Situació
Les ruïnes del monestir són encinglerades dalt el serrat de Sant Salvador, que termeneja amb els municipis d’Avià i d’Espunyola. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 292-M781: x 99,3 — y 57,5 (31 TCG 993575).
Vista de les ruïnes tal com eren al començament del segle XX.
Un aspecte de les ruines del monestir.
F. Junyent-A. Mazcuñan
S’hi va des de Berga bo i emprenent la carretera que va a Sant Llorenç de Morunys. Després d’haver passat la fita del quilòmetre 11, just abans de la Mina, cal desviar-se, a mà esquerra, per iniciar un camí on hi ha un indicador que diu “A CAPOLAT”. Després d’haver recorregut uns dos quilòmetres, el camí es bifurca en dos, dels quals s’ha de seguir el de mà esquerra, el qual, tot carenejant, porta al mas Torneula, des d’on es veuen les restes encimbellades al cim d’un espadat. (FJM-AMB)
Història
Dins l’antic comtat de Berga i pertanyent a la jurisdicció eclesiàstica del bisbe de la Seu, Sant Salvador de Mata fou una comunitat monàstica des dels seus orígens. A partir del segle XI passà a dependre del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles en qualitat d’abadia.
Original de l’acta de consagració de l’església, conservada a l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell.
R. Viladés
Sortosament la primera notícia del petit monestir de Mata, conegut també amb el nom de Sant Salvador de Berga, és l’acta de consagració de l’església, del 13 de desembre de l’any 899. El bisbe Nantigís d’Urgell consagrà l’església monacal de Sant Salvador a precs de l’abat Sunila i dels habitants dels llocs de Sponna et Villaregali. L’església, dedicada a sant Salvador, és la del monestir de Mata (Mata monasterii), edificada i restaurada pels habitants del lloc, l’abat i la comunitat. El bisbe la consagrà com a església parroquial i la dotà amb béns immobles procedents de donacions del mateix abat i d’altres homes del lloc, que ho fan per a remei de la seva ànima.
Els límits parroquials són: el camí de Cardona (strata de Cardona) fins a Villafreda i la vil·la de Castellar del Riu amb les seves esglésies, cap el riu Archicapello i cap a la vila de Corbera, Tibiana i el torrent Profund i, seguint el riu de Clarà, de nou cap el camí de Cardona.
Els clergues d’aquesta església havien de pagar cada any a Santa Maria de la Seu d’Urgell 6 modis d’annona, tres sous i dos xais. Signen el document el bisbe d’Urgell, l’abat Sunila, en nom de la comunitat, i diferents preveres.
La petita comunitat monacal, amb funcions de parròquia, es mantingué independent durant tot el segle X. En l’acta de consagració de Sant Martí d’Avià del 907 s’esmenta la parròquia de Sant Salvador com un dels límits de l’església consagrada (...id est de parrochiam sancti Salvatoris usque fines de Berga).
L’any 950 el monestir de Mata és esmentat com un dels límits de l’alou que la filla dels comtes de Barcelona donà al monestir de Sant Joan de les Abadesses, en el terme del castell de l’Espunyola.
El petit monestir devia perdre una part de la seva comunitat i preponderància car passà a dependre del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles com a abadia el segle XI. En l’acta de consagració de Sant Serni de l’any 1040, l’abadia de Mata, amb les seves tasques, servituds, terres, vinyes i pertinences, forma part del patrimoni dotacional del gran monestir urgellenc.
L’abadia degué desaparèixer aviat, almenys va perdre el seu caràcter parroquial, car en les visites efectuades al deganat de Berga els anys 1312 i 1314 no consta com a tal. Possiblement restà abandonada i sense culte en perdre la comunitat, puix que desapareix en la documentació posterior. (RSR)
Acta de consagració de l’església de Sant Salvador de Mata (13 de desembre de 899)
"Anno incarnationis domini nostri Ihesu Xpisti DCCCC, idus decembris, anno ·II· regnante Karolo gloriosissimo rege. Veniens quidam venerabilis Nantigisus orgellensis episcopus in territorio Bergetanensi, in locum vocitatum Matta monasterii, rogatus ad benerabili Sumilani abbati sive et hominibus circummanentibus, idest de illa Sponna et Villaregali, certantes in Dei servitio et ecclesiam Dei restauratores, rogantes et postulantes venerabilem presulem Nantigisum nomine ad ecclesiam consecrandum in honorem domini et salvatoris nostri Ihesu Xpisti, sicuti et fecit, in primis propter honorem Dei et remuneratione anime sue ut per intercessione eius vel omnium sanctorum veniam consequi mereatur. Ideo ego iamdictus Sunila abba vel cetera plebs habitantes in Matta monasterii vel in ipsa parroechia tradimus iamdicta eclesia in potestate domni et piissimi pontificis nostri Nantigisi ad consecrandum sicut sancti canones constituunt adque decernunt et ut ante tribunal eterni iudicis remedium anime nostre accipere mereamur. Dono ego iamdictus Sunila abba ad ipsa eclesia, casale et orto prope ipsa eclesia, qui de una parte abet orto de me ipso et de alia abet strata et de tercia finit in stirpe. Et ad illa Villaregale dono terra moditas ·VIII·, qui de una parte abet terras Trasilani et de alia parte abet torrente et de tercia finit in strata, cum ipso villare ab omni integritate. Hec omnia dono ego Sunila abba ad iamdicta eclesia propter remedium anime mee ut ante tribunal eterni iudicis per intercessione eius premia eterna consequi merear. Et ego Trasila dono ad ipsa eclesia ad prope ipsa terra quartata ·I· Et qui contra hunc factum nostrum venerit ad inrumpendum aut nos venerimus, hec omnia superius nominatum quadruplum conponat ad ipsa iamdicta eclesia et in abantea ista donatio propter remedium anime nostre firmis permaneat. Ideo ego Nantigisus episcopus consecro ipsa eclesia et trado illi parroechiam per illam strata de Cardona usque in Villafreda et usque in villa Castellani et per illas ecclesias et usque ad rivo de Ardicapello et per villa de Corbera usque ad Tibirana et per torrente profundo usque ad illa Guardia et per illo ribo de Clerano usque ad illa strata. Trado ipsa parroechia ad domum domini Salvatoris nostri, ut omnes qui hunc terminium laboraverint cum omnes decimas et primitias de omni re quod nominari potest homo ad iamdicta eclesia semper occurrant deincebs et in antea. Et nullus alius sacerdos infra hunc terminum constitutum decimas usurpet set integras perveniant ad iamdicta eclesia ad sacerdotem que per nostrum consensum eas digne regerit. Et sic iubeo adque decerno ut per singulos annos omnis sacerdos qui istam eclesia legitime tenuerit solvere faciat in servitio episcopatus sancte marie Orgellitane sedis modios ·VI· de annona et solidos ·III· et agnos ·II· Et si quis contra hunc decretum nostrum ausus fuerit usurpare decimas vel primitias omne quod accepit reddat in quadruplum et insuper anathematis vinculo sciat se abligatum.
Sunila abba, qui per consensum episcopi benerabili Nanteguisi vel ceteros canonicos dotem fieri volui et SSS. (Rusc) Nantygisus episcopus hanc consecrationis dotem firmavi et SSS. (Crismó) Baldricus presbiter SSS.
Centullus presbiter, qui hanc dotem scripsit et SSS. die et anno quo supra."
Original: Pergamí de 205 × 285 ram, ACU, Consagracions d’esglésies, núm. 8.
Còpia resumida del segle XIII: LDEU, I, foli 239, doc. 811.
Villanueva: Viaje literario..., vol. XII, ap. 14, pàgs. 236-237.
Cebrià Baraut: Les actes de consagració d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia· 1, 1978, pàg. 67.
Traducció
"L’any 900 de l’encarnació de! senyor nostre Jesucrist, el 13 de desembre, segon any del regnat del gloriosíssim rei Carles, va venir el venerable Nantigís, bisbe d’Urgell, al territori del Berguedà, al lloc anomenat “Mata del monestir”, pregat pel venerable Sunila i pels homes que hi habiten, això és, a l’Espona i Vilareial, que s’esforcen en el servei de Déu i que varen restaurar l’església, i varen demanar i pregar al venerable bisbe Nantigís, de nom, que consagrés l’església en honor del senyor i salvador nostre Jesucrist, cosa que va fer; en primer lloc, per honor de Déu i remei de la seva ànima, per tal que, per intercessió seva i la de tots els sants mereixi aconseguir la gràcia. I així, jo, l’esmentat Sunila, abat, i la resta del poble que habita a la Mata del monestir i a la parròquia el lliurem en poder del senyor i piadosíssim bisbe nostre, Nantigís, per a consagrar-la, tal com determinen i manen els sagrats cànons, per tal que davant el tribunal de l’etern judici mereixem rebre el remei de la nostra ànima. Jo, Sunila, abat, dono a aquesta església un casal i un hort prop d’ella, que, per una part, té un hort meu també i, per l’altra, té el camí i, per la tercera, acaba en un socam. I a Vilareial dono una terra de vuit modiates que, per un cantó, té les terres de Trasilà i, per l’altre, té el torrent i, per la tercera, acaba en el camí, amb el seu vilar amb tota integritat. Tot això ho dono jo, l’abat Sunila, a la ja esmentada església, per a remei de la meva ànima, per tal que davant el tribunal de l’etern judici per la seva intercessió, mereixi aconseguir els premis eterns. I jo, Trasilo, li dono una terra que hi ha, d’una quartera gairebé. I qui contra aquest acte nostre vingués per a trencar-lo o nosaltres mateixos si vinguéssim, tot el que ha estat anomenat més amunt, ho retorni quadruplicat a la ja esmentada església i d’aquí en endavant aquesta donació romangui ferma per a remei de la nostra ànima. I jo, el bisbe Nantigís, consagro aquesta església i li lliuro la parròquia pel camí de Cardona fins a Vilafreda i fins a la vil·la de Castellàs i per aquelles esglésies al costat del riu d’Ardicapell i per la vila de Corbera fins a Tiurana i pel torrent profund fins a la Guàrdia i pel riu Clarà fins al camí. Lliuro la parròquia a l’església del senyor salvador nostre, per tal que tots els qui treballen en aquest terme amb tots els delmes i primícies de tot el que es pugui anomenar sempre socorri la ja esmentada església abans i d’ara endavant. I que cap altre sacerdot dintre aquest terme no usurpi els delmes, sinó que, íntegres, arribin a aquesta església i al sacerdot que la regeixi dignament pel nostre consentiment. I així mano i decreto que cada any tot sacerdot que regenti legítimament aquesta església faci pagar en servei del bisbat de Santa Maria de la Seu d’Urgell, sis modis d’annona, tres sous i dos xais. I si algú, contra aquest nostre decret, s’atrevís a usurpar els delmes i les primícies, tot el que agafi, que ho retorni quadruplicat i, a més a més, sàpiga que està lligat amb el vincle dels anatemes.
Sunila, abat, que per consentiment del bisbe, el venerable Nantigís, i els altres canonges, vaig voler fer aquest dot i el subscric. (Rusc) Nantigís, bisbe, he firmat aquest dot de consagració i el subscric. Baldric, prevere, ho subscric.
Centoll, prevere, que aquest dot he escrit i subscrit, el dia i any que consten més amunt."
(Traduït per Paquita Sallés i Verdaguer)
Església
Planta, a escala 1:200, del conjunt de restes que ens ha pervingut del monestir. Al costat de llevant hi ha un cos d’edifici que sembla identificable amb l’església.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Les construccions del monestir, avui en estat totalment ruïnós, són constituïdes per tres estances, entre les quals destaca una sala rectangular atribuïble a l’església, que clou el conjunt a la banda de llevant.
Aquest darrer edifici consta d’una nau que és ampliada, a sol ixent, per un absis carrat que només es diferencia de la nau a l’exterior, donat que a l’interior tots dos cossos d’edifici es fonen en un sol pla rectangular, sense que hi hagi cap arc triomfal que doni entrada al santuari.
No es detecta l’obertura de la porta, però sí l’obriment d’una finestra espitllerada al centre de la capçalera.
L’aparell dels paraments revela que aquesta construcció fou aixecada bàsicament en dues èpoques. En efecte, al mur de tramuntana i al de ponent, hom constata un aparell fet amb carreus de pedra picada, ben escairats i disposats en filades horitzontals i lligats amb un morter terrós, mentre que a la resta de paraments, llevat del començament on es manté l’obra original, l’aparell adopta un aspecte descurat i rústec, format per blocs reaprofitats i per carreus mal escairats i sense polir, que no segueixen cap esquema determinat.
Segons Xavier Sitjes, que identifica plenament aquestes construccions amb el monestir de Sant Salvador, creu, pel que fa a l’església, que l’aparell que mostra més bona factura respon a una obra preromànica aixecada el segle X, mentre que l’aparell més descurat cal atribuir-lo a una reforma posterior. Per altra banda, Xavier Barral creu que aquestes restes són massa escadusseres per a poder-ne extreure una conclusió definitiva fins que no es realitzi un estudi més aprofundit. Altrament Eduard Junyent també manifesta alguns dubtes sobre la funció de l’edifici, així com també respecte a la seva cronologia.
Malgrat tot, ateses les característiques que ofereix l’edifici, la sala rectangular podria encaixar perfectament amb l’església del cenobi. No sembla tan clar, tanmateix, el seu procés constructiu, atès que l’edifici mostra una sèrie d’interrogants, per ara, difícils de desvetllar.
Cal considerar l’edifici com a una ruïna. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Cebrià Baraut: Les actes de consagracions d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgèllia”, vol. I, La Seu d’Urgell 1978, pàgs. 67, 76 i 118
- Xavier Barral: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 259
- Eduard Junyent: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial Edicions catalanes, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Montserrat 1983, pàg. 100
- Xavier Sitjes i Molins: Les esglésies pre-romàniques de Bages, Berguedà i Cardener, Manresa 1977, pàgs. 93-96
- Frederic Udina i Martorell: El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X, Barcelona 1951, pàg. 289