Sant Moi o Sant Mus (Santa Maria de Besora)

Situació

Vista exterior de la capella des del costat de migjorn.

M. Anglada

Aquesta petita capella, adjunta al mas de Sant Moí, és situada a l’extrem nord-occidental del terme municipal, sobre el riu Ter i prop de la Farga de Bebiè.

Mapa: 294M78Í. Situació: 31TDG348653.

El camí més curt per a arribar-hi cal fer-lo a peu, tot començant a la Farga de Bebiè, des del punt quilomètric 96,500 de la carretera N-152, de Barcelona a Puigcerdà, per on passa un corriol que mena a una escala que accedeix al pont de ferro de la via del tren, per on cal travessar el riu Ter fins a arribar a una caseta ferroviària. Des d’aquí cal pujar vers llevant uns deu minuts per trobar un serrat on hi ha la casa i la capella.

També s’hi pot anar amb vehicle de tot terreny des de Santa Maria de Besora, tot agafant el camí de Llaés; després de fer 1 km, cal prendre un trencall a mà esquerra (el de la dreta va a Llaés) i seguir la carena de la serra dels Bujadors per arribar a Sant Moí al cap de 4 km de camí perdedor i dolent.

Història

L’antiga capella de Sant Moí és pràcticament indocumentada i no es tenen notícies dels seus orígens. A El primer esment conegut és molt tardà, de l’any 1219, i és en una deixa testamentària de Pere Vilà, que llegà mig octau d’ordi a diverses capelles, entre elles Sant Salvador del Prat i “Sancto Mucio”, que cal identificar amb aquesta capella de Sant Moí. Als documents posteriors de Besora apareixen altres llegats testamentaris o deixes pietoses a favor de Sant Mus o Mui.

L’església fou coneguda científicament a partir de l’any 1913, quan Josep Gudiol i Cunill la visità juntament amb els nois del Centre Excursionista de Vic i en publicaren una descripció. El juliol de 1920 fou restaurada pel seu propietari, en aquell moment Emili Juncadella, propietari també del castell de Montesquiu, amb l’ajuda de socis del mateix Centre Excursionista. Avui, juntament amb el castell, pertany a la Diputació de Barcelona i és sense culte, i necessita una urgent reparació de la teulada. (APF-MLIC)

Església

Planta i secció de l’església, a escala 1:200; un singular edifici construït probablement el segle X.

M. Anglada

La capella és una construcció senzilla, que consta d’una nau de planta trapezoidal, coberta amb cabirons de fusta sobre un cavall, sota el carener que descansa sobre una encavallada de fusta, i un absis llises, cobert amb volta de quart d’esfera. Té una única finestra sobre la porta, la qual es troba situada a la façana de ponent.

Els murs laterals de la nau són relativament poc gruixuts a causa de l’absència de que només han de suportar la coberta d’embigat, de menys pes que una volta, mentre que les parets de l’absis i la de ponent són més reforçades.

El campanar, de cadireta, és en un mur que descansa sobre l’arc frontal d’obertura de l’absis; cal suposar que fou construït posteriorment, ja que és fet amb un aparell de maçoneria de 45 cm de gruix.

Tot i que no hi ha voltes, els murs laterals presenten uns desploms considerables, i al mur de migjorn hom pot entreveure senyals d’haver-hi un portal. L’aparell de l’interior resta ocult per enguixats i decoració amb pintures neoromàniques i per fora l’arrebossat deixa veure un aparell de carreus molt irregulars amb juntes de morter, procedent de l’arrebossat que va caient.

Prop de la base del mur de l’absis, pel cantó de migjorn, hi ha un esvoranc que fa perillar la seva estabilitat, mentre que a la coberta no queda cap mena de llosa ni de teula. El material de coberta de la nau és de teula corba del país en molt mal estat.

L’interior serveix avui d’estable per al bestiar, i el seu estat és de total abandó.

Xavier Barral(*) ha considerat aquesta església com obra posterior al segle X, però no podem excloure una datació més avançada per a aquest edifici que Eduard Junyent(*) considerà del segle X. El seu tipus s’escapa de les formes habituals dels segles XI i XII i pot trobar certs paral·lelismes en algunes esglésies de datació també discutible, com és ara la de Sant Silvestre de Vallirana. (MAB-JAA)

Bibliografia

  • Antoni Pladevall i Font: La capella de Sant Mohí, del terme i parròquia de Besora, “Full Diocesà”, núm. 3 238, Vic 6 de maig de 1973.