Santa Maria de Besora

Situació

Vista de l’interior de la nau, vers llevant, amb la capçalera.

M. Anglada

Aquest edifici, que formà part del clos murallat del castell, es trobava dintre el seu recinte. Per tant, el seu itinerari cal cercar-lo al mateix lloc d’aquell.

Història

L’església de Santa Maria, antiga parroquial del terme de Besora, era, alhora, l’església del castell de Besora, el qual era sotmès a la casa comtal barcelonina. Els seus vicaris, especialment Gombau de Besora, fill d’Ermenir de Besora, el primer vicarius conegut, foren uns personatges amb una actuació molt destacada en la política de la casa comtal de Barcelona, durant el final del segle X i la primera meitat de l’XI.

L’església apareix documentada a partir de l’any 885, en un document que F. Udina i Martorell considera, però, del final del segle X, i que és una suposada donació que feu el comte Guifré I el Pelós al monestir de Sant Joan de les Abadesses de les esglésies de Santa Maria i Sant Quirze de Besora. En realitat, es creu que les seves rendes i el seu patronat foren cedits a l’abadessa Emma pel bisbe Gotmar de Vic l’any 898, potser arran de la consagració de l’església. Dissortadament, no s’ha conservat el document original d’aquesta donació, només un extracte al Llibre de Canalars del monestir de Sant Joan, del segle XV.

Entre els anys 897 i 898 es produí una confirmació de la submissió de les dues esglésies al monestir de Sant Joan de les Abadesses. Sembla, però, que aquests dos esments no representen fets diferents, sinó que són dues versions d’una mateixa notícia.

Santa Maria de Besora apareix amb funcions parroquials en les tres llistes de parròquies de Vic datables entre els anys 1026 i 1154, on figura amb els topònims de “Besaura” i “Bisaura”.

Les dues parròquies de Santa Maria i Sant Quirze estigueren incloses fins a temps moderns en el patrimoni del monestir de Sant Joan de les Abadesses, i des de l’any 1017, dels abats de Sant Joan, que nomenaven els rectors i els administradors dels béns que es destinaven a l’ofici de canonge cambrer del monestir. (APF-MLIC)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església.

M. Anglada

L’antiga església parroquial de Santa Maria de Besora és un edifici d’una nau, originàriament coberta amb volta de canó, i capçada a llevant per un absis semicircular. L’absis és precedit per un ample tram presbiteral, més estret que no pas la nau, i també cobert amb volta de canó, el qual estableix la degradació entre la nau i l’absis.

Segons E. Junyent, la volta original fou substituïda el segle XV per una volta de creueria avui desapareguda.

Al cantó de migjorn hi ha adossat un campanar de torre, només conservat fins al primer pis, de planta quadrada, el nivell més baix del qual fou cobert amb volta de creueria, per tal d’adaptar-lo com a capella. A la façana meridional s’hi observa un gran arc, aparedat, coetani de l’obra original, les funcions del qual se’ns escapen.

Simètricament al campanar i al mur de tramuntana, fou oberta una capella molt posterior a l’obra de l’església.

La porta original s’obria a la façana de migjorn, però avui és només un esvoranc. Per tal d’aixoplugar aquest accés, hom construí un atri, obert amb quatre arcs i cobert per la perllongació de la coberta de la nau. Posteriorment, en una de les reformes de l’església, fou oberta la porta actual a la façana de ponent, on també fou obert un ull de bou, possiblement al mateix moment en què foren construïts contraforts a la façana de migjorn.

Al fons de l’absis hi ha oberta una finestra de doble esqueixada, de les mateixes característiques que la que s’obre a la façana meridional del tram presbiteral.

A la base del campanar, a les cares de migjorn i de llevant, hi ha obertes dues altres finestres, i al primer pis hi ha un finestral d’esqueixada recta obert a migjorn.

Un detall de l’exterior d’un dels murs, bellament ornamentat amb arcuacions cegues.

A. Borbonat

Exteriorment l’absis és ornamentat per un fris d’arcuacions llombardes, dividit en quatre sèries per tres lesenes, no centrades amb la finestra. Aquesta decoració es repeteix als murs del tram presbiteral, decorat amb un fris de quatre arcuacions llombardes i, també, a la façana de ponent, on el fris d’arcuacions segueix els pendents de les cobertes.

Al campanar s’endevinen encara restes de les lesenes extremes i d’arcuacions, que devien seguir el tipus comú en els campanars del segle XI.

L’aparell ha estat fet amb carreuons allargassats i irregulars, ben travats i disposats en filades uniformes. A l’atri, però, l’aparell ha estat fet amb carreus ben tallats i escairats.

L’edifici és en estat de ruïna i abandonament, després de l’incendi de l’any 1838. Avui es fa difícil llegir les vicissituds de la història constructiva d’aquesta església, l’origen de la qual cal situar al segle XI, moment al qual s’adiu perfectament la seva arquitectura, que podem considerar relacionada amb la propera Plana de Vic, on el tipus arquitectònic de Santa Maria de Besora fou dominant durant tot el segle XI i una part del següent. (JAA-MAB)

Bibliografia

  • Antoni Pladevall i Font: Les parròquies de Sant Quirze i de Santa Maria de Besora, Programa de la Festa Major 1972, Sant Quirze de Besora.
  • Antoni Pladevall i Font: L’antic terme feudal de Besora i les seves parròquies de Santa Maria i de Sant Quirze, Programa de la Festa Major 1973, Sant Quirze de Besora.
  • Antoni Pladevall i Font: Santa Maria de Besora, “Full Diocesà”, núm. 3 359, Vic 31 de juliol 1975.
  • Pere Català i Roca; J. Pascual i Pagès; Antoni Pladevall i Font: Castell de Besora i casal-castell de Montesquiu, Els castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1976, pàgs. 96-114. (APF-MLIC)