Santa Eulàlia de Riuprimer

Situació

Planta del’església en el seu estat actual, on es pot endevinar l’estructura original, en creu, totalment modificada per les reformes barroques.

Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona

El terme municipal de Santa Eulàlia de Riuprimer es troba al sector occidental de la comarca. La seva església parroquial és al bell mig del nucli antic del poble. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 332-M781: x 32,8 —y 40,4 (31 tdg 328404).

Per arribar-hi cal agafar la carretera de Vic a Moià i Calaf per Súria, al quilòmetre 7. (JSV)

Història

Aquesta església es trobava situada en l’antic terme del mateix nom, i encara que més tard prengué el de castell de Torroella, no perdurà. Inicialment ja exercí funcions parroquials que conserva encara avui dia.

El lloc de Santa Eulàlia és documenta a partir de l’any 904, quan Albegont i Fludirig vengueren a Senfred una terra, situada a la vall de Santa Eulàlia, al lloc anomenat Torroella. A partir d’aquest moment apareix el terme de Santa Eulàlia contínuament, juntament amb el locatiu de Rivo Meritabile, que després canvia a Rivo Primo i que ha donat l’actual forma de Riuprimer.

Les funcions parroquials s’esmenten l’any 946, quan Lodeg i la seva muller Albovara vengueren a Samuel, “que diuen Baró”, una vinya situada a la parròquia de Santa Eulàlia, al lloc dit Mulnells.

Aquesta primitiva església fou refeta i consagrada el 1041 pel bisbe Oliba, quan acudí a l’apèndix de la vall de Muntanyola a consagrar l’església de la parròquia de Santa Eulàlia de Rivi Meritabilis. El bisbe confirmà l’antiga dotació i els seus predis així com els delmes i les primícies i la resta de les oblacions dels fidels. Després passà a descriure el terme parroquial amb minuciositat.

Aquesta església el 1357 tenia, a més de l’altar de santa Eulàlia, els de santa Maria, sant Miquel i sant Iscle, i les esglésies sufragànies de Sant Cugat d’Alboquers i Sant Joan de Riuprimer.

L’edifici consagrat el 1041 perdurà durant molt temps sense gaires modificacions, fins el 1805, que es modificà la capçalera i s’amplià la nau per ambdós costats, transformant-la en un temple de tres naus, que és l’estructura que ha pervingut fins a l’actualitat. Actualment segueix exercint les funcions de parroquial i es troba en bon estat de conservació.

(APF-ABC)

Església

Exteriorment l’església de Santa Eulàlia es veu un edifici pertanyent a l’època barroca tardana. La façana té l’estructura clàssica del barroc de la comarca assenyalant les tres naus actuals, la central sobrealçada i coronada amb un timpà triangular i les laterals amb un sol vessant de teulada cada una. La porta és rectangular i coronada amb un timpà d’arquivolta d’arc rebaixat.

L’interior apareix amb una estructura estranya de tres naus, creuer amb volta curvada i absis quadrat. Sorprèn la gran potència dels pilars que separen les naus. Aquesta sorpresa és deguda a que l’església és el fruit d’obrir les parets de l’edifici original que al principi era de planta de creu llatina amb transsepte i absis semicircular, i possiblement amb absidioles als braços del transsepte, posteriorment es varen esventrar les parets laterals amb dues arcades cada una i es varen afegir les naus laterals. Es va aterrar l’absis romànic i es va construir l’actual.

A cada testera del creuer es conserva una finestra de doble esqueixada original, i al darrere de l’absis actual es poden veure les traces de l’original.

Pujant dalt les golfes sota teulada hom pot fer una lectura perfecta de l’obra romànica, ja que es conserva tota la teulada original de la nau i el creuer, inclosa la cornisa aixamfranada i la llosa de coberta.

El campanar, molt modificat, té una coberta barroca de teula i fustam. L’últim pis també es barroc, pero el cos inferior i el basament són romànics. Actualment es treballa per la seva restauració, per part del Servei de Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona.

L’aparell original, allí on els arrebossats i enguixats interiors permeten de veure’l, ha estat construït per petits carreus simplement escairats, agafats amb argamassa i disposats en filades uniformes poc regulars.

Per les característiques que es poden endevinar, podem considerar que l’església de Santa Eulàlia de Riuprimer és un edifici construït dintre els models propis del segle XI i que cal incloure, d’acord amb J. Puig i Cadafalch, en el grup d’esglésies amb planta de creu sense cúpula, juntament amb Sant Martí i Sant Urbici de Serrateix o la pròpia catedral de Sant Pere de Vic. (JAA-JSV)

Intervencions arqueològiques posteriors

Els resultats de la recerca arqueològica, duta a terme pel Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona entre el març i el juny del 1987, van ser força aclaridors i van permetre d’establir les diverses fases històriques de l’evolució constructiva de l’edifici. L’església parroquial actual és de planta rectangular amb tres naus, transsepte i cimbori, i és coberta a dues aigües, amb teules àrabs. Les naus es comuniquen entre elles mitjançant arcs; la central és coberta amb volta de canó, mentre que les laterals, més baixes i estretes, ho són amb voltes de creueria. Al costat nord-est de l’església s’aixeca el campanar. Consta de tres pisos i és cobert per una volta de casquet esfèric, sobre la qual descansa una agulla piramidal de base quadrada.

Com que les obres de restauració dutes a terme entre els anys 1984 i 1987 només havien d’afectar certes parts de la fàbrica de l’església, i com que la major part del jaciment havia de restar íntegre i protegit, no es va creure imprescindible dur a terme una excavació arqueològica en extensió. Això no obstant, es van aprofitar petites intervencions, com ara la restauració d’una part de les cobertes, de l’estructura del campanar o de la sagristia, per a realitzar alguns sondeigs; també es van realitzar petites cales en indrets determinats, com ara els peus de la capella del Santíssim, l’angle sud-oest de la nau de migdia o els fonaments del primer pilar (situat a l’extrem de llevant) de l’arcuació entre els espais major i meridional.

Les estructures més antigues trobades al subsòl de l’església —restes d’un mur i d’una tomba antropomorfa associada— permeten identificar un edifici de planta rectangular de dimensions properes a les de la nau central del temple actual. La capçalera devia ser quadrangular i probablement estava situada a llevant, tot coincidint amb el santuari de l’obra romànica. Els paraments d’aquest edifici, datat al segle X, es van bastir amb les tècniques de l’opus spicatum i l’opus incertum.

Pel que fa al temple romànic consagrat per l’abat Òliba al gener del 1041 (vegeu el volum III de la present obra, pàgs. 554-555), els sondeigs realitzats a la sagristia i a la capella del Santíssim van proporcionar una informació molt valuosa: l’església del segle XI tenia una capçalera rectangular ornamentada amb banqueta vista i lesenes, i una planta de creu llatina gairebé perfecta.

Integrades al mur de llevant del transsepte hi havia dues capelles rectangulars, cobertes en sengles arcs de mig punt. Les investigacions a les cobertes van aportar detalls sobre el sistema de cobriment del temple: voltes de mig canó a tota la fàbrica, a excepció del creuer, que era cobert amb una volta d’aresta, lleugerament més enlairada. A més, es van localitzar restes de la coberta exterior, feta amb lloses de llicorella imbricades, i s’hi van identificar, al damunt de la testera, els estreps d’una espadanya.

Al segle XII, o potser al començanent del XIII, es va bastir a l’angle nord-est del temple un campanar de planta quadrada, al qual s’accedia des del presbiteri. L’excavació dels fonaments no va permetre precisar més la data de fundació, ja que la seqüència estratigràfica era un seguit de rebliments sense presència de cap material ceràmic o numismàtic. Al campanar actual, però, es conserven restes de l’element primitiu fins a l’alçada del segon pis, amb una tècnica constructiva molt semblant a la d’altres campanars de la comarca excavats pel mateix Servei, i que han estat datats als primers anys del segle XIII.

Sembla que durant l’època gòtica l’edifici no va patir altres transformacions importants. La documentació escrita informa que entre els darrers anys del segle XVI i els primers del segle XVII es va construir una capella sota l’advocació de la Mare de Déu del Roser.

Les excavacions arqueològiques realitzades a la base d’un pilar de l’arquería de migdia i al subsòl de la capella del Santíssim van aportar una informació molt il·lustrativa dels remodelatges barrocs efectuats a l’interior de l’església. L’any 1672 es van dur a terme un seguit d’obres que van augmentar l’espai destinat al culte i a les dependències auxiliars. En primer lloc, es van afegir les naus laterals a ponent dels braços del transsepte, les quals comunicaven amb la nau única primitiva mitjançant arcuacions de mig punt, obertes als murs romànics. Aquestes naus col·laterals noves es van cobrir amb voltes d’aresta. També es va construir, al costat del presbiteri, una capella nova de planta rectangular acabada a llevant amb un absis semicircular. La capçalera tenia volta estrellada i l’aula de llunetes. Aquesta capella, que encara es conserva sense grans modificacions, va ser dedicada al Santíssim. AI terç de ponent de la nau central es va bastir un cor recolzat sobre un arc carpanell.

L’any 1805 es va edificar la façana nova de l’església amb una portada clàssica, molt senzilla, i una gran rosassa. D’ençà d’aquell moment l’edifici no va ser objecte de cap més modificació, tret de les que provocà l’incendi del 1809 a l’arxiu parroquial i de petits remodelatges interiors. (XFM)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• L’església de Santa Eulàlia de Riuprimer, “Butlletí del Centre-Excursionista de Vich”, vol. II, Vic 1915-17, pàgs. 21-23.
• Jaume Pladelasala: Parroquias Vicenses. Riuprimer, “Ausa”, vol. 1, Vic 1952-54, pàgs. 391-396.
• J. Puig i Cadafalch, Antoni Defalguera i J. Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. II, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1911, pàgs. 251-252-350. (DAG)

Bibliografia sobre les intervencions arqueològiques

• Fierro. 1990, 3, pàgs. 52-56; Fierro - Clua, 1990, pàgs. 151-152; López, 1990, pàg. 153.