Situació
Vista de llevant de la capçalera de l’església amb les dues naus: la romànica acabada amb absis semicircular, i la posterior capçada per un absis poligonal.
ECSA - J.L. Valls
Aquesta església, antiga parròquia de Banyuls, és situada a l’extrem sud-oest del poble de Banyuls de la Marenda, sobre la riba esquerra de la Vallòria, no gaire lluny del pont del ferrocarril.
Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 28’ 43, 8” N - Long. 3° 7’ 41,4” E.
Banyuls de la Marenda és 5 km al sud de Portvendres, travessat per la carretera N-114. (PP)
Història
Com Banyuls dels Aspres, aquesta localitat deu el seu nom als aiguamolls que l’envoltaven a l’embocadura del riu de la Vallòria (Balneola, 981; Bannils de Marítimo, v. 1074; Banullis de Maredime, 1197).
Per un precepte del 9 de juliol del 981, el rei Lotari havia concedit al comte de Rosselló, Peralada i Empúries, Gausfred I, totes les terres ermes del litoral marítim dels llocs de Cotlliure i de Banyuls, des de l’embocadura del Ravaner fins al port de Perafita, límit del territori de Cervera (ja posseït probablement pel comte Gausfred).
Els seus descendents, comtes de Rosselló, en conservaren la plena senyoria, la qual passà, el 1172, al mateix temps que el comtat, al comte de Barcelona i rei d’Aragó Alfons I. El seu nét, Jaume I el Conqueridor, la vengué el 1248 a Ponç Hug IV, comte d’Empúries i descendent directe de Gausfred I. Els comtes d’Empúries la conservaren, des d’aleshores, com a feu, pel qual prestaven l’homenatge als reis de Mallorca. Després de l’extinció de la dinastia d’Empúries (1324), aquest feu quedà a les mans dels comtes d’Empúries apanatgistes, eixits del llinatge reial de Barcelona-Aragó, i aquesta situació durà, més enllà del tractat dels Pirineus, fins a la fi de l’antic règim. El 1789, la senyoria de la Vall de Banyuls era detinguda, sota la sobirania dels reis de França, per Don Pedro de Alcántara Fernández de Córdoba, duc de Medinaceli i comte d’Empúries.
L’església de Sant Joan Evangelista fou la primera església parroquial del lloc i és esmentada ja l’any 1135 en què Gausfred III, comte de Rosselló, donà a Sant Quirc de Colera un alou al comtat de Rosselló, al territori de Sant Joan de Banyuls. (PP)
Església
Planta de l’església que conserva sencer l’edifici originari romànic ampliat amb una nau en època posterior.
R.Mallol
L’església de Sant Joan de Banyuls actualment té dues naus. La del costat nord, romànica, és capçada al costat de llevant per un absis semicircular. Aquesta nau és coberta amb una volta apuntada i seguida, sobre arcades de mig punt als murs laterals, tres per banda. La volta de l’absis, poc més baixa, té forma ametllada i comunica amb la nau per mitjà d’un plec apuntat.
La porta d’entrada és a la façana de ponent o frontis d’aquesta nau on crea un cos sobresortint. És una porta de quatre arcs de mig punt en degradació, amb llinda i timpà, que presenta decoració esculpida. Damunt la porta, aquest cos avançat és coronat per un frontó fet amb terrissa que té una finestra quadrada al centre, element afegit als segles XVIII o XIX, que dona al conjunt un aspecte estrany. També és d’època tardana el campanar d’espadanya que es dreça sobre la façana. Damunt de la testera oriental de la nau resta una petita espadanya de dos pilars, segurament antiga.
A l’absis hi ha dues finestres situades al centre i a migdia. Són obertures més aviat grans, de doble biaix i arcs de mig punt. Malgrat l’arrebossat que el tapa en bona part, es pot comprovar que l’arc de la finestra meridional és extradossat amb peces de terrissa de molt gruix. Aquest absis té quatre contraforts o ressalts molt sobresortints, els quals arriben fins a poc menys de la meitat de l’alçada del mur, just per sota de l’ampit de les finestres. El nivell superior d’aquests pilars adossats és remarcat per un fris aconseguit per mitjà d’una filada de carreus força grans, ben tallats, que corre de cap a cap del parament de l’absis. Hi destaca molt, ja que la resta de l’aparell és de pedruscall. Una cornisa incurvada corona l’absis, la qual s’ha conservat també al mur de tramuntana de la nau.
L’interior de l’església és totalment encalcinat, excepte els arcs laterals i el presbiteri, fets amb dovelles curtes i carreus de mida mitjana, ben tallats en pedra rogenca.
La petita façana sobresortint del frontis, on hi ha la portada, és feta amb carreus ben escairats, amb filades regulars. No és així a la resta dels paraments, fets a base de pedres sense treballar, disposades irregularment, amb molt morter entremig. Les cantonades, al marc de les finestres, la cornisa i els pilars o contraforts i el fris esmentat de l’absis són elements que han estat curosament elaborats amb pedra rogenca —conglomerat ferruginós— perfectament tallada. L’aparell descurat i rústec dels murs en origen era recobert d’arrebossat, i només els elements de pedra treballada esmentats quedaven al descobert. És encara visible a l’exterior de l’absis, on resta una capa d’arrebossat indubtablement vella, que si no és l’original en pot ser una reposició fidel. És evident que s’estenia pel parament deixant a la vista les finestres, la cornisa, els contraforts i la curiosa franja horitzontal de carreus. En aquest arrebossat, a migdia de l’absis, hi ha una petita creu grega que hi fou gravada quan el morter encara era tou.
Per Ies seves principals característiques —volta apuntada, tipologia de la portada i finestres— cal considerar aquesta església bastida probablement al segle XII. Tanmateix, presenta algunes particularitats que es poden considerar, si no arcaiques, almenys arcaïtzants, com ara l’aparell rústec que fou enlluït i la combinació, en una finestra, de pedra i terrissa (potser peces aprofitades d’una edificació de l’antiguitat?). Els contraforts massissos de l’absis són una reminiscència de l’arquitectura d’aquest territori anterior a l’any 1000 (Sant Pere de Rodes), si bé perduren en edificis plenament romànics, com ara a Sant Martí de Tatzó d’Avall (segle XI). En definitiva, cal donar a Sant Joan de Banyuls una datació una mica reculada dins del segle XII (cap a la primera meitat).
Hem deixat per al final l’al·lusió a la nau de migdia, més estreta. Ambdues naus foren comunicades perforant dos dels arcs laterals de la primera, que ara fan la funció de formers. Hom considera que aquesta nau de migdia va ser afegida l’any 1736 (ALEMANY, 1978). Té volta de llunetes (l’interior és encalcinat) i absis poligonal amb finestres rectangulars, elements que lliguen perfectament amb la data esmentada. Ara bé, l’observació dels paraments externs fa dubtar sobre el seu origen. L’absis presenta una base semicircular de poca alçada, la qual enllaça amb la resta del mur, que és poligonal de cinc cares, per mitjà de plans inclinats. Als extrems, a cada costat, l’espai semicircular arriba força més amunt. Sembla clar que la forma poligonal que té ara aquesta capçalera s’aconseguí rebaixant un mur originàriament semicircular, corbat, forma que encara manté on no fou tocat, és a dir, a la base i a ambdós costats. L’aparell, en aquests espais, és de lloses de pissarra sense treballar, col·locades planes o bé inclinades, amb molt morter entremig, i rastres d’arrebossat.
L’angle amb el mur de migdia de la nau té una base sortint, d’1 m d’alçada, que continua un bon tros per la nau formant una mena de banqueta. Presenta la mateixa construcció que la part semicircular de l’absis i hi enllaça perfectament.
Aquests indicis semblen mostrar que la nau del segle XVIII es construí sobre unes restes, probablement més antigues que la nau romànica actual. Per l’aparell de lloses inclinades —si se’n conservés més extensió s’hi veuria, segurament, opus spicatum— i la planta absidal, hom creu, tot i que amb reserves, que poden datar de vers el segle X. (JBH)
Portada
Portada de l’església decorada amb relleus força maldestres de tipus geomètric i figuratiu.
ECSA - J.L. Valls
A la façana de ponent s’obre una portada que presenta decoració esculpida força senzilla, esquemàtica i tosca. L’arc guardapols és ornat per una sanefa d’escacat. A l’angle de l’arquivolta externa, en un solc de perfil corb que s’hi ha practicat, hi ha un seguit de figures diverses que hom ha relacionat amb els signes zodiacals, possiblement amb encert. Efectivament, hi ha dotze relleus entre semisferes i una flor. Hi ha també un cap de toro, un escorpí, un cranc, una figura potser relacionable amb els bessons, el signe de capricorn o d’àries i una imatge que duu un element cilíndric, potser identificable amb el signe d’aquari. Menys clars, en aquest sentit, són altres relleus, com una mena de torreta i diverses figures geomètriques més simples: així, una figura humana que es posa la mà al maluc —potser identificable amb el signe de verge— i un personatge que sembla sostenir unes balances, identificable amb el setè signe. Els altres relleus són més dubtosos i alguns molt erosionats i indesxifrables.
L’arquivolta central és decorada per una trena, i a més per un seguit de perles, que són situades en un solc de perfil corb, com les figures de l’arquivolta exterior. La tercera arquivolta, en canvi, no presenta cap tipus d’ornament.
La imposta del brancal esquerre —des de l’espectador— presenta un tema ornamental de baix relleu, pràcticament incís, que només és ben visible a la cara interior; potser per aquest motiu ha passat desapercebut. Es tracta d’un tema vegetal constituït per una tija de la qual neixen brots amb fulles, llunyanament semblant als frisos de les llindes de Sant Genís de Fontanes i Sant Andreu de Sureda. No és pas impossible que aquesta peça procedeixi d’algun altre conjunt anterior a la portada actual.
La factura d’aquest conjunt escultòric recorda alguns exemples de la Cerdanya (Olopte, Saga, etc.) o de la Vall d’Aran. Un paral·lel força més proper geogràficament és la decoració de la portada de Sant Martí de Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà). Com aquesta, la porta de Banyuls es pot datar al segle XII. S’inscriu dins un gran conjunt de portades d’arcs en degradació, sense columnes ni capitells, que s’estengueren pel Pirineu Oriental. (JBH-PP)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàgs. 147-148
- Alemany, 1978, pàssim
- Cazes, 1990, pàg. 62.
Bibliografia sobre la portada
- Dictionnaire des églises de France, 1966, pàgs. 14-15
- Buron, [1977] 1980, pàg. 350
- Alemany, 1978, pàg. 219.