Santa Maria de Puig-aguilar (Guixers)

Situació

Situat dalt un turó, a uns 1 325 m d’altitud, el santuari de Santa Maria de Puig-aguilar, molt a prop del Berguedà, gaudeix d’una panoràmica bellíssima. Al cantó nord-occidental hi ha una cinglera que recorda Montserrat. Més al fons, Encija. A llevant té Montcalb i, més llunyans, es retallen els rasos de Peguera. A migdia, la Corriu.

Mapa: 292M781. Situació: 31TCG895682.

Del punt quilomètric 8,100 de la carretera de Sant Llorenç a Berga surt una pista a mà esquerra, just abans de passar el pont, que es bifurca al cap de 5 km. Cal seguir la pista de mà dreta, la qual amb 3,500 km porta a Puig-aguilar. La clau la guarda el rector, que viu a Sant Llorenç. (JCS)

Història

No hem trobat cap document que hi faci referència. L’església és d’una nau rectangular coronada per un absis quadrat amb coberta de teula a dos vessants, orientat a tramuntana.

El conjunt, fet amb pedres rústegues disposades en filades, ha sofert un sobrealçament i l’afegitó d’un cos rectangular a la capçalera, per ésser utilitzat com a sagristia, a més d’un campanar de torre, a llevant, el qual comunica amb l’absis. Hom hi afegí un porxo que cobreix la porta d’entrada. No es veu cap finestra a la part antiga.

La porta s’obre a l’angle sud-oriental del mur frontal. Presenta una ornamentació rudimentària, però interessant, a les dovelles que conformen dos arcs de mig punt en degradació.

L’edifici és cobert amb una volta de canó, la qual arrenca d’una motllura.

L’interior de l’edifici té, a més, dos arcs torals, de mig punt.

Al cantó de llevant, un campanar quadrat, amb quatre finestres cobertes amb un arc de mig punt amb teulada a quatre vessants, és ja un element molt posterior.

És un edifici dubtosament romànic. (JCS)

Església

Un dels elements més interessants de l’edifici el constitueix la senzilla porta d’entrada, a causa de la decoració escultòrica amb què ha estat ornamentada.

La porta és constituïda per dos arcs de mig punt en degradació, que arrenquen d’impostes que es desenvolupen sobretot a mà dreta. Hi ha elements esculpits distribuïts irregularment entre les dovelles de l’arc exterior, als intradosos d’ambdós arcs i a les impostes de mà dreta.

Una sèrie d’elements figurats apareixen a les dovelles exteriors, organitzats irregularment. A mà esquerra hi ha la figura d’un àngel, presentada frontalment i amb les ales caigudes; a la clau hi ha una imatge que pot ésser identificada com la Mare de Déu amb el Nen assegut a la seva esquerra; immediatament a mà dreta, hi ha un sarcòfag vist des de dalt amb un personatge nu a l’interior, que ha estat identificat amb un albat(*). L’intradós corresponent, gairebé al nivell de la imposta, presenta molt esquemàticament tres personatges, dos dels quals sembla que s’agafin de les mans i l’altre apareix sol, amb el cap girat en direcció al costat oposat al d’aquells. A l’intradós de l’arc interior, al costat de la imposta dreta, apareix un motiu floral d’estructura radial compost de set pètals, inscrit en un cercle. Finalment, a les impostes d’aquest mateix costat hi ha un motiu geomètric, consistent en la juxtaposició d’una mena d’estrelles de vuit puntes, que es repeteixen sota l’exterior. Recolzant a tall de permòdols a l’interior, hi ha dos caps humans tractats de manera molt esquemàtica i tosca.

Aquestes característiques són generals al conjunt, i palesen la mà d’un artífex molt limitat tècnicament (que suggereix el relleu rebaixant les superfícies, fent que les figures apareguin emmarcades en arcs inscrits a les mateixes dovelles en els casos de l’àngel i de la Mare de Déu) fet molt normal en indrets allunyats dels grans centres i en àmbits on perdurava el caràcter popular.

Aquest caràcter potser també es reflecteix en la temàtica, de difícil explicació. Vidal i Vilaseca relacionen el conjunt en relació amb el fet que molts santuaris cristians foren edificats damunt altres d’anteriors, en els quals es feien sacrificis humans(*); en aquest sentit manifestaria, com ja hem dit anteriorment, una tradició popular. No obstant això, en el desordre que hi ha en la distribució del elements figuratius(*), pot haverhi el record de conjunts en els quals la Mare de Déu amb el Nen són envoltats d’àngels turiferaris, com el timpà de Santa Maria de Cornellà de Conflent(*). La figura del costat pot simbolitzar l’ànima, encara que, d’acord amb el seu caràcter, s’allunya de representacions coherents, com les del sarcòfag de Doña Sancha, conservat a Jaca(*). Cal dir, d’altra banda, que és estrany en el romànic català trobar figuració en arquivoltes disposades radialment, bé que aquesta excepció presenta un paral·lel a la portada de Santa Maria de Covet (Pallars Jussà), a les arquivoltes interior i exterior, conjunt excepcional en el romànic català en molts aspectes i relacionat amb algun conjunt navarrès i amb Sant Serni de Tolosa(*).

Igualment problemàtics són els personatges que apareixen a l’interior d’aquest arc. D’una tosquedat i un esquematisme semblants, són les figures representades a la cara frontal del sarcòfag de Castellnou d’Ossó (Urgell), bé que en aquest cas duen creus i, dins una escena que representa els ritus funeraris, Josep M. Miró i Rosinach els ha identificat com a ploraners(*). No sembla probable, però, que el conjunt de Puig-aguilar tingui el mateix caràcter, si bé la flor de set pètals és un motiu que també veiem en sarcòfags, tot i que normalment són de sis pètals(*), amb un origen molt llunyà, i propi de repertoris populars.

No sembla que els dos caps obeeixin a un significat, sinó que més aviat responen a un sentit ornamental, com succeeix en altres exemplars del Solsonès, com el dels Tracs (Llobera) i el de Sàlzer (Odèn)(*). En diversos emplaçaments, sovint sota cornises, proliferen en l’escultura romànica sense un significat concret, com a la portada ja esmentada de Covet(*) o a l’ala romànica del claustre del monestir de Santa Maria de Ripoll”(*).

Resulta difícil, doncs, trobar una coherència al conjunt, potser, sobretot, a causa de la incapacitat d’ordenar els motius; a més, tampoc no sembla probable que ens trobem davant la translació d’un tema de caràcter funerari en una portada(*), encara que això ens continuaria situant en un àmbit popular, com el de la porta de Sant Martí de la Corriu (dins el mateix municipi de Guixers), amb uns motius molt probablement influïts pel que ara tractem. Hom ha datat el santuari entre els segles XII i XIII(*); la composició de la Mare de Déu i el Nen, que denota una relació entre ambdós i una pèrdua de rigidesa, ens situa més aviat en un moment difícil de determinar, però molt possiblement no anterior al darrer terç del segle XII. (JCSo)