer i Riquilda (923-947).
Així, doncs, la fundació del monestir devia tenir lloc entre l’any 881, que encara no existia, i el 947, que el comte Sunyer morí.
L’any 1041 fou atorgada al monestir de Sant Feliu la custòdia del castell d’Aro, “Benedormiens”. Pocs anys més tard, el 1053, la comunitat cedí al castell en feu a Bernat Gaufred, senyor de Pals. El seu fill i hereu, Oliver Bernat, usurpà diversos dominis del monestir, fet que li valgué l’excomunió i acabar els seus dies a Terra Santa.
L’any 1117 el comte Ramon Berenguer III intentà agregar els monestirs de Sant Feliu de Guíxols i de Sant Pere de Galligants al de Santa Maria de la Grassa, que era regit pel seu germà Berenguer de Narbona. En oposar-se a l’annexió els monjos de Sant Feliu, Berenguer de Narbona envaí el monestir, però hagué de rectificar-se de la seva acció, segons que sembla, pel fet que hi residia el bisbe de Girona, que l’excomunicà.
L’any 1163 el papa Alexandre III concedí una butlla a favor del monestir per la qual li confirmava les possessions i li atorgava la lliure elecció de l’abat. En aquest moment les possessions d’aquest cenobi s’estenien per la vall d’Aro i per diversos indrets del Baix Empordà i la Selva. Al segle següent aquests dominis s’ampliaren amb diverses possessions a l’illa de Mallorca, per tal com el monestir havia contribuït a la conquesta de l’illa amb 170 homes.
Butlla del papa Alexandre III al monestir de Sant Feliu de Guíxols (1163)
"Alexander Episcopus servus servorum Dei dilectis filiis Berengario Abbati Guixalensis cœnobii ejusque fratribus tam præsentibus quam futuris regulariter substituendis in perpetuum, Piæ postulatio voluntatis effectu debet prosequente compleri ut et devotionis sinceritas laudabiliter enitescat et utilitas postulata vires indubitanter assumat: Eapropter dilecti in Domino filii vestris justis postulationibus clementer annuimus et Guixalense cœnobium in quo divino mancipati estis obsequio prædecessoris nostri felicis memoriæ Vrbani Papæ vestigiis inhaerentes sub beati Petri et nostra protectione suscipimus et præsentis scripti privilegio communimus statuentes ut quascunque possessiones quæcunque bona idem monasterium in præsentiarum juste et canonice possidet aut in futurum concessione Pontificum largitione Regum vel Principum oblatione fidelium seu aliis justis modis Deo propitio poterit adipisci firma vobis vestrisque successoribus et illibata permaneant in quibus hæc propriis duximus exprimenda vocabulis. Ecclesiam sanctæ Mariae de Fanals alodium quod vocatur de Villamagno alodium de Catiano sive de Peruls alodium de Locustaria cum manso quod vocatur Prat et omnibus pertinentibus suis alodium de Panedes et de Spanedad alodium de Rodegario alodium vallis Aradi cum ipsa foxa quæ fuit Richellis Comitissæ alodium quod est parrochia sancti Martini de Romaniano donationes quas Arnulfus Episcopus Almaricus clericus Gaufredus Vitalis et Bernardus filius præfati Gaufredi in Ecclesiam vestram contulerunt cum vivolariis quæ tenuerunt per sanctum Felicem decimas et primitias vallis Aradi et villæ Mordanici et de novis rupturis quæ factæ sunt in alodium sancti Felicis a die qua capta fuit Barchinon usque ad tempora ista sicut ex concessione Rodegarii Episcopi et Canonicorum Gerundensis Ecclesiæ vobis datas sunt domos et possessiones quas habetis in civitate Barchinonæ et in ejus territorio domos quas habetis in civitate Gerundæ alodia et possessiones de Quartiano alodia et possessiones de Lodrich decimas et primitias in villa Olivis et in valle Aradi decimas omnium piscium qui capti fuerint a Conanglon usque ad sanctum Leontium alodium de Fanals decem et octo mansos cum eorum pertinentiis, alodium quod fuit Suniarii Comitis aliuorumque hominum alodium de Colonico alodium quod fuit Bertrandi Arnalli alodium de villare de Vern alodium quod est infra eandem parrochiam alodium de villa Romani de valle Lubrica et de Torrodella de Palatio Frugelli de Iofredi de Buada de Fontanilies de Aguels de Lidrinid de Pubal de valle Durcheras de valle de Palatio Ravani. Obeunte vero te nunc ejusdem loci Abbate vel tuorum quolibet successorum nullus ibi qualibet subreptionis astutia seu violentia præponatur nisi quem fratres communi consensu vel fratrum pars consilii sanioris secundum Dei timorem et beati Benedicti regulam præviderint eligendum. Decernimus ergo ut nulli omnino hominum liceat præfatum monasterium temere perturbare aut ejus possessiones auferre vel ablatas retinere minuere seu quibuslibet vexationibus fatigare sed illibata omnia et integra conserventur eorum pro quorum gubernatione ac sustentatione concessa sunt usibus omnimodis profutura. Salva sedis apostolicæ auctoritate et diocesani Episcopi canonica justitia. Si qua igitur in futurum ecclesiastica secularisve persona hanc nostra constitutionis paginam sciens contra eam temere venire tentaverit secundo tertiove commonita nisi præsumptionem suam congrua satisfactione correxerit potestatis honorisque sui dignitate careat reamque se divino judicio existere de perpetrata iniquitate cognoscat et a sacratissimo corpore et sanguine Dei ac Domini redemptoris nostri Iesu Christi aliena fiat atque in extremo examine districtæ subjaceat ultioni. Cunctis autem eidem loco sua jura servantibus sit pax Domini nostri Iesu Christi quatenus et hic fructum bonæ actionis percipiant et apud disctrictum judicem præsmia æternæ pacis inveniant. Amen.
+ Ego Alesander catholicæ Ecclesiæ Episcopus.
+ Ego Hubaldus Presbyter Cardinalis tituli sanctæ crucis in Hierusalem. + Ego Hubaldus Hostiensis Episcopus. + Ego Hyacintus Diaconus Cardinalis sanctæ Mariæ in Cosmedin. + Ego Bernardus Portuensis et sanctæ Rufinæ Episcopus. + Ego Albertus Presbyter Cardinalis tituli sancti Laurentii in Lucina. + Ego Ardicio Diaconus Cardinalis sancti Theodori. Datum apud Dolense monasterium per manum Hermanni sanctæ Romanas Ecclesiæ subdiaconi et Notarii VII. Kal. Iulii Indicne XI. incarnationis dominicæ anno MCLXIII. pontificatus vero Domini Alexandri Papæ tertii anno quarto."
Pèire de Marca: Marca hispanico, sive limes hispanicus, París 1688, cols. 1336-1338.
Traducció
"Alexandre bisbe, servent dels servents de Déu, als seus fills estimats, l’abat Berenguer del monestir de Guíxols i els seus germans tant presents com futurs que els succeiran d’una manera regular per sempre. Tota demanda eixida d’un voler pietós cal que es vegi satisfeta amb les disposicions adients a fi que rellueixi d’una manera lloable la sinceritat de la devoció, i el benefici sollicitat assoleixi força d’una manera indubtable. Per tot això, estimats fills en el Senyor, accedim benèvolament a les vostres justes peticions i prenem sota la protecció de Sant Pere i nostra el monestir de Guíxols on vosaltres us heu compromès al servei diví, fent-nos seguidors de les petjades del nostre predecessor, el papa Urbà, de feliç memòria; pel privilegi d’aquest escrit el posem sota la nostra empara establint que totes les possessions i tots els béns que en el momet present té el monestir d’una manera justa i canònica, tots els que tindrà per concessió dels pontífexs o per la generositat dels reis i dels prínceps, o per donació del fidels, els que adquirirà amb l’ajuda de Déu per altres mitjans justos, romanguin intocables i en ferm sota la vostra possessió i la dels vostres successors; d’entre aquests volem esmentar nominalment els següents. L’església de Santa Maria de Fenals, l’alou anomenat de Vilademany, l’alou de Caçà o de Peruls, l’alou de Llagostera amb el mas anomenat Prat i amb totes les seves pertinences, l’alou de Panedes i d’Espanedat, l’alou de Roger, l’alou de la vall d’Aro amb la feixa que fou de la comtessa Riquilda, l’alou de la parròquia de Sant Martí de Romanyà, les donacions que feren a la vostra església el bisbe Arnulf, el clergue Almaric, Gausfred Vidal, i Bernat, fill de l’esmentat Gausfred, amb els vivers que tingueren per Sant Feliu, els delmes i les primícies de la vall d’Aro i de la vila de Mordanici i, les noves rabasses que s’han fet a l’alou de Sant Feliu des del dia que fou presa Barcelona fins al moment present, tal com us foren atorgades per concessió del bisbe Roger i dels canonges de l’església de Girona, les cases i possessions que teniu a la ciutat de Barcelona i al seu territori, les cases que teniu a la ciutat de Girona, els alous i possessions de Corçà, els alous i possessions de Llodric, els delmes i les primícies de la vila de Solius a la vall d’Aro, el delme de tots els peixos capturats des de Conangle fins a Salions, l’alou de Fenals, divuit masos amb les seves pertinences, l’alou que fou del comte Sunyer i d’uns quants homes més, l’alou de Calonge, l’alou que fou de Bertran Arnau, l’alou del vilar de Vern, l’alou que hi ha dins la mateixa parròquia, l’alou de Vila-romà, de Vall-llobrega, de Torroella (Mont-ras), de Palafrugell, de Llofriu de Boada, de Fontanilles, d’Anyells de Lidrinid, de Púbol, de la vall Durqueras, de la vall de Parlavà. Ara bé, quan moris tu, que ara ets l’abat d’aquest monestir, o qualsevol dels teus successors, que ningú no ocupi el càrrec mitjançant alguna maniobra d’usurpació o per la força, sinó aquell que s’hagi dignat a elegir els germans de comú acord, o una part dels germans, els més capacitats, segons el temor de Déu i la regla de sant Benet. Decretem, per tant, que cap persona en absolut no tingui llicència per a importunar aquest monestir, o per prendre-li les possessions, o retenir-les un cop preses, o fer-les minvar, o causar-li molèsties amb qualsevol mena de vexacions, sinó que tots els seus béns es conservin intactes íntegrament per satisfer les necessitats de tota mena d’aquells per a la sustentació i administració dels quals han estat concedits. Queda salvaguardada l’autoritat de la seu apostòlica i la jurisdicció canònica del bisbe de la diòcesi. Si en el futur alguna persona eclesiàstica o seglar gosava venir contra aquest nostre document de constitució a gratcient, després d’un segon i un tercer avís, si no esmenava la seva gosadia amb una reparació adequada, que sigui desposseït de la dignitat del seu càrrec i del seu honor i que sàpiga que és reu del judici diví per la iniquitat que ha comès, que sigui apartat del cos i de la sang de Jesucrist, el nostre Déu i Senyor que ens ha redimit, i en el judici final se sotmeti a la venjança que es mereix. En canvi, tots aquells que respectin els drets d’aquest lloc, que tinguin la pau de nostre Senyor Jesucrist de manera que rebin ací en aquest món el fruit de les seves bones obres i trobin davant el jutge perfecte la recompensa de la pau eterna. Amén.
Jo, Alexandre, bisbe de l’església universal. Jo, Hubald, cardenal prevere, del títol de la Santa Creu de Jerusalem. Jo, Hubald, bisbe d’Òstia. Jo, Jacint, cardenal diaca de Santa Maria in Cosmedin. Jo. Bernat, bisbe Portuense i de Santa Rufina. Jo, Albert, cardenal prevere, del títol de Sant Llorenç in Lucina.
Jo, Ardici, cardenal diaca de Sant Teodor.
Donat al monestir Dolense per mans de Germà, sots-diaca i notari de la santa Església romana, el dia setè de les calendes de juliol, onzena indicció, l’any 1163 de l’encarnació del Senyor quart any del pontificat del senyor papa Alexandre III."
(Trad.: Joan Bellès i Sallent)
Abaciologi del monestir de Sant Feliu de Guíxols
| Sunyer | …968-976… |
| Llandric | 1019-1042 |
| Bofill | 1042-1043 |
| Arnau | 1043-1052… |
| Pere Gausfred | …1067- … |
| Esteve | … -1121 |
| Berenguer | 1121-1144… |
| Guillem | …1157… |
| Berenguer | 1160'-1163 |
| Bernat | 1163?-1189 |
| Ramon I | 1189-1199 |
| Ramon II | 1199-1217? |
| Guillem | 1227-1228? |
| Bernat | 1228-1253 |
| Grau | 1253-1276 |
| Bernat | 1276-1281 |
| Gilabert | 1281-1289? |
| Tomàs Sasserra | 1289?-1328 |
| Ramon de Llabià | 1328-1348 |
| Antoni Vidal | 1613-1617 |
| Joan Gorgoll | 1625-1629 |
| Alonso Cano | 1629-1633 |
| Benet Tarrats | 1649-1653 |
| Francesc Pou | 1348-1376 |
| Ramon de Sant Esteve | 1376-1392 |
| Guillem de Samasó | 1392-1408 |
| Galzeran Descatllar | 1408-1421 |
| Berenguer de Perarnau | 1421-1428 |
| Pere Sort | 1429-1431 |
| Bernat de Torrella | 1431-1460 |
| Pere Ràfols | 1765-1769 |
| Abats comendataris | |
| Joan Baptista de Cortadelles | 1461-1473 |
| Joan d’Aragó | 1473-1475 |
| Bernat A. de Rocacrespa | 1477-1508 |
| Pere Isvalies, cardenal de Santa Prudenciana | 1508-1509 |
| Joan Nadal | 1509-1521 |
| Abats triennals de la Congregació de Valladolid | |
| Gabriel Castany | 1521-1524 |
| Francesc Vila | 1524-1528 |
| Guillem Montserrat d’Oms | 1528-1532 |
| Gabriel Castany | 1532-1539 |
| Francesc Bohigues | 1539-1544 |
| Guillem Montserrat d’Oms | 1544-1553 |
| Joan Antic Llombart | 1553-1556 |
| Mateu Barberà | 1556-1559 |
| Jeroni Lloret | 1559-1562 |
| Mateu Barberà | 1562-1565 |
| Joan Casals | 1565-1568 |
| Abats sexennals | |
| Jeroni Lloret | 1568-1572 |
| Joan Casals | 1572-1578 |
| Rodrigo Gutiérrez | 1578-1584 |
| Abats triennals | |
| Miquel Sobrarías | 1584-1587 |
| Tomàs Moyó | 1587-1590 |
| Miquel Sobrarías | 1590-1592 |
| Joan Campmany | 1592-1593 |
| Miquel Sobrarias | 1593-1595 |
| Jaume Forner | 1595-1598 |
| Joan de Valenzuela | 1598-1601 |
| Luis Arévalo Sedeño | 1601-1604 |
| Diego de Marquina | 1604-1607 |
| Miquel Sobrarias | 1607-1610 |
| Joaquim Bonanat | 1610-1613 |
| Abats quadriennals | |
| Alonso Cano | 1617-1621 |
| Antoni Vidal | 1621-1625 |
| Tomàs Becerra | 1633-1637 |
| Alonso de Trujillo | 1637-1641 |
| Benet Tarrats | 1641-1645 |
| Alonso de Trujillo | 1645-1649 |
| Jerónimo de Torquemada | 1653-1657 |
| Plàcid Riquer | 1657-1661 |
| Joan Baptista Martínez | 1661-1665 |
| Jaume Zaragoza | 1665-1669 |
| Maur Monsalvo | 1669-1673 |
| Plácido Campos | 1673-1677 |
| Narcís Isós | 1677-1681 |
| Plácido Campos | 1681-1683 |
| Benet Romaguera | 1683-1689 |
| Felipe de Zuazo | 1689-1693 |
| Benet Romaguera | 1693-1697 |
| Gabriel Sabater | 1697-1701 |
| Juan Ximénez | 1701-1705 |
| Benet Panyelles i Escardó (tres reeleccions) | 1705-1717 |
| Isidoro de Convarem y Cárcer | 1717-1721 |
| Felip Quintana | 1721-1725 |
| Josep Escardó | 1725-1729 |
| Isidoro de Convarem y Cárcer | 1729-1733 |
| Josep Escardó | 1733-1737 |
| Bernat Ponach | 1737-1741 |
| Josep Escardó | 1741-1744 |
| Isidoro Carmona | 1745-1749 |
| Josep Tort | 1749-1753 |
| Bernat Ponach | 1753-1754 |
| Bernat Casanovas | 1754-1757 |
| Isidoro Carmona | 1757-1761 |
| Joan Font | 1761-1763 |
| Antoni Sabater | 1763-1765 |
| Josep Ramon Ponach | 1769-1773 |
| Pere Ràfols | 1773-1775 |
| Isidor Riera | 1775-1781 |
| Benet Massalvà i Argunyol | 1781-1785 |
| Ferran Pouplana | 1785-1789 |
| Benet Massalvà i Argunyol | 1789-1793 |
| Pere Ràfols | 1793-1794 |
| Benet Massalvà i Argunyol | 1794-1797 |
| Ferran Pouplana | 1797-1801 |
| Bonaventura Sans | 1801-1805 |
| Gaietà Riera | 1805-1814 |
| Josep Parareda i Sabater | 1814-1818 |
| Gaietà Riera | 1818-1824 |
| Maur Gras i de Roca | 1824-1828 |
| Bonifaci Bertrana i Dorca | 1828-1832 |
| Josep Parareda i Sabater | 1832-1835 |
(Vegeu també Abats del monestir de Sant Feliu de Guíxols anteriors al 1300).
Entre l’any 1181 i el 1200, els abats concediren privilegis als qui anessin a viure a la vila que s’havia format al voltant del monestir i obtingueren del rei Pere I permís per a poder-hi erigir una fortalesa. La jurisdicció de la vila restà repartida entre el rei i l’abat. Conseqüència d’aquesta divisió fou l’antagonisme que des dels segles XIII i XIV hi hagué entre el monestir i la vila de Sant Feliu. Al segle XVII els monjos intentaren demostrar que el monestir podia ésser considerat castell termenat i, doncs, tenir el domini ple de la vila. L’abat Alonso Cano, l’any 1606, havia escrit una obra per demostrar-ho. Ja des del segle XV apareixen documents que esmenten el castell d’Alabric, que hom suposa antiquíssim, que sembla que fou inventat per tal de recolzar la posició del monestir. L’any 1680 els jurats de la vila van escriure un allegat en el qual intentaven de rebatre els arguments del monestir, però el plet fou resolt a favor del monestir, al qual fou reconeguda la categoria de castell termenat i la població de Sant Feliu l’hagué de reconèixer com a senyor seu.
El monestir, que ja des de l’any 1219 formava part de la Congregació Claustral Tarraconense, l’any 1435 fou unit a la Congregació de Santa Justina de Pàdua i l’any 1515 a la Congregació Benedictina de Valladolid, igual que el monestir de Santa Maria de Montserrat.
Des de l’any 1523 els abats del monestir foren triennals i sempre forasters, i des del 1613 foren elegits cada 4 anys. Aquests abats transformaren el conjunt monàstic amb la construcció, no acabada, d’un gran monestir al gust de l’època.
La comunitat benedictina hi subsistí fins a l’ex-claustració de l’any 1835, moment en el qual hi havia 24 monjos i 4 beneficiats. (JBH-MLIC)
Cronologia del monestir de Sant Feliu de Guíxols
| 881 i 889: | Dos diplomes dels reis carolingis concedeixen a la mitra de Girona la propietat de la vall d’Aro, dintre el límit de la qual es trobava el lloc on hi ha erigit el monestir. |
| 923-936: | La comtessa Riquilda permuta l’alou amb els bisbes de Girona, segons que sembla amb la clara intenció de donar-lo al monestir de Sant Feliu, que en aquell moment devia ésser fundat o refet. |
| 968: | L’abat Sunyer, que sembla que abans era abat de Sant Pol de Mar únicament, es dirigeix al rei franc Lotari per tal que el confirmi com a abat de Sant Pol de Mar i de Sant Feliu de Guíxols. |
| ~ 993: | El monestir possiblement és víctima d’una ràtzia musulmana, la mateixa que destrueix el castell de Caldes de Malavella. |
| 1019: | Els comtes Ramon Borrell i Ermessenda confirmen al monestir de Sant Feliu l’alou dit de Spanedat, el mateix que els comtes Sunyer i Riquilda havien donat al monestir vers l’any 940, que era el que delimitava els privilegis carolingis abans esmentats. El document diu que la donació anterior havia estat destruïda pels pagans. |
| 1041: | La comtessa Ermessenda i el seu germà, el bisbe de Girona, donen a l’abat Landric tots els delmes i primícies i altres drets que tenen a la parròquia de Santa Cristina i el castell de Benedormiens, o castell d’Aro. |
| 1043: | L’abat i bisbe Oliba cedeix, a precs de la comtessa Ermessenda, el monjo i amic seu Arnau del monestir de Cuixà per a abat de Sant Feliu. |
| 1094: | El papa Urbà II rep el monestir de Sant Feliu de Guíxols sota la seva protecció. |
| 1118: | L’abat de la Grassa, Berenguer, s’apodera per la força del monestir de Sant Feliu i expulsa els monjos que s’oposen a la subjecció d’aquest cenobi al de la Grassa. El bisbe de Girona amenaça d’excomunió l’abat de la Grassa, el qual abandona el monestir. |
| 1144: | Sentència judicial entre el monestir i el bisbe de Girona per causa de la possessió del castell de Benedormiens, reconegut com a propi pel monestir, d’algunes terres del seu terme i del delme del peix que es pesca des de Conangle fins a Fenals i Sant Feliu, en la qual són reconeguts alguns drets del bisbe. |
| 1163: | El 25 de juny el papa Alexandre III signa una butlla per la qual posa el monestir sota la seva protecció, li confirma totes les seves possessions i la lliure elecció de l’abat pels seus monjos. |
| 1203: | El 12 de març el rei Pere I confirma els privilegis del monestir i dóna l’autorització per a traslladar i reedificar el cenobi i la vila de Sant Feliu i aixecar torres de defensa a la muntanya de Castellar. També li dóna la jurisdicció civil i criminal sobre la vila i les terres del monestir. |
| 1228: | A les corts de Barcelona l’abat Guillem es compromet a col·laborar en la conquesta de Mallorca amb cinc cavallers armats i 170 peons. Un cop conquerida l’illa, el monestir rep, com a compensació, cases i terres d’allí. |
| 1277: | Un document anomena “porta ferrada” els arcs de la part oriental del monestir, prop del cor, i hi figura que sota aquests arcs eren enterrats els abats. |
| 1285: | El rei Pere II el Gran desterra l’abat de Sant Feliu i segresta els seus béns per no haver estat al seu costat en la croada o invasió del rei francès Felip l’Ardit. Els francesos, que tenien l’estol a la badia de Sant Feliu, destrueixen i incendien la vila i el monestir. La vila queda gairebé despoblada. |
| 1310: | La vila de Sant Feliu ja ha estat repoblada i té consell amb jurats propis. |
| 1328: | L’abat Ramon de Llabià és empresonat a Girona perquè exigeix el dret de ribatge a les mercaderies desembarcades a Sant Feliu amb destinació a Girona. Una sentència reconeix aquest dret al monestir. |
| 1342: | És closa la volta gòtica del presbiteri de l’església del monestir. |
| 1354: | L’abat Francesc Pou ven al rei Pere III la jurisdicció civil i criminal sobre la vila de Sant Feliu, en canvi d’una renda anual de 18 lliures. |
| 1370: | Per tal d’acomodar l’església romànica a la nova obra gòtica, és ensorrat l’absis romànic de l’església del monestir. |
| 1374: | Els pobles de Santa Cristina, Fenals, Romanyà, Bell-lloc i Solius són units a la batllia i jurisdicció reial de la vila de Sant Feliu, amb la qual cosa són alliberats de la subjecció als abats, bé que resten obligats a acudir a la defensa del monestir. |
| 1391: | Els jurats de la vila i els abats es concerten per construir unes muralles noves per a la població i el monestir. L’abat crea una notaria a la vila. |
| 1435-1440: | Són implantats al monestir de Sant Feliu, que té una comunitat de nou monjos, els usos i costums de la Congregació Casinense, o de Santa Justina de Pàdua. |
| 1452: | L’abat Zorrilla edifica la capella de Sant Telm. |
| 1453: | El 22 de febrer el papa Nicolau V concedeix als abats de Sant Feliu l’ús d’ensenyes pontificals. |
| 1461: | Pius II nomena Joan Baptista de Cortadelles primer abat comendatari. |
| 1521: | El 24 d’agost, per una butlla del papa Lleó X, el monestir adopta les constitucions de la Congregació de Valladolid, i els seus abats comencen a ésser triennals. |
| 1523: | El monestir entra a formar part amb ple dret de la Congregació de Valladolid, i hom declara expressament que no estarà subjecte a Montserrat, tal com hom pretenia inicialment. A desgrat d’això, hi ha una estricta relació entre els dos monestirs i molts abats triennals de Sant Feliu ho són després d’haver estat monjos de Montserrat. |
| 1568: | D’acord amb unes noves constitucions de la Congregació de Valladolid, els abats són elegits per un període de sis anys. |
| 1584: | Hom torna als abats triennals. |
| 1590-1600: | Època de plets constants entre els jurats de la vila de Sant Feliu, que en aquest temps construïen el port, i el monestir. Els jurats, per anar contra el monestir, intenten introduir frares augustinians a l’hospital de la vila i es neguen a pagar els delmes. Els forns i les carnisseries de la vila, propis del monestir, també són objecte de litigi. |
| 1613: | Amb Antoni Vidal comencen els abats quadriennals. |
| 1693-1699: | Els francesos ocupen la vila, s’allotgen al monestir i destrueixen el castell i l’ermita de Sant Telm i les muralles de la vila. |
| 1705-1717: | L’abat Benet Panyelles fa construir tota l’ala de migjorn del monestir i el celler i el rebost que hi ha prop de la torre del Fum. |
| 1708: | El monestir guanya el plet del quart contra la vila, però continuen els plets constants amb els jurats. |
| 1730: | L’abat Benet Panyelles és nomenat bisbe de Mallorca. |
| 1738: | La vila guanya el plet contra el monestir sobre la capella de Sant Joan i obté que sigui engrandida i que hi puguin ésser fundats aniversaris i beneficis. |
| 1749-1753: | L’abat Josep Tort decora i transforma l’església abacial de Sant Feliu. |
| 1761: | Es renova el plet del quart. |
| 1794: | Durant la Guerra Gran el monestir és destinat a hospital militar. |
| 1799: | Hom emprèn obres d’ampliació a l’església del monestir. |
| 1821-1823: | Primera exclaustració. Els béns del monestir són subhastats, i l’edifici és destinat a caserna i fortificació. |
| 1835: | Exclaustració definitiva i venda dels béns del monestir. En aquest moment el monestir té 24 monjos i 4 beneficiats. |
(APF)
Església
El monestir de Sant Feliu de Guíxols és actualment un conjunt complex d’edificacions, en el qual hi ha des dels vestigis arquitectònics que es remunten al segle V(*) fins a les grans construccions del nou cenobi, iniciat al segle XVIII, el qual no ha estat mai acabat totalment.
Els elements més importants que es conserven d’època medieval se situen a ponent de l’església, la qual és flanquejada per la torre del Fum, al costat de tramuntana, i per la torre del Corn, al costat de migjorn i precedida pel porxo conegut com la Porta Ferrada. Fins no fa gaires anys aquestes estructures eren totalment irrecognoscibles, ja que eren amagades sota un conjunt d’edificacions parasitàries, les quals s’havien anat acumulant davant la façana de ponent de l’església, a partir del moment en què se situà la porta, a la façana de tramuntana, prop del transsepte. Els processos de restauració s’iniciaren l’any 1931, amb el descobriment de la Porta Ferrada per part de l’associació Amics de l’Art Vell, sota la direcció dels arquitectes Jeroni Martorell i Joan Bordàs. A partir d’aquest moment, continuaren diversos treballs d’eliminació d’elements afegits a aquesta part del monument, no sempre suficientment documentats, els quals plantegen, encara avui, alguns interrogants sobre la naturalesa real de diverses estructures que han estat objecte de restauració.
L’església del monestir de Sant Feliu de Guíxols fou totalment reformada al segle XIV. De l’església preexistent només es conserva el tram de ponent de la seva nau, molt ampla, cobert amb volta de canó i amb la façana decorada amb lesenes, les quals, per lògica, devien ésser rematades per un pis d’arcuacions llombardes no conservat, el qual devia seguir els pendents del pinyó de la façana.
Interiorment, vora la façana, al mur de migjorn, hi ha una arcada perfectament integrada al mur, que tant pot correspondre a un arcosoli com a un pas que es comuniqués amb la torre del Corn i amb les dependències monacals.
Els elements ornamentals de tipus llombard i l’aparell de petits carreus amb prou feines escairats, ben disposats amb juntes incises, situen clarament la construcció d’aquesta part de l’església dins el segle XI, més concretament vers la seva meitat, en època de l’abat Arnau(*).
En aquesta façana s’obre una porta, la qual no respon a l’obra original. Semblen més originals les tres finestres de doble esqueixada, situades al nivell del pis. En canvi, la finestra cruciforme de la part alta respon a una reconstrucció moderna.
Aquesta façana romànica és flanquejada a tramuntana per la torre del Fum i a migjorn per la torre del Corn. Totes dues tenen a la base vestigis més o menys notables d’estructures d’època romana, o sigui, anteriors a l’obra de l’església, la qual en la seva concepció venia ja condicionada per la presència d’aquests importants elements.
La torre del Corn és un edifici de planta rectangular, el qual és mancat de la seva part superior. La base, en una alçada d’uns 4 m, ha estat feta amb carreus de pedra granítica, de grans dimensions, mal escairats, però molt ben disposats, de clara adscripció romana. La part superior de la torre ha estat feta amb petits carreus gairebé sense desbastar, els quals han estat disposats en filades uniformes. Cal assenyalar la tipologia d’una porta situada al nivell del segon pis, en la qual l’arc d’obertura ha estat format per dues grans pedres, col·locades triangularment.
Interiorment la torre presenta evidència de reformes efectuades posteriorment, especialment en època gòtica i coetàniament a la construcció del nou cenobi, al segle XVIII.
Sembla clar que la torre del Corn és una construcció d’època alt-medieval o, si més no, lleugerament anterior, edificada sobre una torre d’època romana i reformada en èpoques posteriors.
Resta pendent de posteriors exploracions i estudis sobre aquest monument escatir fins a quin punt la part alta de la torre del Corn és una obra coetània de la seva base o una construcció que aprofità un basament ja existent abans.
El cas de la torre del Fum és lleugerament diferent del de la torre del Corn. La seva planta és molt peculiar, de forma semicircular molt deformada, gairebé semiellíptica, amb el mur de migjorn parallel al de l’església, talment com si a la seva construcció hi hagués hagut un edifici anterior a l’església en la seva mateixa situació.
A la part inferior de la torre hi ha una part d’un edifici d’època baix imperial, de planta quadrada exteriorment i octagonal a l’interior, amb nínxols als angles i cobert amb cúpula(*). Aquest edifici, la filiació excacta del qual no podem conèixer, però que cal relacionar, sens dubte, amb la base de la torre del Corn i amb els vestigis d’època romana identificats al subsòl de la plaça del monestir, es conserva en estat molt fragmentari, i una part dels seus possibles vestigis, a l’extrem sud-oriental de la torre, fou amagada en el curs de les restauracions sofertes per la torre.
La part alta de la torre adopta una forma semicònica, amb una coronació de merlets a mitja alçada, anullada per un sobreaixecament posterior de la torre, que és coronat actualment amb merlets i un pis de troneres, tot molt restaurat, i que cal situar coetàniament a les reformes gòtiques que tingué aquesta part del cenobi.
Planta baixa, a escala 1:200, del conjunt monumental de la Porta Ferrada, de la torre del Fum i de la torre del Corn.
J. A. Adell
L’aparell de la part inferior de la torre és de petits carreus sense escairar, disposats força irregularment, amb tendència a formar filades, entre les quals s’observen alguns fragments amb filades inclinades, sense arribar però, a definir un opus spicatum clarament marcat. L’aparell de la part inferior de la torre del Fum és molt diferent al de la part superior de la torre del Corn, que és molt més regular. Amb tot, podem classificar aquest parament dins les sèries de paraments alt-medievals o, fins i tot, anteriors.
Al cantó de tramuntana de la torre del Fum hi havia un edifici parasitari, el qual, en ésser enderrocat, hom ha pogut comprovar que es recolzava sobre un gran arc de perfil de ferradura, amb un ultrapassament molt similar al dels arcs de la Porta Ferrada, i, com aquesta, fet amb pedra granítica. Sobre aquest arc, pel que sembla relacionable amb la Porta Ferrada, hi ha unes mènsules i l’arrencada dels nervis de sengles voltes rebaixades, actualment desaparegudes.
Tot i les dificultats que hi ha a hores d’ara encara per establir una cronologia fiable per a les dues torres, el que és segur és que, almenys pel que fa a la base, són anteriors a l’obra de l’església romànica i de la Porta Ferrada, de les quals forçosament havien de condicionar o determinar la forma.
Planta, a escala 1:200, del primer pis de la Porta Ferrada i de la torre del Corn.
J. A. Adell
La Porta Ferrada és, sens dubte, l’element més important que actualment es conserva del conjunt monumental de l’antic monestir. Consisteix, senzillament, en una paret de dos pisos, parallela a la façana de ponent de l’església. El pis inferior és format per tres grans arcades d’acusada ferradura, les quals descansen sobre quatre columnes, compostes de base, capitell i fust cilíndric monolític, llevat del de migjorn, que és format per dues peces. La seva estructura posa en evidència que allò que avui apareix a la vista és només un fragment d’una façana més llarga, per migjorn i per tramuntana, puix que pel cantó de migjorn es conserva un fragment d’un quart arc, del mateix tipus que els altres, el qual, però, no segueix el mateix pla, ja que és desviat senzillament vers ponent. Pel cantó de tramuntana, l’última columna recull un estret arc mal traçat, el qual no correspon a l’obra original.
Vista aèria del conjunt, avui molt a la vora de la mar, però en època medieval encara més, puix que aquesta era més avançada.
J. Todó-TAVISA
Els arcs de la Porta Ferrada segueixen un ritme precís A, B, A, B …, de manera que l’arc central actual i el fragment de l’arc de migjorn són més baixos que els altres dos. Les columnes són de proporcions baixes, amb bases i capitells molt erosionats, i de decoració molt simple. Les bases tenien, en general, una gran escocia entre dos tors i els capitells una forma troncopiramidal i sense gairebé cap més ornamentació.
El pis superior de la Porta Ferrada és format per tres grups de finestres triforades, les quals coincideixen amb els tres arcs del pis inferior. Aquest pis també presenta evidències d’ésser més llarg que el que es conserva, puix que el cantó de tramuntana és acabat amb un arc senzill, en el qual hi ha un fragment de pilar semicircular, i a migjorn es conserva l’arrencada d’un altre arc, que indica clarament que la sèrie de finestres continuava en aquesta direcció.
Aquestes finestres tenen un perfil marcadament ultrapassat, amb dovelles molt estretes i llargues que arrenquen d’unes columnes curtes, amb fust curt i monolític, bases molt erosionades, d’una escocia entre dos tors, i capitells de tipus mensuliforme, amb decoració geomètrica, d’un arc ultrapassat a cada cara als de les finestres central i de tramuntana, i amb un tema diferent, geomètric, als capitells de la finestra de migjorn. Als pilars massissos que separen les finestres hi ha unes senzilles impostes, molt erosionades, les quals indiquen l’arrencada dels arcs.
El conjunt de la Porta Ferrada és coronat per un pis continu d’arcuacions llombardes, monolítiques, les quals arrenquen d’unes mènsules esculpides amb el mateix tema que els capitells de la finestra de migjorn, llevat de tres mènsules que tenen un tema diferent, també de tipus geomètric.
L’aparell de la Porta Ferrada ha estat fet amb carreus de pedra granítica, mal escairats i irregulars, disposats en filades que tendeixen a la uniformitat, tot i la seva irregularitat. Al pis superior l’aparell, del mateix tipus, té més tendència a la regularitat. Entre aquestes filades n’hi ha intercalades unes de maons romans, especialment a la filada immediatament inferior al pis d’arcuacions llombardes. Els arcs del pis superior són extradossats, però els del pis inferior tenen unes dovelles més amples i irregulars, sense extradossar.
L’extrem de migjorn de la Porta Ferrada és tallat per un mur que hi incideix perpendicularment, en el qual hi ha dos arcs tapiats molt retocats, però que conserven llur perfil clarament ultrapassat i escanyat per banquetes que eixamplen els brancals. Darrere la Porta Ferrada, en aquest mateix mur, es conserva una finestra d’una sola esqueixada, la qual indica clarament que l’actual espai situat davant la torre del Corn era un espai interior per aquesta finestra, l’exterior de la qual era l’actual àmbit de l’església.
Vista de conjunt del que resta actualment de la Porta Ferrada.
F. Tur
Alçat de la façana de la Porta Ferrada.
J. A. Adell
L’aparell d’aquest mur, de blocs sense treballar i molt irregulars, i el perfil dels arcs sembla indicar una cronologia avançada, anterior al segle XI per a la seva construcció. Tanmateix, sembla clar que es tracta d’un element posterior a la Porta Ferrada, la qual és seccionada per la seva presència, i construït en un moment en el qual la Porta Ferrada havia perdut la seva funció original.
Arribats en aquest punt, cal afrontar el tema de la veritable funció que tenia la Porta Ferrada. Hom ha debatut força si es tractava de la façana d’un pòrtic, o d’un edifici no religiós, vinculat a les estructures monacals, o, fins i tot, si es tractava d’un mur de separació entre les dues naus de l’església anterior a l’actual.
En el seu estat actual, i a manca de les encara necessàries exploracions arqueològiques de tot el subsòl del sector de ponent del monestir, sembla bastant clar que la Porta Ferrada formava part d’un conjunt més ampli, en el qual devien tenir el seu paper la torre del Fum i la torre del Corn com a elements de flanquejament de la façana d’un edifici intermedi. És probable que aquest edifici fos l’església monàstica, però no podem descartar que es tracti d’un altre edifici monacal, com el palau abacial, com ha proposat X. Barral(*), després de comparar la Porta Ferrada amb atres edificis similars, com els de Pomposa, Orvieto o la Fondaco dei Turchi, de Venècia. De tota manera, és clar que la Porta Ferrada abraçava, com una doble façana, el conjunt de les tres façanes posteriors (les dues torres i l’edifici intermedi), car les dimensions dels arcs i de les torres així ho indiquen, si repetim els ritmes vers tramuntana i vers migjorn, sense poder descartar a hores d’ara que es tracti del porxo d’una galeria d’un atri que precedís l’església monacal. En aquest sentit, cal assenyalar les semblances tipològiques de la Porta Ferrada amb la façana del porxo de l’atri de la catedral de Salerno. D’altra banda, la seva estructura recorda molt la façana, d’època més avançada, del pòrtic exterior del claustre de Sant Llorenç Extramurs, a Roma. Manquen, però, dades que permetin d’afirmar si hi hagué o no un atri o claustre tancat, del qual pogués formar part la Porta Ferrada.
Un detall de la part superior de la Porta Ferrada.
F. Tur
Amb tot, la hipòtesi més raonable, amb les dades de què disposem, és la de considerar la Porta Ferrada com la façana d’un pòrtic o atri que precedia l’església anterior a l’actual, i que donava una unitat al conjunt format per la façana de l’església i les dues torres que la flanquejaven(*).
Pel que respecta a la cronologia, sembla clar que és anterior a l’església actual i que deixà de tenir sentit funcional dins el segle X, quan fou alterada pel mur que hi incideix perpendicularment. Amb això, la construcció de la Porta Ferrada se situaria en un moment no posterior a la primera meitat del segle X, com un exemple d’una arquitectura molt culta i elaborada, de la qual no es conserven gaires vestigis a Catalunya. Amb tot, és imprescindible una profunda exploració arquitectònica i arqueològica dels vestigis conservats per a tractar d’entendre aquest important monument alt-medieval, únic a Catalunya. (JBH-JAA)
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàgs. 356-357.