Sant Miquel de Soriguerola (Urtx)

Situació

Petita església de nau i absis que s’ha mantingut inalterada al llarg dels segles.

ECSA - Rambol

Aquesta església és al petit veïnat de Soriguerola, constituït per unes quantes masies que es van despoblant, al nord-oest del terme, prop de la desembocadura del riu d’Alp amb el Segre.

Mapa: 36-10 (217). Situació: 31TDG082947.

S’hi arriba des d’Alp per una carretera local, en direcció nord, que passa prop d’Estoll. (RMAE)

Història

L’església de Sant Miquel de Soriguerola és esmentada per primera vegada en el testament de Guifré II, comte de Cerdanya, datat l’any 1035, en què aquest deixà el seu alou de Soriguera, junt amb la seva església [Sant Miquel de Soriguerola], a la seva muller. Dos anys més tard, aquesta, la comtessa Elisabet de Cerdanya, amb el consentiment del seu espòs, donà i concedí al monestir de Santa Maria de Serrateix, al comtat de Berga, l’alou que li havia donat el seu marit, situat a les villas Soriguerias, amb l’església de Sant Miquel, els delmes, les primícies, les defuncions i les oblacions dels fidels. D’aquesta manera Sant Miquel de Soriguerola passà a dependre de Serrateix.

A la fi del segle XII, aquesta església fou saquejada per les hosts d’Arnau de Castellbò i del comte de Foix.

El 18 de juny de 1267, les viles de Soriguera i Soriguerola eren encara una possessió de Serrateix, segons una acta de reconeixença dels feus de l’abat d’aquest monestir que feu Bernat, batlle de Vilafranca del Conflent, delegat pel rei Jaume I. (MD)

Església

Planta de l’església de Sant Miquel de Soriguerola .

E. Ventosa

És una església d’una nau de planta rectangular amb la paret occidental mal escairada, capçada per un absis semicircular. Sembla que es construí al segle XI. Una volta de quart d’esfera cobreix l’absis; la volta de la nau és de canó peraltat o una mica apuntat, lleugerament deformada. La paret de l’absis no arriba al metre de gruix i les de la nau el sobrepassen ben bé i estan lleugerament atalussades per dintre. Les parets són arrebossades, i l’aparell només es pot veure a l’exterior, allà on s’ha desfet o ha caigut la capa d’argamassa. L’aparell és de còdols i trossos de pedra de tota mena, posats unes vegades en filades horitzontals i altres formant espiga, sempre amb els junts molt grans.

La part baixa de la paret de migjorn fins a més d’un metre d’alçada és feta amb còdols i altres pedres arrossegades bastant grans. El mur continua després amb un aparell semblant, però de mides més petites, fins a arribar a la part alta, on hi ha unes filades d’opus spicatum rudimentari, acabat sense cornisa. L’única obertura que té aquest mur és la porta, amb molts pegats de ciment que no permeten veure bé les dovelles de l’arc, que semblen matusseres, amb un arc de pedres primes a l’extradós. La paret septentrional és amagada per una edificació veïna.

L’aparell del frontispici és semblant, però les filades d’opus spicatum són més ben fetes i es veuen millor. Els trossos que han estat refets tenen un aparell diferent, com la petita espadanya mal girbada i molt descentrada que corona aquest mur. En aquest mateix mur s’observa una petita i estreta obertura que és poc més que una sagetera.

L’absis té una petita finestra al mig, de doble esqueixada i arc rudimentàriament adovellat. A la paret tan sols es veu una filada d’opus spicatum i a la part alta, sota teulada, dues filades de llargues pedres que acaben el cilindre. (EVS)

Frontal d’altar

Frontal d’aquesta església, abans de la darrera restauració, conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya amb el núm. d’inventari 3 901.

ECSA - Rambol

Procedent de l’església de Soriguerola, es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya un frontal d’altar amb el núm. d’inventari 3 901 (vegeu l’estudi del vol. I, pàgs. 384-388, d’aquesta col·lecció; en el mateix treball es parla de la darrera restauració). D’entrada, hom ha de notar que aquest antipendi, que fa 96 × 234 cm, és excepcionalment llarg. Les escenes són distribuïdes longitudinalment en dues sèries i el frontal és dividit verticalment per una ampla franja vegetal.

A dalt, a l’esquerra, tres escenes són dedicades a sant Miquel, patró de l’església de Soriguerola. Algunes il·lustren la Llegenda Daurada de I. de Voragine i són presentades sota unes arcuacions trilobades. El primer episodi fa referència al Mont Gargà, on un brau s’esgarrià al cim de la muntanya i l’amo, furiós, l’anà a cercar. El trobà vora d’una balma i li disparà una fletxa emmetzinada, però aquesta rebotà en contra seu.

En el segon episodi hom il·lustra la reunió del poble a l’entorn del bisbe, al qual demana l’explicació del prodigi.

La tercera escena és esborrada. Potser hi havia l’aparició de l’arcàngel. Sota aquests tres episodis es representa el Sant Sopar, o més aviat el banquet escatològic al cel, indicat pels estels que ocupen tot el camp de la pintura. Hom ha de fer observar amb Joan Sureda que la composició del frontal de Soriguerola no és gaire ordenada, tant pel que fa a la composició general com a l’espai narratiu en particular (Sureda, 1977, pàg. 12).

Crist és darrere d’una taula molt llarga i parada amb copes, plats amb peixos i pans sobre unes estovalles ornades de quadrats que ocupa tot l’espai d’aquest compartiment; no té la posició central perquè només hi ha presents al Sant Sopar onze apòstols, per l’absència de Judes.

Això significa que l’artista no ha volgut pintar l’episodi evangèlic de la Santa Cena, amb la traïció de Judes, sinó el banquet celestial, del qual el traïdor no forma part.

Fa l’efecte que els apòstols, distribuïts en grups de dos i encarats (excepte els dos que flanquegen Crist), conversen. La Santa Cena és poc freqüent en la pintura catalana; pel que fa estrictament a la Cerdanya, apareix a Angostrina i a Baltarga.

Al costat dret, la composició general és més lògica. A dalt, hi ha representades dues escenes del judici. D’una banda, la psicòstasi o pesada de les ànimes per sant Miquel, que les disputa de les mans del dimoni, i, de l’altra, sant Pere que surt a la porta de la ciutat celestial per rebre les ànimes de les mans d’un àngel. A l’interior del recinte del cel hi ha sis figures dels benaventurats, coronats i asseguts. Són col·locades a l’interior de compartiments separats. El cel és indicat per estels daurats sobre un fons blau o vermell.

Les ànimes són figurades per infants, un recurs corrent en la iconografia medieval. Un detall pintoresc de la pesada de les ànimes es manifesta en l’actitud d’un dimoni que mira d’estirar un dels plats de la balança. Sota l’escena de la pesada de les ànimes, l’infern és figurat per un quadre amb fons fosc sembrat de motius florals; al mig hi ha una gran caldera, dins la qual hom ha col·locat vuit ànimes. Dos dimonis animen la foguera, l’un amb una manxa i l’altre amb una mena de molls. Satanàs, assegut, presideix l’escena de la crema i sembla donar ordres a un dimoni que té de cara.

En un darrer compartiment situat a la dreta de l’Infern, sant Miquel combat el drac infernal.

J. Ainaud (1954-55, pàg. 75-82 i 1973, pàg. 228) anomenà mestre de Soriguerola el pintor anònim d’aquest frontal. La seva acció és estrictament limitada a la Cerdanya i a les valls que històricament estaven sota la seva dependència. L’artista del final del segle XIII es manifesta com l’hereu d’una tradició molt marcada pel bizantinisme de l’època anterior, però al mateix temps presenta certes escenes dels prodigis de sant Miquel sota un arc trilobat. Ens trobem aquí a cavall del romànic tardà, amb la seva decoració vegetal i de palmes, i del nou estil gòtic. (MD)

Marededeu

En aquesta església es conservava una marededeu romànica que desaparegué l’any 1936, però que és coneguda gràcies a una fotografia de l’Arxiu Mas, reproduïda en el nostre llibre sobre les marededeus romàniques de la Cerdanya i el Conflent (DELCOR, 1970, fotografia entre les pàgs. 103-105).

La Mare i el Fill, que és assegut al mig de la falda, presenten un gran hieratisme i una certa rigidesa. Vesteixen túnica i mantell, els plecs dels quals no semblen gaire profunds i no fan cap angle agut en forma de V. Tots dos porten una corona, la de la Mare bastant malmesa. Amb la mà esquerra la Mare aguanta el Nen Jesús i aquest beneeix amb la mà dreta. Falta la mà dreta de la Mare. Aquesta escultura podria remuntar al principi del segle XIII. Seria posterior al saqueig de l’església de Soriguerola per les hosts del vescomte de Castellbò i el comte de Foix, però anterior al frontal pintat. (MD)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Martí, 1926-28, vol. I (I), pàg. 193 i vol. I (II), pàgs. 707-708 i 728-733
• Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 693, pàgs. 201-204
• Junyent, 1992, doc. 122, págs. 205-208

Bibliografia sobre el frontal d’altar

• Gudiol i Cunill, 1929, pàgs. 300-303
• Post, 1930, II, pàgs. 25-28, fig. 88
• Gudiol i Ricart, 1938, pàg. 7 i fig. II
• Frontales románicos, 1944, fig. 28
• Gudiol i Ricart, 1944, pàg. 21
• Cook-Gudiol, 1950, pàgs. 234-243
• Durliat, 1954, pàgs. 34-36
• Ainaud, 1954-55, pàgs. 75-82
• Folch i Torres. 1956, pàg. 172, làms. 87-90
• Martinell, 1957, pàgs. 286-287
• Cook, 1960, pàg. 23, fig. 36
• Junyent, 1960-61, II, pàgs. 247
• Durliat, 1961, pàgs. 12-14
• Ainaud, 1962b, pàg. 24 i làm. 28
• Hermann, 1962, pàgs. 44-45
• Olivar, 1964, pàg. 61
• Durliat, 1967, pàgs. 160-161
• Ainaud, 1973, pàgs. 228-230
• Azcárate, 1974, pàg. 82
• Gudiol, Reglà, Vilà, 1974, pàgs. 218-220 i fig. pàg. 217
• Alcolea-Sureda, 1975, figs. 39, 74, 85 i pàg. XXII
• Sureda, 1977, pàgs. 3-6, 9, 12
• Alarcia, 1980, pàgs. 50-51
• Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàgs. 187-191
• Pintura gótica en la Corona de Aragón, 1980, pàg. 29
• Sureda, 1981, pàgs. 346-347
• Blasco, [1979] 1984, pàgs. 89-92
• Sureda, 1984, pàgs. 51 i ss
• Dalmases-José, 1985, pàgs. 214-220
• L’època de les catedrals, 1988
• Ainaud, 1989, pàgs. 128-131
• Durliat, [1964] 1989, pàgs. 266 i ss
• Entorn a Jaume I, 1989, pàg. 50
• Piquero, 1989, pàg. 38 i làm. 20
• Azcárate, 1990, pàg. 276
• Prefiguració, 1992, pàgs. 98-102, 204-205
• Melero, 1993

Bibliografia sobre la marededeu

• Noguera, 1977, pàgs. 200-202