Situació
Ermita molt modificada aprofitant restes d’altres edificis que la van precedir.
J. M. Masagué
L’antiga església parroquial de Sant Feliuet de Vilamilans, sufragània de la de Sant Quirze del Vallès, és situada a l’extrem oriental del terme de Sant Quirze, a uns 5 km del nucli de població. La separen solament 3 km de la ciutat de Rubí. La construcció actual d’una autopista molt a prop de l’església ha malmès l’indret, famós per l’important aplec anual que s’hi celebra.
Mapa: 36-15(392). Situació: 31TDF203960.
Per accedir-hi cal agafar la carretera que va de Molins de Rei a Sabadell, ja que l’església es troba al quilòmetre 13,5, just al costat d’aquesta carretera. A tocar hi ha la casa de l’ermità, que és on es guarda la clau. (LIFL)
Història
Si bé l’ara paleocristiana del segle V és una mostra indubtable de l’existència d’aquesta església en aquells temps remots, la documentació històrica és molt més tardana. Mossèn Mas ha cregut que l’esment que es fa d’una església de Sant Feliu situada al lloc d’Octavià en un precepte del rei Lluís a favor del bisbe de Barcelona Frodoí, de l’any 878, correspon a la de Vilamilans, cosa que no té cap versemblança si es considera la gran distància que hi ha entre Sant Cugat i Vilamilans.
És més segur, tot i que no es tracta d’un veritable document, que la inscripció d’un abat Donadeu que figura en l’ara abans esmentada en forma de grafit, sigui, com ja ha suposat Joan Ainaud, la de l’abat Donadeu de Sant Cugat, que regí el monestir entre els anys 904 i 917, i que devia gravar en una consagració de l’església feta durant el seu abadiat, reaprofitant l’ara antiga.
De fet, on trobem esmentada l’església d’una manera indubtable és en el precepte del rei Lotari expedit l’any 986 a favor del monestir de Sant Cugat, en el qual se li reconeixen tots els seus béns, entre d’altres Sant Feliu de “villam de milans”. S’hi feren obres l’any 1032, segons consta en una donació feta per un tal Riculf “ad ipsa opera”. A partir d’aquesta data són relativament abundants els documents que hi fan referència.
Amb l’adveniment de les fams i les pestes del segle XIV s’inicià la davallada de la feligresia de Vilamilans: l’any 1333 s’uniren en una única procuració les esglésies de Campanyà, Vilamilans i Vallvidrera. Un segle més endavant, el 1428, el bisbe de Barcelona disposà que Vilamilans s’integrés a la parròquia de Sant Quirze de Galliners, com a sufragània. Finalment, en crear-se l’any 1939 la parròquia del Roser, al barri de les Fonts, passà a dependre’n.
Vulgarment, i des de temps antic, se l’ha anomenada també “de Vilamilanys”, deformació popular del topònim original Vilamilans. (RVR)
Església
Planta de l’església, fruit de reformes antigues i restauracions modernes.
J. M. Masagué
La capella de Sant Feliuet de Vilamilans és un edifici de planta en forma de creu composta per una nau rectangular encapçalada pel costat de llevant per un absis de planta lleugerament trapezoidal, i dos absis laterals situats un a cada costat de la nau que comparteixen l’eix de simetria. Tot i que mantenen el mateix eix de simetria, la tipologia de les plantes dels absis és diferent: l’absis del costat de tramuntana té una planta semicircular, tal com es pot apreciar per l’interior; en canvi, per l’exterior la forma és rectangular. L’absis del costat de migdia és de planta rectangular, tant per l’interior com per l’exterior.
La nau és coberta per una volta de canó seguit que és generada per un arc apuntat. Hom va bastir, en l’intradós de la volta, un arc toral amb la intenció de reforçar-la o, més exactament, per formar un creuer inexistent. Aquesta nau s’obre a l’absis central pel costat de llevant, on, mitjançant la introducció d’un arc intermedi, també apuntat, realitza la gradació entre l’amplada de la nau i la de l’absis. Els absis de tramuntana i el central també són coberts per voltes de canó apuntades; l’arc apuntat de la volta de l’absis central és quasi imperceptible. L’absis de tramuntana és cobert per una volta de un quart d’esfera, que s’obre directament a la nau. Una arcada, també amb l’arc apuntat, dóna accés a l’absis de migdia. La volta de la nau, l’arc toral i l’arc intermediari entre la nau i l’absis central són de nova construcció.
Finestra d’arcada monolítica amb incisions que simulen dovelles.
C. Peig
L’interior d’aquest edifici és il·luminat per sis finestres, de les quals dues són situades a l’absis central, una a l’absis de migdia i les tres restants a la nau, una a cada mur. De totes aquestes finestres les més interessants són les obertes en els murs de la nau, totes tres són d’una sola esqueixada i tenen l’arc de mig punt monolític. Hom va marcar en aquest bloc unes línies incises que ressegueixen l’arc i que simulen dovelles; en la finestra del mur de ponent han estat esborrades per l’erosió dels agents atmosfèrics. La finestra de la façana de llevant, situada en el centre de l’absis central, és de doble esqueixada i arc de mig punt. Les altres dues són més modernes.
L’accés a l’edifici és per una porta, situada en el mur de migdia, que té l’arc de mig punt fet amb dovelles de mida mitjana amb un arc extradossat de pedres molt primes que el ressegueixen.
Sobre el mur de ponent s’alcen tres pilastres de pedra que defineixen un campanar d’espadanya de dues obertures.
Els murs d’aquesta edificació són llisos i sense cap mena d’ornament. Només hi ha una pedra, situada en l’aresta que forma el mur de migdia quan es troba amb l’absis central, que presenta un relleu amb una figura zoomòrfica.
L’aparell d’aquests murs és fet amb pedres de riu disposades en filades horitzontals, força uniformes en els murs de l’absis central i no tan uniformes en els de la nau i l’absis de tramuntana. S’observen algunes filades amb pedres disposades en forma d’espiga de peix al mur de ponent.
Aquesta església pot ser datada, estructuralment, com una construcció bastida en el decurs del segle X, malgrat que es reconstruís l’absis de llevant, tot i mantenint la planta anterior, durant, molt possiblement, el segle XII. La capella de migdia és ja una obra molt posterior a les anteriors dates. (JMaM)
Escultura
Malgrat les successives modificacions i reconstruccions que ha sofert aquesta església rural, n’han restat en diferents llocs alguns elements escultòrics força particulars, que corresponen a diferents períodes del romànic.
Assenyalarem, en primer lloc, un relleu, actualment situat a la cantonada exterior sud, que fa el mur de la nau abans de començar l’absis. Aquest angle és construït amb grosses pedres cantoneres, ben treballades. La que presenta el relleu fa 33 × 29 × 50 cm; el relleu està molt malmès i erosionat, per la qual cosa no es conserva cap detall del treball de l’animal que presenta. Tan sols en resta el contorn del volum del cos. L’animal està en posició gairebé erecta, en actitud com si s’enfilés per la paret. Té musell, el cap més aviat triangular, les potes curtes amb urpes i una cua no gaire llarga, i gruixuda. Per la tipologia es podria dir que és un talp o alguna cosa semblant. Les mides del relleu són 26,5 cm de llargada, per 16 cm en el lloc de més amplada.
Aquest tipus de temes animalístics pertanyen habitualment a l’època tardana del romànic. Pel que fa al relleu de Sant Feliuet, hom li podria atribuir aquesta mateixa datació, malgrat els pocs elements d’anàlisi que ens en resten. Cal assenyalar, però, que és una peça ben particular.
Els altres elements escultòrics que es conserven estan relacionats amb el disseny arquitectònic i pertanyen a les finestres. Aquestes es poden distingir en tres tipus, segons l’arcada que tenen. Les finestres del primer grup, situades al nord i al sud respectivament, presenten una arcada monolítica de gran amplada en el perímetre exterior, decorada amb senzilles incisions que imiten dovelles llargues i estilitzades. També presenten una incisió que ressegueix l’estret perímetre de l’arc interior, que és una mica sobrepassat. El nombre de les dovelles representades és de 6 en les dues finestres. El resultat del treball fa un gran efecte, tot i que la inclinació de les dovelles és una mica dubtosa. A l’interior de l’església, aquestes finestres presenten la mateixa tipologia, però amb diferències importants: l’arcada és de radi més estret perquè l’arc interior és més ample, cosa que fa que les dovelles siguin més petites i quadrades. Les incisions que les marquen es decanten asimètricament cap a la dreta, en la paret sud, i cap a l’esquerra, en la nord. A més, presenten un nombre més elevat, 9 dovelles en l’última, i 8 en l’anterior. Aquestes arcades interiors també són monolítiques i no pertanyen al mateix bloc de l’exterior.
La datació d’aquestes finestres és dubtosa, ja que, encara que X. Barral les situa en ple segle X (Barral, 1981, pàgs. 111 i 115), presenten una tipologia, un disseny i una elegància ben diferent de la de la resta de finestres conservades a Catalunya d’aquesta època (cfr. ob. cit. pàgs. 98-99), per la qual cosa convé més situaries al final del segle XI(*).
El segon grup presenta un tipus de finestra amb l’arc monolític, però amb el perímetre exterior de l’arcada en forma quadrada. És com si en un carreu s’hagués esculpit un arc en la part inferior. L’arc intern és sobrepassat i presenta un ressalt lleugerament esculpit a tot l’entorn. Aquesta tipologia, que es pot trobar al segle X (ob. cit., pàgs. 99 i 111), també es dóna al segle XI. Trobem un exemplar en la façana occidental de l’església.
El tercer tipus de finestra té l’obertura en forma d’espitllera en la part interior, però a l’exterior, en el gruix de la pedra, s’ha treballat la forma d’una finestra amb arc de mig punt i l’esqueixada dels muntants i la base. És situada a l’absis lateral sud, que és de construcció posterior al segle X. La finestra podria correspondre a mitjan segle XII.
Dins dels treballs escultòrics es podrien incloure també unes incisions en forma d’espina de peix i disposades en dues fileres que cobreixen la superfície de dos carreus, un situat a la part exterior nord de l’absis central, i l’altre, a l’interior de l’església, a la part esquerra inferior de l’actual porta d’entrada. Estan molt erosionades, però s’hi distingeix una execució senzilla i primitiva. (CPeiG)
Altar
Ara paleocristiana reaprofitada a l’inici del segle X.
E. Pablo
Secció i model d’una inscripció de l’ara.
A. Roig
L’any 1949, amb motiu d’unes obres de consolidació fetes a l’església de Sant Feliuet, va aparèixer, trossejada i soterrada a l’interior de l’absis esquerre de la capella, una interessant ara paleocristiana, reaprofitada a l’inici del segle X. Actualment, degudament restaurada, es conserva a la mateixa absidiola, ara dedicada a la Mare de Déu del Roser.
És una peça de marbre blanc, amb un costat recte i l’altre semicircular o arrodonit, de 72 cm d’amplada i 65 cm de diàmetre en el punt més distant. El seu gruix o alçada, en la part recta, és de 10 cm, mentre que en el perímetre va disminuint fins arribar a 2,5 cm. És envoltada per una doble motllura en la part corba formada per una doble mitjacanya, amb ribets de separació, i, en la part anterior o més alta, per una motllura de mitjacanya doble. Entre totes dues es troba la inscripció que tot seguit transcrivim, entre fins collars d’òvuls.
Se li dóna una datació dels segles V-VI i té com a característica la següent inscripció mètrica llatina, en forma d’invocació, en hexàmetres clàssics i ben mesurats, que diu:
+ felici misero penarum pondera pelle xpe. devs per cvncta pivs qvi secvla regnas hic sanctvs semper sedito. hic abitator adesto felici misero tota tv tristitia tolle.
que equival en català:
Traieu la pesantor de les penes al míser Feliu, oh piadós, Crist Déu, que regneu per tots els segles. Estigueu, sant, sempre aquí, d’aquí sigueu habitador. Allibereu el míser Feliu de tota tristesa.
Aquesta inscripció s’estén per la cara recta, que conté els dos versos centrals, mentre que el primer i el darrer es troben en la part recta de les cares laterals. Una creu i una fulla d’heura separen les ratlles dels hexàmetres.
Aquesta peça o ara és del tipus que Strzygowski classifica com “ares en sigma”, que considera d’origen oriental, bé que guarden una gran semblança amb altres peces trobades al nord d’Àfrica, i també a França i altres indrets d’Europa.
Reproducció de la distribució en dues meitats dels vint-i-cinc noms legibles grafiats a l'ara d'altar.
Tota la part interior de l’ara és plena de noms grafiats, molts d’ells sobreposats; n’hi ha més d’una setantena, dels quals se’n poden llegir perfectament uns vint-i-cinc; distribuïts per meitats. La major part d’aquestes inscripcions correpon al segle X, i algunes, potser, a èpoques anteriors o un xic posteriors. Es difícil fer gaires precisions, sobretot pel caràcter de les incisions.
És notable la signatura de l’abat Donadéu de Sant Cugat del Vallès, documentat entre els anys 904 i 917, perquè serveix per a datar una restauració medieval, potser la primera d’aquesta església: per tant, una reutilització d’aquesta ara, que més tard, en època desconeguda, seria malmesa i trossejada. (APF)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Rius, I i II, 1945-46, docs. 173 i 526
- Barral, 1981, pàg. 246
- Ferrando, 1955, pàgs. 83-84
- Serra i Rosselló, 1961, pàgs. 7 i segs
- Mas, I, 1906, pàg. 95
- Ainaud, 1962, pàgs. 239-244
- Mariner, 1952
- Palol, 1957-58, pàgs. 87-88
- Vall, 1977a
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 308
Bibliografia sobre l’escultura
- Serra, 1951
- Vall, 1977
- Barral, 1981, pàgs. 98, 111, 115, 246
- Vall, 1983, pàg. 308
Bibliografia sobre l’altar
- Palol, 1962, pàgs. 12-17
- Vives, 1949, pàgs. 401-406
- Vall, 1977
- Ainaud de Lasarte, 1962, pàgs. 239-243
- Alavedra, 1,1979, pàgs. 52-57, i II, pàgs. 19-22