Sant Pere de Mieres

Situació

La vila de Mieres és a l’interfluvi de la riera del mateix nom, afluent del Ser, i el riu Tort, a 286 m d’altitud. És el cap d’un municipi situat al límit oriental de la Garrotxa, en una de les cubetes que constitueixen la fossa tectònica de la baixa Garrotxa, tocant a la nova comarca del Pla de l’Estany. El seu agrupament de cases és centrat per l’església de Sant Pere, un edifici d’època barroca, el qual havia estat possessió del monestir de Sant Esteve de Banyoles.

Mapa: 259M781. Situació: 31TDG702636.

Hom pot anar a Mieres des d’Olot per la carretera que passa per Santa Pau. (JVV)

Història

Malgrat que el lloc de Mieres apareix documentat ja l’any 834 amb la grafia “Miliarias”, no és fins a l’any 866, en un precepte del rei Carles II el Calb expedit a favor del monestir de Sant Esteve de Banyoles, que és esmentada per primer cop l’església de Sant Pere; per aquest document, el susdit monarca atorgà al cenobi de Sant Pere, a precs de l’abat Pere, ultra la lliure elecció dels abats, el privilegi d’immunitat a totes les seves possessions, entre les quals, “…n loco qui dicitur Eilliaris cellam Sancti Petri cum omni sua integritate…”. Cal dir que en l’escriptura el rei Carles fa referència a un precepte de similars característiques concedit pel seu pare, Lluís el Piadós, l’any 844, al mateix monestir, però que malauradament no s’ha conservat.

Amb posterioritat, altres dos preceptes de semblant contingut que foren atorgats al monestir de Banyoles els anys 878 i 916, pels monarques carolingis, Lluís II el Tartamut i Carles III el Simple, respectivament, anomenen també, entre les propietats de l’esmentada comunitat, i sota la mateixa forma, la vall i l’església de Mieres.

Tenint en compte la documentació existent, resta, doncs, ben evident que el lloc de Mieres, juntament amb la seva església, pertanyeren al cenobi benedictí de Banyoles, el qual poc temps després de la seva fundació, al començament del segle IX, emprengué la colonització de diversos indrets a la zona sud-est de la Garrotxa.

Al començament del segle XI, concretament l’any 1017, una butlla de confirmació de béns atorgada pel papa Benet VIII al susdit monestir fa esment, entre les nombroses possessions d’aquesta comunitat, al lloc i al temple de Mieres, els quals apareixen escripturats, “…in valle Miliarias Ecclesia Sancti Petri…, cum decimas et primitias et oblationes fidelium…”; posteriorment, la propietat de l’“Ecclesia Sancti Petri” de Mieres tornà a ésser confirmada al cenobi de Banyoles mitjançant l’expedició de noves butlles papals, una d’elles concedida l’any 1097 per Urbà II, i l’altra, molt més tardana, fou atorgada el 1174 per Alexandre III.

Al final de segle XIII, l’església de Mieres apareix esmentada en les Rationes decimarum” dels anys 1279 i 1280 com a “ecclesia de Miliare i Mediariis”, respectivament. Ja dins la catorzena centúria, el temple de “Sancti Petri de Mieriis” figura relacionat l’any 1362 en el Llibre verd del capítol de Girona, i en els nomenclàtors de la diòcesi del final del segle hi és consignada també l’“Ecclesia parrochialis sancti Petri de Miliariis”.

En l’actualitat, l’església parroquial de Sant Pere de Mieres és un edifici d’estil barroc amb un alt campanar de base quadrada, que no conserva cap element constructiu del temple anterior, bastit, sens dubte, dins l’estil romànic. (MLIR)

Fragment esculpit amb una proposta de reconstrucció ideal, feta per A. Noguera i Massa.

A. Noguera

L’any 1986 fou descobert, arran de l’enderroc d’un mur del cementiri de Sant Pere de Mieres, un fragment de pedra d’uns 90 per 60 cm amb restes d’escultura en una de les cares. L’element conservat ésla part superior dreta d’una figura que devia representar un Crist en Majestat, del qual són visibles el nimbe crucífer, el braç dret, doblegat i fent el gest de beneir, i una part de la indumentària, com també el cap i una possible ala d’una figura que hom ha identificat com la d’un àngel turiferari; el seu extrem superior és marcat per una orla de recorregut circular, decorada amb motius geomètrico-vegetals i que ha fet pensar que es tracta d’un fragment de timpà(*). Amb aquests elements, Antoni Noguera i Massa ha llançat la hipòtesi que la composició del conjunt, en el seu estat originari, podria representar el Crist entronitzat, sostenint el llibre i flanquejat simètricament per dos àngels.

Sense poder arribar més lluny, tenint en compte la manca de testimonis que permetin de definir un context, sembla que n’és una explicació acceptable. Així, i salvant les diferències estilístiques i compositives, hom pot recordar l’exemple del timpà sense llinda de Sant Joan Vell de Perpinyà, obra del cercle de Ramon de Bianya(*). En uns marges més amplis, podem esmentar alhora la portalada de Ripoll, en què el Crist Majestat és flanquejat també d’àngels turiferaris, aquí un parell a cada banda, mentre que en altres punts del frontispici apareixen els signes del Tetramorf(*). Igualment, les restes de la seu de Vic semblen aportar un motiu similar, bé que amb dos parells d’àngels nimbats(*). En aquest sentit, sembla que aquesta peça de Mieres devia mantenir un esquema d’una relativa normalitat, presentant una teofania però sense que en puguem detallar altres aspectes iconogràfics.

Aquestes escasses restes aporten també una informació estilística. Les formes es desenvolupen davant un fons llis, amb un sentit del volum acceptable i un nivell de detall elevat. Els plecs de la roba semblen multiplicar-se a l’altura del pit, mentre que algunes vores són perlades; es palesa, però, inseguretat en alguns trets. Tot plegat pot situar-nos cap a les darreres dècades del segle XII. La peça, tal com ha proposat Antoni Noguera, degué presidir la porta de Sant Pere de Mieres. (JCSo)

Talla

Imatge de la Mare de Déu procedent d’aquesta església i actualment conservada en una col·lecció particular de Barcelona. És una talla de característiques goticitzants, datable a mitjan segle XIII.

J. Vigué

En una col·lecció particular barcelonina es conserva una imatge de la marededéu provinent d’un punt indeterminat de Mieres. Amb algun element refet, com ara molt possiblement la mà dreta de la Mare, i amb una policromia en gran part restaurada, fa 75,5 cm d’alçada per 27 cm d’amplada a la base. Seguint a grans trets un esquema tradicional, destaca el fet que la figura del Nen, asseguda a l’esquerra, presenta un gest de moviment a les cames, alhora que amb la mà esquerra s’agafa la túnica. El tractament dels plecs de les vestidures i una major versemblança a les cares, com també el trencament de la rigidesa compositiva, responen perfectament a les característiques dels exemplars netament gòtics, fets que obliguen a datar la peça en un moment molt avançat, més enllà de mitjan segle XIII. D’aquesta manera, hom espera una ocasió més idònia per a efectuar una anàlisi detinguda d’aquest exemplar.(*).(JCSo)

Bibliografia
  • Pèire de Marca: Marca hispànica, sive Urnes hispanicus, col·l. "Baluze”, París 1688, doc CLXXIV, c. 999; doc. CCCXV, c. 1200 i doc. CCCCLXVII, c. 1367.
  • Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XVII, Olot 1909, pàgs. 308-309.
  • Ramon D’Abadal i de Vinyals: Catalunya carolíngia, vol II, la. part., Institut d’Estudis Catalans, “Memòries de la Secció històrico-arqueològica”, II, Barcelona 1926-1950, pàgs. 55 i ss., 58 i ss. i 62 i ss.
  • Josep Rius i Serra: Rationes decimarum Hispaniae, vol. I, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1946, pàgs. 77 i 90.
  • Josep M. Pons i Gurì: Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV,“Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, Girona 1964-65, pàg. 69. (MLlR)