Situació
Les runes de l’església i monestir de Sant Sebastià del Sull es troben situades a l’esquerra del riu de Saldes, dintre el terme municipal de Saldes, a 940 m d’altitud, i a uns quatre quilòmetres del nucli de població.
Una fotografia aèria amb el conjunt de les restes que subsisteixen encara de l’antic monestir, després de les diverses campanyes d’excavació. Malauradament l’acció del temps ha tornat a tapar una bona part dels murs descoberts al costat de tramuntana, a mà esquerra de la foto.
J. Pagans-TAVISA
Una vista de les ruïnes des del costat de llevant amb el mur circular de l’absis, el qual deixa veure el seu aparell.
R. Viladés
Per anar-hi cal desviar-se a la dreta de la carretera de Guardiola de Berguedà a Saldes, agafant la pista de Gresolet, que travessa el riu de Saldes per un pont modern de pedra i ciment, fins a les proximitats de Can Ferrer; hom deixarà allí el cotxe i continuarà a peu per un camí que travessa la riera de Gresolet per una palanca de troncs de fusta i, a continuació, el torrent de Llúria, que cal passar aprofitant les pedres que sobresurten de l'aigua. Després cal prosseguir a través de camps erms del Molí de Baix, o pel vell camí, encara visible, que anava, vorejant el riu Saldes per l'esquerra, des de Saldes a Bagà. Cal passar per un bosquet de pins i, a uns vint minuts de caminar, hom arriba a les ruïnes del monestir.
Un altre camí per anar-hi, força practicable en cotxe, surt del pont del riu de Saldes, ja esmentat i seguint per la dreta del riu passa pel davant del monestir, que és perfectament visible a l'altre cantó.
Història
Abans de finir el segle IX, un prevere dit Daniel que havia estat rector de la parròquia de Sant Martí de Saldes, constituïda per una quinzena de famílies, i n'havia patrocinat i dirigit la construcció de la seva església, consagrada pel bisbe d'Urgell Guisad I, el 8 de desembre de 857, es retirà, potser sentint-se vell, per "revelació divina" segons ens diu un document, a l'aiguabarreig dels rius Saldes i Gresolet, establint-s'hi amb una dona anomenada Honesta i altres servents.
Allí posaren en cultiu, mitjançant l'aprisió, un ampli espai d'unes 6 hectàrees o vint jornals de terra, formaren una vintena de camps i hi bastiren una església rodona dedicada a sant Sebastià i santa Maria. És possible que hi fundessin també un monestir amb comunitats d'ambdós sexes que, després de la mort de Daniel, ja vellet, regí l'abat Dacó i que tenia 6 monjos i altres servents quan, el 939, rebé del comte d'Urgell Sunifred II la jurisdicció damunt el territori aprisiat i els boscos dels voltants.
Aquest domini del Sull era situat a les marques meridionals del comtat de Cerdanya, que llavors hom estava reorganitzant, i la protecció dels comtes ceretans noli mancaria ja al llarg del segle, com acrediten les donacions d'alous i de vinyes el 965. Fins i tot cal creure que la família comtal se n'apropià.
En ocasió de la consagració de l'església del monestir de Sant Llorenç prop Bagà, el 21 de novembre de l'any 983, el comte Oliba Cabreta i la seva família cediren a Bagà el monestir de Sant Sebastià, amb totes les seves pertinences, esdevenint aquest priorat del primer. La benedictinització del Sull no sabem com fou acceptada pel seu abat Rotari i els quatre clergues que hi residien i que signaren l'acta de cessió. El fet és que Sant Sebastià del Sull desapareix de la documentació fins al 1056 i que la família dels vicaris comtals llavors acreditava tenir-hi drets. Uns anys després, el 1068, els homes dels pobles veïns de Maçaners i del Roc de Palomera eren citats pel comte Ramon Guifré, car la comunitat de Bagà els acusava d'haver-se apropiat i roturat les terres del Sull, i foren condemnats a deixar les terres i l'església. Cal pensar que la comunitat hauria desaparegut, probablement després de la destrucció i saqueig que revelen les excavacions de les quals parlarem, i els monjos de Bagà el 1068 recuperaren el domini de Sant Sebastià del Sull i des de llavors tingueren cura de la seva església.
El segle XII fou el moment de la consolidació del senyoriu feudal de la Casa del Sull, al serrat de la banda dreta del riu, enfront de l'antic monestir, i això no facilità pas el redreç del patrimoni monàstic, però l'any 1276 consta que Galceran de Pinós, senyor eminent d'aquelles terres, com a successor els comtes de Cerdanya, feu donació de la masia de Can Ferrer (encara subsistent al costat de les aigües del riu de Gresolet) als monjos de Bagà, i arrodonia així el vell patrimoni de Sant Sebastià ampliant-lo per la vall del Gresolet.
L'església de Sant Sebastià, convertida en tinença parroquial de Maçaners, sota la vigilància de la comunitat de Bagà continuà el segle XIV oberta al culte i, a les darreries del segle XV, hom hi feu obres, rebent donatius per a aquest fi el 1493. L'usdefruit de les terres de Sant Sebastià fou arranjat, mitjançant l'establiment conjunt dels municipis de Saldes i de Maçaners, pels abats de Bagà, el 1613, i aquest arranjament romangué en vigor, segons que sembla, fins a la desamortització del segle XIX. Ambdós municipis, mitjançant el pagament a l'abat d'un cens anual de dotze sous, rebien en emfiteusi les terres del Sull. El rector de Sant Martí de Saldes rebia també una part del delme, compartit amb el monestir de Bagà.
Després de la desamortització i desaparició de la comunitat de Sant Llorenç prop Bagà, hom bastí una casa damunt les runes de l'església del Sull, que restà habitada del 1846 fins al 1910 aproximadament. Les terres es cultivaren encara, després de l'abandó de l'habitatge, fins els anys trenta. Després tot restà abandonat i convertit en un munt de pedres, però el 1970 hom encara recordava que en aquell indret hi havia hagut la Casa del Monestir.
Ruïnes
Planta del conjunt de les ruïnes del monestir, després dels resultats obtinguts en les diverses campanyes d’excavació dirigides per M. Riu. Hem orientat la planta d’aquesta manera a fi que el lector pugui amb més facilitat comparar-la amb la foto aèria anterior.
J. Riu
Hom realitzà vuit campanyes arqueològiques a Sant Sebastià del Sull, entre els anys 1971 i 1977, els resultats de les quals han estat donats a conèixer fins ara només parcialment.
L'església del Sull, de planta circular, amb absis allevant, degué ésser fonamentada sobre grans blocs de pedra i erigida, a les darreries del segle IX, amb parets d'1,40 m de gruix i un banc adossat a l'interior. La rotonda fa 6, 40 m de diàmetre intern i 9, 20 m de diàmetre exterior. Al centre de l'absis, de planta semicircular i 3, 30 m de diàmetre interior, construït conjuntament amb la rotonda com demostra la interconnexió de les filades, hom pot veure una finestra d'una sola esqueixada (77 × 60 cms). Sota el paviment de lloses primitiu, i al peu de l'altar, a la profunditat de 55 cms, es trobà una cista infantil trapezoidal, amb l'esquelet de l'infantó intacte. Altres enterra-ments foren trobats al subsol de la rotonda; un d'ells, centrat enmig de sepultures infantils, pogué ésser el del prevere Daniel, fundador del lloc, i mort essent ja vell.
Al voltant de la rotonda i absis, s'anaren localitzant les dependències de l'antic monestir. A la banda de migdia, amb murs datables del segle X, hom trobà un gran pati a cel obert, en part empedrat, que tal vegada tenia una galeria de fusta, o claustre, adossada. El mur oriental d'aquest pati, del darrer terç del segle X, recolza en l'absis de la rotonda i mostra una doble finestreta amb llinda monolítica i una filada d’opus spicatum, parament inclinat que es repeteix també en alguns murs del sector de tramuntana propers a la rotonda, en les seves filades baixes. És possible que a la part occidental del pati hi hagués un forn, i també unes quadres o estables de planta rectangular.
Un detall de les ruïnes del monestir des de ponent, amb la rotonda.
A. Bastardes
A la part oriental del jaciment, aïllada per grossos murs, s'estengué el cementiri primitiu del Sull, on s'han localitzat sepultures dels segles X al XII, en diversos estrats i en profunditats que oscil·len entre els 65 cms i 1,82 m. Algunes d'aquestes sepultures són de fossa, simples i dobles (amb dos esquelets posats de costat), amb coberta de grans lloses horitzontals. Altres, són cistes o caixes amb parets de pedres de riera, sobreposades, formant tres o més filades irregulars; i en un darrer nivell, el més alt o més modern, les cistes són formades per parets de lloses verticals fines, i les cobertes també són de lloses fines. En una darrera fase, fins al segle XIII, el cementiri es devia perllongar vers tramuntana i l'Occident, amb sepultures de cista de pedres més gruixudes i additaments de diversos tipus a les capçaleres, algunes amb una peça de pedra tosca amb una cavitat en arc de ferradura per a dipositar el cap del difunt. En total hom hi excavà 115 sepultures, l'estudi antropològic de les quals, realitzat per la doctora Josefina Roma, resta encara inèdit. Entre les sepultures obertes damunt les runes del primitiu monestir i corresponents al segle XII cal remarcar la presència de dos objectes: una clau, a la mà dreta del difunt, que hom podria interpretar com a signe de la seva condició d'ostiarius o porter, i una olleta grisa entre les cames d'un altre difunt, que cal pensar que es deu a la creença que aquest precisava de menjar o beure en el camí vers l'eternitat.
Una vista de la nau de l’església, la qual deixa veure el seu traçat circular.
G. Llop
A la banda de tramuntana del temple i a la profunditat de 2,20 m del nivell actual del sòl, s'estenia el monestir pròpiament dit, compost per una gran nau rectangular, amb murs de 80 cms de gruix, que fou bastida a mitjan segle X i destruïda, amb violència, poc abans de mig segle XI. Aquesta nau, o aula principal (de 7,80 × 9,75 m), té un sòl de terra argilosa barrejada amb calç i premsada. Els seus murs, de filades quelcom irregulars, alguna amb vestigis d’opus spicatum, foren arrebossats interiorment amb una lleugera capa de calç fina, ben lliscada. El sòcol fou pintat de vermell, amb mangra, hi havia també una línia horitzontal, de mangra, decorant la part superior de l'esmentat sòcol. La resta de les parets devia ésser blanca. Cal sospitar que aquesta aula s'utilitzà com a escola del monestir. Abans de la seva destrucció, a mitjan segle XI com hem dit, alguns estudiants es dedicaren a traçar a l'arrebossat de les parets, amb els estilets d'escriure, lletres incises, majúscules i anagrames. De tot plegat en resten mínims vestigis, dissortadament, car els qui destruïren l'edifici principal del cenobi esmicolaren l'arrebossat, ajudant-los a completar llur obra els que després aprofita-ren les runes per ampliar l'àmbit del cementiri.
Al cantó de ponent d'aquesta sala o aula hi hagué un passadís de migjorn a tramuntana i a l'altre costat d'aquest darrer, ja a l'extrem occidental de les construccions monàstiques, hom bastí una petita torre de pedra, de planta gairebé quadrada (de 4 × 4,60 m), que devia protegir des del segle X l'entrada principal al recinte, car a la sala s'hi entrava des del passadís. Sembla que diverses parets interiors subdividiren l'àmbit de la sala principal, però hom no ha sabut esbrinar-ne la funció. El conjunt de les construccions degué ésser d'una sola planta, havent pogut tenir-ne dues la torre, destruïda amb violència com la resta dels edificis. Al peu d'aquesta torre hom trobà les restes cremades d'un finestró de fusta.
Un empedrat, a la profunditat regular d'1,20 m, propi d'un pati gran a cel obert, envoltà les construccions del sector de tramuntana. I, amb el temps, al costat de l'església s'obriren dos petits forns, la funció dels quals desconeixem.
Si bé al llarg de tota l'edat mitjana hi hagué culte a l'església de Sant Sebastià del Sull, que es convertí, com hem vist, en sufragània de la parròquia de Maçaners, al final del segle XV sembla que ja s'havia esfondrat la cúpula hemisfèrica que devia cobrir la rotonda, i aprofitant una part del parament molt ben treballat dels murs circulars, hom bastí una nau lleugerament trapezoidal de 6,25 × 6,37 m, bo i tancant l'absis amb un mur i deixant-hi una porteta central per tal d'utilitzar-lo com a sagristia. Després de la desamortització, el 1846 hom edificà al damunt una masia que restaria habitada fins al 1910, aproximadament, com ja hem indicat abans. L'església restà convertida en quadra, i la porta d'accés a la masia s'obrí a tramuntana. Al primer pis hom construí un forn per al pa, al costat de la nova porta, i utilitzà com a era debatre el pati que restava davant la porta.
El 1970 les parets s'havien ensorrat i els sostres de guix, les bigues i la teulada havien format un monticle que sobresortia lleugerament del terreny, recobert per la terra i l'herba.
Bibliografia
- Manuel Riu: El monestir de Sant Sebastià del Sull, al municipi de Saldes, i la seva rotonda. “Urgellia” (Seu d’Urgell), núm. 6 (1985), (en premsa)
- Manuel Riu: El monasterio de Sant Sebastià del Sull. “Noticiario Arqueológico Hispánico. Arqueología” (Madrid), V (1977), pàgs. 367-374, 4 fotos i 1 plànol
- Manuel Riu: Sant Sebastià del Sull, “Les esglésies romàniques catalanes de planta circular i triangular” de Jordi Vigué. Artestudi Edicions, Col·lecció Art Romànic, 3, Barcelona 1975, pàgs. 262-282, 3 plànols i 12 fotos
- Manuel Riu: Sant Sebastià del Sull, Saldes, “Les excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys”, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1982, pàgs. 404-407, 3 il·lustracions
- Manuel Riu: Les excavacions de Saldes, “1. er Congrés Internacional d’Història de Puigcerdà. Juliol 1977”, Institut d’Estudis Ceretans, Puigcerdà 1983, pàgs. 80-92, 8 fotos i 1 planol