Situació
Capella rural unida a un mas, força modificada i restaurada el 1981.
M. Anglada
L’ermita de Sant Jaume de Rifà és situada en un turonet al nord del Fou, a la vora de la riera Torrent, entre la urbanització de Can Miret i extensos camps de conreu. Depèn de la parròquia del Fou.
Mapa: L37-15(393). Situació: 31TDG481131.
S’hi accedeix des del punt quilomètric 44 de la carretera de Llinars a la Garriga. A mà dreta trobem l’accés de la urbanització Les Pungoles, des d’on hem de continuar fins a Can Miret. La clau cal demanar-la a la masia del costat. (MDFG-MCCA)
Història
El lloc de Rifà surt esmentat per primera vegada l’any 941 en una venda que Servand i les seves germanes Exemosa, Undela i d’altres feren al comte Sunyer per mil sous de les terres situades al comtat de Barcelona, al Vallès (“vallense”) i al terme de vila Rifà: la “vila Riffa” confronta “de partes circi in terminio de villa Brucarias, et de oriente in terminio de Villa Maiore, et de Meridie in terminio de Alcozi, et de occiduo in terminio de Carotitulo et de Molnelliis”.
Posteriorment, sembla que la vila Rifà, mitjançant una donació, va passar a dependre del monestir de Sant Cugat, i tornà una altra vegada a sortir anomenada en la butlla de confirmació dels béns del monestir estesa pel papa Silvestre II. L’any 1002 s’hi esmenta la “villa quod dicu(n)t Rifan”. Totes aquestes confirmacions donaran peu a la construcció d’una petita església dedicada al mateix sant.
La veiem per primera vegada esmentada l’any 1098 pel papa Urbà II, que confirma a Sant Cugat l’església de Rifano. L’any 1120 Calixt II torna a confirmar altra vegada la capella.
Són molt escasses les notícies sobre aquesta primera església, que no torna a aparèixer documentada fins l’any 1357. En aquest moment és regida per unes monges anomenades “deodades”, és a dir, dones donades a Déu. En el document es parla d’una “deodada” anomenada Guilleuma que pertanyia a la capella de Sant Jaume i Sant Cugat, empresonada pel batlle de Vilamajor —no diu per què—, de qui s’afirma que fou comminat per la cúria eclesiàstica de Barcelona a lliurar-la, perquè era el bisbe a qui corresponia corregir-la.
Segons Vall i Rimblas, el canvi de titular de l’església sembla que es produí a causa d’una possible independència de la comunitat de “deodades” respecte del monestir de Sant Cugat. No obstant això, durant un cert temps l’església va continuar anomenant-se pels dos titulars: Sant Jaume i Sant Cugat de Rifà.
En un llegat del 1519 a la parròquia de Sant Julià es fa al·lusió de la capella com a Sant Jaume de Rifà. No se’n tenen altres dades fins els anys 1727 i 17767, en què, a través de les visites pastorals, es constata la presència d’un ermità amb casa i hort d’una quartera de sembrada. (MDFG-MCCA)
Església
Planta de l’església, actualment ben conservada després de la recent restauració.
M. Anglada
Es tracta d’un edifici d’una sola nau rectangular coberta amb volta de canó seguit, capçada a llevant per un absis semicircular llis, cobert amb volta de quart d’esfera, que s’obre a la nau per un simple arc triomfal; al mur absidial s’obre una finestra de doble esqueixada coronada amb arc de mig punt, damunt la qual hom pot veure una petita fornícula i una espitllera, visible només des de l’exterior.
La porta d’entrada, a la façana de migdia, és d’arc de mig punt fet amb grans dovelles de pedra granítica ben treballada. A l’interior hi ha un arc toral, el qual sembla ser afegit posteriorment a fi de reforçar la volta, molt modificada per les reparacions efectuades en diverses èpoques. La coberta de teules corbes de ceràmica forma una continuïtat entre la nau i l’absis; sobre el mur de ponent hi ha un petit campanar de cadireta d’un sol ull.
L’aparell queda en gran part ocult per l’arrebossat exterior, mentre que a l’interior gairebé tot ell és vist. Els carreus són molt irregulars i no es disposen en filades uniformes; és una construcció molt rústega, que palesa les formes rurals del segle XII. (MAB-MDFG-MCCA)
Bibliografia
- Gallardo, 1938, pàg. 61
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 112
- Rius i Serra, II-III, 1946-1947, docs. 382, 774, 849