Situació
Vista exterior de l’església des de migjorn, mur en el qual hi ha oberta la porta d’entrada. Hom pot apreciar els senyals inequívocs que indiquen que el temple fou sobreaixecat.
L. Prat
L’església de Sant Martí de Guixers, que dona nom al municipi, anomenada també de la Trinitat o de Velianes, és situada vora uns camps al peu del camí, entre la rasa del Sastre a llevant, i el torrent de Castelltort a ponent, les aigües del qual donen al riu l’aigua de Valls, que corre 1 km més avall, paral·lel a la carretera.
Mapa: 292M781. Situació: 31TCG881659.
Als 6 km de la carretera de Sant Llorenç a Berga hi ha un trencall a mà esquerra. A l’inici de la pista, cal deixar, a mà dreta, cal Sastre i 1 km més amunt s’arriba a l’església de Sant Martí. Per visitar-ne l’interior cal demanar la clau a cal Beato de Sant Llorenç. (JCS)
Història
Res no sabem d’aquesta església que sigui anterior al 16 de setembre de 1088, data en què el comte Ermengol IV d’Urgell i la seva muller Adelaida cediren a Santa Maria de Solsona sis esglésies parroquials, entre les quals hi havia Sant Martí de Guixers (“Gissers”).
Anys més tard, el 19 de març de 1343, Guillem, abat de Tavèrnoles, confirmà l’obligació que el prior de Sant Llorenç, Bernat, disposà als homes de Linya sobre els drets i els rèdits de la parròquia de Sant Martí de Guixers.
Aquesta església fou sufragània de la parròquia de Castelltort. Actualment s’hi celebra culte. (JCS)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una petita nau rectangular, rematada vers llevant per un absis, també carrat.
J. Segués - M. Alierta
L’església consta d’una nau rectangular, capçada a llevant per un absis quadrat. El conjunt es veu clarament que ha estat sobrealçat. El parament ha estat fet amb carreus de pedra tosca ben tallats i posats molt ordenadament en filades. La teulada és a dos vessants i el frontis, a ponent, és coronat per un campanar d’espadanya amb dues llargues finestres cobertes amb un arc de mig punt.
Rebia la llum de llevant per la finestra de l’absis, de doble esqueixada i coberta amb arc de mig punt adovellat i amb la part baixa dels muntants i l’ampit d’una sola peça. N’hi ha una altra de molt semblant al mur que dona a migjorn, si bé aquesta presenta un esbiaix molt pronunciat.
La que hi ha al mur de la sagristia és posterior i resolta amb un bloc rectangular d’on foren retallats un arc de mig punt i un altre formant l’ampit i la part baixa dels muntants.
La porta s’obre a migjorn i és coberta amb un arc de mig punt adovellat.
A l’interior, la volta és apuntada, amb un arc preabsidal, també apuntat.
L’absis presenta al cantó de l’evangeli, i 1 m al cantó de l’epístola, una cornisa de pedres trapezoidals amb bisell.
Detall d’un dels murs exteriors, de l’església.
L. Prat
Al mur de tramuntana hi fou construït, l’any 1633, un arc apuntat que dona a la capella i a la sagristia.
Una pedra angular del cantó de migjorn de l’absis, d’uns 137 cm de llarg i uns 18 cm d’alt, presenta uns buidats de 13 cm, semblants a quatre nínxols.
Per la seva tipologia i per la tecnologia emprada en la seva construcció, aquesta pot ésser situada vers el final del segle XII o el principi del XIII, en el moment en què hom torna a emprar el tipus absidal rectangular. (JCS)
Forja
Porta d’entrada, decorada amb una curiosa ferramenta, probablement d’època posterior.
L. Prat
Al mur de migjorn hi ha oberta la porta d’entrada a l’església. Tal com hem apuntat més amunt, un dels elements interessants d’aquesta porta i també del temple, el constitueixen els ferros amb què aquesta porta ha estat ornamentada. Tot i que pensem que es tracta d’un element treballat en època posterior al romànic, sí que és evident que l’artesà que elaborà aquest treball ho feu tot seguint els models utilitzats els segles XII i XIII.
Hom ha seguit com a motiu bàsic la típica cinta amb els extrems acabats en dos rínxols. Aquí, però, hom ha fet córrer un xic la imaginació i ha presentat tot un conjunt de variants.
Hi ha una cinta ampla i llisa que als seus extrems es bifurca en dues que s’afuen i es cargolen vers costats oposats. També hi ha una cinta ampla guarnida amb uns solcs incisos, la qual dona peu a pensar en quatre cintes juxtaposades. Igual com en el cas anterior aquesta faixa es disposa horitzontalment i bifurca llurs extrems, que afua i cargola vers costats oposats. Combinades amb les faixes anteriors hi ha unes petites cintes amb un sol extrem acabat en un rínxol. Aquestes fan tocar un dels seus extrems en alguna de les faixes horitzontals, en relació a les quals es disposen obliquament, de manera desordenada, amb l’únic intent d’ocupar la superfície de la porta força desorganitzadament.
Es tracta d’una disposició força singular i mancada d’harmonia. És molt gran el contrast que hi ha entre l’ordre amb què han estat posades les faixes horitzontals i el desordre que guarden les petites faixes, escampades arreu de la superfície.
Justament aquest desordre, la manera com ha estat acabat aquest treball i el sistema adoptat per a clavar-lo a la porta, amb uns claus molt petits i gairebé sense cabota, és el que ens porta a pensar que ens trobem davant un treball possiblement força posterior. (JVV)
Bibliografia
- Manuel Riu i Riu: La canònica de Santa Maria de Solsona, “Urgellia”, 2, pàg. 226.
- Manuel Riu i Riu: Diplomatari de Sant Llorenç de Morunys, “Urgellia”, 4, pàgs. 237-239.