Situació
L’església parroquial de Sant Vicenç de Vilamalla és a l’extrem de tramuntana del reduït nucli de la població. Vilamalla és al sud-est de Figueres, als terrenys lleugerament ondulats que limiten la plana alt-empordanesa, a l’interfluvi entre les conques del Fluvià i la Muga.
Mapa: 258M781. Situació: 31TDG975742.
Des de la N-II, a l’inici de la carretera de la Bisbal, al veïnat del Pont del Príncep, cal agafar la carretera que en 2 km porta a Vilamalla. Des d’ací, seguint vers Garrigàs, hom pot enllaçar també amb la N-II. (JBH)
Història
El lloc de Vilamalla és esmentat per primera vegada en una epístola del papa Benet VI del 974, on es confirmen diverses possessions del monestir de Sant Pere de Rodes, entre les quals hi ha les que tenia “in villa Dalmalia”. Aquestes propietats també es confirmen en el precepte del rei Lotari, l’any 982, i en una epístola del papa Joan XV, l’any 990.
L’església de “Viladalmalla” apareix esmentada en un document, datat entre l’any 1051 i el 1508, pel qual la comtessa Ermessenda, muller del comte Ramon Borrell de Barcelona, restituí al bisbat de Girona nombroses esglésies, jurisdiccions, feus i dominis que retenia injustament, entre els quals hi havia l’església de Vilamalla.
El 2 de desembre de 1108 el prevere Esteve i els seus nebots, Guillem i Ermessenda, donaren al priorat de Santa Maria de Lledó els seus alous de Vilarmorell i Vilamalla: “illa alodia que habemus infra parroechiam sancti Vicentii de Villamala”.
En les condicions testamentàries de l’important magnat Guillem Umbert de Basseia, de l’any 1151, figura el llegat fet a l’orde del Temple d’un mas situat a Vilamalla.
El 2 de juny de 1204, Arnau, prior de Lledó, concedí a Bernat d’Avinyó l’usdefruit de les possessions situades a Vilamalla i Avinyonet, que ell mateix havia donat al monestir i que continuava tenint l’any 1587.
Les referències a l’església parroquial de Sant Vicenç de Vilamalla continuaren al llarg dels segles XIII i XIV, però es tracta d’al·lusions disperses, que no permeten d’establir amb continuïtat la història del lloc. Així, hi ha notícia de l’homenatge retut al bisbe de Girona per Francesc de Fontcoberta, fill de Berenguer, l’any 1320, per la quarta part del delme de Sant Vicenç de Vilamalla.
L’any 1698 Vilamalla era lloc reial, inclòs a la batllia de Siurana.
Aquesta església ha mantingut la funció parroquial fins avui. (JBH-MLIC)
Església
Porta d’entrada a l’església. Té una llinda, un timpà llis i dues arquivoltes en gradació, la més exterior de les quals resseguida per una petita cornisa, a manera de guardapols.
F. Tur
L’església de Sant Vicenç de Vilamalla és un edifici d’una nau, de planta rectangular i sense absis diferenciat. És coberta amb una volta de canó, de perfil lleugerament apuntat, que arrenca d’una senzilla motllura excurvada i que carrega sobre arcs formers, que alleugereixen els murs laterals.
La porta s’inscriu perfectament en els tipus de portes característiques de la regió als segles XII i XIII. És situada a la façana de ponent i s’obre amb una llinda, molt reformada, un timpà llis, i dues arquivoltes, també llises, en gradació. L’única ornamentació és una simple motllura de secció incurvada que ressegueix l’extradós de l’arc exterior, creant un guardapols, la qual s’uneix amb el motlluratge horitzontal que forma les impostes de les arquivoltes i continua a la intersecció del timpà i la llinda.
Damunt la porta hi ha obert un ull de bou circular, igual al que hi ha a la façana de llevant. Al mur de migjorn s’obren dues finestres de doble esqueixada, estretes i esveltes.
Sobre la façana de ponent hi ha un campanar d’espadanya, de dos ulls, dels quals resten només les pilastres, sense els arcs. Damunt el vèrtex de la testera de llevant es dreçà una petita creu llatina, monolítica.
L’aparell, tant a l’interior com a l’exterior, és de carreus ben tallats i polits, de pedra sorrenca, en alguns punts erosionada, perfectament disposats.
L’església de Sant Vicenç de Vilamalla és un edifici ben representatiu d’una de les arquitectures del final de les formes romàniques. Aquesta arquitectura, que té altres edificis representats a l’Empordà, com les esglésies de Vila-sacra, Vilademires, l’Estela i d’altres, es pot relacionar amb algunes esglésies cistercenques menors, com les esglésies de Sant Esteve i Santa Caterina a Poblet, o de la Trinitat a Santes Creus, i amb una munió d’edificis bastits al final del segle XII i el XIII, en un moment en què les formes gòtiques i les influències de l’arquitectura del Cister substitueixen els vells llenguatges romànics. (JBH-MLIC)
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàg. 437.