Situació
Un aspecte que ofereixen les ruïnes de l’església, consistents en un pany de mur al costat de llevant.
R. Viladés
Força enlairada respecte a l’actual de Sant Jaume. Es troba al mig de Faig i Branca i el Pla de la Lleona, i sota mateix del Pla del Calvari. És al mig d’una costa, voltada de feixes que antigament hom devia conrear. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 255-M781: x 18, 7 — y 71, 4 (31 TDG 187714).
El camí per a arribar a aquesta església és molt difícil i de mal aconsellar, puix que, a desgrat de les indicacions, és molt fàcil de perdre's. Amb tot, podem apuntar el següent.
Així que s'ha passat el quilòmetre 8 de la carretera de Borredà a Sant Jaume, hi ha un desviament a mà esquerra que va al santuari dels Oms. Després de pocs metres hom troba una cruïlla de tres carreteres; cal seguir la de mà dreta, que porta a la casa de Frontanyà. Abans d'arribar-hi s'ha de trencar a mà esquerra en direcció a migjorn. Des d'aquest cantó, aviat es veu l'alta carena en la qual destaca una gran roca sobre la qual passa la pista forestal. Si hom va en un cotxe tot terreny (en altre no ho aconsellem), cal parar-se damunt aquesta roca. Llavors a peu, i ben bé pel mig del revolt que fa la carretera, cal pujar costa amunt per un rastre que s'hi ha fet. Aquest viarany, si és que no hi ha crescut vegetació, passa a frec de la mateixa església. Són en total uns 300 metres i uns 10 minuts de pujada. (RVL)
Història
L'església vella de Sant Jaume de Frontanyà és la primera església parroquial del lloc; situada al comtat de Berga i dependent del bisbat de la Seu d'Urgell, l'església fou abandonada el segle XI, quan fou construït a la vall, en un lloc més planer i accessible, l'imponent edifici del romànic primer.
Les primeres notícies del lloc són de l'any 902; en aquest any el bisbe Nantigís de la Seu d'Urgell comprava als esposos Elderet i Flodeberga, una terra al lloc de Frontanyà pel preu de dos sous, terra on al cap de tres anys havia de fundar i consagrar la primera església de Sant Jaume de Frontanyà (in pao Bergense, in apendicio de Frontegano).
Així, el 20 de juny de l’any 905 el mateix bisbe, de nou present a Frontanyà, consagrava l’església de Sant Jaume en les terres de la seva propietat, en un lloc on fins aleshores no hi havia hagut cap església. La constituí en parròquia i en fixà detalladament els límits: el terme de l’església de Sant Vicenç de Castell de l’Areny, el terme de Santa Maria de la Vall de Lillet, el serrat de Montner, el lloc de Corrubí, la Plana, la riera de Merlès, el mas Boatella, Santa Maria de la Quar, la vila Cirera i Santa Maria de Borredà.
Els homes del lloc, per a remei de la seva ànima la dotaren convenientment amb terres que els provenien de diferents aprisions (in ipsas Planas, qui nobis advenit peraprisione vel ruptura). Aviat aquesta església acabada de consagrar adquirí una preeminència sobre les altres esglésies veïnes que eren dins el seu terme (Sant Cristòfol de les Planes, Sant Llorenç de Corrubí, Sant Esteve de Montner, Santa Eugènia de Solls, Sant Julià de Cosp, Santa Magdalena de Malosa i Santa Maria d’Oms), la majoria de les quals o han desaparegut o han esdevingut capelles abandonades. Des de l’església de Frontanyà partí l’organització de les altres, les quals cresqueren a mesura que s’anà intensificant l’establiment de pobladors.
L'any 997 el comte Oliba i els jutges Guillem, Guifré i Wimara, acompanyats d'altres personatges, celebraren un judici per tal de solucionar el plet entre el bisbe Sal·la d'Urgell i un home anomenat Serari; el plet era referent a les dècimes de Lamperes pertanyents a l'església de Sant Jaume de Frontanyà i que ambdós es disputaven.
El plet fou resolt a favor del bisbe Sal·la i de Santa Maria de la Seu d'Urgell, al·legant que aquestes dècimes vinculades a l'església de Frontanyà li pertanyien des de feia més de trenta anys.
Les donacions a l'església de Sant Jaume comencen a enregistrar-se a partir del segle XI; l'any 1008 el vescomte Bardina del Berguedà signava una donació de terres feta per Doda i Guifré a favor de l'església de Sant Jaume de Frontanyà.
L'any 1016 el mateix vescomte amb la seva muller Adalais i el seu fill Dalmau signaven una concòrdia amb el bisbe Ermengol d'Urgell segons la qual Sant Ermengol cedia a aquesta família vescomtal la parròquia de Sant Jaume de Frontanyà i també un mul negre òptim i quatre unces d'or; els vescomtes i llur fill es comprometien a tenir l'església subjecta sempre a la Seu de Santa Maria, a la qual diòcesi l'havien de retornar després de la seva mort, amb tots els drets i pertinences. En aquesta concòrdia el bisbe explica que la donació és feta per raó d'amistat i dels serveis prestats per aquesta família (propter amiciam quodabeam de vobis et propter vestrum servicium).
L'església parroquial de Sant Jaume degué quedar petita i poc accessible dalt el turó; aviat doncs, es devia pensar a traslladar-la a un emplaçament més planer i adient. Així, des del 1060 comencen les importants donacions i les referències a l'existència d'una comunitat d'homes que resaven junts a Déu i a sant Jaume. En un document del 14 de març de 1066 consta que Arnald Mir de Tost i la seva muller, la vescomtessa Arsenda, fan donació d'un alou de Bolvir, pertanyent al comtat de Cerdanya, i de terres i vinyes de Viladonja a l'església de Sant Jaume “queedificatur in valle de Kastro que voccant Frontiniano” perquè "els preveres que canten al matí i al vespre ofereixin sacrificis per als fidels vius i difunts". La manca de documents impedeix d'afirmar amb plena certesa la constitució en aquesta església d'una comunitat eclesiàstica, cosa que explicaria el desenvolupament ulterior d'una residència de clergues subjectes a la regla de sant Agustí segons la reforma que es difongué el darrer quart del segle XI i que coincidí amb una època d'esplendor, plena d'eufòria vitalitzadora i de reformes eclesiàstiques. De tota manera, la referència anterior suposa que hi havia a Frontanyà una comunitat de preveres que feien el res en comú. A mitjan segle XI la nova església devia ja alçar-se en el seu nou emplaçament i l'antiga església parroquial, preromànica, fou abandonada. (RSR)
Església
Del que fou l'antic temple de Sant Jaume de Frontanyà Vell resta avui molt poca cosa. Tan sols el mur del costat de llevant, que és encerclat per un altre mur.
Els indicis que avui es poden veure porten a creure que es tractava d'una petita església amb una nau rectangular. Aquest mur presenta un aparell molt rudimentari fet amb pedres en treballs escantonades, de mida força grossa, disposades en filades que han estat rejuntades amb terra. Fóra interessant poder dur a terme en aquest indret una campanya arqueològica, la qual descobriria la planta que tenia aquesta església i el perímetre dels seus murs.
Sembla una construcció del començament del segle XI. (RVL-JVV)
Altar
Ara d’altar de l’església, llevada al començament del segle XX del seu emplaçament original i avui abandonada.
R. Viladés
Vora el mur de llevant i ja fora del recinte del que fou la capçalera de l'església, hi ha una llosa de pedra de gres la qual era l'ara de l'altar. Encara hi ha gent que recorda com anys enrere uns estranys arrencaren la pedra del seu emplaçament dins el temple, sota la qual van trobar algun objecte que s'endugueren. Hom pensa que es podia tractar de la lipsanoteca. Aquesta pedra és llisa i actualment mostra el desgast que el pas dels anys i la seva exposició a la intempèrie li han ocasionat. (JVV-RVL)
Bibliografia
- Cebrià Baraut: Les actes de consagració d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia”, vol. 1, la Seu d’Urgell 1978, pàgs. 50, 74, 75 i 52
- Cebrià Baraut: Els documents, dels anys 981-1010, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, “Urgellia”, vol. III, la Seu d’Urgell pàg. 85
- Cebrià Baraut: Els documents, dels anys 1010-1040, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, “Urgellia”, vol. IV, la Seu d’Urgell pàgs. 53-54
- F. Martínez: Sant Jaume de Frontanyà. Mil anys d’història i geografia, Granollers 1967
- Joaquim Miret i Sans: Els Vescomtes de Cerdanya, Conflent i Berguedà, Barcelona, 1901, pàg. 154
- Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 211 i ss