Situació
Un detall del mur de l’església i, al peu, els vestigis de l’absis del temple romànic, descoberts l’any 1971 durant una campanya d’excavació duta a terme per M. Riu.
J. Bolós
L’església de Sant Martí és situada al bell mig del poblet de Saldes, adossat al vessant de llevant del Pedraforca, a mà esquerra del riu de Saldes o riera Salada. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 254-M781: x 95, 9 — y 76, 2 (31 TCG 959762).
Per arribar-hi cal prendre la carretera que va de Guardiola a Gósol. Uns dos quilòmetres abans d’arribar a Guardiola en direcció a Bagà hi ha el trencant ben senyalitzat. (RVL)
Història
Sant Martí de Saldes fou, des de la seva construcció, església parroquial dependent del bisbat l’Urgell; situada a la vall de Gósol formava part de l’antic comtat de Cerdanya i fou una de les primeres esglésies consagrades el segle IX.
L’any 857 el bisbe Guisad I d’Urgell consagrava l’església de la vila de Saldes, construïda i dotada pels propis habitants del lloc i advocada a l’honor de sant Martí, bisbede Tours (in villa cuius vocabulum est Salices edificavimuseclesiam in honorem sancti Martini episcopi).
En l’acta de consagració s’explica que l’església fou dotada amb llibres i ornaments religiosos per part del seu prevere, Daniel, i amb terres i altres béns immobles per part dels habitants de Saldes. El document no esmenta, però, el cens que l’església de Sant Martí havia de pagar ala seu episcopal d’Urgell.
Acta de consagració de l’església de Sant Martí de Saldes (8 de desembre de 857)
"[Crismó] In Dei onmipotentis nomine et salbatoris nostri Ihesu Xpisti. Nos comanentes in villa cuius vocabulum est Salices edificavimuseclesiam in honorem sancti Martini episcopi, sub pontificem nostrumdomno Wisado episcopo Orgellitane sedis sancte Marie intemeratevirginis presule; edificavimus eam tempore piissimi Karuli regis, tradimus illum titulum in manus pontificis nostri iamdicti ut eam adculmen sacrationis perduceret sicuti et fecit. Propterea tractavimus aputanimum nostrum ut aliquid de paupertatula nostra daremus adqueconcederemus exponte animo et bona voluntate iure hereditario adipsam eclesiam iam dictam. Ego Danihel presbiter dono duos libros, manuale et psalterium, et planeta cum stola, et de terra modiata una adipsum titulum, et est ipsa terra in loco ubi dicitur ad Humularios; de unaparte infrontat in terra Gontoualdi, de alia parte in terra Sendereti, detertia vero parte infrontat in stirpe. Nos Iohanes, Paternus, Vonulfus, Fedelancus damus adque concedimus ad ipsum predictum titulum sancti Martini terra modiata una, et est ipsa terra ad illum Voxitario; de unaparte infrontat in terra de Iohane, de alia parte coniungit in terra Ansemundi, de tertia parte in stirpe. Nos Gontoualdus, Nantemirus, Livanus et Saporella tradimus semodiata una una (sic) de terra, et estipsa terra ad illum Camporuvio; de una parte infrontat in terra Iohanis, de alia parte in terra de nos iamdictos heredes. Nos Leoporinus, Alaricus, Senderedus, Fulientius, et Leoderandus concedimus ibidem adipsum titulum de terra quartatas ·III· et est ipsa terra ad locum ubidicitur ad illos Fornones; de una parte infrontat in terra Iohanis, de aliaparte coniungit in tenas Odomari, de tertia vero parte in stirpe. Nos Ansemundus et Godomarus tradimus vel concedimus semodiata deterra ad predictam eclesiam, et est ipsa terra ad ipsos Fornones; de unaparte infrontat in terra Iohanis, de alia parte in terra Leporini. Iterumnos superius nominati tradimus adque concedimus ad ipsam vocitatameclesiam kasam cum cortinam, exio et regresso suo, et ortos duos sicutiam antea traditum fuit vel est a parentibus nostris; ipsa kasa infrontat inipsa eclesia, orti vero est iusta terra Fulgentii, de alia parte in terra Vonulfi; alius ortus est iusta ortum Iohanis, de alia parte infrontat instrata, est manifestum. Quem vero ista omnia superius comprensa hocdamus vel [concedimus ad] ipsa eclesia sancti Martini exponte animo etbona voluntate pariter ut ab odierno die et tempore sit ibi donitum velconcessum omnique tempore. Si quis sane, quod fieri minime credimus, quod si nos superius nominati aut aliquis de filiis nostris vel heredes velquislibet homo supposita persona nostra [qui contra anc] scripturam donationis nostre venerit aut nos ipsi venerimus inferant seu inferamusaut partique nostre, quantum ad eo tempore inmelioratum fuerit et istaomnia superius compreensa duppla vel trippla ad ipsam eclesia velcustodes vasorum sit ibi donitum vel concessum, et in habantea istascriptura sua obtineat firmitate.
Facta scriptura donationis nostre ·VI· idus decembris, anno XVIII-regnante Karulo rege.
Sign+um Ioannis. Sign+um Paterni. Sign+um Vonulfi. Sign+um Gontoualdi. Sign+num Nantemiri. Sign+num Livani. Sign+um Sapo-relles. Sign+um Leporini. Sign+um Alarici. Sign+um Senderedi. Sign+um Fulgentii. Sign+um Ansemundi. Sign+um Godomari. Sign+um Fredelanhi. Daniel presbiter, qui hanc scripturam fieri volui et SSS.
Addilius diaconus, qui hanc scripturam donationis scripsi et SSS. dieet anno quo supra."
Original. ACU. 222 × 286 mm., Consagracions d’esglésies, núm. 4.
Cebrià Baraut, Les actes de consagració d’esglésies del bisbatd’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia” 1, 1978, pàg. 58.
Traducció
Pergamí original de l’acta de consagració de l’església, conservat actualment a l’Arxiu Capitular d’Urgell.
R. Viladés
"En el nom del Déu omnipotent i del nostre salvador, Jesucrist. Els qui vivim a la vila que se'n diu Saldes, vàrem edificar l'església en honor de sant Martí, bisbe, per mitjà del nostre bisbe, el senyor Guisad, bisbe de la Seu d'Urgell, de santa Maria, verge intemerata, i l'edificàrem en temps del piadosíssim rei Carles i lliuràrem aquell document en mans del nostre bisbe ja esmentat per tal que la consagrés i així ho va fer. Per aquesta causa, vàrem decidir en els nostres esperits que donaríem alguna cosa de la nostra pobresa i ho concedírem espontàniament i amb bona voluntat, amb dret hereditari per a aquesta església ja esmentada. Jo, Daniel, prevere, dono dos llibres, un manual i un saltiri, una casulla amb l'estola, i una modiata de terra que es troba al lloc que en diuen Humularis; per una part limita amb la terra de Gontovald, per altra, amb la de Sendered, per la tercera, amb un socam. Nosaltres, Joan, Patern, Vonulf, Fedelanc, donem i concedim a Sant Martí una modiata de terra que és al costat del Voxitari; per una part, limita amb la terra de Joan, per l'altra s'uneix amb la terra d'Ansemund, per la tercera, amb un socam. Nosaltres, Gontovald, Nantemir, Livà i Saborella fem donació d'una semodiata de terra que és a Camp-roig; per una part limita amb la terra de Joan, per l'altra, amb la dels nostres hereus. Nosaltres, Leoporí, Alaric, Sendered, Fulgenci i Leoderand concedim també 3 quarteres de terra i aquesta terra és en el lloc que se'n diu els Fornons; per una part, limita amb la terra de Joan, per l'altra s'uneix a les terres d'Odomar, per la tercera, amb un socam. Nosaltres, Ansemund i Godomar, lliurem i concedim una semodiata de terra a l'esmentada església, terra que és al costat dels Fornons; per una part limita amb la terra de Joan i per l'altra amb la de Leoporí. També nosaltres, els esmentats més amunt, lliurem i concedim a l'esmentada església una casa amb un pati rodó, amb la seva sortida i entrada, dos horts, tal com ja va ser entregat i ho és pels nostres pares; la casa limita amb l'església; l'hort és al costat de la terra de Fulgenci, per l'altra part, amb la terra de Vonulf; l'altre hort és al costat de l'hort de Joan, per l'altre costat limita amb el camí; això és manifest. Tot el que és comprès més amunt ho donem i (concedim) a aquesta església de Sant Martí espontàniament i amb bona voluntat, per tal que des d'avui i en tot temps sigui donat i concedit. Si algú —cosa que creiem que no succeirà— si algú dels més amunt esmentats o algun dels nostres fills o hereus o qualsevol home vingués contra aquesta escriptura de donació, o nosaltres mateixos hi vinguéssim, sàpiguen o sapiguem que tot el que hagi estat millorat en aquest temps i tot el que està comprès més amunt, haurà de donar el doble o el triple a l'església o als guardians dels vasos sagrats i d'aquí en endavant aquesta escriptura obtingui tota la seva fermesa.
Feta l’escriptura de la nostra donació el 8 de desembre de l’any divuitè del regnat del rei Carles.
Signatura de Joan. Signatura de Patern. Signatura de Vonulf. Signatura de Gontovald. Signatura de Nantemir. Signatura de Livà. Signatura de Saborell. Signatura de Leoporí. Signatura d’Alaric. Signatura de Sendered. Signatura de Fulgenci. Signatura d’Ansemund. Signatura de Godomar. Signatura de Fredelà. Daniel, prevere, que vaig voler fer aquesta escriptura i la subscric.
Adili, diaca, que he escrit i subscrit aquesta escriptura de donació, el dia i l’any esmentats més amunt."
(Traduït per Paquita Sallés i Verdaguer)
L’església és esmentada en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell (Sallices), document del final del segle X o del començament de l’XI. El segle XI, el document dels censos de la seu urgel·litana li atribueixunes quantitats concretes de blat, vi i pernils (de Salicespernas ·IIII· et sexters .V. de vi et fogaces ·IIII·...).
El lloc de Saldes és referenciat en el jurament de fidelitat fet per Galceran, fill de Sicardis, al comte de Cerdanya entre el 1068 i el 1097, com un dels molts castells a la part meridional del comtat de Cerdanya.
L’any 1010 es constituí i dotà la canònica de Santa Maria de la Seu d’Urgell pel bisbe Ermengol, que complia la voluntat del seu predecessor en la seu urgellenca, el bisbe Sal·la; la canònica fou aprovada pel papa Sixt IV i entre els molts béns amb què fou dotada i especialment els cedits pel propi bisbe Ermengol, destaca la parròquia de Saldes, amb les seves esglésies de Sant Martí i Sant Andreu (segurament Sant Andreu de l’Espà) i tots els vilars de la dita parròquia (et ego Ermengaudus sonoad hanc eandem regulam vitamque kanonicam statuendamparroechiam que vocatur Salices et aeclesias sancti Martini et Sancti Andree cum ipso villare et cum alüs villu-lis que in predicta parrochia sunt fundate; hec autem predicte aeclesie site sunt in comitatu Cerdanie). El document referencia el caràcter parroquial de l’església de Sant Martí i l’existència de l’església de Sant Andreu, probablement en caràcter de sufragània.
Les notícies sobre Sant Martí es remunten al segle XIII i són relacionades amb els barons de Pinós. Entre els anys 1288 i 1291 l’església de Sant Martí i els seus habitants rebien dels barons de Pinós exempcions dels drets de pastura, privilegis que foren confirmats pel baró de Pinós l’any 1291.
Galceran IV de Pinós en el seu testament del final del segle XIII deixà a l’església parroquial de Saldes la quantitat de 100 sous.
El caràcter parroquial quedà confirmat en la visita de l’any 1312 al deganat del Berguedà i pel fet que des del segle XIV sovint era qualificada amb el mot d’església major del lloc (ecclesiam maiorem).
Consta documentalment que durant els segles XIV i XV hom enterrava al cementiri de la parròquia de Sant Martí de Saldes. Dos testaments, l’un de l’any 1327 i l’altre del 1393, diuen que calia pagar tres sous pel dret de sepultura i per l’enterrament. L’àpat funerari dels familiars i els sacerdots, que tenia lloc després de la cerimònia, costava uns dotze diners. D’altres testimonis del segle XV (anys 1493 i següents) indiquen que al cementiri de Sant Martí de Saldes hi havia fosses familiars i que hom continuava celebrant els banquets de difunts, als quals assistien els sacerdots i totes les persones que havien acompanyat el difunt al cementiri. Entre els llegats testamentaris d’aquesta època consten les lliures d’oli per a la il·luminació de diverses capelles del voltant.
Probablement durant la segona meitat del segle XVII i sobre les ruïnes del temple romànic del segle XII fou construït l’edifici modern, construcció que comportà la destrucció de l’anterior. L’interior d’aquest temple fou restaurat l’any 1947, bé que els seus altars, cinc en total, els de les capelles i l’altar major, són força anteriors a l’any 1936. Possiblement daten del segle XIX i llur fusta, tallada i policromada, procedeix d’algun taller local veí, potser de Bagà o de Sant Llorenç de Morunys.
El segle XVIII l’església de Sant Martí de Saldes tenia com a sufragània la de Sant Sadurní de Malanyeu.
Pel que fa al temple romànic, direm que entre les obres que hom dugué a terme a la plaça l’any 1958 i l’excavació feta l’any 1971 per Manuel Riu es pogué descobrir una part de l’absis, consistent en les vuit primeres filades del mur i les sis de què constava la banqueta. (RSR-JVV)
Llista de rectors de Sant Martí de Saldes
| DATES CONEGUDES | |
| Berenguer Gerard | (1255) |
| P. rector de Saldes | (1294) |
| P. Ponç | (1290, 1295) |
| Bn. Guitart | (1291) |
| Pere Fortuny | (1324 |
| Romeu de Turi | (1337) |
| Huguet Reyg | (1341, 1344) |
| Romeu Çator | (1344) |
| Guillem Cardona | (1356) |
| Berenguer Martí | (1363) |
| Pere de Cases | (1368, 1370, 1381) |
| Bonanat Rota | (1410) |
| (RSR) |
Església
Pel que hem apuntat en el comentari històric, hom ja pot deduir que l’actual edifici té poc a veure amb l’església romànica, sobretot pel que fa a la seva capçalera i al campanar de torre. Al llevant resten encara unes quantes filades del que era l’absis de l’església. Es tracta de pedra trencada a maceta i disposada ordenadament a trencajunt. Els indicis d’aquest mur, tant pel que fa a la forma de construcció com pel material utilitzat (sauló) per a lligar la pedra, denoten una probable construcció del segle XI per a la banqueta i del segle XII per al mur. Quant el campanar cal dir que és massa retocat com per donar-ne una opinió certera. Per l’estructura actual de l’església ens inclinem a creure que aquest campanar fou refet i alçat el segle XVIII, segurament amb pedres reaprofitades. Encara que les files del primer pis tenen un deix de romànic, és molt possible que no siguin de l’època.
L'església ara té tres naus, de les quals la central és romànica i les dues laterals neoclàssiques. Anys enrere no es podia veure com era la nau central atès que era enguixada. Una vegada tret el guix i netejada, s'ha posat al descobert la volta i parets romàniques que molt bé podrien pertànyer al final del segle XII o principi del XIII. Es tracta d'una volta amb punt d'ametlla feta amb pedres que ens recorden l'època esmentada. És una volta que es conserva bé llevat de la seva capçalera que devia ser to-talment destruïda en fer la renovació de l'església, car tant el tros de volta com les parets laterals han estat fets amb una gran barreja de pedres i sense cap gust. Diríem molt mal fetes.
A les parets laterals hom obrí dos arcs per cada banda per construir-hi les naus laterals, aquestes, com hem dit, són neoclàssiques amb la típica volta catalana de totxo, llevat d'una que és de pedra. Al capdavall de la nau hom obrí una fornícula que servia de baptisteri. A la paret de migdia s'aprecia un arc adovellat que molt bé pot corres-pondre a l'antiga porta d'entrada, tot i que és molt alta. Al costat mateix es conserva una finestra tapiada molt alta i estreta, però que forma l'arc de mig punt amb dovelles molt petites.
L’antiga pica baptismal que antany era enmig de la placeta de l’església, ara és posada al presbiteri. Al fons del presbiteri hi ha un retaule barroc.
L’església conserva la imatge de la Mare de Déu del Gresolet, procedent del santuari homònim. (RVL)
Bibliografia
- Cebrià Baraut: Les actes de consagració d’esglésies del bisbatd’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia”, vol. I, la Seu d’Urgell 1978, pàgs. 53, 56, 58 i 59
- Cebrià Baraut: Documents dels anys 1010-1035, de l’Arxiu Capitularde la Seu d’Urgell, “Urgellia”, vol. 4, la Seu d’Urgell 1982, pàg. 29
- Manuel Riu: Estaciones medievales en el término municipal de Saldes (Barcelona), “Arqueología” III, Madrid 1975, pàgs. 271-290 i 14 làms. Especialment les pàgs. 276-280
- Joan Serra i Vilaró: Les baronies de Pinós i Mataplana, vol. I, Barcelona 1930, pàg. 463, 116; vol. III, Barcelona 1950, pàg. 263
- Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 236-238