Sant Martí del Canigó (Castell de Vernet)

Situació

Panoràmica aèria del conjunt del monestir vist des de la part sud-est.

ECSA - F. Tellosa

Capçalera del monestir, amb el seu característic campanar decorat amb motius llombards.

ECSA - A. Roura

L’antic monestir de Sant Martí del Canigó és situat en un esperó rocallós a la muntanya del Canigó, a 1 055 m d’altitud, al vessant dret de la vall de Cadí, damunt el poble de Castell de Vernet.

Mapa: IGN-2349. Situació: Lat. 42° 31’ 46” N - Long. 2° 14’ 58” E.

Per a anar-hi, cal arribar a Vilafranca de Conflent per la carretera N-116 i, just a l’alçada d’aquesta població parteix la carretera D-116, que passant per Cornellà de Conflent i Vernet, porta fins al poble de Castell de Vernet; des d’aquí, per un camí asfaltat i costerut, que passa pel costat de l’antiga parròquia de Sant Martí Vell, apte només per a vehicles de muntanya, s’accedeix al monestir del Canigó. (MLIR)

Història

Per uns documents datats els anys 997, 998, 999 i 1000, hom coneix l’existència d’una església, en un indret escarpat del Canigó, que havia estat erigida pel comte Guifré II de Cerdanya —fill del comte Oliba Cabreta-, i la seva esposa Guisla, per tal de fundar-hi un monestir benedictí. De fet, és el que precisa l’acta fundacional del monestir, datada el 14 de juliol de l’any 1007; segons aquesta, els mencionats comtes donaren l’extens territori de Vernet —que aleshores arribava fins a la pica del Canigó— a la domum Sancti Martini, situada al vessant del Canigó, a fi que en aquest mateix indret fos edificat un cenobi on s’establissin uns monjos i es regissin segons la regla benedictina. Però un document posterior de l’arxiu del monestir (Chronicon breve, segle XI), indica que el comte havia començat a construir el monestir des de l’any 1001: “En l’any del Senyor 1001, 1039 de l’era [hispànica], any 6è del rei Robert, indicció 14, el comte Guifré comença a edificar el monestir de Sant Martí del Canigó”. Interessant indicació, confirmada pel fet que, des del 12 de juny de 1005, els comtes Guifré II i Guisla ja havien afavorit la domus Sancti Martini amb una important donació, l’alou d’Algaded (Algadedo) al territori de Vernet.

Tres anys després de l’acta oficial de la fundació, el 10 de novembre de 1009, vigília de Sant Martí, la nova església monàstica fou consagrada pel bisbe d’Elna, Oliba, en honor de sant Martí, Santa Maria i sant Miquel arcàngel; segons el que afirma aquesta acta de consagració, tant l’església com el monestir havien estat construïts per un prevere o monjo anomenat Esclua, en conformitat amb la disposició del comte Guifré i de la seva esposa Guisla, els quals completaren la dotació amb mobiliari litúrgic (un calze d’argent amb la seva patena, un encenser d’argent i diverses vestimentes sacerdotals) i terres (alous a Saorra, Millars, Llupià, Enveig, Fullà, Illa, Rigardà, Tarerac, Forques, Vinçà, Molig, i Vernet). A més del comte Guifré i de la comtessa Guisla, era present també en la consagració el seu germà Oliba, elegit l’any precedent abat de Ripoll i de Cuixà. Dos anys més tard, al novembre del 1011, la nova abadia del Canigó va rebre del papa Sergi IV una butlla de confirmació de béns, al mateix temps que quatre altres monestirs dependents de la dinastia comtal de Cerdanya-Besalú (Sant Miquel de Cuixà, Santa Maria de Ripoll, Sant Pere de Fenollet i Santa Maria d’Arles); aquestes butlles foren sol·licitades i obtingudes per l’abat Oliba, el qual havia fet expressament el viatge de Roma conjuntament amb els seus germans els comtes Bernat Tallaferro i Guifré II, Ermengol, bisbe d’Urgell, i Gausbert, abat d’Arles.

Acta de consagració de Sant Martí del Canigó (10 de novembre de 1009)

Oliba, bisbe d’Elna, acut al suburbi d’Elna, a la vall del Conflent, al monestir del Canigó, per a consagrar-hi l’església de Sant Martí, Santa Maria i Sant Miquel, construïda pel prevere i monjo Esclua per ordre del comte Guifré II [de Cerdanya] i de la seva muller, la comtessa Guisla.

"In nomine Domini Dei aeterni. Sub anno incarnationis Domini nostri Iesu Christi MVIIII, era millesima XLVIII, indictione VIIII, IIII idus novembris, veni ego Oliba, sancte sedis Elenensis episcopus in suburbio supra dictae Elenae in valle Confluente, in locum quem vocant Kanigone, ad consecrandam ecclesiam illo in loco sitam, in honore sancti Martini, episcopi et confessoris, sanctaeque Mariae virginis et sancti archangeli Mikaelis. Vocantque coenobium Kanigonis in monte structum, quod extruxit quidam presbiter nomine Sclua vel monachus, precipiente, ordinante, et in omnibus perficiente, atque ad plenum effectum perducente dompno Guifredo, gratia Dei comite, eiusque coniuge nomine Guisla, qui ditaverunt predic-tam ecclesiam vasis sacris, scilicet, calice argenteo cum patena et turibulo argenteo, et miserunt sacerdotale indumentum et kapas duas palleas et cetera pro viribus necessaria. Necnon et villa quem vocant Verneto cum terminibus et afrontacionibus suis, quantum ibidem abedant; et in villa Saorra ipsum mansum qui fuit de Bertelego, et in villa Miliars quantum ibidem abebant, et in villa vocitata Lupiano similiter, et ipsum mansum qui est in Eveg, qui fuit de Guido. Similiter Bernardus et Sancia vinea I in Foliano; Bonushomo et Guarinus et Guila vineas II et petia I de terra; Ato vinea I in Isla; Miro alia vinea in Gululos; Langoardus vinea I in Rigasdano; Seniofredus et Odo, fratres, vinea I in Targsago; Bernardus vinea I in campo Morgado; Rodballus vineas II in Forcheras; Stephanus, presbiter, vineas II in Vinciano; Guitardus vinea I in Penedes; Miro vinea I in Molig; Landricus et Semperbona et Seniofredus, filius eius, vinea I in Foliano; Ellofredus et Ranlo vinea I in Vereneto. Ego autem predictus Oliba concedo, annuo, et sacerdotabiliter firmo predicta omnia domni Sancti Martini die consecracionis eius, ea lege ut monachi ibidem Deo servientes et regulariter viventes ecclesiastico more perpetim habeant sub regimine sancte matris ecclesie Eulalie, et meo meorumque successorum. Si quaelibet autem persona hunc titulum dotis infringere temptaverit, vel ex rebus datis vel legitime dandas predicte ecclesie aliquid fraudare, subripere, vel auferre voluerit, non solum excommunicatus seu maledictus, sed etiam anathematizatus a regno Dei perpetim seclusus sit, nisi intervenerit penitendo lacrime rivulus, hic vero dotis libellus sancte ecclesie Elenensi subnixus omni tempore sit firmus.

Acta est autem consecratio praedicte ecclesie vigilia Sancti Martini.

Sig+num Oliba, gratia Dei sedis Elenensis episcopi. Udalgarius, archipresbiter. Sig+num Bernardus Gischafredus, archilevita. Oliba, licet indignus abbas. Wifredus, gratia Dei comes. Guisla, comitissa.

+Signum fratis Dela, presbiter, qui ista dote scripsi et + die et anno prefixo."

[O]: Perdut, abans a l’arxiu de Sant Martí del Canigó.

A: Còpia del segle XVII: BNP, col. Baluze, vol. 108, folis 338v-339.

a: Marca: Marca hispanica sive limes hispanicus, París 1688, ap. CLX, cols. 971-972.

b: Monsalvatje: Noticias históricas, vol. 9, Olot 1899, ap. III, pàgs. 206-207.

c: Junyent: Diplomatari i escrits literaris de l’abat i bisbe Oliba, Barcelona 1992, doc. 41, pàgs. 54-56.


Traducció

"En nom del Senyor Déu etern. L’any de l’encarnació de nostre senyor Jesucrist mil nou, l’era mil quaranta-vuit, en la indicció novena, el quatre dels idus de novembre, jo Oliba, bisbe de la santa església d’Elna, vaig venir al suburbi [diòcesi] d’Elna, a la vall del Conflent, al lloc que anomenen Canigó, a consagrar l’església situada en aquell lloc, en honor de sant Martí, bisbe i confessor, de santa Maria Verge i de sant Miquel arcàngel, la qual anomenen cenobi, erigida en el mont del Canigó, la qual va aixecar un prevere o monjo anomenat Esclua, per disposició, ordre i amb la certesa que ho completaria i portaria a la seva plena perfecció el senyor Guifré, per la gràcia de Déu comte, i la seva esposa Guisla, els quals van dotar l’esmentada església amb vasos sagrats, com són un calze d’argent amb la seva patena i un encenser d’argent, i li van donar una vestimenta sacerdotal i dues capes de tela i la resta de coses que li eren necessàries. I també li van donar la vil·la de Vernet amb els seus termes i delimitacions, amb tot el que hi tenien; i a la vil·la de Saorra el mas que fou de Bertelec, a la vil·la de Millars tot el que hi tenien, a la vil·la anomenada Llupià igualment i el mas que hi ha a Enveig, que fou de Guiu. D’igual manera, Bernat i Sança li van donar una vinya a Fullà; Bonhome i Garí i Guilla dues vinyes i una peça de terra; Ató una vinya a Illa; Miró una altra vinya a Golulós; Langovard una vinya a Rigardà; Sunifred i Odó, germans, una vinya a Tarerac; Bernat una vinya en el camp de Morgad; Rodbad dues vinyes a Forques; el prevere Esteve dues vinyes a Vinçà; Guitard una vinya a Penedes; Miró una vinya a Molig; Landric, Semprebona i llur fill Sunifred una vinya a Fullà; Ellefred i Ranlo una vinya a Vernet. Jo l’esmentat Oliba dono, concedeixo i a la manera sacerdotal confirmo totes les coses que han estat donades a la casa de Sant Martí el dia de la seva consagració, de tal manera que ho tinguin sempre els monjos que allà serviran Déu i hi viuran perpètuament sota la regla de manera eclesiàstica, sotmesos al regiment de la santa mare església de santa Eulàlia i de mi i dels meus successors. I si alguna persona intentés infringir aquest títol de dotació i intentés defraudar, destruir o prendre alguna cosa de les que han estat donades o ho estaran a dita església, no solament sigui excomunicat o maleït, sinó també anatematitzat i separat perpètuament del regne de Déu, a no ser que, penedit, vessi un riu de llàgrimes, i aquest document de dotació sotmès a la santa església d’Elna romangui ferm per sempre.

Fou feta la consagració de dita església la vigília de Sant Martí.

Signatura d’Oliba, per la gràcia de Déu, bisbe d’Elna. Udalgar, arxiprevere. Bernat Giscafred, arxilevita. Oliba, bé que indigne, abat. Guifré, per la gràcia de Déu, comte. Guisla, comtessa.

Signatura de fra Dela, prevere, que ha escrit aquesta dotació el dia i any abans fixats."

(Traducció: Antoni Pladevall i Font)

L’abat Oliba fou, de fet, abat del Canigó, fins a l’elecció del monjo Esclua l’any 1014 per a tal càrrec, com ho precisa el Chronicon breve de l’arxiu del Canigó, tot indicant, a més, que Esclua havia estat monjo de l’abadia de Sant Miquel de Cuixà (fet que no precisava l’acta de consagració del 1009). Hom sap que Esclua era originari del Rosselló i que, juntament amb el seu germà Salomó, posseïa béns al territori de Llupià. Com a rossellonès, es beneficiava igualment de l’amistat i la consideració de la família comtal rossellonesa. Un document original, conservat a l’Arxiu Departamental dels Pirineus Orientals (Perpinyà) i atorgat per la comtessa Ermengarda —segona esposa del comte Guislabert I de Rosselló— amb data de 3 de maig de 1007, conté la donació que feu a l’abat Esclua i als monjos de Sant Martí del Canigó, d’uns alous que ella posseïa a Llupià i Salaó (municipi de Tuïr), els quals li pervenien dels seus avantpassats. És interessant de constatar que la comtessa de Rosselló —la qual tenia també els seus orígens a Llupià—, ja considerava Esclua com a abat del nou monestir —aleshores en construcció—, càrrec per al qual no seria elegit fins passats set anys.

La mateixa crònica canigonenca del segle XI diu que, en el mateix any de l’elecció com a abat del monjo Esclua, el 1014, “foren aportades les relíquies de sant Galderic, confessor, des dels confins de Tolosa”, les quals donaren al monestir del Canigó una gran anomenada entre els pobles de la rodalia.

D’altra banda, en l’esmentada crònica, es fa menció d’una segona acta de consagració l’any 1026, en temps de l’abat Esclua (que viuria fins el 1044). Malauradament, el Chronicon breve de l’arxiu del Canigó, va desaparèixer gairebé del tot durant la Revolució Francesa, però va ser copiat i editat per E. Baluze dins la seva Miscellanea (lib. XI, pàg. 309) i reeditat per E. Mabille dins el volum V de l’Histoire générale de Languedoc. Entre els documents relatius a l’abadiat d’Esclua, cal esmentar la donació feta l’any 1017 pels comtes de Cerdanya, Guifré II i la seva esposa Guisla, d’alguns alous a Targasona, Torba, Pardinella i Llívia; el llegat que li feu la comtessa Guisla, en el seu testament atorgat l’any 1018, dels alous que ella posseïa a Orellà, Guixà i Celrà (Conflent); la possessió de l’església parroquial de Sant Sadurní de Vernet, bescanviada amb el bisbe d’Elna, Berenguer, amb la de Santa Eulàlia de Marquixanes, segons una permuta efectuada l’any 1025; i la donació que feren l’any 1026 l’abat Esclua i el seu germà Salomó, de l’alou que tenien a Llupià, en favor de Guillem, fill de Salomó, tot establint que fos d’usdefruit vitalici; aquesta donació coincidí probablement amb la segona consagració de l’església abacial.

L’any 1031, un sínode provincial reunit a Narbona i presidit per l’arquebisbe Guifré —en presència de Riambau, arquebisbe d’Arles, de Pere Roger de Carcassona, bisbe de Girona, de Berenguer de Gurb, bisbe d’Elna, d’Oliba, bisbe d’Osona, d’Ermengol, bisbe d’Urgell, de Guifré, bisbe de Carcassona, i dels bisbes d’Albi, de Coserans, de Besiers, de Lodeva i d’Agde—, confirmà al monestir i al seu abat Esclua tot el patrimoni que posseïa i el que en endavant pogués adquirir. Quatre anys després, concretament el 8 de novembre de 1035, el comte Guifré II de Cerdanya feu el seu testament i, poc després, es retirà com a monjo a Sant Martí del Canigó, on el seguí també com a conversa la seva segona esposa, la comtessa Elisabet. L’abat Esclua morí l’any 1044 i tingué per successors els abats Renard (I) (1044-45) i Guillem (I) (1045-49), durant el govern del qual morí el comte monjo Guifré, el 31 de juliol de 1049. L’any 1050 —de la mateixa manera que s’havia procedit després de la mort dels seus germans, Bernat I Tallaferro (1020) i Oliba, bisbe de Vic i abat de Ripoll i de Cuixà (1046)—, Miró, tercer abat després d’Esclua, i els monjos de Sant Martí enviaren uns missatgers a tots els monestirs benedictins per anunciar la mort del seu benefactor. Les respostes fetes a aquesta encíclica mortuòria, conservades a l’arxiu del monestir, formaven un rotlle de prop de 14 cm de diàmetre. Sota l’abadiat de Pere (II) Sunyer, setè en aquest càrrec després d’Esclua, fou adquirida l’església de Sant Romà de Llupià. Després de la seva mort, l’any 1112, el seti abacial hauria quedat vacant durant quatre anys per raons desconegudes. El cert és que, dins l’esperit de la reforma gregoriana, vigent aleshores, el comte de Cerdanya Bernat Guillem I, patró del monestir, sotmeté Sant Martí del Canigó a l’abadia de Santa Maria de la Grassa l’any 1114 (de la mateixa manera que, el 1091, Sant Miquel de Cuixà havia estat sotmès a Sant Víctor de Marsella). Segons el mateix document, cedia al cenobi del Canigó els seus drets senyorials sobre el lloc de Marquixanes, al Conflent.

Aspecte deplorable de l’interior de l’església superior vers 1835, segons dues litografies de Chapuy, publicada per J. Taylor als Voyages pittoresques et romantiques dans l’ancienne France, vol. II, París 1835, làmines 162 i 167.

ECSA - A. Roura

Des d’aleshores, els abats, cenyint-se al nou estatut, foren elegits entre els monjos de Santa Maria de la Grassa. Tals foren els abats Ramon (I) Vall (1116-24), Pere (III) (1124-57) i Berenguer (I) (1157-59). Però, a la mort d’aquest darrer, els monjos del Canigó, que no estaven gaire d’acord amb la seva subjecció a la Grassa, elegiren per al càrrec d’abat un monjo de Ripoll, Ramon (II). Aquesta actitud generà un conflicte greu amb l’abadia de la Grassa, que culminà l’any 1162 amb la invasió del monestir del Canigó per una host armada; ho saquejaren tot, feriren alguns monjos, van arribar a matar-ne un i expulsaren del cenobi tots els altres. L’escàndol provocà la intervenció del comte rei Alfons I, davant la Santa Seu. L’any següent, el 1163, el papa Alexandre III confirmà l’elecció de Ramon II i restablí l’autonomia primitiva de l’abadia canigonenca.

Butlla papal de confirmació dels béns de Sant Martí del Canigó (9 de juny de 1163)

El papa Alexandre III confirma al monestir de Sant Martí del Canigó la butlla o el privilegi anterior del papa Sergi IV de novembre del 1011, en la qual, entre altres coses, faculta els monjos d’elegir abat propi, mentre no se separin de la regla de sant Benet.

"Alexander, episcopus, servus servorum Dei dilectis filiis Raymundo, abbati monasterii Sancti Martini Canigonensis ejusque fratribus tam praesentibus quam futuris regularem vitam professis in perpetuum. Quotiens illud a nobis pertitur quod rationi et honestati convenire dinoscitur, animo nos decet libenti concedere et petentium desideriis congruum impertiri suffragium. Eapropter, dilecti in Domino filii, vestris justis postulationibus annuimus et paefatum monasterium Sancti Martini Canigonensis, quod utique juris et proprietatis Beati Petri existit, ad exemplar praedecessoris nostri felicis memoriae Sergii papae sub Beati Petri et nostra protectione suscipimus et praesentis scripti privilegio communimus. In primis siquidem statuentes ut ordo monasticus, qui secundum Deum et beati Benedicti regulam in eodem monasterio noscitur institutus, futuris temporibus inviolabiliter observetur. Praeterea quascunque possessiones, quaecunque bona idem monasterium in praesentiarum juste et canonice possidet, aut in futurum concessione pontificum, largitione regum vel principum, oblatione fidelium, seu aliis justis modis Deo propicio poterit adipisci, firma vobis vestrisque successoribus et illibata permaneant in quibus haec propriis duximus exprimenda vocabulis. Locum quem Guifredus, comes bonae memoriae, vobis dedit, in quo ipsum monasterium situm est, cum decimis et primitiis eidem monasterio concessis, ecclesiam Sancti Saturnini de Verneto cum decimis et primitiis et omni libertate sua, villam de Verneto cum terminis et pertinentiis suis, villam de Odelo cum terminis et pertinentiis suis, et quicquid Guifredus comes vel alii Christi fideles in villa et parrochia de Marchexanes praefato monasterio contulerunt, ecclesiam Sancti Vincentii de Elz cum decimis, primittis, alodiis, et oblationibus suis, praedia possessiones, et alodia in parrochia Sanctae Mariae de Marcevol, praedia, possessiones, et alodia in parrochia Sanctae Eulaliae de Arbosols, praedia, possessiones, et alodia in parrochia Sanctae Columbae de Triliano, praedia, possessiones, et alodia in parrochia Sancti Stephani de Saorra, praedia, possessiones, et alodia in parrochia Sanctae Eulaliae de Foliano, praedia, possessiones, et alodia in parrochia Sancti Martini de Ascaro, praedia, possessiones, et alodia in parrochia Sancti Iacobi de Anyer, praedia, possessiones, et alodia in parrochia de Belleloco, praedia, possessiones, et alodia in parrochia Sancti Cosmae de Sagdaniano, praedia, possessiones, et alodia in parrochia Sancti Marcelli de Flucano, alodia quae habetis in Celrano, Aureliano, et Guissano cum omnibus pertinentiis suis, praedia quae habetis in villa de Esna et in parrochia Sancti Stephani de Egued, in parrochia Sanctae Columbae de Avidano, in parrochia Sancti Saturnini de Targuesona, in parrochia Sancti Vincentii de Villa Alta, in parrochia de Edorres, in parrochia Sancti Genesii de Ezerr, in parrochia Sanctae Leocadiae de Darna Collecta, in parrochia Sancti Iuliani de Estavar, et in villa de Bajanda, in parrochia Sancti Martini de Ix, in parrochia Sancti Vincentii de Exaneda, in parrochia Sancti Martini de Arao, in parrochia Sancti Stephani de Euvils, ecclesiam Sanctae Fidei de Taltorta cum omnibus pertinentiis suis, et quicquid juris habetis in parrochia Sancti Petri de Alp, in parrochia Sanctae Mariae de Mosoll, in parrochia Sancti Laurentii de Adas et in parrochia Sancti Saturnini de Faustiniano, decimas et primitias et jura quae habetis in ecclesia Sancti Martini de Casafabra et in ejus parrochia, alodia et possessiones in parrochia Sancti Stephani de Illa et parrochia de Pontiliano, ecclesiam Sancti Romani cum omnibus pertinentiis suis, praedia, possessiones, et alodia in parrochia Sancti Martini de Caneto, et in villa Sancti Laurentii, in villa Sancti Felicis, et in parrochia de Corbera, et in parrochia Sanctae Eulaliae de Millars, insuper quicquid juris habetis in comitatu Bisuldunensi, Ceritaniensi, Confluentensi, Rossilionensi. Chrisma vero, oleum sanctum, consecrationes altarium seu basilicarum, ordinationes monachorum vel clericorum qui ad sacros ordines fuerint promovendi benedictionem abbatis, et cetera ecclesiastica sacramenta a diocesano suscipietis episcopo, siquidem catholicus fuerit et gratiam sedis apostolicae habuerit, et ea gratis et absque pravitate aliqua vobis voluerit exhibere. Alioquin liceat vobis quemcunque catholicum malueritis adire antistitem, qui nimirum nostra fultus auctoritate quod postulatur indulgeat. Sepulturam quoque ipsius loci liberam esse concedimus, ut eorum devotioni et extremae voluntati qui se illic sepeliri deliberaverint, nisi forte excomunicati vel interdicti fuerint, nullus obsistat; salva matricis ecclesiae justitia aliarumque ecclesiarum a quibus mortuorum corpora assumuntur. Obeunte vero te nunc ejusdem loci abbate vel tuorum quolibet successorum, nullus ibi qualibet subreptionis astutia seu violentia praeponatur nisi quem fratres communi consensu vel fratrum pars consilii sanionis secundum Dei timorem et beati Benedicti regulam praeviderint eligendum. Ad haec, sicut praedictus antecessor noster Sergius papa instituisse dinoscitur, ita et nos duximus statuendum ut praefatum monasterium nulli nisi tantum romano pontifici debeat esse subjectum. Ad indicium autem hujus a sede apostolica perceptae libertatis unum morabatinum nobis nostrique successoribus annis singulis persolvetis. Decernibus ergo ut nulli omnino hominum liceat praefatum monasterium temere perturbare, aut ejus possessiones auferre, vel ablatas retinere, minuere, seu quibuslibet vexationibus fatigare, sed omnia integra conserventur eorum pro quorum gubernatione ac sustentanione concessa sunt usibus omnimodis profutura, salva in omnibus sedis apostolicae auctoritote. Si qua ergo in futurum ecclesiastica secularisve persona hanc nostrae constitutionis paginam sciens contra eam temere venire tentaverit, secundo tertiove commonita nisi reatum suum congrua satisfactione correxerit, potestatis honorisque sui dignitate careat, reamque se divino judicio existere de perpetrata iniquitate cognoscat, et a sacratissimo corpore ac sanguine Dei ac Domini Iesu Christi aliena fiat, atque in extremo examine distinctae ultioni subjaceat. Cunctis autem eidem loco sua jura servantibus sit pax domini nostri Iesu Christi, quatenus et hic fructum bonae actionis percipiant, et apud districtum judicem praemia aeternae pacis inveniant. Amen. Amen.

+ Ego Alexander, Catholicae Ecclesiae episcopus. + Ego Hubaldus, Hostiensis episcopus. + Ego Bernardus, Portuensis et Sanctae Ruffinae episcopus. + Ego Gualterius, Albanensis episcopus. + Ego Hubaldus, presbyter cardinalis tituli Sanctae Crucis in Hierusalem. + Ego Henricus, presbyter cardinalis tituli Sanctorum Nerei et Achillei. + Ego Albertus, presbyter cardinalis tituli Sancti Laurentii in Lucina. + Ego Iacintus, diaconus cardinalis Sanctae Mariae in Cosmedin. + Ego Oddo, diaconus cardinalis Sancti Nicolai in carcere Tulliano. + Ego Boso, diaconus cardinalis Sanctorum Cosmae et Damiani.

Datum Turonis per manum Hermanni, sanctae Romanae Ecclesiae subdiaconi et notarii, IV idus iunii, indictione XI, incarnationis Dominicae anno MCLXIII, pontificatus vero domini Alexandri papae III anno quarto."

[O]: Perdut, al segle XVII a l’arxiu del monestir de Sant Martí del Canigó.

a: Marca: Marca hispanico sive limes hispanicus, París 1688, ap. CCCCXXXIX, cols. 1134-1136.

b: Monsalvatje: Noticias históricas, vol. 9, Olot 1899, pàgs. 270-274.


Traducció

"Alexandre, bisbe, servent dels servents de Déu, als seus fills estimats: Ramon, abat del monestir de Sant Martí del Canigó, i els seus germans, tant els presents com els futurs, que professaran allà perpètuament la vida regular. Sempre que se’ns demana alguna cosa que creiem que és convenient a la raó i a la decència, sempre ens inclinem a concedir-ho amb gust i a impartir l’ajuda convenient, segons el desig dels que ho demanen. Per això, estimats fills en el Senyor, hem atès les vostres justes peticions i rebem sota la nostra protecció el monestir de Sant Martí del Canigó, que fins ara ja es tenia sota dret i propietat de Sant Pere i a semblança del que va fer el nostre predecessor el papa Sergi, el rebem de nou sota la protecció de Sant Pere i la nostra i ho corroborem amb aquest document. En primer lloc, manem que sempre en el futur s’hi observi l’orde monàstic inviolablement, el qual hi ha estat establert, segons voler de Déu i la regla de sant Benet. Després volem que romanguin ferms i immarcescibles tots els béns que enumerem, tant els que té en el present de manera justa i canònica com els que en el futur li seran donats per concessió dels pontífexs, per donació de reis i prínceps, oblació dels fidels o que amb l’ajuda de Déu podrà aconseguir per mitjans justos. En primer lloc, l’indret que us va donar el comte Guifré, de bona memòria, en el qual es troba edificat el monestir, amb els delmes i les primícies concedits al mateix monestir, l’església de Sant Sadurní de Vernet amb els seus delmes i primícies i tota la llibertat de la qual gaudeix, la vil·la de Vernet amb els seus termes i pertinences, la vil·la d’Odelló amb els seus termes i pertinences, tot el que el comte Guifré i altres fidels de Crist van donar al monestir, a la vil·la de Marquixanes, l’església de Sant Vicenç d’Eus amb els delmes, primícies, alous i totes les seves oblacions, els predis, possessions i alous de la parròquia de Santa Maria de Marcèvol, els predis, possessions i alous a la parròquia de Santa Eulàlia d’Arboçols, els predis, possessions i alous de la parròquia de Santa Coloma de Trillà, els predis, alous i possessions a la parròquia de Sant Esteve de Saorra, els predis, possessions i alous a la parròquia de Santa Eulàlia de Fullà, els predis, alous i possessions a la parròquia de Sant Martí d’Escaró, els predis, possessions i alous a la parròquia de Sant Jaume de Nyer, els predis, possessions i alous a la parròquia de Bell-lloc, els predis, possessions i alous a la parròquia de Sant Cosme de Serdinyà, els predis, possessions i alous de Sant Marcel de Flaçà, els alous que teniu a Celrà, Orellà i Guixà, amb tot el que li pertany, els predis que teniu a la vila d’Eina, i a la parròquia de Sant Esteve d’Èguet, a la parròquia de Santa Coloma de Vià, i a la parròquia de Sant Sadurní de Targasona, a la parròquia de Sant Vicenç de Vilalta, a la parròquia de Dorres, a la parròquia de Sant Genís d’Er, a la parròquia de Santa Llocaia de Darna Collecta, a la parròquia de Sant Julià d’Estavar i en la vila de Bajande, a la parròquia de Sant Martí d’Ix, a la parròquia de Sant Vicenç de Saneja, a la parròquia de Sant Martí d’Aravó, a la parròquia de Sant Esteve de Guils, l’església de Santa Fe de Talltorta amb tot el que li pertany, tot el dret que té a la parròquia de Sant Pere d’Alp, a la parròquia de Santa Maria de Mosoll, a la parròquia de Sant Llorenç de Das i a la parròquia de Sant Sadurní de Fustanyà, els delmes, primícies i drets que té a l’església de Sant Martí de Casafabre i a la seva parròquia, els alous i possessions de la parròquia de Sant Esteve d’Illa i a la parròquia de Pontellà, l’església de Sant Romà amb totes les seves pertinences, els predis, possessions i alous de la parròquia de Sant Martí de Canet, i a la vil·la de Sant Llorenç, a la vil·la de Sant Feliu, i a la parròquia de Corbera, i a la parròquia de Santa Eulàlia de Millars, i a més totes les coses sobre les quals té dret en els comtats de Besalú, Cerdanya, Conflent i Rosselló. El crisma, l’oli sant, les consagracions d’altars o de basíliques, les ordenacions dels monjos o dels clergues que calgui promoure als ordes sagrats, la benedicció de l’abat i tots els altres sagraments, els rebreu del vostre bisbe diocesà, mentre sigui catòlic i estigui en gràcia amb la seu apostòlica, el qual us els donarà gratuïtament i sense cap mala voluntat. Altrament, tingueu la facultat d’acudir al bisbe que vulgueu, el qual, però, cal que estigui investit de la nostra autoritat i us concedeixi el que li demaneu. Concedim que sigui lliure per a qualsevol elegir sepultura en dit lloc, i que ningú posi obstacle a la devoció i l’última voluntat d’aquells que decideixin enterrar-se al vostre monestir, a no ser que estiguin excomunicats o estiguin en interdicte; deixant salvats els drets de l’església mare i de les altres esglésies de les que s’assumeixin els cossos dels morts. Que ningú per astúcia o per violència es posi al front de dita casa, sinó que tothom t’obeeixi a tu, abat de dita casa, i a tots els teus successors o a aquells que siguin elegits pel comú consens dels germans o pel consell de la millor part d’ells, d’acord amb el temor de Déu i el que preveu la regla de sant Benet. Sobre això, tal com se sap que va instituir al nostre predecessor el papa Sergi, d’igual manera nós establim que l’esmentat monestir no estigui subjecte a ningú més que al romà pontífex. Com a reconeixement d’aquesta llibertat rebuda de la seu apostòlica, ens pagareu cada any a nós o als nostres successors un morabatí anyal de cens. Decretem també que no sigui lícit a ningú pertorbar temeràriament el monestir, prendre-li les seves possessions, retenir les que li han estat preses, disminuir o castigar amb qualsevol vexació els seus béns, sinó que els conservin íntegres per aquells per als quals van ser donats, pel seu govern i sustentació i per usar-los lliurement, salvant sempre els drets de l’autoritat apostòlica. Si en el futur qualsevol persona, sigui eclesiàstica o laica, de manera conscient actua contra aquestes nostres disposicions, si avisat dues i tres vegades no es corregeix amb còngrua satisfacció, sigui privat de la seva dignitat i que es tingui per reu del judici diví i separat de la recepció del cos i la sang sacratíssims de Déu i Senyor Jesucrist, i en l’últim combat caigui en el càstig de la postrema venjança. Però tots els que conservin els drets per dit monestir gaudeixin de la pau de Crist, que rebin aquí el fruit de les seves bones accions, i el dia del judici rebin el premi de la pau eterna. Amén. Amén.

+Jo Alexandre, bisbe de l’Església Catòlica. + Jo Ubald, bisbe d’Òstia. + Jo Bernat, bisbe de Porto i Santa Rufina. + Jo Gualter, bisbe d’Albano. + Jo Ubald, prevere cardenal del títol de la Santa Creu de Jerusalem. + Jo Enric, prevere cardenal del títol dels Sants Nereu i Aquil·les. + Jo Albert, prevere cardenal del títol de Sant Llorenç a Lucina. + Jo Jacint, cardenal diaca de Santa Maria in Cosmedin. + Jo Odó, cardenal diaca de Sant Nicolau a la presó Tul·liana. + Jo Bosó, cardenal diaca dels Sants Cosme i Damià.

Fet a Tours per mà de Germà, sotsdiaca i notari de la santa Església Romana, el quatre dels idus de juny, en la indicció onzena, l’any mil cent seixanta-tres de l’encarnació del Senyor, l’any quart del pontificat del papa Alexandre III."

(Traducció: Antoni Pladevall i Font)

A la mort de l’abat Ramon (II) (1168), el seti abacial quedaria vacant fins el 1171, any que fou elegit Girald, germà del precedent, el qual morí el mateix any. El seu successor, Pere (IV) Guillem de Tellet, elegit el 1172, obtingué el mateix any una butlla de protecció del papa Alexandre III, la qual acabà definitivament amb les discòrdies mantingudes amb el monestir de la Grassa. Pere (IV) Guillem restablí definitivament la situació espiritual i material del monestir. El mateix any 1172, el rei Alfons I de Catalunya-Aragó l’autoritzà a fortificar el lloc de Marquixanes. La seva bona reputació li valgué ésser nomenat pel papa Innocenci III, amb l’acord del rei Pere I de Catalunya-Aragó, administrador de l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, l’abat de la qual, Arnau, fou destituït el 1202, per haver dilapidat els béns del monestir que regia. A la mort de Pere (IV) Guillem de Tellet (1209), fou elegit abat Pere (V) d’Estoer (1209-12) i, després d’aquest, Pere (VI) d’Espirà (1212-30). Aquests tres abats successius de nom Pere han estat sovint confosos, entre d’altres, per l’historiador del monestir canigonenc F. Font.

L’abadiat de Pere (VI) d’Espirà seria alterat entre els anys 1222 i 1226, per les repercussions del greu conflicte que enfrontà Nunó Sanç, —oncle del rei Jaume I i senyor del Rosselló i de la Cerdanya—, al vescomte de Bearn, Guillem-Ramon de Montcada. L’abat del Canigó permeté a uns valedors d’aquest, Berenguer d’Espirà, parent seu, i Ademar de Sant Ferriol, de refugiar-se al monestir, fet que irrità fortament Nunó Sanç. Finalment, l’abat reeixí a aplacar Nunó, el qual exigí, tanmateix, una multa de 4 000 sous barcelonesos a l’abat i als vernetins, a més de la confiscació dels béns de Berenguer d’Espirà i d’Ademar de Sant Ferriol. El seu successor, Bernat de Corts (1231-55), es preocupà de millorar el règim material i el nivell espiritual dels monjos, i fou nomenat, com ho havia estat Pere (IV) Guillem de Tellet, administrador de l’abadia de Cuixà, la qual havia estat una vegada més desatesa pel seu abat Bertran (1221-36). L’any 1240 l’abat Bernat abolí per a tots els vassalls del monestir els drets d’intestia i d’exorquia, dos dels anomenats “mals usos”. El 1254 obtingué del rei Jaume I l’autorització d’edificar un castell a Casafabre.

El seu successor, Pere (VII) de Saorra (1256-87), remeté als habitants de Vernet tots els drets feudals que podia exigir com a senyor del lloc. Entre el 1265 i el 1270 tingué dificultats amb alguns monjos del monestir que tenien pretensions sobre certs beneficis, problema que hagué de solucionar amb la intervenció de Francesc Pere Alcano, penitenciari de l’Església de Roma.

Tingué per successor un tal abat Pere (VIII), de nom inconegut (1287-91) i, després, Guillem II de Cérvoles (1292-1303). Aquest tingué també conflictes amb els seus monjos, alguns dels quals el van acusar de simonia. Declarat innocent per l’abat Ramon de Sant Miquel de Cuixà —que era l’encarregat de la investigació del cas per designació de la Santa Seu—, demanà i obtingué el perdó dels monjos revoltats el 1301. Morí al final de l’abril del 1303.

Entre els esdeveniments posteriors al 1300 cal esmentar el terratrèmol de l’any 1428 —sota l’abaciat de Joan (I) Esquerd (1406-37)—, que causà l’aterrament dels pisos superiors del campanar sobre el claustre, una part de l’església i de la casa monacal. La restauració parcial del campanar encara continuava en curs l’any 1433 i es prolongà els anys següents; sembla que el pis superior no fou reconstruït.

A partir del 1506, el monestir tingué abats comendataris, no residents, el primer dels quals fou el cardenal Lluís d’Aragó. Al final d’aquesta centúria, segons una butlla del papa Climent VIII de l’any 1592, l’abadia del Canigó, juntament amb d’altres, fou agregada a la Congregació Claustral Tarraconense. El monestir fou secularitzat l’any 1782 i el seu mobiliari litúrgic distribuït entre les esglésies parroquials de la seva dependència. L’arxiu del cenobi, molt ric en documentació, restà a mans del darrer abat, J. M. Grumet de Montpié.

En el transcurs del segle XIX, el monestir, totalment abandonat, es convertí en una pura ruïna, tot i que va ser declarat monument històric l’any 1862; la volta de l’església abacial s’ensorrà parcialment; també s’esfondrà una part dels claustres i els capitells de marbre del claustre superior, edificat entre la fi del segle XII i l’inici del XIII, foren espoliats i traslladats als pobles de Castell, de Vernet i a d’altres indrets més llunyans.

L’any 1902 s’inicià la restauració de l’església i de les dependències de l’antic monestir de Sant Martí del Canigó. L’artífex de tal iniciativa fou el bisbe de Perpinyà J. de Carsalade du Pont, molt probablement per la influència que tingué sobre ell el gran poema Canigó de Jacint Verdaguer. Aquest bisbe, gascó d’origen, i esdevingut català de cor i d’esperit, sabé integrar-se en la seva nova diòcesi (a la qual arribà el 1889) i també en el procés de Renaixença originat al Principat, que va tenir a la Catalunya del Nord un veritable ressò. La restauració de les parts essencials del monestir del Canigó es prolongà al llarg dels anys del seu mandat com a bisbe. (PP)

La tasca de restauració havia de durar trenta anys. És important subratllar que fou més una reconstrucció que una restauració, ja que l’estat de ruïna del monestir era molt gran. Així doncs, els elements indiscutiblement autèntics són actualment l’església, el campanar i la planta general del claustre. Els altres elements han de ser considerats com a construccions del segle XX. Els treballs de refacció foren dirigits, com ja s’ha dit, pel bisbe Carsalade du Pont, amb la col·laboració de l’arquitecte Alfred Joffre, responsable dels Monuments Històrics a Perpinyà. Els primers esforços se centraren en l’església superior, a la volta de la qual hi havia un esvoranc de quinze metres quadrats, i es trobava sense cobertes; després s’arranjaren les ales est, oest i nord, i finalment el campanar. Totes aquestes obres es dugueren a terme entre els anys 1903 i 1922. Al llarg d’aquests treballs, una feina important del bisbe Carsalade fou la recuperació d’elements dispersos del claustre superior, que ornaven, entre altres, el campanar del poble veí de Castell de Vernet, i també unes cases de l’estació termal de Vernet. Per a la col·locació d’aquests elements, l’arquitecte A. Joffre construí una mena de galeria coberta amb bigues, situada al lloc de la galeria sud del claustre inferior. Al capdavall, es pot dir que es portà a terme en aquest important monument, una restauració típica dels primers decennis del segle XX. (OP)

El domini territorial del monestir de Sant Martí del Canigó

Mapa de les possessions del monestir al segle XII.

P. Ponsich i A. Pladevall

L’antiga església de Sant Martí, anterior a la fundació del monestir —que no s’ha de confondre amb Sant Martí Vell, primera església parroquial (del segle XI) del petit poble dit “Castell"—, havia rebut algunes donacions de particulars —segons escriptures datades els anys 997, 998, 999 i 1000—, d’alous al territori de Marinyans i de Soanyes, una peça de terra a Coma, dues vinyes i un alou a Saorra i un mas a la vall de Molig. Totes aquestes possessions passaren a dependre, com el mateix domini de l’església, del monestir canigonenc.

L’any 1005 el comte Guifré II de Cerdanya i la seva esposa Guisla, manifestant el seu interès per l’església del Canigó, li feren donació d’un alou al lloc dit Algaded —de localització incerta—, al territori de Vernet. Però fou amb motiu de la fundació solemne del monestir, en acta atorgada pels mencionats comtes el 12 de juny de 1007, que el cenobi amplià les seves propietats; els comtes el dotaren amb gairebé tot el territori de Vernet i l’actual poble de Castell, fins a la pica de Canigó, a més d’un important alou a Millars i d’un altre a Llupià, ambdós al comtat de Rosselló. El mateix any 1007 la comtessa Ermengarda, segona esposa del comte de Rosselló Guislabert I, donava a Sant Martí del Canigó i al monjo Esclua —qualificat en el document d’abat—, l’alou que posseïa al lloc de Salaó, el qual limitava amb Tuïr.

L’acta de consagració de l’església [inferior] de Sant Martí del Canigó, atorgada el 10 de novembre de 1009, fou l’ocasió per als comtes Guifré II i Guisla de Cerdanya de confirmar les donacions anteriors i d’afegir-ne d’altres; així mateix, diversos particulars imitaren l’exemple dels fundadors, i feren donació al monestir d’alous, masos, vinyes i terres a Enveig (Cerdanya), Fullà, Rigardà, Tarerac, Vinçà, Molig (Conflent), Illa (Rosselló), etc.

La comtessa Guisla, en la seva acta testamentària datada el 30 de març de 1018, llegà al monestir canigonenc uns alous que li pervenien del seu marit com a donació propter nuptias, situats a Orellà, Celrà i Guixà; aquesta donació fou confirmada poc temps després pel que havia estat el seu seu marit, el comte Guifré II de Cerdanya, en la diada de sant Martí (11 de novembre) de l’any 1021.

El mateix comte Guifré II, en una donació atorgada el 15 de juliol de 1035, poc temps abans de retirar-se com a monjo al cenobi del Canigó, donà, amb el consentiment de la seva segona esposa, la comtessa Elisabet, tot el que posseïa en alou, feu o senyoria al comtat de Cerdanya i a les vil·les d’Odelló, Obac, Solà, Èguet, Targasona, Torba, Pla, Vall-llobera i Tresmals; li cedí també el roc de la Calm amb tots els seus boscos (part nord de l’actual municipi de Font-romeu); així mateix, va concedir a tots els habitants de les vil·les a dalt esmentades que poguessin talar els arbres dels boscos per obtenir la fusta necessària per a la construcció de les seves cases; a la vall Pedrera (actual vall de Ribes), a la vil·la de Pardines, el mas de Cucuciago. Dins el comtat de Conflent, donava a l’esmentat monestir els territoris de Marquixanes, Lloncet, Favars i Avellanet amb dos masos a Llonat i dos molins (tots aquests béns són situats als actuals municipis de Marquixanes i els Masos). I, ultra totes aquestes propietats, li cedia, a més, l’església de Sant Vicenç d’Eus, amb els delmes, les primícies i les oblacions dels fidels.

Els seus successors continuarien afavorint el monestir del Canigó amb noves donacions. Així, hom té constància de la donació dels llocs d’En i d’Octezano, situats al Conflent, pel comte de Cerdanya Guillem Ramon I els anys 1084 i 1095; támbé en aquest darrer any esmentat, el mateix comte sotmeté a Sant Martí del Canigó el monestir de Santa Maria de Serrateix, fundat al segle X pel comte Oliba Cabreta (bé que aquesta subjecció no reeixí). El seu fill i successor, el comte Guillem Jordà, en testament atorgat l’any 1102, just abans de partir a Terra Santa (on morí el 1109), confirmava al cenobi canigonenc la donació d’En, li llegava les franqueses de Targasona, les albergues i altres rèdits que tenia a Marquixanes i a diverses vil·les que depenien de Sant Martí del Canigó, i, així mateix, les albergues d’Orellà, Saneja i Mosoll.

El 12 de febrer de 1114, Bernat Guillem I, comte de Cerdanya, lliurava a Sant Martí del Canigó tots els drets de senyoria que tenia sobre Marquixanes, però al mateix temps, responent al moviment de reforma gregoriana, sotmetia el monestir canigonenc a l’abadia de Santa Maria de la Grassa, dependència que perduraria fins el 1163.

El comte de Barcelona Ramon Berenguer III, el qual incorporà als seus dominis el comtat de Cerdanya l’any 1117, llegà al cenobi del Canigó, en el seu testament datat el 8 de juliol de 1131, un mas a Cornellà de Conflent.

Entre les donacions de particulars, cal assenyalar la de l’església de Sant Romà (Llupià), feta per Berenguer, Arnau i altres el 5 de juliol de 1092; aquesta església esdevingué amb el temps el nucli d’un priorat sota la dependència de Sant Martí del Canigó. Una altra seria la donació de l’església de Sant Pere de Bell-lloc, atorgada per Pere de Domanova, senyor del lloc, el 26 de març de 1178.

Esmentem encara, dins el segle XIII, la concessió dels delmes d’Eus i els de Llonat, feta pel senyor dels comtats de Rosselló i Cerdanya, Nunó Sanç, l’any 1219. D’altra banda, segons una relació de les propietats que data del 1265, Sant Martí del Canigó posseïa aleshores béns alodials en les localitats conflentanes següents: Rià, Coma, Estanyils, Campelles, Torèn, Soanyes, Marinyans, Espirà de Conflent i en altres indrets. Uns anys abans, el 1245, l’antiga abadia de Sant Esteve del Monestir —que esdevingué un priorat a l’inici del segle XII—, havia passat a dependre de Sant Martí del Canigó. Amb anterioritat, el 1078, Sant Esteve del Monestir havia estat sotmès a l’abadia de la Grassa, com ho fou, des del 1114 al 1163, el mateix cenobi canigonenc. El 1592, segons una butlla del papa Climent VIII, el priorat de Sant Esteve del Monestir fou unit definitivament del cenobi de Sant Martí del Canigó, com també dos priorats rossellonesos més, Santa Maria de la Garriga (Ribesaltes) i Santa Maria de Mudegons (Torrelles de la Salanca).

Al costat de totes aquestes donacions que s’han esmentat i que foren les més notables, n’hi hagué d’altres més petites de nobles i hisendats que sovint arrodonirien les donacions anteriors o les ampliarien a altres localitats.

Però l’escriptura més important per a obtenir una relació completa de les propietats de Sant Martí del Canigó és la butlla del juny del 1163 atorgada pel papa Alexandre III a l’esmentat cenobi —que és la que s’ha intentat reflectir en el mapa de possessions que acompanya aquesta relació, que també té en compte altres propietats adquirides posteriorment—, per la qual es ratificaven tots els privilegis i béns que —seguint la voluntat del comte Guifré II de Cerdanya—, li havien estat concedits per la butlla del papa Sergi IV l’any 1011; així mateix restablia la llibertat de l’elecció d’abats i trencava el seu lligam amb la Grassa.

L’arxiu i l’escriptori

Segons el testimoni dels monjos de Sant Maur i dels erudits dels segles XVII i XVIII, l’arxiu i l’escriptori del Canigó eren molt rics. En el moment de la secularització del monestir (1783), tot va quedar en mans del darrer abat, Jean-Marie Grumet de Montpié, i va desaparèixer amb ell víctima del període polític del Terror l’any 1793; tanmateix, és possible que tots els documents no fossin destruïts i que en restés encara una part.

Entre els documents que havien estat copiats pels erudits dels segles XVII i XVIII, figura l’Encíclica mortuòria del comte Guifré II de Cerdanya, del 1050, i les respostes dels monestirs benedictins als quals s’envià, les quals, cosides totes juntes, formaven, com ja s’ha esmentat anteriorment, un rotlle de prop de 14 cm de diàmetre, i, desplegades, uns 35 m. Entre els llibres lliurats al darrer abat figuraven “un nombre considerable de llibres infolio coberts amb tapes de roure i fins missals del segle XI” i també dues cartes de Domènec Besombes, procurador jurisdiccional de Sant Martí del Canigó a l’abat Grumet de Montpié, datades, respectivament el 10 i el 25 de setembre de 1783. Segons cita l’historiador F. Font en el seu llibre Histoire de l’abbaye royale de Saint-Martin du Canigou editat l’any 1903 (pàgs. 70-71), Henry, conservador de la Biblioteca Municipal de Perpinyà, posseïa un manuscrit de 390 pàgines provinent de Sant Martí del Canigó, on eren consignats, entre d’altres escrits religiosos, cants d’església amb la notació característica dels temps antics, escrita sobre una sola línia, una descripció de la Roma antiga, un resum de geografia i meteorologia sota la denominació genèrica d’Imago mundi, un petit glossari dels mots més difícils de la llengua llatina, principalment dels noms de figura de gramàtica i de retòrica, etc. També hi ha —segons es diu— dins aquell manuscrit, vuit cartes que són d’un gran interès per a conèixer aspectes històrics de l’abadia.

Tindríem, certament, una riquesa de les més preciades si no s’hagués extraviat un gran volum infòlio, en vitel·la, les cobertes del qual, de fusta, eren revestides amb làmines d’argent amb unes figures repussades; aquest volum contenia els Comentaris dels Evangelis i l’Exposició de Sant Jeroni sobre el Símbol. Sobre aquest interessant volum, se sap que després de la secularització del monestir el bisbe de la diòcesi se n’apoderà; d’aleshores ençà no se’n té cap altra notícia. Ben bé podria tractar-se del bisbe Ch. de Cardevac de Gouy, el qual, el 3 de setembre de 1782, es va oposar públicament a la butlla del papa Pius VI atorgada el 22 de gener de l’any anterior que prescrivia la secularització del monestir de Sant Martí del Canigó; aquest bisbe morí a Espirà de l’Aglí l’l de març de 1783. Altrament, també podria tractar-se del seu successor, el bisbe J. G. d’Agay, que finà a París el 28 d’agost de 1788. Consignem aquestes dades per si de cas tota aquesta col·lecció de llibres, o almenys una part, poguessin ésser retrobats en alguna biblioteca pública o privada.

Cal dir, finalment, que a la Bibliothèque de I’École de Beaux-Arts de París es conserva l’únic manuscrit miniat procedent del monestir del Canigó. (PP)

Abaciologi de Sant Martí del Canigó

Esclua 1014-1044
Renard I 1044-1045
Guillem I 1045-1049
Miró 1049-1065
Renard II 1065-1073
Pere I Ermengol 1074-1082
Pere II Sunyer 1083-1112
Ramon I Vall 1116-1124
Pere III 1124-1157
Berenguer I 1157-1159
Ramon II 1159-1168
Girald 1171
Pere IV Guillem de Tellet (nomenat administrador de Cuixà Pierre de Ponderoux el 1202) 1172-1209
Pere V d’Estoer 1209-1212
Pere VI d’Espirà 1212-1230
Bernat de Corts 1231-1255
Pere VII de Saorra 1256-1287
Pere VIII 1287-1291
Guillem II de Cérvoles 1292-1303
Arnau de Corbiac 1303-1334
Alexandre Cesarini 1534-?
Segimon Paratge 1552-1554
Ramon III Palau 1348-1360
Ramon Berenguer 1360-1385
Francesc d’Oms 1386-1390
Guillem III 1391-1397
Marc Vilalta 1397
Guillem IV Català 1397-1405
Joan I Esquerd 1406-1437
Joan II de Millars 1438-1471
Radulf de Losa 1471-1484
Jaume I de Banyuls 1484-1506
Abats comendataris
Lluís d’Aragó (cardenal) 1507-1513
Gaspar Borrell 1513-1522
Jaume II de Sirac 1522-1534
Berenguer de Colomer 1334-1335
Ramon de Banyuls 1335-1340
Pere IX Ramon de Vernet 1340-1348
Pere X de Castellet 1556
Jaume de Serra (cardenal) 1558
Pere Janer 1562-1569
Onofre de Giginta 1569-1600
Àngel Guallar 1600-1623
Melcior Soler i d’Armendaris 1623-1648
Magí Civillà 1655
Joan II de Margarit i de Buire 1659-1668
Georges de Carlier 1676
Josep de Margarit i de Biure 1688, 1692
Pierre de Ponderoux 1698-1714
Augustin de Llambi 1714-1728
Ignasi de Valls i de Fluvià 1728-1744
Jacques de Bomber 1745-1764
Jacques de Durfort 1764-1779
Jean-Marie Grumet de Montpié 1779-1783
(PP)

L’església abacial

L’església inferior

Planta del nivell inferior del conjunt monàstic, amb l’església jussana i la disposició del claustre.

J. A. Adell

Situada al S del claustre, és composta, en realitat, per dues esglésies superposades: una església inferior, a un nivell poc més alt que el claustre primitiu, i una església superior.

Presenta un aspecte compositiu sorprenent; a llevant, una part constituïda per tres absis semicirculars escodats a la roca i tres trams coberts de voltes d’aresta, amb algunes traces de remodelacions; a l’oest, separades de la part oriental per dos potents cossos massissos rectangulars, tres naus, cobertes amb volta de canó de mig punt amb arcs torals i pilars cruciformes, d’un tipus estrictament idèntic al de les naus transversals de la cripta del Pessebre de Cuixà. Dins la part oriental, dues columnes monolítiques de granit coronades de capitells trapezoïdals, també de granit, separen els dos trams més pròxims de la capçalera, mentre que els arcs que suporten, recauen i s’encasten dins uns pilars massissos de secció rectangular, fets de maçoneria.

Nau central de l’església inferior, coberta amb una volta de canó de mig punt sostinguda per arcs torals i pilars cruciformes.

ECSA - A. Roura

Capçalera de l’església inferior, i detall d'una de les columnes monolítiques que separen les tres naus a l’extrem de llevant, encastada dins un pilar de maçoneria que fou construït per reforçar les voltes en bastir-se al damunt l’església superior..

ECSA - A. Roura

Aquesta anomalia ha incitat a portar a terme dos sondeigs successius, els quals han permès de reconèixer la presència, a l’interior dels pilars, de quatre de les columnes i capitells primitius, amagats dins l’obra de maçoneria, quan hom volgué construir l’església superior. També, en ocasió de l’edificació del temple superior, s’hagueren d’amagar els primitius arcs dels tres absis amb uns nous arcs. Tots els capitells i columnes són d’un tipus molt arcaic. No es pot dubtar que aquestes columnes i capitells pertanyien a la primitiva domus Sancti Martini —probablement molt més antiga que la seva primera menció de l’any 997—, i que la primera obra d’Esclua va consistir a mantenirlos o reutilitzar-los, afeginthi, possiblement, sota les directrius de l’abat Oliba, les tres naus romàniques de tipologia llombarda, cobertes amb voltes suportades per pilars cruciformes. Ara bé, aquesta consideració, corroborada pel text de fundació de l’any 1007, (ut idem locus… aedificetur) ha estat generalment passada per alt pels erudits, de manera que els estranys capitells de la “cripta” han estat atribuïts freqüentment a l’obra d’Esclua. A més d’això, resta palès que l’església inferior és la que fou consagrada l’any 1009.

L’església superior

Planta del nivell superior del monestir, amb l’església sobirana, l’atri, la base del campanar i les dues tombes antropomorfes que s’han atribuït a Guifré II de Cerdanya, el comte fundador del monestir, i a la seva segona esposa, la comtessa Elisabet.

J. A. Adell

Consagrada el 1026, fou construïda durant el govern de l’abat Esclua, el monjo arquitecte elegit per a tal càrrec el 1014, el qual, segons el Chronicon breve, restaria trenta anys al cap de l’abadia, és a dir, fins el 1044 (Sclua primus abbas praefuit annis XXX). Ara bé, si els tres absis superiors, decorats amb lesenes i arcuacions, pertanyen plenament a l’arquitectura de tipus llombard —com d’altra banda l’aparell fet de pedres desbastades amb el martell, amb juntures solcades amb la paleta (en els pocs indrets on es pot veure perquè no han estat modificats en les restauracions del segle XX)—, passa tot el contrari en les tres naus, les voltes de canó de les quals reposen de manera anòmala sobre unes columnes monolítiques de granit i uns capitells que són, evidentment, imitacions dels suports de l’església primitiva, situats a la part de llevant de l’església inferior.

Hom no pot enganyar-se, tanmateix; a l’església superior les columnes són mancades d’astràgals i els capitells són esculpits i corresponen perfectament, pel dibuix i la factura, a la data del 1026 donada pel Chronicon breve. D’aquest conjunt de capitells de l’església superior, dos en són una excepció; són els que suporten les grans arcades més pròximes de la capçalera, dels quals tractem més endavant.

Tram de llevant de la nau central de l’església superior, amb els arcs formers suportats per columnes monolítiques i capitells que imiten els suports de l’església inferior.

ECSA - A. Roura

Tram occidental de la nau central de l’església superior, reservada, sembla, als novicis i conversos, separada de la part de llevant per uns potents pilars cruciformes amb arcs torals.

ECSA - A. Roura

D’altra banda, l’església superior està dividida en dues parts iguals, cada una amb tres trams, amb dos pilars cruciformes que suporten uns arcs torals; fou per sostenir-les que foren construïts, dins l’església inferior, els dos cossos massissos rectangulars que separen la part oriental de les naus de la banda de ponent. Dins l’església superior, la part de llevant era probablement reservada als monjos professos i la de ponent, als novicis, conversos i, eventualment, laics.

En resum, tot fa suposar que l’abat Esclua —constructor d’una església abacial que hom havia volgut de tipologia llombarda—, seduït per l’arquitectura de l’església anterior, resolgué finalment inspirar-s’hi —un cop esdevingut abat del monestir—, adaptant, tanmateix, l’estil a les noves tècniques existents en aquell moment. El resultat fou una extraordinària església, quasi podríem dir única, amb les voltes de canó que reposaven sobre columnes monolítiques, fetes normalment per suportar un sostre d’embigat.

Aquesta originalitat de l’abat Esclua s’explica més si hom sap —com hem dit més amunt—, que era originari del Rosselló, país on l’arquitectura llombarda era aleshores, i ho seria encara un llarg temps, totalment forastera.

El campanar

Plantes dels nivells segon, tercer i quart del campanar, en la primera de les quals es fa evident l’absis de la capella dedicada, sembla, a sant Miquel.

J. A. Adell

Situat al nord-est de l’església, és una robusta torre de planta quadrada i de tipologia llombarda. A la banda de llevant del basament s’obrí la porta principal d’entrada a l’abadia, amb arc de mig punt, que genera un passadís cobert amb volta de canó de perfil semicircular, el qual travessa tot el campanar d’est a oest.

Té actualment tres pisos; el primer presenta, a l’interior del costat est, un nínxol a manera d’absidiola que sobresurt a l’exterior per sobre de la porta. Segurament fou una capella dedicada a l’arcàngel sant Miquel, la qual succeí probablement la que esmenta l’acta de consagració del 1009, on són indicats els altars de sant Martí, Santa Maria i sant Miquel. El segon pis tan sols és ornamentat amb lesenes i arcuacions llombardes, i il·luminat per finestres amb arcs de mig punt, dues a cada cara del campanar. El tercer presenta avui dues finestres geminades amb capitells mensuliformes a la cara oriental, mentre que les altres cares tenen simplement dues finestres amb arcs de mig punt; tanmateix, encara és visible en el parament que, en origen, totes eren geminades. No hi ha cap mena de dubte que aquesta part fou modificada com a conseqüència del terratrèmol del 1428, el qual va destruir la part superior del campanar; per motius econòmics l’abat va renunciar a restituirlo íntegrament. I és molt probable que el campanar disposés —com el de Sant Miquel de Cuixà—, d’un quart pis, també amb finestres geminades, que no va ser mai més reconstruït.

Imposant campanar d’estructura plenament llombarda per sota del qual hi ha l’entrada tradicional al conjunt monàstic.

ECSA - Rambol

A la cara exterior de ponent i a totes les cares de l’interior, les juntures solcades amb la paleta testimoniegen que el conjunt del campanar —excepte les modificacions del tercer pis—, pertanyen a la construcció del segle XI contemporània a la consagració de l’església superior, l’any 1026. La tradició vol que el comte Guifré II de Cerdanya hagués ocupat com a estatge en el cenobi el primer pis del campanar, i és el que recordarien unes pintures murals, molt malmeses, del seu costat nord, les quals per bé que rústiques no serien anteriors al segle XIV.

Els merlets esglaonats que coronen el campanar, com també les construccions situades a la part de ponent del monestir (aquestes restaurades molt recentment per iniciativa del pare Bernat de Chabannes, monjo cistercenc que tenia cura de l’abadia de Sant Martí del Canigó), pertanyen a la restauració del segle XV. El campanar tenia segurament, en origen, com tots els altres de la seva mateixa època, un teulat de quatre vessants. (PP)

El claustre. Notícia històrica

El claustre de l’abadia benedictina de Sant Martí del Canigó era format per dos nivells. El primer, o pis inferior, que data del primer terç del segle XI, probablement es va construir poc després de l’edificació de la primera església dedicada a sant Martí, sant Miquel i Santa Maria, consagrada l’any 1009; el segon o pis superior, superposat a l’anterior, es va iniciar durant el darrer terç del segle XII i les obres van durar tot al llarg del segle següent. Aquesta ampliació, que només es podia fer en alçada a causa de l’exigüitat de l’emplaçament, era necessària no sols per a comunicar-se més fàcilment amb l’església superior, sinó també, probablement, per a acollir-hi un nombre creixent de monjos, oblats i oblates (la primera oblata va ser la segona esposa del comte Guifré II, Elisabet) i potser també per a separar millor els uns dels altres.

La data de l’edificació del claustre o pis superior, de marbre, és una mica controvertida. La major part dels estudiosos creuen que hi va haver dues campanyes de construcció; nosaltres creiem que n’hi va haver tres. La primera —en la qual tothom està d’acord— es caracteritza per unes columnes amb bases i capitells de marbre blanc clapat de gris, extret de les pedreres del Canigó (a uns 300 m de l’abadia). Aquesta campanya se situa cap als anys 1170 (Delcor, 1981, pàg. 69-70); la hipòtesi del moment constructiu es basa en arguments de tipus històric. En efecte, entre el 1114 i el 1163 aproximadament, el monestir va viure un període de crisi a causa del seu lligam amb l’abadia llenguadociana de Santa Maria de la Grassa, que havia estat imposat pel darrer comte de Cerdanya, Bernat Guillem I, i que va arribar al paroxisme a través d’enfrontaments armats. Una obra com la de la construcció d’un claustre només es podia fer un cop els problemes havien estat ja resolts, i potser s’inicià sota l’abadiat de Pere (IV) Guillem de Tellet (1172-1209), el qual va restablir una certa prosperitat econòmica. Però els treballs es van haver d’interrompre força ràpidament per causes que no ens podem explicar, tot i que no semblen pas haver estat d’ordre financer, ja que les donacions al monestir mai no havien cessat als segles XII i XIII i no hi va haver cap crisi greu coneguda des de l’esmentada més amunt.

Els elements de la segona campanya d’obres es distingeixen per l’estil i els motius ornamentals que s’hi van fer servir, i també pels seus materials, com és el marbre tacat de rosa i verd provinent de les pedreres de Vilafranca de Conflent, explotat a partir del segle XIII (Ponsich, 1976, pàgs. 88-89). Dos motius heràldics es van esculpir en moltes bases i capitells d’aquesta segona campanya del claustre. El primer representa un roc escacat, el segon, un colom amb una branca d’olivera al bec. Aquestes armes eren representades sobre el gremial de l’abat del capitell anomenat de la processó abacial (capitell núm. 4, Ponsich, 1992, pàg. 14-16 i pl. III), com a Sant Genís de Fontanes; per tant, és força probable que pertanyin a l’abat, veritable iniciador de l’obra del claustre, que seria, segons P. Ponsich i M. Delcor, Pere (VI) d’Espirà (1212-30) (Ponsich, 1984, pàg. 11; Delcor, 1981, pàg. 72-73). El roc seria una al·lusió al seu nom de pila, el colom, una al·lusió al seu cognom (el colom, símbol de l’Esperit Sant, Espiritus Sanctus, s’aproxima per analogia al nom d’Espirà).

Segons M. Durliat, el claustre superior hauria estat construït més tard, durant la segona meitat del segle XIII; per fer aquesta afirmació es basa en un capitell, trilobat i esculpit amb una dansaire. L’estil de les escultures, sobre el qual tornarem a parlar, com també la freqüent representació dels dos motius heràldics - encara que aquests no es representin sempre tancats dins un escut—, tendeixen a confirmar aquesta darrera datació. Llavors es planteja el problema de la seva atribució. És que potser és va voler retre homenatge, en ple segle XIII, tal com va suggerir M. Jampy, al fundador del monestir, el comte Guifré II de Cerdanya, tot atribuintli aquesta peça noble que és el roc escacat? Passa el mateix amb el seu germà petit, Oliba, abat de Sant Miquel de Cuixà, que li va enviar el monjo Esclua per a construir el monestir, pel que fa a la branca d’olivera duta per un colom? (JAMPY, 1925, pàg. 14-15).

Galeria adossada a l’església alta, construïda a manera de porxo, amb capitells recuperats del claustre.

ECSA - A. Roura

Quant a la tercera i probablement última etapa de construcció d’aquest claustre, es manifesta a través d’alguns capitells conservats a l’abadia; són característics del final del segle XIII i el començament del segle XIV al Rosselló, si és que no es tracta de reutilitzacions consecutives als estralls provocats pel terratrèmol del 1428, que també hauria afectat la columnata. Segons una pràctica que ha pogut ser verificada força vegades per a les construccions de claustres ben documentades, la galeria que s’estén al llarg de l’església va ser feta primer. Suposem, doncs, que els elements datats vers l’any 1170, de marbre blanc, eren situats al llarg de la columnata septentrional. La segona galeria construïda podia haver estat l’oriental, que donava accés a la sala capitular, mentre que l’occidental conduïa a les dependències de l’abat.

El claustre va subsistir intacte o gairebé fins a la secularització dels religiosos l’any 1783. L’abadia, abandonada, es va convertir, llavors, en un lloc privilegiat com a objecte d’espoli. Segons M. Jampy, vers el 1785, es van endur ràpidament totes les “boniques pedres” del claustre superior. Devia ser a la mateixa època en què es van fer servir quatre columnes per a les finestres del campanar de la petita església del poble de Castell de Vernet. En menys d’un segle es va arribar al punt que, del claustre, només se’n podia percebre l’emplaçament: “des del primer capitell fins a l’última base, absolutament tot ha estat tret del seu lloc per anar a decorar cases dels pobles dels encontorns” (Massó, 1890, pàg. 886).

Devem el primer inventari de les pedres escampades del claustre de Sant Martí del Canigó —dut a terme poc abans del 1888—, a l’historiador Massó i Torrents (MASSÓ, 1890). Va comptar vinti-un capitells, vuit fusts de columnes, tretze bases i quatre àbacs. De tota manera, va cometre un error perquè va confondre un capitell amb una base (MASSÓ, 1890, pàg. 889). Alguns d’aquests elements formaven un porxo, d’altres, per exemple, es trobaven amuntegats per tal d’aguantar un emparrat; i encara un darrer grup, simplement, havia estat col·locat aquí i allà en cases i jardins de Vernet i Castell de Vernet. Uns quants anys més tard, un gran nombre d’aquests elements havien estat desplaçats, venuts o, encara pitjor, havien desaparegut. Amb l’ajut de l’inventari publicat per M. Jampy el 1925, hem calculat que en aquella època ja sols quedaven catorze capitells i deu bases. El nombre de fusts no havia canviat i s’havia retrobat un àbac suplementari.

Sepultures antropomorfes que hom creu que corresponen al comte Guifré II de Cerdanya i a la seva esposa Elisabet, excavades a la penya al costat de la nau lateral nord de l’església i properes al campanar.

ECSA - A. Roura

El 1902, el nou bisbe de Perpinyà, J. de Carsalade du Pont, va comprar el munt de ruïnes, amb la finalitat de restaurar materialment i espiritualment l’abadia (Cortade, 1972). El bisbe va intentar recuperar, molt aviat, tots els elements del claustre escampats que coneixia. En va descobrir alguns en el desenrunament dels edificis monàstics. El 1922, el propietari d’una casa de Vernet li va cedir els sis capitells, les quatre bases i tots els fusts i els àbacs que ornaven el porxo. Aquell mateix any va poder recuperar els elements conservats a l’església de Castell de Vernet, és a dir, vuit capitells, quatre bases i quatre fusts que el batlle d’aquell poble havia estat a punt de vendre a George Grey Barnard el 1913. Amb vint-i-dos capitells, vuit fusts de columna, dotze bases, quatre àbacs i alguns altres fragments de marbre, volia emprendre la reconstrucció del claustre “en el seu estat primitiu”; el fet era ben utòpic, no sols perquè la majoria dels vestigis arquitectònics havien desaparegut amb les restauracions anteriors i la construcció de la terrassa en l’emplaçament primitiu del claustre esculpit, sinó també perquè l’estat dels coneixements sobre l’abadia, i més en particular sobre el claustre, era insuficient. La solució, que recorda la galeria meridional del priorat de Serrabona, encara que no correspongui en res al que va ser a Sant Martí del Canigó, va ser adoptada per la Commission des Monuments Historiques el 21 de novembre de 1922. L’interès primordial que presentava aquesta solució era fixar els vestigis en el lloc per al qual havien estat creats i evitar-ne un altre cop la dispersió. La nova galeria, formada per tretze capitells dels segles XII i XIII, es va col·locar al nivell del claustre inferior, durant l’estiu del 1924, en la seva ala meridional, de cara al cingle, en l’emplaçament de la biblioteca i de les dependències de la infermeria totalment destruïdes. Una catorzena columna va ser reconstruïda en un angle interior de la nova galeria. Al cap de tres anys, quatre nous capitells es van fer servir per a bastir un porxo sobre la terrassa, adossat a l’església alta (dos del segle XIII i dos de més tardans). Els fusts, les bases i els àbacs que mancaven van ser fets per una empresa marbrista que gestionava les pedreres i les fàbriques de Rià-Vilafranca de Conflent. De llavors ençà, quatre capitells suplementaris (tardans) sostenen el teulat que protegeix les tombes de Guifré II, comte de Cerdanya i de la seva esposa Elisabet, prop del campanar. Un capitell de gran format es va reutilitzar per aguantar la taula d’altar de l’església alta i un darrer capitell es va col·locar davant l’altar de l’església inferior. Perquè aquesta llista sigui completa, cal afegir-hi els dos capitells exposats a Montpeller, a l’entrada de la sala Petrarca. No hem pogut saber com van arribar fins allí, però procedeixen sens dubte de Sant Martí del Canigó, com ho atesten els dibuixos de Massó i Torrents (MASSÓ, 1890, pàg. 889).

Per la nostra banda, hem fet recompte de vint-i-sis capitells que procedeixen o podrien procedir de les galeries superiors de Sant Martí del Canigó. P. Ponsich no els inclou tots en la llista dels considerats com a originals del claustre; ell en compta vint-i-un, dels quals tres són conservats a Sant Miquel de Cuixà: un a les dependències dels monjos i els altres dos a l’església abacial (Ponsich, 1992, pàg. 27-28). Com en la majoria dels casos de claustres amb elements dispersos, no sols hi ha pèrdues de peces, sinó també recuperacions abusives perquè es fa força difícil la seva correcta identificació; amb això volem dir que alguns capitells poden procedir d’altres edificis. Algunes atribucions són, doncs, discutibles.

Descripció del claustre superior

El claustre o pis superior, esculpit, se superposava exactament al claustre de pedra inferior, al sud de les esglésies, i amb això reprenia el seu pla en forma de trapezi irregular, amb una lleugera derivació de la galeria septentrional a causa de la irregularitat del terreny. La galeria nord fa 14 m de llargària, l’est en fa 12,20 m, la meridional 14,50 m i la de ponent 7,40 m. El nombre exacte de suports esculpits que la formaven és hipotètic. S’avaluen entre 23 i 28, segons si els pilars d’angles eren compostos per capitells o no, problema que encara no ha estat resolt (Ponsich, 1992, pàg. 31; Mallet, 1992, vol. I, pàg. 219, fig. 19). Una columna feia 1,60 m de la base fins a l’àbac inclòs, amb un fust cilíndric o octogonal d’una alçada gairebé constant de 0,80, amb base i capitell d’alçada variable i un àbac de 0,16 m de gruix. La teulada s’aguantava directament sobre els àbacs de les columnetes sense l’ajut d’arcs. Es tractava d’un simple rafal recobert de llicorella. En algunes fotografies antigues hom pot veure la línia de forats on s’encastaven les bigues de la carcassa abans que les restauracions les fessin desaparèixer. Creiem que la columnata s’aguantava sobre un podi recobert de plaques de marbre —com a Sant Miquel de Cuixà per exemple—, pel fet que ha estat totalment desmuntat: els habitants de Castell de Vernet i de Vernet no es devien desplaçar fins a l’abadia per tal d’emportar-se només uns simples còdols, però sí que ho haurien fet per unes belles pedres de talla.

Ja des de fa uns quants anys es parla de desrestauració del claustre i s’han dut a terme alguns estudis sobre les possibilitats de remuntatge de les columnes de marbre del claustre superior en el seu emplaçament original (Ponsich, 1992).

Les galeries inferiors del claustre

Aspecte exterior de la galeria del claustre, reconstruïda amb més bona voluntat que encert amb elements recuperats del claustre original.

ECSA - A. Roura

Les galeries inferiors del claustre de Sant Martí del Canigó, del primer terç del segle XI, estan, segons l’opinió dels historiadors de l’art, massa radicalment restaurades. Però cal no oblidar que la seva restauració data dels primers decennis del segle XX i que va ser duta a terme pel bisbe de Perpinyà J. de Carsalade du Pont sense l’ajut del servei de Monuments Històrics. L’ala meridional ha estat modificada amb la construcció de la nova galeria amb columnes de marbre.

El claustre inferior es compon d’arcuacions de mig punt, cinc al nord, a l’est i al sud, i tres a l’oest. Els arcs i les voltes reposen sobre uns murs gruixuts i uns robustos pilars massissos de còdols desbastats amb el martell, com la resta de la construcció. És desproveït no sols de tot element esculpit sinó també tallat. Les galeries s’adapten a la irregularitat del terreny i li confereixen, així, una forma trapezoïdal que segueix el seu pendent.

Al costat occidental del pati es trobava l’antiga cisterna esmentada per M. Jampy (JAMPY, 1924, pàg. 143-148). (GM)

Capitells

Esquema-guia dels capitells del claustre que ara són incorporats a la barbacana de l’església alta o superior.

J. A. Adell; informació: G. Mallet

Esquema-guia dels capitells de l’ala o galeria reconstruïda amb elements reaprofitats de l’antic claustre.

J. A. Adell; G. Mallet

Dels dinou capitells coneguts que es creuen procedents de l’antic claustre de Sant Martí de Canigó, disset (núms. 1-17) es troben dins el recinte actual del monestir, mentre que els números 18 i 19 són a Montpeller, a la Sala Petrarca. Per facilitar la localització de cada peça, adjuntem un plànol.

Elements de la primera sèrie (cap al 1170) núms. 1, 2, 7, 13 i 14

Hom troba moltes analogies d’estil entre els capitells atribuïts al claustre de Sant Andreu de Sureda i els del claustre de Sant Martí del Canigó datats del final del segle XII. És força probable que, si no el taller, almenys molts talladors de pedra i/o escultors treballessin en aquestes obres; els mateixos motius (ocells agafats del coll per un home, processó de lleons amb doble cos i cap únic…) seguint una composició idèntica amb un tractament molt pròxim (semblances sorprenents de rostres allargats, fons estriat de línies paral·leles en diagonal, lleons amb el cos feixuc una mica tou…). La talla seca, amb les arestes dures, de Sant Andreu es va suavitzar una mica a Sant Martí, on les convencions estructurals (capitells de tres nivells; àbac retallat, volutes d’angle i tambor sobre astràgal gairebé sempre retorçat) són seguides amb menys rigor; en el capitell núm. 2 unes serps ocupen l’àbac, en els núms. 1, 2 i 14 el nivell de les volutes ha desaparegut. La talla al bisell, encara força utilitzada, ha perdut vigor a més de profunditat. Les fulles tenen un traç insegur; les nervadures que haurien de ser paral·leles, de vegades es troben.

Elements de la segona sèrie (segle XIII)

Els capitells de Sant Martí del Canigó esculpits durant la segona campanya de les tasques de construcció del claustre —com els de Sant Genís de Fontanes i de Santa Maria de la Rodona d’Illa— són característics del període de transició entre el romànic, del qual es conserven nombrosos elements, i el gòtic, en el qual es comencen a inspirar. Però pel que fa als dos claustres esmentats, alguns capitells de Sant Martí són dotats, a més, d’una inspiració anecdòtica i d’un caire pintoresc estranys al Rosselló.

L’estructura tradicional a tres nivells tan sols es veu en el capitell núm. 12, amb fullatge, que només pertany al segle XIII per alguns detalls estilístics. En la majoria dels casos, només es conserven dos nivells, el tambor i l’àbac retallat. En el núm. 4 l’àbac es redueix a una cornisa i les proporcions del tambor tendeixen a aixafar-se (més ample que alt) anunciant amb això els capitells del claustre de Sant Genís de Fontanes, construït al final del segle XIII. Si bé alguns motius copiats de les tribunes de Cuixà i de Serrabona encara s’utilitzen (sirenes-peix de cua bífida, una mena d’animals que recorden lleons o xais alats), aquí apareix una fauna naturalista amb un peix, gossos, serps i fins i tot una granota. L’home és sempre present en alguns daus centrals dels àbacs. Es troba també ajupit en els angles dels tambors, amb el cos com aixafat sota el pes del seu cap massa gran, mentre que la dona, amb tota la seva feminitat, dansa. És protagonista en els episodis de la vida de sant Martí; és al costat de monstres híbrids sempre nous i més originals, també més monstruosos. L’home és personalitzat per mitjà de motius heràldics que aquí fan, amb tota probabilitat, una de les seves primeres aparicions en l’escultura monumental rossellonesa. Aquesta varietat es retroba en el treball del marbre; el relleu pot ser més profund o més pla segons els motius i l’emplaçament en el capitell. Els personatges surten gairebé del fons als angles i hi són com enganxats o plans a les cares. De tota manera, aquesta regla té algunes excepcions. Els modelats, sovint una mica sumaris, es reserven a alguns rostres i cossos. Els detalls es marquen amb forats de trepant de vegades omplerts de plom, i pel gravat dels trets. Tot i que actualment no en queda cap vestigi, la policromia era present en aquesta escultura. M. Jampy (1925, pàg. 12) ho testimonia dient que hi havia el color groc en algunes draperies, també el blau i el vermell; les vores de les vestidures eren daurades, les dents dels animals argentades. Creiem també que es van incrustar trossos de vidre en el plom fos que omplia els forats del trepant, la qual cosa deuria donar una expressió particular a la mirada dels personatges. Avui és difícil apreciar l’aportació del color en aquesta escultura.

Passem tot seguit a fer l’inventari i la descripció dels capitells del claustre romànics o romànics tardans.

Només hem considerat els capitells de marbre blanc esculpits cap al 1170 i els de marbre rosa de la segona campanya d’obres; els altres són de factura molt més recent, que desborda el quadre cronològic i estilístic. La numeració comença per la galeria meridional d’est a oest.

Capitell núm. 1

Marbre blanc clapat de gris. Datació: cap al 1170. Mides: 38 × 34 × 34 cm.

Va ser reutilitzat al campanar de l’església parroquial de Castell de Vernet, d’on va ser tret l’any 1922.

El desbastament és d’angles abatuts a la part inferior del tambor. L’àbac retallat és cobert en la part inferior per unes fulles llargues i primes posades verticalment, de costat i tallades al bisell. Surten del darrere d’uns lleons de cos massís, posats de perfil, que ocupen tota l’alçada del tambor, sense deixar espai per a un nivell de volutes. Les bèsties uneixen els caps en un angle per sota d’un petit rostre que enquadren amb les potes del davant. El fons és estriat amb línies diagonals. L’astràgal és retorçat. El relleu és profund. El dibuix dels motius mostra una certa simplificació i la decoració és animada per alguns forats de trepant. Aquest capitell és comparable en molts aspectes al del claustre de Sant Andreu de Sureda, que es conserva a l’antiga església abacial.

Capitell núm. 2

Marbre blanc. Datació: cap al 1170. Mides: 39 × 35 × 35 cm.

Aquest element va ser recuperat a l’església de Castell de Vernet el 1922.

El desbastament és d’angles abatuts a la part inferior del tambor. Per sobre de dos registres de fulles espesses, estriades matus-serament i tallades al bisell, dues serps s’ondulen i es mosseguen.

Capitell núm. 3

Marbre rosa pigallat de vermell. Datació: segle XIII. Mides: 32,5 × 35 × 35 cm.

Recuperat a l’església de Castell de Vernet.

El desbastament és d’angles abatuts a la part inferior del tambor. Quatre lleons alats ajupits marquen els angles i amb les ales retallen els costats i fan destacar els daus mitjans ornats amb una figura humana que té les pupil·les marcades amb forats de trepant reomplerts amb plom. Aquest mateix motiu es retroba en un capitell de l’antic claustre de Sant Andreu de Sureda que actualment es conserva a l’església de Sant Genís de Fontanes.

La base, tallada en marbre rosa, mereix ser remarcada per les urpes d’angle substituïdes per quatre grans caps humans. Té unes dimensions de 20,5 × 35 × 35 cm i data de la segona campanya de construcció (segle XIII).

Capitell núm. 4

Capitell núm. 4, amb la representació de dotze monjos a banda i banda de l’abat.

ECSA - A. Roura

Marbre rosa. Datació: segle XIII. Mides: 31 × 35 × 35 cm.

Recuperat en una casa de Castell de Vernet el 1922.

El desbastament és troncocònic i l’àbac és d’una simple cinta, seguint una estructura que es generalitzarà en el claustre de Sant Genís de Fontanes. En el tambor hi ha representats dotze monjos, drets, vistos frontalment, situats l’un al costat de l’altre i a banda i banda de l’abat. Un porta la creu, un altre el bàcul, dos més un canelobre. L’abat, situat al centre d’una de les cares, és voltat de dos acòlits que sostenen un gremial blasonat amb un colom que duu una branca d’olivera al bec i un roc escacat. Els personatges són de proporcions aixafades, amb un cap enorme amb relació al cos, que s’amaga sota uns vestits feixucs. Damunt del capitell hi ha un àbac de marbre blanc ornat amb palmetes i rosetes (segle XII). A la base, de marbre rosa, hi ha esculpits uns animals que semblen uns ratolins (segle XIII).

Capitell núm. 5

Capitell núm. 5, on una figura central barbada sembla separar amb les mans els lleons dels angles.

ECSA - A. Roura

Marbre rosa. Datació: segle XIII. Mides: 30 × 35 × 35 cm.

Recuperat el 1922 en una casa de Castell de Vernet.

El desbastament és troncocònic. Àbac aixamfranat. Dues mans semblen separar els animals per tal de deixar aparèixer una cara humana amb uns ulls botits, barbuda, col·locada sobre els daus mitjans. Els lleons, molt mutilats, uneixen els caps als angles. Aquest capitell també és coronat per un àbac esculpit en tres costats amb fullatges interromputs als angles per petites cares (marbre blanc, segle XII).

Capitell núm. 6

Marbre rosa. Datació: segle XIII. Mides: 30,5 × 34,5 × 34,5 cm.

Capitell núm. 6, on quatre dones amb els braços alçats alternen amb homes asseguts, que podrien representar els vicis i potser les virtuts.

ECSA - A. Roura

Recuperat el 1922 al campanar de l’església parroquial de Castell de Vernet.

El desbastament és troncocònic. Quatre dones dansant, amb els braços alçats per damunt del cap, alternen amb uns homes asseguts, situats als angles. Aquests personatges representarien els vicis i les virtuts, o potser només els vicis; les dansaires simbolitzarien la virtut combatent el vici, l’esperança, la caritat o bé la luxúria; els homes, la còlera, l’avarícia, la golafreria i la mandra. Una dona, amb el pit nu, alça dues simitarres, que formen en trobar-se un arc trilobat. Els ulls i els pits dels personatges són marcats per forats de trepant de vegades omplerts de plom. La base, contemporània del capitell, és ornada amb grans urpes d’angle en forma de petxina i amb floretes sobre les cares.

Capitell núm. 7

Capitell núm. 7, decorat amb cares humanes que centren unes figures de lleons als angles.

ECSA - A. Roura

Marbre blanc. Datació: cap al 1170. Mides: 35 × 35,5 × 35 cm.

El desbastament és en angles abatuts a la part inferior del tambor. Els daus centrals estan decorats amb cares humanes amb ulls, narius i boca marcats amb forats de trepant, com en els quatre lleons que giren al voltant del tambor, amb el cap als angles, sota les volutes. Aquests evolucionen sobre un fons estriat de línies diagonals paral·leles. Uns animals, que podrien ser porcs, decoren la base de marbre rosa (segle XIII).

Capitell núm. 8

Capitell núm. 8, decorat amb diverses figures d’animals, algunes d’elles alades.

ECSA - A. Roura

Marbre rosa. Datació: segle XIII. Mides: 31 × 35 × 35 cm

Recuperat en una casa de Castell de Vernet l’any 1922.

El desbastament és troncocònic. Sobre els daus centrals hi ha representats uns escuts (un roc escacat, un colom que porta una branca d’olivera al bec, un escacat) i un cap d’home. Sobre una deles cares, enquadrat per dos alans amenaçadors, un gos acosta una pota cap a un personatge encaputxat, probablement un monjo. Una serp s’aixeca entre tots dos. Aquesta escena s’ha interpretat com l’amistat posada en perill per la gelosia i també com el pecat original. Els altres motius són isards o xais alats que es mosseguen les ales.

Capitell núm. 9

Capitell núm. 9, amb els daus centrals decorats amb escuts i animals alats als angles i capitell núm. 12, ornat per quatre grans fulles acabades en volutes.

ECSA - A. Roura

Marbre rosa. Datació: segle XIII. Mides: 31 × 35 × 35 cm.

Recuperat l’any 1922 en una casa de Castell de Vernet.

El desbastament és en angles abatuts a la part inferior del tambor. Els daus centrals són decorats amb escuts tallats en baix relleu i en reserva (pedra d’escaquer ornada amb forats de trepant i un colom) i caps d’animals. Vuit cossos de lleons o de xais alats asseguts en les cares per quatre caps en els angles decoren el tambor. Aquests es mosseguen les ales seguint una actitud que va esdevenir comuna en el repertori de l’escultura romànica rossellonesa.

Els detalls són més gravats que esculpits. La base, contemporània del capitell, és ornada amb grans caps als angles.

Capitell núm. 10

Marbre rosa. Datació: segle XIII. Mides: 31 × 34,5 × 34 cm.

Recuperat del campanar de l’església de Castell de Vernet l’any 1922.

El desbastament és troncocònic. Daus centrals decorats amb escuts o amb cares humanes. Sobre les cares hi ha representades pinyes penjades d’un pal retorçat o un peix en posició vertical, com apareix al claustre de Sant Genís de Fontanes, i als angles hi ha uns personatges híbrids avui molt malmesos. El relleu és profund. Els caps eren gairebé en alt relleu. Es tracta del mateix escultor que va fer aquest element al capitell núm. 11, on es reconeix pels volums arrodonits dels cossos recargolats.

Capitell núm. 11

Capitell núm. 11, decorat amb profusió de figures humanes i animals.

ECSA - A. Roura

Marbre rosa. Datació: segle XIII. Mides: 32,5 × 35,5 × 35,5 cm.

Recuperat a l’església de Castell de Vernet l’any 1922.

El desbastament és troncocònic. Els daus centrals són ornats amb escuts, rostres humans o la gropa d’un gos ajagut, amb el cap dirigit vers la part baixa del tambor i traient una llengua tan llarga com ell mateix. Un mico mitrat, en el qual hom ha volgut veure l’abat de la Grassa que tants problemes va causar als monjos de Sant Martí, i uns gossos o uns llops d’aspecte monstruós s’asseuen als angles. En una de les cares, una religiosa guerxa (?) s’agafa a una columna retorçada immensa amb relació a ella. Els ulls dels personatges són botits, foradats amb el trepant, cosa que els dóna una expressió estranya. El relleu és considerable. Els pocs detalls no són tractats amb gaire cura i la major part d’ells són gravats.

Capitell núm. 12

Marbre rosa. Datació: segle XIII. Mides: 32 × 34,5 × 34, 5 cm.

Recuperat a l’església de Castell de Vernet.

El desbastament és en angles abatuts a la part inferior del tambor. Uns rostres molt allargats ocupen els daus centrals entre les volutes d’angle. Quatre grans fulles en forma de ganxo separades per un pal cargolat al mig de cada cara formen la part essencial de la decoració, seguint un esquema molt utilitzat al segle XII al Rosselló. La seva nervadura central és puntejada amb forats de trepant, igual que la vora exterior. Un petit cap de mico apareix entre les volutes i les fulles en alguns angles. La base, contemporània del capitell, és adornada per un gall, un basilisc, una àguila d’ales desplegades i uns escuts generalment representats en aquest claustre.

Capitell núm. 13

Capitell núm. 13, on unes figures centrals agafen el coll d’uns ocells rapinyaires i capitell núm. 15, molt malmès, decorat amb sirenes-peixos de cua bífida.

ECSA - A. Roura

Marbre blanc. Datació: cap al 1170. Mides: 32 × 34,5 × 34, 5 cm.

Recuperat en una casa de Castell de Vernet.

El desbastament és d’angles abatuts a la part inferior del tambor. Els daus centrals acullen els rostres de personatges que sostenen fortament entre les mans el coll d’uns ocells rapinyaires de dos cossos i cap únic situats als angles. Aquest capitell és molt proper a un element atribuït al claustre de Sant Andreu de Sureda reutilitzat a la capella de Santa Coloma de Cabanes (municipi de Sant Genís de Fontanes).

Capitell núm. 14

Marbre blanc. Datació: cap al 1170. Mides: 33 × 31 × 31 cm. Situat sobre una columna d’un angle de la galeria

Recuperat a l’església de Castell de Vernet.

El desbastament és en forma de campana invertida. Els daus centrals estan lliures de decoració, tot i que tenen la forma d’escut. Quatre grans fulles espesses, les vores de les quals són matusserament tallades al bisell, marquen els angles. La part baixa del tambor és coberta de fulles més petites, tallades de la mateixa manera, com també l’astràgal.

Capitell núm. 15

Marbre rosa. Datació: segle XIII. Mides: 31 × 34 × 34 cm. Situat a la barbacana de l’església alta

El desbastament és troncocònic. Aquest element es troba en molt mal estat de conservació. Els daus centrals que queden presenten caps d’animals, potser de gossos. Les sirenes-peix de cua bífida se situen als angles, segons una composició molt utilitzada al Rosselló durant els segles XII, XIII i XIV.

Capitell núm. 16

Marbre rosa. Datació: segle XIII. Mides: 30 × 34 × 34 cm. Situat a la barbacana de l’església alta

El desbastament és troncocònic. Àbac com a cornisa. Una granota molt malmesa marca la part superior d’un angle del tambor; és representada amb el cap cap avall, com als claustres de Sant Genís de Fontanes i de Santa Maria de la Rodona d’Illa. Dos animals corbats treuen la llengua, sobre la qual hi ha gravat un escaquer. Malgrat l’estat degradat del capitell, s’hi veuen alguns forats de trepant.

Capitell núm. 17

Aquest capitell, que no pot ser fotografiat ni mesurat a causa de les normes de la comunitat que ocupa l’abadia de Sant Martí del Canigó (es troba sota l’altar major de l’església alta), va ser trobat per Juli Carsalade du Pont entre el pati i el barranc, sota de l’antiga galeria meridional del claustre superior, en el decurs de les seves restauracions. Es tracta d’un capitell de pilar amb columna incorporada. Hi ha representades dues escenes de la vida de sant Martí, patró de l’abadia; la partició de la capa i el miracle de l’arbre. Aquestes són emmarcades per dos monstres i separades pels motius heràldics tradicionals, el roc d’escaquer i el colom. Va ser esculpit durant la segona campanya de construcció, al segle XIII, com ho proven els motius heràldics i la factura.

Capitell núm. 18

Marbre rosa. Datació: segle XIII. Mides: 28,5 × 35 × 35 cm. Ara, a Montpeller, a la sala Petrarca

L’origen d’aquest capitell és atestat pels dibuixos de Massó i Torrents (1890, pàg. 889, núm. 17). El seu estat actual de conservació no permet definir la forma exacta del desbastament. La decoració del tambor es compon d’un seguit de personatges, alguns d’híbrids, una mena de sirenes-peix amb cua única, micos, homes o infants nus, vistos d’esquena. Sobre un dau central apareix una pedra d’escaquer.

Capitell núm. 19

Marbre rosa. Datació: segle XIII. Mides: 28,5 × 34 × 28 cm aproximadament. Ara, a Montpeller, a la sala Petrarca

Com el capitell anterior, va ser dibuixat per Massó i Torrents (1890, pàg. 889, núm. 18). El seu desbastament és troncocònic. Sobre els daus centrals que queden hi ha esculpits uns caps enormes i uns escuts. A més, presenta uns personatges alats, un dels quals toca la flauta, situats als angles. Les ales es retroben a les cares del tambor, on formen un cor. El relleu és bastant remarcable i els volums són esquematitzats, les formes simplificades i els detalls reduïts a l’essencial.

Columnes

Quatre capitells trapezials decorats amb elements de marcat caràcter arcaic, que sustenten els arcs de separació de les naus de l’església superior. A baix, un altre capitell trapezial de l’església superior que corona una de les columnes que suporten els arcs formers de separació entre les naus.

ECSA - A. Roura

L’església inferior de Sant Marti del Canigó conserva sis columnes de granit coronades de capitells trapezoïdals. Ara bé, tots aquests capitells i columnes són d’un tipus extremament arcaic, del qual hem intentat buscar, sense resultat fins ara, uns paral·lels a banda i banda dels Pirineus; les columnes tenen un astràgal, netament pre-romànic, i n’hi ha dues amb un astràgal que presenta un contorn inferior fistonat, sense cap més paral·lel, si no és potser uns pilars visigòtics de l’escola de Mèrida del segle VI. Dos dels capitells, que potser eren pintats, no tenen cap motiu esculpit; dos més, situats a banda i banda de l’absis central, presenten unes motllures horitzontals paral·leles; un cinquè és esculpit amb motllures ovalades i recorda certs capitells bizantins del segle VI; el sisè és ornamentat amb un ocell col·locat potes enlaire, esculpit en relleu, i amb fullatges molt esquemàtics. No dubtem, com ja s’ha dit, que aquestes columnes i capitells pertanyen al temple primitiu.

L’església superior conserva unes columnes i uns capitells de granit que són, evidentment, imitacions dels suports de l’església inferior. En aquest cas, les columnes no tenen astràgals i els capitells són esculpits, en relleu poc acusat, amb palmetes (i amb lleons en els dos de cada costat de l’absis central). Només dos dels capitells de l’església superior constitueixen una excepció; es tracta dels que suporten les grans arcades més pròximes de la capçalera. N’hi ha un que presenta una superfície unida (com dos de l’església primitiva) i l’altre una ornamentació complexa i estranya, no esculpida, sinó gravada, com un dels capitells de l’església inferior (línies ondulades, creus, un quadrúpede, un personatge de dibuix bàrbar, amb unes traces de pintura roja dins les línies gravades). Aquests dos capitells, tan diferents de tots els altres, no poden ésser sinó uns elements reutilitzats de l’església primitiva.

Sembla evident la influència d’aquestes peces en el treball escultòric dels capitells de l’església de Sant Vicenç d’Eus. La filiació d’aquests capitells de Sant Martí es presenta difícil per la manca de referències contemporànies. (PP)

Epigrafia

Darrere la nau lateral nord de l’església superior i dins l’espai que hi ha davant del porxo obert sota el campanar, es troba la tomba del comte Guifré II de Cerdanya, que, amb el testimoni de l’abat Miró, ell mateix havia excavat a la roca, segons consta dins l’encíclica mortuòria dedicada a aquest comte, on diu explícitament:

“Huius sacrato conduntur membra sepulcro
Quod prius ipse sibi miro construxerat actu.
Iulius exactam dum mensis clauderat horam
excessit seculo quem poscite vivere Christo”

Que, traduït, vol dir: “En aquest sepulcre sagrat és enterrat el cos d’aquell que, prèviament, de forma admirable, l’havia construït per si mateix. Quan s’acabava la darrera hora del mes de juliol sortí del segle, pel qual hem de demanar que visqui en Cristo”

Làpida sepulcral del comte Guifré II de Cerdanya, fundador del monestir, amb una inscripció en versos lleonins, ara conservada al palau dels reis de Mallorca de Perpinyà.

ECSA - A. Roura

És molt possible que aquests quatre versos haguessin estat gravats sobre la llosa que primitivament cobria el sepulcre del comte Guifré II, el qual, segons un costum del segle XI i de temps anteriors, segueix estrictament la forma del cos: més estret als peus, es va eixamplant fins a les espatlles i acaba amb la forma del cap, tot plegat excavat a la mateixa roca.

Tanmateix, J. Pujades en la seva Crònica universal del Principat de Catalunya (llibre XIV, cap. LXVII) i R. Poc, autor al segle XVII d’un Compendio de la vida, muerte y milagros de los dos gloriosos labradores san Galderique y San Isidro de Madrid, havien donat la transcripció del text d’una altra làpida sepulcral, la qual, en el seu temps, era dipositada al claustre del monestir del Canigó. Aquesta, desapareguda durant molt de temps, fou retrobada fa alguns anys i reutilitzada en el paviment de l’església de Sant Martí de Castell de Vernet, tot i que actualment es troba al palau dels Reis de Mallorca, a Perpinyà. Es tracta d’una peça de marbre, de forma prismàtica, amb la inscripció gravada amb caràcters uncials del segle XII; el text és tal com havia estat transcrit per Pujades i Poc:

1 GUIFREDI COMITIS CINERES MONACHIQUE BEATI
2 ARTIFICISQUE LOCI CONTINET ISTE LAPIS
3 FINE SUO IULIUS HUIC FINEM MILLE SUB ANNIS
4 BIS QUATER QUINIS CONTULIT ATQUE IX

La traducció és: “Aquesta pedra conté les cendres del comte Guifré, monjo beat i artesà d’aquest lloc. Juliol en la seva fi, li aportà la mort en els anys mil, dues vegades quatre per cinc anys i nou.”

Aquest epitafi en versos lleonins, amb la data en forma d’endevinalla segons la moda del temps, havia estat simplement posada, al segle XII, sobre la llosa que tapava la tomba del comte fundador. Aquesta sepultura, buida i privada de tapadora, es troba avui sota un petit teulat sostingut per quatre columnes i capitells, obra duta a terme pel bisbe J. de Carsalade du Pont.

D’altra banda, l’abat Berenguer de Colomer (1334-35), l’any 1332, havia fet construir un arcosoli a la paret meridional de l’església superior, on foren posades les restes del comte i —segons el que cregué— també les de la comtessa Elisabet. L’arcosoli, de marbre rosat, allotjava l’estàtua jacent del comte, de marbre blanc, i una inscripció recordava el seu traspàs. El conjunt, poc després de la secularització del monestir (1783), fou transportat el 1786 a l’església de Sant Martí de Castell de Vernet. Pocs anys després, el 1793, l’estàtua va ser trencada i les restes que contenia, escampades al vent. La inscripció, desapareguda en aquell mateix moment, fou retrobada vers l’any 1860 per l’arqueòleg L. de Bonnefoy en mans d’un particular. Donem aquí el text complet suprimint les abreviacions:

1 ANNO M XXXXVIIII INCARNATIONIS DOMINI PRIDIE KALENDAS AUGUSTI OBIIT
2 DOMPNUS GUIFREDUS QUONDAM COMES NOBILICIMUS QUI SUB TITULO BEATI M-
3 ARTINI PAESULIS HUNC LOCUM IUSSIT HEDIFICARI UNDE ET MONACHUS FUIT ANNIS XV IN
4 NOMINE DOMINI NOSTRI IHESU XRISTI CUIUS DICTI DOMINI COMITIS ET EIUS UXORIS HELISA-
5 BET COMITISSE CORPORA TRANSLATARI FECIT IN HOC MONUMENTO DOMP-
6 NUS BERENGARIUS DE COLUMBARIO ABBAS ISTIUS LOCI ANNO DOMINI M CCC XXXII

La traducció és la següent: “L’any 1049 de l’Encarnació del Senyor, en la vigília de les calendes de l’agost, va morir el senyor Guifré, en altre temps comte nobilíssim, qui sota la invocació del beat Martí, bisbe, manà construir aquest lloc, on fou monjo 15 anys en nom de Nostre Senyor Jesucrist. Els cossos de l’esmentat senyor comte i de la seva esposa la comtessa Elisabet, els feu traslladar en aquest monument el senyor Berenguer de Colomer, abat d’aquest lloc, l’any del Senyor 1332.”

Afegim que, contràriament al que havia cregut l’abat Berenguer de Colomer, el sepulcre del comte no havia contingut mai les despulles de la comtessa Elisabet. En el temps que el bisbe Carsalade du Pont estiuejava a Sant Martí del Canigó, uns nebots seus l’avisaren de l’existència d’un forat a la roca, al peu de la tomba del comte Guifré, on trobaren, intacta, la tomba de la comtessa Elisabet, les despulles de la qual són dipositades provisionalment dins l’església superior, esperant l’aposició de l’epitafi commemoratiu que es mereix, ja des de fa molts anys gravat dins un marbre.

Provinent també del claustre del monestir del Canigó, es troba sota d’un arcosoli obert en el mur meridional de l’església de Sant Martí de Castell de Vernet un bloc de marbre amb l’epitafi de l’abat Pere (VII) de Saorra (1256-1287). El seu text és el que segueix:

1 ANNO DOMINI MCCLXXXVII QUINTO KALENDAS NOVEMBRIS OBIIT DOMINUS PETRUS DE SAORRA
2 ABBAS ISTIUS MONASTERII CUIUS ANIMA REQUIESCAT IN PACE AMEN

La traducció seria: “L’any del Senyor 1287, el cinc de les calendes de novembre [28 d’octubre] morí dom Pere de Saorra, abat d’aquest monestir. Que la seva ànima reposi en pau. Amén.”

Bloc de marbre amb l’epitafi de l’abat Pere (VII) de Saorra, mort el 1287, conservat en un arcosoli de l’església de Sant Martí de Castell de Vernet.

ECSA - A. Roura

Aquest epitafi formava part de la làpida sepulcral, conservada avui dia al claustre del monestir del Canigó, que representa, en baix relleu, la cerimònia del seu enterrament: el difunt jau sobre un llit funerari, darrere del qual hi ha set clergues aguantant una creu, uns canelobres i altres objectes litúrgics; cada un és circumscrit sota una arcada gòtica trilobada. Dos monjos, un a cada extremitat, fan el gest de dipositar el difunt, a la manera de Josep d’Arimatea i de Nicodem en les representacions de l’enterrament de Crist. Tres escuts quadrats decoren el davant del llit, sobre els quals hi ha la figura d’un edifici que fou interpretat per L. de Bonnefoy (BONNEFOY, 1856-63, pàg. 275) com un colomar. D’aquí partí l’atribució del baix relleu a l’abat Berenguer de Colomer (1334-35), que ha seguit tothom. Tanmateix es tracta d’un error, perquè fa ja uns anys es va constatar que el marc de marbre de la làpida porta els mateixos escuts esculpits (que figuren, en realitat, un palau o una casa forta), que els que hi ha en el bloc de marbre amb l’epitafi, reutilitzat en el paviment de l’església parroquial de Castell de Vernet. Per bé que aquesta constatació, tal com s’ha indicat, es va fer fa uns anys, en l’actualitat, el baix relleu funerari de l’abat Pere (VII) de Saorra espera encara la restitució del seu epitafi. (PP)

Pintures

La capella de Sant Miquel, al primer pis del campanar, conserva encara algunes restes pictòriques, en molt mal estat.

El primer esment d’aquestes pintures el va fer Jeroni Pujades (1609). Posteriorment, J. Gudiol i Cunill (1927, I, pàg. 133) les descriu formades per unes roses vermelles disposades en quadre, composicions escacades combinant el blanc amb el morat o el vermell, bandes verticals de la mateixa coloració i alguns personatges gairebé esborrats, entre d’altres temes. (PP)

Teixits

Conjunt del fragment conservat al monestir i un detall d’aquest magnífic brodat.

ECSA - A. Roura

Procedent del monestir de Sant Martí del Canigó es conserven diversos fragments d’un teixit conegut amb el nom d’El brodat de la comtessa Guisla. Fou, probablement, una tovalla d’altar. Segons l’historiador F. Font, al final del segle XIX el teixit encara era intacte, fins que fou prestat “per a estudi” a unes “dames de condició” —estiuejants als Banys de Vernet— que en descosiren una part, gest contra el qual protestava l’esmentat historiador. El seu principal fragment fou dipositat el 1989 al Centre d’Art Sacré d’Illa, però recentment ha estat retornat al monestir de Canigó. Se’n conserven dos altres fragments al Musée des Termes de Cluny (París) al qual foren donats l’any 1869 per Achille Jubinal.

La peça ara guardada al Canigó fa 100 × 213 cm, tot i que J. A. Brutails els anys 1892-93 indicava una llargària de 232 cm. És constituïda per una tela de lli blanca, amb orla groga, brodada amb sedes de diversos colors: blau, verd, groc, rosat, vermell, de punts variats. Els ornaments, de tipus geomètric i oriental segons Brutails, o d’estil àrab segons Darcel (s.d.), presenten entrellaços de tipus carolingi, que inscriuen el nom de Jesús (IXI), i diverses creus gregues guarnides de vetes entrellaçades (Carbonell-Lamothe, 1989-90).

Darcel datà aquesta peça al segle XIV, però actualment es relaciona el brodat amb la comtessa Guisla i el data del segle XI.

Les peces conservades al museu de Cluny a París (núms. 6 422 i 6 423 d’inventari) corresponen a dos teixits de lli brodats amb sedes de colors, el segon dels quals presenta caràcters àrabs. (PP)

Còdex

Únic manuscrit miniat conegut de Sant Martí del Canigó, que correspon a la fundació d’una confraria l’any 1195 en honor del sant.

École Nationale Supérieure des Beaux-Arts, París

L’únic manuscrit miniat conegut provinent de Sant Martí del Canigó és un rotlle de pergamí conservat actualment a l’École Nationale Supérieure des Beaux-Arts de París, procedent de la Col·lecció Masson. Aquest rotlle conté la carta de fundació d’una confraria piadosa a Sant Martí del Canigó, en honor del sant titular, datada del 2 d’abril de 1195 i establerta per l’abat Pere (IV) Guillem de Tellet. Només resta, però, el fragment superior (20,2 × 48,5 cm). Al cap del rotlle hi ha una miniatura, el compartiment superior de la qual és dedicat a la representació del Pantocràtor envoltat dels símbols del Tetramorf. A banda i banda, la Mare de Déu i sant Martí mostren amb la mà esquerra els membres de la confraria, figurats al registre inferior, i amb la mà dreta, oberta, imploren a Crist en majestat la seva protecció. Els membres de la confraria, al compartiment inferior, són quatre homes i tres dones, oint missa dita per un monjo dins una capella. A continuació hi ha una llista de fidels afiliats a la confraria, amb algunes signatures originals, que es pot datar pels voltants del 1200.

Dibuixada en negre sobre un fons de color bru rogenc, la miniatura es caracteritza per una gran elegància dels trets i del tractament dels vestits, d’estil romànic però amb una certa influència del naturalisme franco-gòtic. Aquesta obra ha estat equiparada per M. Durliat al frontal de Sant Genís de Fontanes —destruït a la meitat del segle XIX—, que portava la signatura d’un “Mestre Alexandre”, conegut només per un dibuix molt fidel de L. de Bonnefoy. (PP)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  • Puiggarí, s.d.; 1848, pàgs. 119-176
  • Basterot, 1824, làm. 10; 1829, làm. 22
  • Taylor, 1835, làms. 151, 162, 166 i 167
  • Devic-Vaissette, 1877-1905, vol. V, cols. 54-55
  • Massó, 1890, pàgs. 873-891
  • Monsalvatje, 1899, vol. 9
  • Carsalade du Pont, 1901-04, pàgs. 293-295
  • Font, 1903
  • Elne, 1909-10, pag. 71-182
  • Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. II, pàgs. 124-130 i 338-339; vol. III (I), pàgs. 334-335
  • Capeille, 1911, pàgs. 238-240
  • Lefevre-Pontalis, 1921, núms. 1-2, pàgs. 70-85
  • Jampy, 1924, pàgs. 143-148, 162-165, 175-181; 1925, pàgs. 10-16; 1927, pàg. 55
  • Puig i Cadafalch, 1932, núm. 16, pàgs. 237-243
  • Miquel, 1948, doc. 827, pàg. 408
  • Durliat, 1952, núm. 350-351, pàgs. 303-308
  • Durliat, 1958, pàgs. 118-145
  • Cazes, 1964, núm. 23, pàgs. 212-220; 1965, núm. 29, pàgs. 203-209; 1966
  • Pladevall, 1968, pàgs. 136-141
  • Cortade, 1972, núm. 59, pàgs. 215-267
  • Delcor, 1972, núm. 3, pàgs. 103-114
  • Durliat, 1972, núm. 4, pàg. 353
  • Ponsich, 1976, núm. 7, pàgs. 75-97
  • Delcor, 1981, pàgs. 49-78
  • Ponsich, 1984, núm. 15, pàgs. 5-17
  • Mallet, 1992
  • Junyent, 1992, doc. 41, pàgs. 54-56; doc. 47, pàg. 69; doc. 102, pàgs. 161-163 i doc. 11, pàgs. 401-410
  • Ponsich, 1992, pàgs. 8-38

Bibliografia sobre els capitells

  • Puiggarí, 1848, pàgs. 119-176
  • Massó i Torrents, 1890, pàgs. 873-891
  • Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, III (I), pàgs. 334-335
  • Jampy, 1924. pàgs. 143-148, 162-165 i 175-181; 1925, pàgs. 10-16
  • Durliat, 1950, pàgs. 7-18 i 1958, pàgs. 140-145
  • Dictionnaire des églises de France, 1966, pàgs. 34-35
  • Cazes, 1966, pàgs. 4-5 i 13
  • Cortade, 1972, pàgs. 215-267
  • Carbonell, 1974-75, i, pàg. 56
  • Delcor, 1981, pàgs. 49-78
  • Mallet, 1992

Bibliografia sobre l’epigrafia

  • Pujades, 1609: Poc, 1627
  • Bonnefoy, 1856-63, pàgs. 267-275
  • Puig i Cadafalch, Falguera, Goday. 1909-18, vol. II, pàgs. 418-419
  • Cazes, 1966, pàg. 20
  • Corpus des Inscriptions, 1986, pàgs. 35-36

Bibliografia sobre les pintures

  • Pujades, 1609
  • Brutails, 1901, pàg. 152
  • Gudiol i Cunill, 1927, I, pàgs. 132-133
  • Kuhn, 1930
  • Post, 1930, pàg. 130
  • Anthony, 1951, pàg. 174
  • Cook, 1956, pàg. 28
  • Durliat, 1958, pàg. 142
  • Sureda, 1981, pàg. 388

Bibliografia sobre els teixits

  • Darcel, s.d
  • Carbonell-Lamothe, 1989-90, pàg. 15

Bibliografia sobre el còdex

  • Blancard, 1881