Situació
El campanar, o Torre de la Plaça, únic element que ha pervingut de l ’església. És una construcció tardana, del final del segle XIII.
F. Tur
L’antic campanar de l’església de Sant Vicenç de Llançà, anomenat també Torre de la Plaça, és situat a la plaça Major de la vila, al costat nord-oriental.
Mapa: 221M781. Situació: 31TEG127904.
Per Llançà passa la carretera comarcal de la Bisbal d’Empordàa Portbou venint per Figueres. De la vila surt la carretera local de Llançà al Port de la Selva. A Llançà hi ha l’estació del ferrocarril de Barcelona a Portbou.
Història
El lloc i l’església de Llançà són esmentats entre els dominis del monestir de Sant Pere de Rodes en la dotació feta l’any 974 pel comte Gausfred d’Empúries-Peralada i el seu fill Sunyer, bisbe d’Elna, on fan consignar que donen un extens alou a la “valle Lanciana”, adjacent a unes possessions que la casa de Sant Pere ja tenia en aquesta vall: “in terminio de valle Lanciana, quae est de domo sancti Petri”, iaquest alou limitava “… per fines de alaude sancti Petri quem dicun Lanciano”.
El mateix any 974 el papa Benet VI, en una epístola a l’abat Hildesind, confirmà al monestir de Sant Pere de Rodes, entre d’altres dominis, l’església de Sant Vicenç de la vall de Llançà amb els delmes i les primícies.
L’església de Sant Vicenç torna a ésser confirmada a l’esmentada abadia en un precepte del rei Lotari de l’any 982 i en una epístola del papa Joan XV de l’any 990. En aquest darrer text es precisa que és situada “in villa Lanciano”.
Amb el temps, la vila de Llançà esdevingué un dels dominis més valuosos que el cenobi de Sant Pere de Rodes tingué en la seva rodalia immediata i el nucli de població més important. Un dels monjos tenia el càrrec de paborde de Llançà. El repartiment de poder sobre la població —els drets jurisdiccionals i la sobirania de la vila— fou motiu de complicats conflictes i litigis entre el monestir i els comtes d’Empúries. Les dissensions més greus tingueren lloc des de la darreria del segle XIII. En aquesta època s’hi afegiren els drets que havien estat concedits a Berenguer de Llançà-Satrilla o Castellbisbal.
Durant el segle XIV els monjos procuraren per tots els mitjans d’aconseguir el ple domini jurisdiccional sobre Llançà, cosa que portaren a terme amb una política molt hàbil. Sobre els drets dels batlles hi hagué diversos plets i, el 1335, una sentència favorableal monestir que no resolgué definitivament la qüestió. Finalment, l’any 1377 l’abadia adquirí per compra totes les jurisdiccions quetenien, o podien reclamar, els Llançà-Satrilla.
Els litigis continuaren amb els comtes. Per acabar d’arrodonir el domini, l’any 1381 el monestir comprà al comte Joan I, per 8 500 sous, tota la part que li podia pertocar de les jurisdiccions civil i criminal de Llançà, com també el mer i mixt imperi. Al començament del segle XV, amb l’annexió del comtat d’Empúriesa la corona, el rei Martí I hagué d’intervenir davant les queixes dels síndics de la vila de Llançà sobre els abusos i els excessos de poder comesos pels monjos.
L’església parroquial de Sant Vicenç de Llançà actual és al costat sud-oest de la plaça Major; és a dir, a poca distància de la torre campanar medieval situada al nord-est d’aquesta mateixa plaça. És un edifici gran, construït entre el 1690 i el 1765, aproximadament. Aquest temple es dreça al solar de l’antic castell palau dels abats de Sant Pere de Rodes. Del palau s’aguanta una gran torre gòtica, adossada al costat de llevant de l’església esmentada.
Quan fou bastida la nova església parroquial, devia quedar sense ús i finalment fou enderrocada l’antiga església, segurament romànica, que, com és lògic, devia trobar-se emplaçada al costat del campanar encara existent. En unes notes anònimes i sense data de l’arxiu del palau de Peralada referents a Llançà, hom afirma que l’església antiga fou enderrocada per utilitzar les pedres en la construcció de la nova, i que el campanar fou respectat esperant bastir-ne un de nou a la nova parroquial.
Hom no devia arribar a construir el nou campanar i així l’antiga torre restà dreta; aquesta torre continuà en la seva prístina funció de cloquer fins als anys 1912-15, que, finalment, fou aixecat el que hi ha a la parroquial. Encara l’any 1891 foren ampliats els finestrals de la façana que dóna a la plaça per col·locar-hi unes campanades més grosses.
L’antiga torre campanar és, per tant, l’única part que s’ha conservat de l’església de Sant Vicenç de Llançà anterior a l’actual. En aquest campanar es veuen elements clars d’haver estat adossat a una altra edificació; és a dir, a la primitiva església. A més, segons els habitants del lloc, a pocs metres vers migjorn, en remoure el terreny fa alguns anys aparegueren restes de sepulcres. Es devia tractar, com és normal, del cementiri que era situat al costat de l’església medieval.
L’estructura arquitectònica de la torre, a més de les notícies i els detalls esmentats, en deixa fora de tot dubte la condició de campanar. No hi ha cap indici que fonamenti l’afirmació o la suposició que era una torre de defensa, apareguda en algun text i fins i tot en una monografia molt recent.
No és del tot impossible que l’emplaçament més antic de l’església de Sant Vicenç no fos tampoc el que correspon al temple, del qual es conserva el campanar. Als afores de la vila, vers ponent, hi ha un petit pujol anomenat “l’Església d’Amunt”. El topònim és l’única indicació coneguda sobre la possible existència d’una església en aquest punt. Si ha existit, ignorem, doncs, si podia haver estat la més primitiva de Sant Vicenç—que en aquest cas després devia ésser desplaçada en ésser construïda la que correspon al campanar—, o bé una altra capella. A l’indret, s’han identificat vestigis d’un establiment iberoromà gràcies a troballes de ceràmiques a nivell superficial. Hi ha notícies que a mitjan segle XVII, a causa de la pesta, aquest lloc havia estat utilitzat per a fer enterraments. No s’hi veuen, actualment, rastres d’edificacions.
Al costat sud-est del campanar o “torre de la Plaça”, com és anomenat popularment, sembla que coincidint en una bona part amb l’emplaçament de l’església antiga, fou construïda la casa de la vila, que hi era adossada. Aquest edifici fou enderrocat anys enrere i el solar fou integrat a la via pública com un espai adjacent a la plaça Major. Així, la torre restà lliure d’afegitons per aquest costat del sud-est i també ho és pel nord-est i pel sud-oest, que dóna a la plaça. Només hi resta afegida una de les cases de la plaça a la meitat inferior de la façana del nord-oest. Hom té la intenció d’encarregar un estudi urbanístic per agençar adequadament l’entorn de la torre i aquest sector de la plaça.
Al campanar s’han iniciat obres de restauració, costejades de moment pel municipi; pel que sembla, els serveis municipals també tenen cura de l’aspecte tècnic, per més sorprenent que sembli aquest fet.
En procedir a rebaixar el nivell del sòl de l’interior de la torre, que era molt sobrepujat, hi ha aparegut soterrat un cep de presoner, de fusta, amb la tanca de ferro. L’instrument de tortura, que és en un estat de conservació força bo, és guardat a les dependències municipals esperant ésser col·locat i exposat en un lloc adequat.
Església
El campanar de Llançà és una torre de planta quadrangular, el qual té dos nivells de finestres que s’obren a una alçada considerable i un altre amb un ull de bou, més la planta baixa o el sector d’accés. Els murs de la torre són llisos, sense cap ornamentació. Té un coronament o una coberta en forma de piràmide truncada.
Al basament i al mur del sud-est la torre és oberta per mitjà d’una arcada apuntada, de molta llum, que era la comunicació de l’església desapareguda amb el campanar. Els brancals són fets amb carreus ben escairats i voluminosos, mentre que l’arc és de lloses primes i llargues; a l’intradós hi ha rastres de les llates d’encofrat.
També a la part inferior, al centre de la façana sud-occidental, hi havia una finestra de doble esqueixada, de la qual només ha quedat, com a testimoni, un dels muntants, ja que la part restant fou destruïda tardanament, en practicar unes obertures.
El primer nivell d’obertures té un sol finestral gran, d’arc rebaixat, en tres de les cares de la torre. Al costat sud-oriental, el que té a la base l’esmentat arc de comunicació, no hi és, ja que per aquest costat era adossada a l’església. Dels tres finestrals, el del mur nord-occidental només resta visible des de l’interior del campanar, perquè en aquesta banda té afegida una casa de laplaça.
El segon nivell és format, a cada cara, per un parell de finestrals d’arc apuntat, separats per una grossa pilastra. Més amunt, a cada mur, hi ha un parell d’ulls de bou, que es corresponen amb la vertical d’aquestes finestres.
Aquesta composició dels nivells més alts fou malmesa, a la darreria del segle XIX, en la façana que dóna a la plaça, al sud-oest. Els dos finestrals i els dos ulls de bou restaren destruïts en construir al seu lloc unes obertures més grosses per a campanes, fetes amb rajols. Només hi resta la part inferior —la base i una part dels muntants— dels finestrals antics, ja que els nous són en un nivell lleugerament més alt.
Els finestrals esmentats, tant els tres d’arc rebaixat del primer nivell com els vuit d’arc apuntat del segon (dels quals n’hi ha sis de conservats íntegrament), tenen una factura semblant a la de l’arcada d’accés de la planta baixa. És a dir, que els muntants són fets amb uns blocs escairats, en aquest cas no gaire grossos, mentre que els arcs han estat construïts amb lloses primes i llargues disposades en ventall. Lloses d’aquest mateix tipus formen els ulls de bou (se’n conserven sis dels vuit que hi havia).
La torre és coronada per un cim que s’enlaira sobre el nivell inferior de la coberta apiramidada i és, a més, un element de fortificació. Aquest mur té unes petites espitlleres. Devia tenir un acabament horitzontal, si bé ara presenta irregularitats produïdes per la caiguda d’alguns fragments de mur i de pedres. S’exceptua d’aquesta disposició el costat nord-est, en què el cloquer és coronat per merlets esglaonats, a diferència dels altres murs superiors. És un detall que sembla indicar alguna modificació del coronament en una època difícil de precisar. Al costat sud-oest sobresurten del mur superior tres gàrgoles o desguassos, fets, simplement amb lloses de llicorella.
El coronament motiva que, des de l’exterior, sigui poc visible la coberta en forma de piràmide truncada de la torre.
A l’interior del cloquer hi ha diferents nivells amb voltes i rastres d’altres voltes, fruit de refeccions diverses. A la planta baixa hi ha una volta de perfil molt rebaixat, de pedruscall. En un nivell més baix s’observen, als angles, les arrencades d’una falsa cúpula o volta d’arestes més antiga, destruïda. És possible, però, que originàriament, la torre hagués tingut pisos de fusta, perquè hi ha també un desgruixament i una banqueta al mur perimetral. Més amunt hi ha un pis d’època moderna fet amb maons. La coberta apiramidada, a quatre vents, és ben visible a l’intradós. Ha estat construïda amb pedres petites, alguns fragments de terrissa i morter.
La torre és construïda amb blocs de pedra de mida més aviat petita, de granit i de pissarra, simplement trencats i units amb morter de calç. Formen un aparell irregular i força rústec que lliga a les cantonades amb lloses llargues i, en general, primes, força ben tallades i polides, mentre que al basament hi ha carreus angulars de gran volum.
La torre de Llançà encara segueix l’esquema tipològic de les torres campanar romàniques aparegudes al segle XI. N’és, però, una pervivència tardana de factura simple, de caràcter més aviat popular. Cal destacar l’absència total de frisos decoratius. En observar l’aparell, força rústec, hom pot pensar en una datació antiga per al campanar. Això no obstant, els altres elements apunten ben clarament —sobretot després de les descobertes fetes durant les obres de restauració en curs— vers una època avançada. En aquest sentit cal assenyalar, especialment, les obertures d’arcs apuntats: els finestrals i l’arc d’accés, inferior. Per aquest motiu hom creu que el cloquer devia ésser bastit cap al final del segle XIII. Fins i tot no és impossible que fos construït ja dins el segle següent.
Els ulls de bou que té a cada façana i el nivell més alt d’obertures, són elements que retrobem al campanar romànic de Sant Pere de Rodes. La torre de Llançà segurament n’és un reflex d’època força posterior, de caire purament local i popular.
De la relació d’emplaçament entre el campanar i l’església desapareguda que devia ésser aixecada al seu costat, hom en pot veure alguns testimonis clars, sobretot després de les obres recents. El més important és l’arc apuntat, ja descrit, que s’obre a la part inferior de la torre, al mur del sud-est, el qual evidentment servia de comunicació interior entre l’església i la torre campanar.
En aquesta mateixa façana sud-oriental del campanar, a l’extrem del nord-est i a la meitat inferior, no hi ha una cantonada en angle, sinó que hi ha restes de la continuació del mur més enllà de la torre. Com és lògic, es deu tractar d’una altra evidència de la situació de l’església, que devia tenir una orientació vers el nord-est. Per sobre d’aquests vestigis de la incidència d’aquest mur de l’església, la cantonada de la torre apareix perfectament formada, amb les pedres escairades. És un detall que indica quina era la part del campanar que s’enlairava, en aquest costat, per sobre del nivell de la coberta del temple. La cantonada de l’altre extrem del mateix mur de la torre ha estat refeta recentment. No podem esbrinar si hi havia restes de la continuació del mur també per aquesta banda.
Hi ha encara un altre vestigi en aquest sentit. Al parament del mateix mur de la torre (sud-est), hi ha, encastats, fragments de lloses de llicorella que marquen perfectament els dos vessants d’una coberta de l’edificació que hi havia estat afegida.
Aquests vessants indiquen que la coberta tenia l’eix perpendicular a la torre. Aquesta disposició permet d’apuntar, com a hipòtesi de treball, que el campanar es dreçava a l’extrem d’un dels braços d’un transsepte de l’església desapareguda. Si això fos cert, hom podria suposar que l’església havia estat projectada perquè tingués dues torres campanar, situades una a cada extrem del creuer. Tanmateix, a l’Empordà hi ha exemples de l’existència d’un sol campanar adossat a un dels braços del transsepte, disposició que també apareix a Sant Esteve de Canapost i a Sant Feliu de la Garriga. Cal precisar, però, que en els dos casos les torres romàniques són de datació posterior als transseptes elevats als quals s’adossen.
Les obres de restauració, que són en curs ja força avançat (hivern del 1987), han permès la descoberta d’elements del campanar, abans desconeguts del tot. En repicar els paraments en alguns espais que eren coberts per arrebossats molt tardans, aparegué intacta i mig tapiada l’arcada d’accés, les restes de la finestra de doble biaix i els vestigis de la coberta de lloses adossada, elements que romanien amagats. Hom ha procedit a recuperar les obertures dels nivells superiors, la majoria de les quals eren tapiades, i han estat refets els fragments d’aparell que havien estat destruïts o malmesos a la meitat inferior del campanar.
No és previsible, a curt termini, la desaparició de l’edifici modern que és adossat al costat nord-oest de la torre, sense el qual quedaria totalment exempta.
No hi ha dubte que fóra convenient fer excavacions al terreny proper al campanar abans de l’ordenació de tot aquest espai de la via pública. L’excavació podria descobrir restes, potser prou importants, de l’església i també de la necròpoli, de la qual casualment en alguna ocasió han aparegut vestigis. És probable que hi hagi un gruix considerable de sedimentació sobre el nivell de l’antiga església. Ho sembla indicar així l’ompliment tardà de l’interior de la torre i algunes notícies verbals, segons les quals a la zona de la plaça, una mica allunyades vers migjorn, aparegueren restes d’un paviment antic a una considerable fondària, en fer-hi unes obres anys enrere.
Bibliografia
Bibliografia sobre la història
- M. Teresa Ferrer i Mallol: Llançà, senyoriu del monestir de Sant Pere de Rodes, II Col·loqui d’Història del Monaquisme Català. Sant Joan de les Abadesses 1970, vol. II, “Scriptorium Populeti”, 9, Abadia de Poblet 1974, pàgs. 213-241.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 219-220 i vol. II-B, Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segonaedició, pàg. 563.
- Josep Clavaguera i Canet: Llançà. Notes històriques, Ajuntament de Llançà - Salvat Editores, SA, Barcelona 1986.
Bibliografia sobre l’església
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, Diputació Provincial de Girona, vol. I, Girona 1977, pàg. 47; vol. II-A, Girona 1978, pàgs. 219-220.
- Joan Badia i Homs: Llançà, dins Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 4, (L’Empordà), Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1981, pàg. 305.