Situació
Vista del sector sud-est de la gran església d’aquest antic monestir, amb una absidiola i el porxo campanar que substituí l’absis principal.
ECSA - J.A. Adell
Aquesta església, que ara és la parròquia del poble d’Urmella, al nord de Bissaürri, es correspon a l’antic monestir d’Orema. Les seves estructures formen un petit barri, al nord del nucli principal de la població.
Mapa: 32-9 (180). Situació: 31TBH970101.
L’accés al poble es fa des de la carretera C-144, per la pista indicada que surt a la dreta venint de Bissaürri, entre els quilòmetres 79 i 80. L’església es troba a la part més elevada de la caseria, a septentrió. (JAA-JBP)
Història
Aquesta església és històricament una de les fites més importants de la vall de Benasc, ja que correspon a l’antic monestir de Sant Just i Sant Pastor d’Orema.
La història d’aquest monestir presenta força problemes per la pèrdua del seu arxiu i pels nombrosos documents apòcrifs que en parlen o que hi estan relacionats. Resta documentat el monestir d’Orema amb tota seguretat des de l’any 1017 a través de la presència a la catedral d’Urgell del seu abat Manases en qualitat d’elector del bisbe Borrell de Ribagorça. La vida d’Orema com a monestir independent fou efímera, ja que la nova dinastia comtal aprofità la situació de crisi que travessà a la primera meitat del segle XI per a annexionar-lo a l’abadia de Sant Victorià de Sobrarb o d’Assan en data, però, indeterminada. En la suposada carta de restauració del monestir de Sant Victorià, de l’any 1044, el rei Ramir I d’Aragó li donà Sant Just i Sant Pastor d’Orema. Pel mes de maig del 1049 Ramir I i la seva esposa Ermessenda dotaren la consagració de l’abadia de Sant Victorià amb el monestir d’Orema; una nova confirmació data del 1055. En realitat, però, la vinculació d’Orema a Sant Victorià no fou del tot efectiva fins el 1091, any en què el bisbe Ramon Dalmau de Roda, per ordre del rei Sanç Ramírez, concedí i confirmà el privilegi d’exempció diocesana a Sant Victorià. Finalment, el 22 d’abril de 1108, el papa Pasqual II declarà l’abadia exempta de tota jurisdicció, sota la seva directa protecció i obediència, confirmà les donacions concedides pel dit bisbe Ramon Dalmau i ordenà que el priorat de Sant Just i Sant Pastor d’Orema, tal com era aleshores, restés per sempre més subjecte a l’abadia cluniacenca de Sant Victorià.
El priorat d’Orema comprenia, a més d’Urmella, les possessions monàstiques als pobles veïns de Rins, Fades, Perafita, Renanué, Bissaürri i Castillo de Sos, amb jurisdicció espiritual i temporal en alguns d’ells. Tot i això, les rendes assignades al prior de Sant Just eren les més petites de l’abadia. L’any 1280, amb motiu de la dècima de Terra Santa, foren taxades en 18 sous (menys que Sant Pere de Taverna). Restà en pacífica possessió de Sant Victorià d’Assan fins l’any 1571, moment en què el papa Pius V integrà Sant Just i Sant Pastor d’Orema al nou bisbat de Barbastre. L’abat de Sant Victorià n’aconseguí la restitució dels àrbitres de Felip II (1594), i fins al segle XIX fou un dels quatre priorats del territori exempt pertanyent a Sant Victorià. Després de la desamortització i de la supressió definitiva de la jurisdicció de Sant Victorià, l’any 1874, passà a ser església parroquial del bisbat de Barbastre. N’eren feligresos també el habitants de Renanué i de la casa Solà de Rins.
Quant a l’evolució de l’edifici, consta per inscripcions que en temps del prior Gaspar Español (1613) van ésser reformats la porta, la capçalera, les cobertes i, especialment, els peus de la basílica a causa de la construcció i transformació de les dependències monàstiques. Les darreres obres importants daten del 1913. (JBP)
Església
Planta basilical d’aquest notable edifici monàstic, actualment amb l’orientació capgirada i el sector de ponent desafectat pel culte.
J.A. Adell
De les estructures de l’antic monestir d’Orema només és identificable l’església, mentre que la resta de les dependències monàstiques són avui transformades en un conjunt d’habitatges, en els quals només podem veure alguns fragments de mur de factura medieval molt transformats. Al costat sud de l’església hi ha actualment el cementiri del poble d’Urmella. El seu mur de tanca, a llevant, és construït en bona part amb carreus procedents de les estructures alt-medievals.
L’església és un edifici de planta basilical amb tres naus, que fou profundament transformat l’any 1613, segons una inscripció que figura a la porta d’entrada (mentre n’era prior Gaspar Español), i redecorat l’any 1913, any en què n’era rector José Ademá Rivera. Aquestes transformacions que li donen l’aspecte actual s’efectuaren sobre una obra alt-medieval, que en ella mateixa ja era producte d’un llarg i complex procés constructiu, que fa que es plantegin molts interrogants sobre el seu procés d’execució i sobre les interrupcions, represes i canvis de plantejament que es fan evidents encara avui en les seves estructures.
Després de les reformes del 1613 i el 1913, l’orientació de l’església ha quedat capgirada. La porta principal s’ha obert al mur de llevant, al lloc que ocupava l’absis central, substituït per una torre, amb un porxo a la planta baixa que aixopluga la porta. Els altars han estat adossats a sengles murs que tanquen les naus pel seu costat de ponent i que deixen dos trams de les naus laterals i un tram de la nau central tancats i aïllats del conjunt de l’església. De les dues absidioles, la sud es conserva prou bé, però la nord ha estat completament alterada per la construcció d’una escala d’accés al cor, que ocupa el primer pis de la torre que substitueix l’absis central.
Malgrat aquestes importants transformacions, encara és perfectament visible l’estructura original de l’edifici, de planta basilical amb tres naus, capçades a llevant per sengles absis semicirculars, els dos laterals oberts directament a les naus respectives. El central, avui desaparegut, és probable que anés precedit d’un tram presbiteral, si hom jutja pels vestigis que es conserven als murs del porxo i a l’estructura de la volta del cor, que semblen correspondre, en part, a la volta del tram presbiteral.
Les naus central i sud són cobertes amb voltes de canó de perfil semicircular. La volta de la nau central presenta una acusada deformació en la clau perquè el terç central de la volta va ésser reconstruït amb una volta de rajol a causa de l’ensulsiada de la volta original. Aquestes dues voltes són reforçades per tres arcs torals, que al mur sud no arrenquen de pilars com la resta sinó que surten de permòdols encastats al mur.
La nau lateral nord és totalment diferent de les altres dues, ja que és coberta amb trams de voltes per aresta que arrenquen de pilars esglaonats adossats al mur nord, on també es formen uns arcs formers de molt poc relleu, però que articulen el mur i li donen una gran plasticitat. El mateix tipus de pilar esglaonat és present al mur de ponent, tot i que no s’arribaren a construir les voltes per aresta en aquest últim tram de les naus, llevat de la nau central. Al tram de ponent de la nau central es va construir una mena de tribuna o cor alt suportat per una volta per aresta, del qual ignorem totalment el sistema d’accés i que correspon plenament a l’obra original, que va modificar l’estructura dels pilars per tal de suportar la volta del cor.
La presència d’aquest cor o tribuna a l’extrem de ponent de la nau central és un element de gran singularitat en l’estructura de l’església de Sant Just i Sant Pastor d’Orema i evoca exemples de tribunes monàstiques alt-medievals, com les de Sant Miquel de Cuixà o Santa Maria de Serrabona, situades en llocs independents dels presbiteris, o Sant Pere del Burgal, un exemple més proper, on també hi havi una tribuna similar als peus de la nau central, d’estructura de fusta però més complexa per la presència del doble santuari de ponent. També podria relacionar-se amb la tribuna no religiosa de la canònica de Sant Vicenç de Cardona.
La asimetria que es presenta en l’estructura de les voltes es repeteix també als pilars que suporten els arcs formers i torals. Al costat nord són formats per un nucli circular (de fet és el·líptic), coronat per un capitell de simple bisell, sense collarí ni elements de continuïtat entre columna i capitell, al qual s’adossen dos pilars rectangulars amb impostes bisellades que reben els arcs torals. El pilar de l’extrem de llevant presenta el seu costat est rectangular, com si s’hagués intentat donar una articulació diferent a l’arc former adjacent als absis, potser per a identificar un àmbit presbiteral. Els pilars del costat sud són molt més simples i tenen una estructura clarament cruciforme, amb un nucli rectangular al qual s’adossen els pilars que reben els arcs torals, que, com tots els altres arcs formers i torals, arrenquen d’impostes bisellades. El pilar d’aquest costat que és adossat al mur de ponent presenta una forma diferent i s’avé als pilars del costat nord, ja que és format per un nucli semicircular. A l’angle sud-oest també es conserva un pilar esglaonat, com si originàriament aquest tram hagués estat concebut per a rebre un sostre amb voltes per aresta, que no s’arribaren a construir.
Sector nord-est de la nau central, que a desgrat de la seva decoració barroca deixa entreveure els arcs formers i torals romànics que sustenten l’edifici.
ECSA - J.A. Adell
L’estructura interior de l’església planteja molt clarament la complexitat del seu procés de construcció. Sembla que es va plantejar un primer projecte segons el qual es van construir la nau nord i el mur de ponent; tanmateix, es va concloure l’obra apartant-se del projecte inicial i es van cobrir amb volta de canó les naus sud i central, modificant-se la forma dels pilars de la nau sud. Aquest canvi de plantejament també és present a les façanes de les absidioles, que presenten traces de lesenes (que lògicament devien completar-se amb una decoració d’arcuacions sota el ràfec) que s’interrompen quasi arran de terra. El parament absidal és totalment llis a partir d’aquesta interrupció i posa en evidència una aturada de l’obra i la seva continuació abandonant els elements decoratius llombards.
Amb aquests elements es pot plantejar la hipòtesi que l’església del monestir d’Orema fou una obra començada amb un programa plenament integrat dins l’ortodòxia dels estils primerencs de les formes llombardes i relacionable amb estructures basilicals de naus laterals cobertes amb voltes per aresta, com Santa Maria d’Ovarra, el projecte inacabat de la catedral de Roda de Ribagorça, Santa Maria d’Àneu, Sant Vicenç de Cardona o la més tardana de Santa Maria d’Alaó. Aquest projecte inicial fou acabat amb un plantejament diferent, que no s’allunya de les formes constructives llombardes, però abandona les voltes per aresta i la decoració mural a les façanes absidals. Les reformes posteriors i la redecoració total del temple impedeixen de precisar aquest procés i poden amagar elements que contribueixin a clarificar-ne l’estructura i l’evolució constructiva.
La porta principal del temple se situava a la façana oest, on avui dos esvorancs comuniquen l’església amb les dependències afegides. Tant aquesta façana com la nord han estat molt alterades, fet especialment visible a l’angle nord-est. Les absidioles, curiosament, no tenen cap finestra i només la façana sud conserva elements destacables de la seva estructura primitiva, com una sèrie de contraforts corresponents als arcs torals que articulen els murs, a l’estil d’altres esglésies de la regió com Sant Esteve de Conques o Sant Pere de Sessué. Dues finestres de la façana sud, una de doble esqueixada i l’altra d’esqueixada simple, i sobretot una porta resolta amb llinda que s’obre a la mateixa façana posen en evidència que el nivell interior de l’església és aproximadament d’1, 5 a 2 m per sobre del nivell original.
Tots aquests elements converteixen l’antiga església del monestir d’Orema en un dels monuments més interessants de l’arquitectura del segle XI, amb dues fases construïdes sense solució de continuïtat, que empren una tecnologia molt similar (amb paraments de carreuó ben escairat encara que irregular), però que tenen concepcions arquitectòniques diferents dins els repertoris de les formes llombardes. La primera fase seria datable a la primera meitat del segle XI, com una mostra de les manifestacions primerenques de l’estil, i la conclusió de l’obra s’hauria de situar cap a la segona meitat del mateix segle. (JAA)
Bibliografia
- Villanueva, 1850, vol. X, ap. XXVI, pàgs. 288-290; 1851, vol. XV, doc. LXIII, pàgs. 355-356
- Huesca, 1887, vol. IX, pàgs. 87 i 380 i doc. 10, pàg. 403
- Ibarra, 1904, doc. 43, pàgs. 81-82; 1913, pàgs. 5-7
- Yela, 1932, doc. 3, pàgs. 52-53
- Rius, 1946, vol. I, pàg. 126
- Martín Duque, 1956, docs., 10, 11, 188, 189 i 192
- Baraut, 1981, vol. IV, doc. 350, pàgs. 61-63
- Iglesias, 1985-88, vol. 1/3, pàgs. 176-181
- Benedicto, 1995, pàgs. 53-62