Situació
La capella de Santa Margarida, anomenada també Sant Ponç de Vilarnau, és al centre del veïnat d’aquest mateix nom, format per cinc masies al cim d’un pujol, situat a 1,2 km de la vila de Palafrugell. Altres cases una mica separades d’aquest nucli també formen part del veïnat.
Mapa: 335M781. Situació: 31TEG142397.
Per arribar-hi cal seguir la “carretera vella” de Palafrugell a Calella i Llafranc, que era la que hom utilitzava fins que fou construïda una autovia moderna. En arribar al punt on la paret de tanca del jardí de can Borrall —el casal més gran del lloc— és parallela a la carretera, cal deixar-la i entrar al veïnat per una curta pujada que porta davant la capella. La clau és guardada al casal de can Borrull, conegut també per “Castell de Santa Margarida” o can Vehí.
Història
No hi ha notícies documentals d’època medieval sobre aquesta església que ha donat nom al veïnat de Santa Margarida, conegut també com la Vilarnau. Aquest darrer topònim, ara molt oblidat popularment, és esmentat en un document de l’any 1121, el testament del clergue Berenguer Amat, senyor de Sant Sadurní de l’Heura. Entre altres nombroses deixes fetes al monestir de Sant Miquel de Cruïlles, hi ha un grup d’alous situats a Llofriu, a Vilarnau i en altres llocs (in Lofrido et in Vilarnal…) que el testador ja tenia per aquest monestir mentre visqués(*).
Quant a la capella (els trets arquitectònics en demostren l’origen alt-medieval) les notícies són molt tardanes. Poc abans del 7 de juny de l’any 1640, diada batejada després com “el Corpus de Sang”, els terços castellans de Juan de Arce i Lleonard Moles, després de saquejar Calonge, anaren a Palafrugell, on cometeren moltes malvestats. Consta que saquejaren la capella de Santa Margarida.
Segons l’acta de la visita pastoral del bisbe Castaño de l’any 1829, la capella de Santa Margarida tenia un sol altar, que era dotat decentment, “y además había cáliz de plata y ornamentos necesarios para la misa”. L’any 1936 la capella fou cremada i se’n perdé tot el mobiliari; desaparegué el retaule de fusta, del qual no es coneix cap document gràfic.
L’advocació de Sant Ponç degué introduir-se a la capella i s’hi degué consolidar com a culte principal, en part a causa de la veneració a santa Margarida com a copatrona de la parroquial de Sant Martí de Palafrugell (de la qual és sufragània aquesta capella). Ja al segle XVII, i segurament molt abans, el 20 de juliol, diada de la santa, era celebrat com una de les festivitats importants de la vila de Palafrugell. Quan l’any 1413 el pintor Lluís Borrassà signà el contracte amb la universitat de Palafrugell de realitzar el retaule major de la parròquia, dedicat a sant Martí (desaparegut), hom li exigia que hi figurés “…la image de sancta Margarida, com així el drach”.
Malgrat aquest canvi d’advocació, la capella ha continuat essent anomenada Santa Margarida. Amb el nom de Sant Ponç es coneixia l’aplec que s’hi celebrava al mes d’abril, en el qual era tradicional la benedicció de les roses i l’exposició i els concursos d’aquestes flors. Aquest aplec es perdé després de la guerra civil perquè la capella restà sense culte i abandonada. Es recuperà no fa gaires anys, després d’unes obres acabades l’any 1981 i costejades, segons que sembla, per particulars.
Aquestes obres han permès, doncs, la restitució del culte a Santa Margarida-Sant Ponç, però han comportat l’escurçament fins a la meitat aproximadament de la llargada que tenia la capella abans d’aquesta intervenció, a causa de l’enderroc d’algunes antigues estructures arquitectòniques. Aquesta acció i alguna altra constitueixen resultats ben negatius de l’esmentada i recent “restauració”.
Les troballes de fragments de tègula en els terrenys propers a la capella i al veïnat, com també d’altres que són encastats com a material de construcció als seus murs d’època més tardana, han fet suposar que l’ocupació de l’indret té l’origen en una villa romana. Sembla molt possible, tanmateix, que Santa Margarida, per la situació propera al litoral (a uns 2 km), però no visible des del mar, sigui un dels llocs habitats que perduraren quan, d’aquesta rodalia, restaren abandonats els nuclis d’origen romà de vora mar durant els segles VII i VIII, especialment el de Llafranc, com a més important. També és molt probable que fos precisament aleshores que sorgí el poblat de Santa Margarida, com el de Palafrugell i altres d’emplaçament semblant, en el territori proper al mar i als seus perills.
Hom ha apuntat que l’advocació a santa Margarida, màrtir d’Antioquia, no és impossible que tingui l’origen precisament en la població romana de Llafranc(*), de la qual són conegudes troballes d’època baiximperial romana molt tardana, entre les quals una làpida sepulcral cristiana, avui perduda(*).
Les teules de tipus romà trobades a Santa Margarida podria ésser que procedissin, també, d’una necròpoli; és a dir, de sepultures de perfil triangular protegides amb tègula. Cal tenir en compte que al costat de migdia de l’església hi ha un espai clos amb parets que la gent del lloc ha anomenat sempre “el cementiri”. Segons l’historiador local Torroella i Plaja, quan hom deixà de fer enterraments a Santa Margarida per manca d’espai, s’hi continuaren enterrant només els albats(*). No dóna, però, ni la font ni la datació d’aquesta notícia.
El terreny anomenat “el cementiri” actualment és privat. Coincidint amb les obres recents fetes a l’església, hi ha estat construïda una piscina particular. S’ha perdut així la possibilitat d’excavar aquest espai, treball que potser hauria pogut aclarir molts punts foscos de la història de l’església i el poblat de Santa Margarida.
Església
A l’única nau de l’església de Santa Margarida, abans de les obres recents, es distingien dues parts clarament diferenciades i de llargada gairebé idèntica: el tram de ponent, amb volta de canó, i el de llevant, amb coberta d’embigat. L’acoblament d’ambdues parts, l’indicava, a l’interior, un arc toral. Al sector de llevant els murs laterals no eren del tot paral·lels, sinó divergents vers la capçalera, la qual era closa amb un simple mur rectilini. De fet, no hi havia un absis destacat. A la façana de ponent hom havia afegit a la capella un pòrtic amb teulat de dos vessants, obert amb una gran arcada i precedit d’un espai descobert i clos, amb una lliça. L’interior era totalment encalcinat; la coberta de fusta era molt malmesa. Exteriorment, al frontis —també arrebossat— i al mur de migdia es veien obertures de cronologia molt tardana (segles XVI i XVIII), a la qual calia atribuir també els aparells visibles en l’esmentat mur meridional i al de capçalera.
El parament de la cara externa del mur de tramuntana era l’únic element que es podia veure aleshores de la construcció alt-medieval: l’única romanalla d’aquestes èpoques que l’església semblava conservar. Cal tenir en compte que l’aspecte d’obra tardana del mur meridional feia considerar com a poc probable que fossin antigues qualssevol de les estructures de l’interior amagades sota l’arrebossat.
El llenç septentrional esmentat, d’uns 14 m, llargada que tenia l’església aleshores, presentava dos tipus d’aparell diferents.
A la meitat de llevant, coincidint amb el sector de la nau de coberta de fusta, l’aparell era molt rústec, fet amb blocs de pedra de mida petita, gens treballats o només trencats, disposats amb una irregularitat marcada i amb el morter que els lligava ben visible; hi destacaven, en alguns punts, uns curts rengles de petites lloses inclinades i també una curta filada d’opus spicatum. S’observaven testimonis de reparacions tardanes en alguns fragments del parament. A molt poca distància de l’extrem de llevant hi havia els vestigis d’una porta antiga, molt estreta (70 cm d’ample), la qual havia estat curosament tapiada. Hi restaven els dos brancals, fets amb lloses i carreus petits, una mica més treballats que les pedres de l’aparell. L’arc de la porta havia desaparegut; només eren visibles les restes de la seva arrencada al costat dret: unes quantes llosetes que permetien de comprovar que havia existit. Aquestes poques dovelles permetien també d’endevinar, per llur posició, que aquesta porta havia estat d’arc sobre banquetes o de muntants avançats.
A la meitat occidental del mur que corresponia al sector de la nau cobert amb volta, l’aparell, visible a més de la meitat superior, ja que la part inferior té uns arrebossats, era molt més uniforme que el descrit. És fet a base de petits carreus de calcària, tallats a cops de maceta, els quals, tot i que es barregen amb lloses primes i altres rebles, formen unes filades força regulars. A l’extrem superior hi ha tres rengles de carreus de granit, una mica més grans. La cantonada de ponent (afegida al mur del porxo) és feta amb el mateix tipus de carreu, disposat amb cura de llarg i través. L’extrem de llevant d’aquest aparell, en canvi, no acabava de manera precisa i formava algunes lligades amb el del sector oriental del mur, més rústec.
Les característiques esmentades permetien de considerar tot aquest llenç de tramuntana com una pervivència de l’edifici medieval.
Semblava clara l’atribució del seu tram de llevant, per l’aparell rústec i amb alguna filada d’espiga i per la petita porta secundària, a una construcció pre-romànica. El tram de ponent podia ésser un allargament o el fruit d’una important refecció ja plenament romànics d’acord amb el seu aparell de carreu, molt més regular. Les altres estructures visibles aleshores a la capella restaven dubtoses perquè eren amagades sota els arrebossats, o bé s’evidenciaven com a producte de reformes tardanes, com ja hem dit, dels segles XVI (data del 1592 en una finestra de migdia) al XVIII (el 1703 a l’entrada del pòrtic).
Les obres repetidament esmentades dels anys 1980-81 han introduït grans canvis a l’edifici. D’una banda, han evidenciat que les estructures medievals que l’església conservava eren molt més importants del que semblava anteriorment i, de l’altra, han tingut el lamentable resultat de l’anihilament de la major part dels elements més antics.
En aquesta intervenció tot el sector de llevant de la capella, el que tenia coberta de bigues, ha estat enderrocat, llevat d’un fragment del mur de migdia, el qual ara resta fora de l’edifici. És a dir que ja no hi ha actualment el parament del sector de llevant del mur de tramuntana, amb l’aparell més antic i la petita porta, ja descrita. La capella ha restat, així, reduïda al tram occidental, cobert amb volta. L’arc toral que era situat al punt d’unió dels dos sectors amb un tipus de coberta diferent ha estat respectat per convertir-lo en un arc triomfal, d’entrada al nou presbiteri, ja que a l’extrem del tram de nau “restaurat” s’ha construït un absis poligonal de nova planta.
D’aquesta manera, la nau, després de les obres, ha restat limitada al tram cobert amb volta de canó, el qual ha estat agençat per poder retornar el culte a la capella. La llargada actual d’aquesta nau —sense tenir en compte el nou absis—, després de la destrucció del sector de llevant, només és de 6,15 m; la seva amplada és de 3,80 m (mides interiors).
A l’interior d’aquesta part conservada, avui única, de l’església, en repicar els paraments es produïren descobertes d’interès per a conèixer nous elements i aclarir punts abans foscos sobre estructures i cronologia de l’edifici. Hom procedí a netejar de calç els murs laterals, però en canvi fou renovat l’arrebossat de la volta. Aquesta neteja permet ara de comprovar que ambdós murs laterals pertanyen a la construcció romànica; per tant, amb lògica, també hi pot pertànyer la volta.
L’aparell, en ambdós paraments laterals, és com el que ja es veia a la cara externa del mur de tramuntana en aquest sector; potser els petits carreus són una mica menys ben tallats i es disposen un xic més irregularment. En aquests aparells interiors ha aparegut, a més, un element antic que la capa d’arrebossat ha contribuït a conservar: les incisions en el morter que rejunta les pedres, imitant un aparell de carreus. Són perfectament conservades, sobretot a la meitat superior dels murs. El morter de les juntes hi és molt destacat i sobresortint, curosament allisat; les incisions són simples, fetes amb la punta de la paleta.
L’arc, actualment en funció d’arc triomfal, és de mig punt, sobre pilars adossats, fets amb el mateix tipus de petits carreus que l’aparell dels murs; té impostes en secció de pla i bisell. Aquests elements són romànics, però les dovelles de l’arc de mig punt, de granit, força grosses i polides, potser corresponen a una reforma tardana.
La neteja del parament de migdia comportà la descoberta de la portalada romànica, que fins aleshores era desconeguda, perquè no és visible exteriorment. És situada a l’extrem de llevant d’aquest llenç. El seu arc intern és de mig punt, fet amb dovelles de mida petita, tallades bastament. Les incisions en el morter ressegueixen l’arc i les seves dovelles. L’espai d’aquesta obertura tapiada ha estat convertit en fornícula.
L’aspecte d’afegitó tardà que té l’aparell exterior d’aquest mur meridional, on no hi ha cap rastre de la portada romànica visible a l’interior, s’explica pel fet d’haver estat regruixit amb obra de rebles i argamassa. Aquest regruix es degué aplicar per palliar la inclinació del mur. La finestra datada a la darreria del segle XVI ha desaparegut d’aquest llenç; potser indicava la datació d’aquest regruix del parament romànic (1592). També el mur de tramuntana és visiblement inclinat; durant les obres hi han estat adossats dos contraforts en talús.
Aquest regruiximent comportà, doncs, la inutilització de la portada romànica de migdia. Degué ésser aleshores que es reformà el frontis de la capella, en el qual fou construïda l’entrada actual. Aquesta façana té la portalada amb arc de mig punt, de gran dovellatge, una finestra rectangular al seu costat i una petita obertura de sagetera al cim, l’única que —dubtosament— podria ésser antiga.
La part més negativa de la “restauració” ha estat, sens dubte, l’enderrocament, ja esmentat, del tram oriental de la nau. Del seu mur septentrional —amb aparell pre-romànic i les restes d’una petita portada—, no en resta cap rastre; tampoc del mur tardà de capçalera. En canvi, aquesta intervenció tan lamentable ha posat al descobert un element fins aleshores amagat, el qual ha acabat de confirmar que aquesta era la part amb estructures més primitives de l’església. Ens referim a un fragment del mur de migdia d’aquest tram —una mica més de la seva meitat inferior— que ha estat respectat per fer-lo servir de tanca de l’espai clos, situat al sud de la capella que hom coneix com “el cementiri” i en el qual hi ha avui una piscina particular. L’aparell d’aquest llenç meridional abans no era visible perquè era cobert exteriorment, com tot el costat de migjorn l’església, i per l’arrebossat de l’interior. Ara, en “netejar” el parament de la part conservada que abans donava a l’interior de l’església, hi ha aparegut un aparell com el del mur de tramuntana desaparegut, ben identificable malgrat l’excés de ciment que s’ha aplicat entre les pedres. Hi destaquen algunes filades de pedres inclinades i una, força llarga, d’opus spicatum ben marcat. La relació cronològica i formal amb el tram de mur del costat de tramuntana, destruït, és evident.
En resum, i tenint en compte tots els elements arquitectònics coneguts, tant els que s’han conservat com els redescoberts, com també els que han estat destruïts recentment, podem afirmar que a l’església de Santa Margarida hem pogut identificar bàsicament testimonis constructius de dues èpoques distintes, a més dels que corresponen a reformes tardanes i modernes.
L’única nau de la capella presentava, a llevant, un tram que era una supervivència de la nau de l’església pre-romànica, sense restes, però, de la seva capçalera o absis, que ja havia desaparegut. Aquesta romanalla, per les seves característiques formals, es pot considerar del segle X.
D’aquesta època avui només s’aguanta un fragment del mur de migdia, visible darrere l’absis actual, ja que ha quedat fora de la capella després d’haver estat escurçada. Ha estat enderrocat el tram de mur septentrional on hi havia una petita porta. Aquesta entrada s’integra dins el conjunt, força nombrós, de portes secundàries, moltes situades al costat de tramuntana, que trobem a les esglésies de l’Empordà, sobretot les pre-romàniques o de tradició pre-romànica. Possiblement, cal atribuir llur existència, que pot semblar força insòlita, a una necessitat litúrgica que en aquella època devia ésser específica d’aquest àmbit geogràfic. Per aquest sol motiu, l’existència d’una d’aquestes portes, ja seria molt greu la desaparició del mur pre-romànic de Santa Margarida.
El tram de nau de ponent cobert amb volta, avui conservat i restaurat, respon a un allargament o a una refecció romànica molt important. Per les característiques formals —la porta meridional, l’aparell dels petits carreus amb incisions, etc.—, cal considerar que aquesta part de l’edifici fou bastida cap a mitjan segle XI o a la seva primera meitat.
Els tipus de coberta —de fusta en el tram de murs laterals preromànics (desapareguda) i de volta de canó en el tram romànic— potser responien a la disposició i l’estructura originals de cadascuna d’aquestes parts de diferent època. Tanmateix, l’embigat sens dubte devia ésser renovat tardanament.
Les reformes tardanes (segles XVI i XVIII) més importants corresponen a les obertures del frontis i una petita espadanya d’un arc que hi ha al damunt, el regruix extern del mur meridional i el pòrtic i la lliça: 1592, data d’una finestra que ha desaparegut del mur de migdia; 1703, data de la llinda de la porta del porxo.
Finalment, la moderna “restauració” ha desfigurat l’edifici, del qual han estat eliminades sense miraments les pervivències més antigues, amb què s’ha impedit la lectura de la seva evolució d’acord amb les restes que havien arribat fins als nostres dies, lectura a la qual hem intentat d’aproximar-nos.
A més de l’escurçament de l’església, fruit d’aquesta destrucció, l’element nou més important que s’hi ha introduït ha estat l’absis. És de planta poligonal, de tres cares. Ha estat bastit mimèticament d’acord amb l’arquitectura popular d’èpoques tardanes del país. Hom hi ha utilitzat els materials procedents dels murs enderrocats de la mateixa capella i ha estat cobert amb teules velles. Per la pàtina d’aquests materials l’aspecte d’aquest absis és enganyós; hom podria deduir fàcilment que té una certa antiguitat.
Segons les nostres notícies, que els resultats de les obres semblen confirmar plenament, els criteris seguits pels restauradors es basaren en el convenciment que l’església era, en totes les seves parts, una construcció popular d’èpoques relativament recents que no mereixia un especial respecte que impedís d’eliminar-ne el sector aleshores més ruïnós. I, això, malgrat que ja havien estat publicades notícies que assenyalaven l’antiguitat dels elements arquitectònics aleshores evidents a tot el costat de tramuntana de l’edifici. La descoberta de les estructures romàniques, tan clares, a l’interior del tram occidental de l’església degué arribar, segons que imaginem, massa tard per a evitar la desaparició del sector de llevant, amb les restes pre-romàniques, fet evidentment injustificable. Tanmateix, no podem deixar de remarcar que el curs d’aquestes obres coincidí amb l’aparició d’un important estudi molt difós sobre l’art pre-romànic català en el qual, sorprenentment, hom afirmà que el tros de parament del costat de tramuntana de la capella no era suficient perquè aquesta fos considerada antiga i que l’església tenia una planta que “no és ni tan sols medieval”; hom recomanava, però, de fer-hi excavacions.
La capçalera i els murs laterals de l’església, i també el fragment de mur pre-romànic que s’ha salvat, només es poden veure des de l’interior dels jardins del casal veí de can Borrull que envolten la capella excepte per la part de ponent, després d’haver-hi estat afegit el clos dit “el cementiri”.
L’excavació del terreny proper a la capella podria encara donar resultats molt interessants. És possible que es pogués esbrinar, per exemple, la planta de l’església pre-romànica de la qual només havien arribat a nosaltres fragments de la nau. També és probable que no hagin estat destruïdes del tot les restes de la necròpoli, que, amb tota lògica, cal suposar que es troben al subsòl de l’espai anomenat “el cementiri”.
Bibliografia
- Joan Badia: Les restes pre-romàniques de Santa Margarida o Sant Ponç de la Vilarnau, “Revista de Palafrugell”, núm. 153, Palafrugell, octubre del 1974, pàgs. 7-8.
- Joan Badia i Homs: Aportacions a l’estudi del pre-romànic empordanès, III “Revista de Girona”, núm. 78, Girona 1977, pàg. 21.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I, Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàgs. 41 i 240-241.
- Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 274.
- Joan Badia i Homs: Notícia sobre restes d’esglésies romàniques descobertes al Baix Empordà, “Estudis sobre temes del Baix Empordà”, núm. 2, Institut d’Estudis del Baix Empordà, Sant Feliu de Guíxols 1983, pàgs. 71-80.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B, (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàgs. 512-513.
- Joan Badia i Homs: A Santa Margarida, per Sant Ponç, Suplement del Full Parroquial de Sant Martí de Palafrugell, núm. 1, abril del 1986.