Situació
Una vista de l’exterior de l’església des del costat de migjorn, on és apreciable la porta d’entrada, al capdavall de la nau, i el cos d’edifici erigit posteriorment.
J. Pons
Sant Serni de Terrers o de la Torre és situada a l’extrem nord-occidental del municipi de Capolat, a l’inici de la Vall de Lord i prop de la riera de l’Aigua de la Corba. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 292-M781: x 94,9 — y 62,8 (31 TCG 949628).
Per arribar a Sant Serni cal agafar la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys i passar la Mina. Acabat el fort desnivell de la carretera, just passat el quilòmetre 17, hi ha un camí a mà dreta que, amb uns 300 m, porta a la masia de la Torre de Terrers. L’església és al costat de la casa i es veu des de la mateixa carretera. (JPC)
Història
L’església de Sant Serni de Terrers estava, des dels seus orígens, vinculada a la unitat territorial i històrica de la Vall de Lord, dins l’antic comtat d’Urgell, juntament amb una gran part de l’actual terme de Capolat al qual avui pertany.
Els seus orígens es remunten a l’època de la repoblació iniciada pel comte Guifré el Pelós els anys 872 al 878. Aquesta repoblació va permetre al bisbe Galderic d’Urgell, de refer l’organització eclesiàstica tot seguit, en els llocs de Sisquer, Castelltort, Selva, Tentellatge, el Cint, la Mora, Valldora, Taravil, la Pedra i Terrers (Terrarius), a la Vall de Lord. El bisbe Galderic d’Urgell s’apropià de molts drets en aquestes terres i més tard, el comte d’Urgell Sunifred II els hi usurpà. L’any 948 el bisbe Guisard II d’Urgell en reclamava la restitució a la seu urgellenca.
Dins aquest context històric, cal pensar que la primera església de Terrers fou bastida pel comte Guifré, dins el seu programa de repoblació i organització a la Vall de Lord, bé que no aconseguí fins més tard una definitiva estabilitat religiosa. En el document de consagració de l’església de la Seu d’Urgell, del final del segle X o començament de l’XI, s’esmenta la parròquia de Terrers dins els límits de la Vall de Lord (...atque Terreros sive Taravil).
Possiblement l’església de Sant Sadurní de Terrers no fou mai parroquial, llevat dels seus inicis, car no s’esmenta com a tal en la visita de l’any 1314 al deganat de la Vall de Lord.
Al segle XVIII era sufragània de la parroquial veïna de Sant Iscle i Santa Victòria de Llinars, juntament amb les esglésies de Sant Miquel de les Canals de Catllarí i de Santa Coloma de Can Cabra.
Avui l’església resta sense culte i és totalment abandonada. (RSR)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, que consta d’una nau rectangular tancada vers llevant per un mur pla, sense absis. Posteriorment al costat de migjorn fou obert un cos d’edifici que en desfigurà l’aspecte original.
J. Pons
L’església de Sant Sadurní de Terrers és un petit exemplar romànic d’una sola nau rectangular tancada per un mur pla i sense absis. L’església ha perdut totalment la seva coberta, però cal pensar que originàriament fou de volta de canó.
La porta, situada a migjorn de la nau i gairebé als peus d’aquesta, és coberta amb un arc de mig punt fet amb grosses dovelles. A ponent de l’edifici s’alça un campanar d’espadanya de dos ulls amb dovelles que formen dos arcs de mig punt; avui es troba mig abatut.
Al mur de migdia hi ha també una finestra de doble esqueixada, alta i estreta que il·lumina l’interior, i un afegit del segle XVIII, que consisteix en una capella de planta rectangular. D’aquest segle és també l’enguixat de l’interior.
L’aparell és molt irregular en tot el conjunt; uns blocs més grans i rectangulars reforcen els angles de les cantonades.
Llevat de l’afegit de migjorn, l’església conserva la seva unitat romànica, molt rústega i senzilla, però en un estat deficient de conservació, car després de perdre la volta i la coberta s’ha utilitzat com a magatzem de la masia veïna. (JPC)
Talla
Imatge de la Mare de Déu procedent d’aquesta església i guardada avui en una casa particular. És un exemplar de fusta policromada, de factura molt rústica i d’època tardana, possiblement del final del segle XIII.
R. Viladés
En aquest edifici era venerada una imatge de la Mare de Déu de Terrers. Actualment aquesta imatge és guardada en una casa particular. Es tracta d’una bonica talla de fusta policromada, molt rústega i senzilla. Fa 43 centímetres d’alt. En aquesta imatge la pintura ha hagut de suplir alguns detalls que l’escultura només apuntava o passava per alt. La Mare de Déu seu damunt un setial llis, a manera de banc, ornamentat només amb dues cornises, l’una a la part superior i l’altra vers mitja altura. Té el cap coronat amb una corona molt simple, que porta damunt uns cabells negres, pentinats amb clenxa al mig, que li emmarquen la part superior del front i els costats de la cara i es repleguen al darrere. La cara és grossa i plena; llevat de les galtes, el volum de les quals és sensiblement més gros que no pas el dels altres detalls, les faccions són més aviat petites, sobretot els ulls i la boca. Els detalls no hi han estat gaire ben treballats. Porta una túnica amb l’escot rodó, el qual deixa veure un coll carnós. La túnica és poc treballada i mata pràcticament tots els relleus. Igualment passa amb la túnica que li davalla fins als peus. Aquesta li deixa descobert l’avantbraç i el pit i es replega a la falda, d’on deriva en uns plecs, pocs, elementals i de dibuix simple. Els peus reposen damunt un sòcol, a manera de coixí. Té el Fill assegut damunt el genoll esquerre. Amb la mà dreta aguanta el braç del Fill, i amb l’esquerra el sosté per darrere. La Mare de Déu evoca la figura d’una dona senzilla, tendra i humil, amb un posat estàtic, pensatiu i amatent.
La figura del Fill ha estat tractada encara amb més esquematisme. No porta corona. Té el cap rodó i cobert per una cabellera abundant i replegada. La mutilació d’algun detall de la cara li fa perdre encara més expressió. Les galtes són plenes i rodones, la barba és petita i els altres trets són replegats. Porta una túnica que li cobreix fins als peus; un d’aquests és mostrat descalç. La túnica, mancada de plecs, ha estat feta d’una manera força rudimentària. No és una imatge independent de la de la Mare, sinó que forma part d’un mateix tros de fusta i en algun indret el treball d’escultura és tan poc profund, que sembla un baix relleu en relació amb el cos de la Mare. Té la mà esquerra sobre la falda i la dreta agafada a la de la Mare. Es tracta d’un model senzill que no ha sortit de cap artista. Amb tot, val la pena de constatar que el pintat que hom hi feu devia encara restar més mèrit a aquest exemplar. És una obra popular, possiblement del final segle XIII. (JVV)
Bibliografia
- Ramon d’abadal: Els Primers comtes Catalans, Barcelona 1958, pàgs. 82, 85 i 86
- Cebrià Baraut: Les actes de consagració d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia”, vol. I, La Seu d’Urgell 1978, pàg. 56
- Eduard Junyent: El Comtat de Berga en els segles X i XI, Berga 1969, pàg. 9
- Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica. 1. Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 136-137