Situació
L’església de Sant Fruitós es troba al centre del reduït nucli de poblament compacte de Llofriu, a la plaça major.
Mapa: 334M781. Situació: 31TEG110425.
L’anomenat “Ramal” és el camí que porta des de la carretera comarcal de Palamós a Girona (C-255) fins al poblet de Llofriu, en uns 400 m de recorregut. S’agafa a mà esquerra d’aquesta carretera, entre el trencall que mena a Palafrugell i la Barceloneta (el barri situat al llarg d’aquesta carretera comarcal que pertany a la parròquia de Llofriu).
Història
El lloc de Llofriu, en època medieval, pertanyia al terme del castell de Palafrugell. És esmentat, amb aquest darrer lloc, com a possessió directa dels comtes de Barcelona-Girona, en un conveni que signaren el 25 d’abril de l’any 1062 Ramon Berenguer I i Almodis amb Dalmau Bernat de Peratallada. Aquest cavaller va retre fidelitat als comtes pel castell i el feu de Begur. Entre altres compromisos, havia de defensar les senyories comtals veïnes de Palacio Frugelli, de Lofrid i de Torrodela (el darrer lloc, Torroella, s’identifica amb Mont-ras).
Així mateix, es confirma com a domini comtal el terminio de Lo Frillo l’any 1151.
En el seu testament de l’any 1196, el rei Alfons el Cast determinà que les viles de Palafrugell i Llofriu (villam de Palafrugello et villam de Lofredo) havien de passar a l’orde del Sant Sepulcre a la mort de Dalmau de Palol, que les tenia en feu. A mitjan segle XIII els priors de Santa Anna de Barcelona —del dit orde— reberen el domini efectiu del castell de Palafrugell i el seu terme, que incloïa Llofriu, senyoria que ostentaren fins a l’abolició dels drets feudals.
A Llofriu, hi tingué, també, un alou el monestir benedictí de Sant Feliu de Guíxols (com en els llocs propers de Palafrugell, Mont-ras, Vall-llobrega i Boada), confirmat pel papa Alexandre III en una butlla de l’any 1163.
L’església és citada en el testament del clergue Berenguer Amat, senyor de Sant Sadurní de l’Heura, datat el 26 de febrer de l’any 1121, text que ha estat donat a conèixer força recentment. Entre d’altres llegats, Berenguer Amat deixava al monestir de Sant Miquel de Cruïlles un alou in Lofridio i les cases que hi havia al costat de l’església de Sant Fruitós de Llofriu: …ipsas domos que sunt iuxta aecclesiam sancti Fructuosi de Lofrid.
A les Rationes decimarum de l’any 1280 figura l’església de Llofriu. L’any 1362 consta com a sufragània de la parròquia de Palafrugell, igual que en els nomenclàtors diocesans del final del segle XIV. Al segle XVII apareix com a parròquia independent, condició que ha mantingut.
L’església medieval de Sant Fruitós de Llofriu fou substituïda del tot per l’actual, aixecada a mitjan segle XVIII (a la llinda d’una finestra de la sagristia hi ha la data del 1751). L’any 1936 es perdé el mobiliari, amb un notable retaule major barroc, el qual, per la seva estructura, recordava el de l’església de Sant Martí de Palafrugell, obra de Pau Costa.
L’indret del poble de Llofriu, l’entorn de l’església, ja devia ser ocupat en època romana. Ho demostren els materials que hi ha encastats al parament de tramuntana del temple i a les parets de les cases o tanques d’hort veïnes per aquest costat, construccions que també daten del segle XVIII i del XIX. Els fragments romans no són gaire nombrosos, però sí d’una certa varietat: trossos d’àmfora, tègula, dolia i de paviment en opus testaceum (la notícia romania inèdita).
Cal, lògicament, suposar que, en bastir l’església actual i les altres edificacions, aquestes restes es devien trobar en el mateix indret. La diversitat de tipus de materials fa pensar en l’existència d’un establiment o vil·la rural d’època romana, més que en una possible necròpolis lligada a una primitiva església; no podem desestimar, però, que ambdues hipòtesis siguin encertades. Res no es pot afirmar sense treballs arqueològics, que serien ben factibles en els espais no edificats propers a l’església.
Església
Aquesta església no ha conservat estructures arquitectòniques anteriors a la reconstrucció del segle XVIII, almenys que siguin identificables en el seu estat actual. Només, potser, alguns carreus de cantonada, de mida mitjana, tallats en pedra sorrenca, podrien haver estat reutilitzats, procedents de l’edifici anterior; però això és molt dubtós.
Els únics elements clars d’aquest temple més antic són algunes peces de ferramenta que han estat col·locades en els batents de fusta de la portada actual, oberta al costat de migdia. Aquestes peces o jocs són les restes d’un conjunt de forja romànica o de tradició romànica que devia tenir la portalada de l’església anterior.
Els dos batents de fusta de la portada actual són de diferent amplada, molt més gros el de l’esquerra, el qual conté la portella que és utilitzada normalment.
Al costat esquerre hi ha quatre jocs de ferramenta, disposats en sentit horitzontal. N’hi ha tres a l’esmentada portella i l’altre —situat més amunt— fora d’ella. Els tres jocs de la portella constitueixen les característiques cintes que es bifurquen a cada extrem en espirals o volutes que es cargolen en sentit oposat. Cadascuna es completa amb altres peces curtes, situades al centre de la cinta, a dalt i a baix, les quals tenen unes altres quatre volutes enfrontades i són exemptes. El joc situat fora de la portella té la mateixa configuració. Aquest, però, no té complet l’element central a què ens hem referit, que és format per una sola voluta.
Al batent dret hi ha, col·locades irregularment, altres peces de l’antiga ferramenta, però molt fragmentàries. A dalt hi ha una peça, posada verticalment, amb dues volutes enfrontades que sorgeixen d’un curt tros de cinta (és un extrem, segmentat, d’un joc com els descrits abans). Més avall hi ha unes altres tres volutes soltes —dues col·locades juntes i una altra, sola, a la part inferior del batent—, que també cal suposar que són restes d’altres peces com les descrites.
Les cintes presenten un ampli solc central, el qual, però, no continua en les volutes en la majoria de les peces. Són clavetejades a la fusta amb claus de cabota grossa plana disposats força irregularment.
Ens trobem davant les romanalles d’un conjunt de ferramenta de la porta de l’església anterior a l’actual, com ja hem indicat. Aquestes senzilles obres de forja, molt corrents en el romànic, tenien sentit ornamental i també servien per a reforçar les posts de fusta dels batents. Data, segurament, del segle XII.
A Llofriu, hom reutilitzà aquests elements de forja per a decorar la portada de la nova església del segle XVIII en la qual combinen amb altres peces d’aquesta darrera època: rengles de claus de cabota piramidal prominent, un petit tirador d’argolla i el guardapany. Fa poc temps la fusta ha estat revestida d’una gruixuda capa de pintura marró, sense respectar la ferramenta, que també ha estat pintada.
Bibliografia
Bibliografia sobre la història
- Pèire de Marca: Marca Hispanica, sive limes hispanicus…, París 1688, col·l. 1337.
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XVII, Olot 1909, pàg. 81.
- Liber feudorum maior, I, ed. de F. Miquel i Rosell, Barcelona 1945, núm. 472, pàgs. 501-503.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàg. 243.
- Josep M. Marquès: La senyoria eclesiàstica de Sant Sadurní de l’Heura, fins al 1319, Estudis sobre temes del Baix Empordà, 3, Institut d’Estudis del Baix Empordà, Sant Feliu de Guíxols 1984, ap. XII, pàg. 97.
Bibliografia sobre l’església
- Joan Badia i Homs: Notes arqueològiques de la parròquia de Llofriu, Suplement del Full Parroquial de Sant Martí de Palafrugell, núm. 32, novembre del 1988.