Situació
Vista de la nau central de l’església, amb els grans arcs de comunicació amb les naus laterals.
ECSA - E. Pablo
Vista de l’església des del costat sud-oest.
F. Baltà
L’església és al núm. 203 del carrer de Santa Eulàlia, antiga carretera reial, darrere el nou edifici parroquial.
Mapa: 36-16(420). Situació: 31TDF264799.
Història
El lloc de Provençana és documentat el 908, en la venda d’una casa i terres al prevere Radulf, fill del comte Guifré. L’església de Santa Eulàlia de Provençana és esmentada com a parròquia el 1045, bé que ho devia ser des del seu origen. El 1076 és documentada l’obra de l’església que ha arribat als nostres dies, en la deixa d’un tal Ramon Bernat. Aquesta església de Provençana, que era en construcció el 1076, devia haver-se començat en temps del bisbe Humbert de Cervelló (1069-1085) i es devia concloure vers el 1101, any que va ser consagrada pel bisbe Berenguer Folc, el 27 de gener.
Acta de consagració de Santa Maria i Santa Eulàlia de Provençana (27 de gener de 1101)
Berenguer, bisbe de Barcelona, acompanyat dels seus canonges i de molts fidels, acut a consagrar l’església de Santa Maria i Santa Eulàlia de Provençana, al territori de Barcelona. Li confirmen les possessions i tots els seus drets, i assenyalen el terme parroquial.
"Charta consecrationis ecclesiae parrochialis sanctae Eulaliae in Provinciana, in territorio Barcinonensi, facta per episcopum Berengarium anno 1101, die 27 januarii.
Anno Incarnationis Dominice centesimo primo post millesimum sexto kalendas februarii.
Communi utilitati providentes venerabilis Berengarius, Dei nutu Barcinonensis episcopus et canonicorum conventus inferius adductus, cum non parve populorum concursu, solemniter convenerunt et consecrandum Domum Dei, Sanctissime Virginis ac Martiris Eulalie, in territorio Barcinonensi, in loco nuncupato villa Provintiana.
Die siquidem consecrationis confirmarunt predicte ecclesie, quicquid possessionem habebat vel habere debebat ubique locorum, terras, videlicet, et vineas, domibus, arboribus, decimas, primitias sive oblationes fidelium, qui sunt iuris vel erunt, atque cimiterium ipsi ecclesie undique triginta ecclesiasticorum passuum confirmaverunt, et quicquid in eodem spatio contineretur, sub defensione ecclesiastica posuerunt: et constituerunt, ut ipsa ecclesia etiam a Barcinona Sede Crisma acciperet; eidemque Sedi annualiter per censum inter II. Synodos. LII. denarios monete curribilis persolveret.
Habet namque jam dicta ecclesia domos in prescripta villa in qua habitant clerici eiusdem ecclesia, et alias domos cum horto in qua habitat Martinus Raimundi, et alias domos cum horto, quos tenet Bonefilius Zamia, et domus Raimundi Ferrarii, atque Guillelmus Joanni. cum fratribus suis domos.
Habet nanque terminum sive afrontationes sepedicta ecclesia, unde accipit decimas et primitias, a parte orientis ad ipsum Collum Cudinis, et intus villam Sanctis, et in cacumine Montis Urse usque ad Castrum Port, de meridie in litere maris: ab occiduo in alveum Lupricati, sive in collum de ipsam Gavarra; a parte vero circi; in forno de Merli et in prescripte monte de Ursa.
Ut autem prescripta ecclesia plena liberalitate gauderent constituerunt, ut salva justitia et dignitate Barcinonensis Sede, libereque sui juris sunt vel erunt infrascriptas afrontationes possideret, ut nulla ecclesiastica secularisve persona non suis rebus expoliare, vel invadere presumat, sub anathematis interpositione prohibentur: cunctisque si iusta servantibus, et benefacientibus absolutionem peccatorum per Dei gratiam promisserunt.
Actum est hoc die, et anno prefixa.
S+Berengarius Barcinonensis episcopus.
S+Ermengaudi, archidiaconi.
S+Amaldi, subdiaconi, qui hec scripsit die et anno quo supra."
[O]: Perdut.
A: Còpia del segle XVII: Arxiu Diocesà de Barcelona, Liber dotaliarum VI, 2a part., f. 53.
a: A. Campillo: Disquisitio methodi consignandi annos aerae cristianae, Barcelona 1766, tít. XIX, pàgs. 48-49.
b: J. Mas: L’església de Provinciana, “El Correo Catalán”, 23 d’octubre de 1914, traduït al català.
c: J.M. Madurell: Fulls històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’Arxiu, L’Hospitalet de Llobregat 1977, doc. 1, pàgs. 37-38.
Traducció
"Carta de consagració de l’església parroquial de Santa Eulàlia de Provençana, al territori de Barcelona, feta pel bisbe Berenguer l’any 1101, el dia 27 de gener.
L’any 1101 de l’encarnació del Senyor, el dia sisè de les calendes de febrer, moguts per l’interès del bé comú, el venerable Berenguer, bisbe de Barcelona per voler de Déu, i la comunitat de canonges que s’especifica més avall, junt amb una gran concurrència del poble, es reuniren solemnement per consagrar la casa de Déu, de la Santíssima Verge i d’Eulàlia, màrtir, al territori de Barcelona, al lloc anomenat vila Provençana.
El dia de la consagració confirmaren a l’esmentada església totes les possessions que tenia o que havia de tenir en qualsevol lloc, o sigui, terres, vinyes, cases, arbres, delmes, primícies i oblacions dels fidels que són o seran de dret, i confirmaren a la mateixa església un cementiri de trenta passes eclesiàstiques tot al voltant i posaren sota la protecció de l’església tot el que hi ha contingut en aquest espai; i deixaren establert que aquesta església rebés el crisma de la seu de Barcelona; i que cada any pagués a la mateixa seu, entre les dues reunions sinodals, cinquanta-dos denaris en moneda corrent.
L’esmentada església té com a termes i afrontacions, d’on rep els delmes i primícies, els següents: pel cantó de llevant fins al coll de Codines, i dins la vila de Sants, i al cim de Mont de l’Ossa fins al Castell del Port; a migjorn, fins al litoral del mar; a ponent, fins al llit del Llobregat i el coll de la Gavarra; per la banda de tramuntana, el forn de Merle i l’esmentat Mont de l’Ossa.
Perquè l’esmentada església gaudeixi de plena llibertat establiren que, salvaguardant la justícia i la dignitat de la seu de Barcelona, posseís lliurement tot allò que és o que serà del seu dret dins les afrontacions esmentades, de manera que cap persona, ni eclesiàstica ni seglar, no gosi espoliar-la dels seus béns ni envair-los, cosa que es prohibí sota l’amenaça de l’anatema; i a tots els qui compleixin aquestes coses justes i als benefactors els prometeren l’absolució dels seus pecats per la gràcia de Déu.
Això ha estat fet el dia i l’any abans esmentats.
Signatura de Berenguer, bisbe de Barcelona. Signatura d’Ermengol, ardiaca. Signatura d’Arnau, sots-diaca, que ha escrit això el dia i l’any abans esmentats."
(Traducció: Joan Bellès i Sallent)
La portalada d’aquesta església va ser obrada de nou el 1201, segons una inscripció que hi ha, i el 1203 s’hi fundà un benefici a Sant Joan. El fundador va ser Ramon Guanagau. El 1324 l’església i la capellania de Santa Eulàlia de Provençana foren unides pel bisbe a la dignitat canonical de la xantria de Barcelona. En aquest segle la parròquia de Provençana va entrar en un procés acusat de decadència, com evidencien les visites pastorals quan assenyalen, el 1305, que la seva rectoria necessita restauració, i el 1309, que la rectoria va ser tancada pel rector Pere de Vilar. Això no obstant, l’església encara serviria els fidels com a parròquia durant un segle llarg. Però com que s’havia format un nucli agrupat al lloc de la Pobla de l’Hospitalet, el 1426 els feligresos obtingueren del bisbe de Barcelona, Francesc Climent Sapera, la llicència per a edificar-hi una nova església parroquial, que es bastí a mitjan segle, a la qual es traslladà la titularitat de la vella església de Provençana.
Les notícies posteriors de l’antiga església de Provençana fan referència als ermitans que hi hagué. El 1757 el rector de l’Hospitalet i els veïns establiren una concòrdia per a reedificar-la. S’hi col·locà una campana, i Francesca d’Alòs presentà Josep Soler, barber, per a ermità de Provençana. Però al segle XIX, haventse format un nou nucli agrupat a Provençana, els seus veïns, lluny de la parròquia de l’Hospitalet, demanaren que l’ermita s’obrís de nou als fidels. El 1879, tot i que des del 1862 s’hi deia missa, s’aconseguí la creació de la nova parròquia de Provençana.
Església
Planta de l’edifici, amb la capçalera modificada per la supressió dels absis originals.
P. Poll
Es conserven les tres naus de l’església, separades per arcades de mig punt sobre pilars rectangulars. Corresponen al temple, de tres naus sense transsepte, que hi va ser bastit entre el 1076 i el 1101. Els absis no s’han conservat. La llargada interior de l’església és d’uns 15 m, i l’amplada total fa 10 m; la nau central és una mica més ampla que les laterals. Les naus són separades per arcades de mig punt suportades per grans pilars rectangulars llisos. Aquests pilars varien lleugerament de mides, per la qual cosa varia també l’amplada dels arcs que sustenten, com si una obra anterior condicionés aquestes irregularitats, inexplicables d’altra manera; igualment, la nau de migdia és una mica més estreta que la de tramuntana. No hi ha arcs torals, i les voltes, reconstruïdes, són de canó la central i de quart de cercle les laterals, sobre una línia d’impostes que, igualment, correspon a la restauració. En canvi, les arcades i els murs perimetrals són autènticament romànics, tot i que això no s’ha pogut palesar fins a la restauració dels anys setanta. És per això que la historiografia anterior quan parla de l’església de Provençana es refereix únicament a la portalada.
Aquests arcs que separen les naus són de mig punt. D’un metre i escaig d’amplada, són adovellats amb carreus escantellats a manera de dovelles, de dimensions variables, però més grans que els carreus dels murs i dels pilars. La restauració deixà a la vista el paredat dels pilars i les arcades, del tot semblant al de les façanes de ponent, de tramuntana i de migdia. L’aparell de tots aquests murs és de petits carreus rectangulars disposats en filades horitzontals a trencajunt de mitja peça. És un arcaisme que als angles hi hagi carreus més grans, disposats al llarg i de través. No hi ha arcuacions llombardes. Sota la teulada hi ha una línia d’impostes.
Capitell
Sembla que aquesta església va sofrir una primera reforma, amb l’additament d’escultura monumental, cap a mitjan segle XII. Ho tenim documentat per la base esculpida d’una columna clarament romànica que s’ha conservat. El plint és tot ell esculpit, envoltat per uns animals que semblen unes gruixudes serps i uns simis, un de cada a cada costat, mossegant una mena de tija gruixuda que omple bona part de la cara frontal de la base. Per sota treu el cap una altra serp que també mossega l’ampla tija o arbre central. Pel costat oposat la base és llisa, ja que és adossada a la paret. Rere la tija esmentada hi ha la base rodona del fust, d’uns 20 cm de diàmetre, amb un forat central per a engalzar-hi la columna. Aquesta base, bé que la decoració escultòrica és ben diferent, recorda les que hi ha a l’església de Santa Maria de l’Estany, a l’entrada del presbiteri.
Portada
Detall dels capitells de la portalada, decorats amb motius vegetals.
ECSA - E. Pablo
La portalada data del 1201, segons una inscripció que hi ha al timpà, llis: ANNO MILLESSIMO DUCENTESSIMO PRIMO/ACTUM EST HOC MENSE MA/RCIO A QUODAM MAGISTRO A(RNALLO).
És formada per dues arquivoltes bocellades, l’exterior de les quals, amb una ziga-zaga en baix relleu, és emmarcat per un guardapols amb el mateix fris de fulles que ressegueix les impostes de la línia d’arrencada dels arcs, en nombre de tres a cada costat. Hi ha sengles columnes laterals (el fust és nou) amb capitells i bases esculpides. L’estil d’aquesta decoració esculpida s’adiu molt bé amb la data del timpà.
Els capitells són molt diferents l’un de l’altre, per bé que tots dos són bastants rústics i tenen l’àbac bastant alt. El de l’esquerra del portal té al cistell una mena de palmetes desplegades com a ventalls, amb les tiges estriades encreuades als angles. Sembla que hagi estat aprofitat, perquè és esculpit a les quatre cares. Aquest motiu de les palmetes en diagonal té una certa semblança —per bé que molt llunyana, ja que és una obra bastant tosca d’execució i de configuració— amb un motiu que apareix en els capitells de la portalada romànica de Sant Pere de les Puelles, avui al Museu d’Art de Catalunya (núms. d’inventari 9867 i 9868). El capitell de a dreta té el cistell cúbic, que s’adapta perfectament bé a l’encaix. El tipus de relleu, obtingut per una tècnica de cisellat semblant a la dels frisos de fulles, suggereix que podria haver eixit del mateix taller, per bé que d’unes mans menys destres.
Bibliografia
- Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947
- Junyent, 1980-87, doc. 44, pàgs. 41-42
- Codina, 1988, I, pàgs. 34-46
- Pagès, 1992