Santa Eulàlia i Santa Júlia (Elna)

"Miro Mauricii Martinus Gerbertus"

Els caràcters epigràfics poden correspondre al segle X. Una hipòtesi—malauradament inverificable— seria identificar les dues firmes principals amb Miró, levita, que fou comte de Besalú i bisbe de Girona (†984) i el seu amic Gerbert d’Orlhac (el futur papa Silvestre II, mort el 1003), els quals passaren segurament més d’una vegada per Elna entre l’any 967 i el 970. L’estil carolingi del monograma Gerbert i la grafia enrevessada del nom de Miró, correspondrien, d’altra banda, a la personalitat tant de l’un com de I’altre. Les objeccions d’ordre epigràfic a aquesta hipòtesi, fetes pels autors d’un treball recent, s’expliquen pel desconeixement de l’epigrafia pre-romànica catalana.

El claustre

El claustre des del pati interior, amb la galeria sud al fons, l’única d’estil purament romànic.

ECSA - J. Ponsich

El conjunt catedralici d’Elna es completa amb les dependències canonicals, situades al costat nord de la catedral de Santa Eulàlia i molt modificades per les reformes d’època gòtica, que no alteren, però, la seva disposició entorn del pati del claustre; aquest només conserva la planta baixa, en la qual les galeries són cobertes amb voltes de creueria, fruit de les reformes del segle XIV.

Tot i que per la documentació de què es disposa no hi ha notícies de la construcció del claustre fins el 1237, pel que es desprèn de l’estil dels capitells, sembla que fou a l’època del bisbe. Guillem Jordà (1171-86)que una galeria de marbre —l’actual de migdia— amb capitells esculpits va reemplaçar l’antic porxo de fusta al nord de la catedral, al llarg de la nau, on encara hi ha l’estàtua jacent d’aquest bisbe. Després d’una interrupció de les obres avaluada en mig segle per Marcel Durliat, aquestes van ser represes a les galeries occidental i septentrional gràcies a les almoines conegudes del 1237 i el 1240 que sembla que els van ser destinades. El claustre va ser completat al costat est al primer terç del segle XIV. Per a Borrallo, aquesta última galeria hauria estat erigida vers el 1340 pel bisbe Guiu de Terrena, tot seguit després de la restauració d’altres parts del claustre que les tropes de Felip l’Ardit haurien destruït el 1285. Segons aquest autor, aquesta restauració hauria estat feta en detriment del claustre de l’abadia de Sant Andreu de Sureda, les columnes del qual haurien servit per a alçar de nou la galeria occidental. Aquesta tesi, represa per diferents historiadors, ha estat en l’actualitat completament descartada per dues raons bàsicament: la falta de proves i sobretot la diferència d’estil entre els capitells coneguts d’aquests dos conjunts esculpits.

Mentre bisbes i canonges cercaven els fons necessaris per a la reconstrucció de la catedral, van fer construir un pis sobre el claustre durant el segle XIV, de l’existència del qual només es té coneixement per alguns indicis arqueològics que hi han quedat: la vella escala anomenada de la “Miranda”, que dóna accés des de la galeria oriental a una petita terrassa condicionada al segle passat, l’empremta de finestretes tapiades en la paret nord, i tres permòdols encastats a la paret sud i un quart a la paret est. Aquest pis va ser destruït el 1827 per l’arquitecte del Departament, el cavaller de Basterot, en el marc de la restauració del claustre. Alguns capitells que en procedien han estat utilitzats de nou en l’antic conjunt episcopal (suports de taules d’altar, museu, etc.), d’altres, introduïts en el mercat de l’art, han estat reconstruïts en el parc del castell de Villelévêque a Anjou.

Esquema-guia del claustre, amb indicació dels capitells romànics de l’ala meridional.

G. Mallet

El claustre es presenta sota la forma d’un quadrilàter irregular. Dues galeries —la de l’est i la de l’oest— fan 17,60 m de llarg, mentre que les altres dues fan 15,50 m i 16,80 m (sud i nord respectivament). Cadascuna de les galeries es compon de quatre tramades marcades per tres pilars intermedis i dos d’angle entre els quals se situen dues columnetes adossades. Tots els suports han estat tallats en el marbre blanc de vena blava de la pedrera del Mas Carol, de Ceret. A sobre, recolzen arcs de mig punt, fins i tot en les galeries construïdes en el decurs dels segles XIII i XIV. D’aquesta manera, doncs, conserva l’estil romànic inicial, cosa que li atorga una perfecta unitat. La galeria sud, coberta al principi d’un embigat, ho va ser, al mateix temps que la galeria oriental, amb volta d’ogives al segle XIV, és a dir, després de la construcció de les voltes de les galeries oest i nord al segle XIII. La diferència entre les dues etapes de cobriment és ben visible en l’estil de les nervadures i de les claus de volta: les nervadures més antigues tenen si fa no fa la mateixa amplada i recolzen sobre mènsules encastades en els murs perifèrics, mentre que les més recents són encastades en els murs sense mènsules.

Els elements purament romànics se situen al llarg de la galeria meridional. La majoria han estat copiats dels capitells occidentals, als quals s’acostuma a anomenar “pastitxos”. Les galeries nord i est són gòtiques. Les columnes romàniques, les úniques que interessen aquí, es componen de bases motllurades, de tipus clàssic, inscrites en un paral·lelepípede de 0,18 m d’altura per 0,34 m de costat, de fusts monolítics d’1,04 m, llisos o decorats amb diversos motius de fullatge, entrellaçats, tallats plans. Els capitells són més alts que amples (0,37 m per 0,34 m) i són coronats per àbacs aixamfranats, ornamentats, comuns a dues columnes, i fan 0,17 m de gruix per 0,81 m de llarg i 0,465 m d’ample. L’alçada total de les columnes és, doncs, d’1,76 m, igual que els pilars. Aquests últims, aparellats, tenen com a ornaments als angles columnetes encastades coronades amb petits capitells i, sobre la part posterior, una imposta o capitell ricament esculpit sota un àbac que també ho és. Sobre les motllures dels arcs de mig punt apareixen a intervals regulars petites rosetes en relleu. (GM)

Galeria meridional

Detall de l’ala meridional del claustre, amb columnes i capitells a primer terme de la galeria gòtica de la part de llevant.

ECSA - Rambol

La majoria dels temes representats a la galeria meridional del claustre de la catedral d’Elna reprenen els dels tallers de Cuixà i de Serrabona en un estil més gràfic, de formes més regulars, més precises i també més elegants, però impreses d’una certa sequedat: sirenes ocells o peixos,àguiles d’ales desplegades, doble nivell de fulles o grans fulles formant ganxos, grius recolzats sobre les potes posteriors. Tots aquests motius tenen un caràcter estereotipat en les seves formes, actituds, factura, que no exclou una certa evolució sensible en la producció dels detalls, en la finesa dels cossos dels animals, en les seves proporcions i el motllurat.

Si aquestes obres no tenen relació amb les del taller de Ripoll s’apropen molt a les de l’església de Santa Maria de Cornellà de Conflent. Aquestes presenten algunes novetats en l’escultura monumental dels claustres rossellonesos, fins aleshores exclusivament decorativa i repetitiva, amb la integració d’algunes escenes historiades: el Quo vadis, la conversió de Saule, el rei (Herodes?) i alguns cavallers, la Creació i el Pecat Original, on l’escultor pot demostrar una major creativitat. Els personatges, per bé que no escapen a les desproporcions romàniques i a la llei del marc (adaptació a l’emmarcament arquitectònic), són força expressius mitjançant gestos teatrals, l’actitud del cos o els plecs dels vestits, mai reproduïts maquinalment però adaptats als personatges, a la seva qualitat, a la seva situació en l’escena i al seu paper.

Tot seguit es fa una descripció individual dels capitells, que són un total de dinou; setze corresponen a les parelles de columnes, mentre que els tres restants, desenvolupats a manera d’impostes, són situats en els pilars de la mateixa galeria.

Capitell núm. 1

Capitells núms. 1 -2 de la galeria meridional del claustre.

ECSA - J.L. Valls

Sobre el tambor hi ha les figures de vuit grius que giren el cap vers l’angle per unir-lo amb el de l’animal adjacent. Tenen la punta de les ales al bec, seguint una composició presa del claustre i de la tribuna de Serrabona. Evolucionen sobre un fons cobert de diagonals tòriques, igualment inspirat en les obres del priorat augustinià.

Capitell núm. 2

Dos registres de palmetes superposades cobreixen el tambor. Els seus extrems es dobleguen cap enfora. Més amunt hi ha un darrer nivell de volutes d’angle. La decoració dels daus mitjans també és vegetal.

L’àbac que corona els capitells 1 i 2 és ornat en tres de les cares (la quarta, situada a l’exterior o vers el pati, és simplement aixamfranada) amb trenes de tres brins, tal com es troben en moltes obres d’art carolíngies.

Capitell núm. 3

Capitells 3-4 de la galeria meridional del claustre.

ECSA - A. Roura

La decoració recorda encara els capitells de mitjan segle XII de Serrabona (portada nord i claustre, sobretot), per l’alternança de lleons passants i de lleones corbades sobre un fons de línies diagonals i damunt un astràgal trenat. El nivell de les volutes d’angle s’ha conservat. Els daus mitjans són ocupats per rostres humans.

Capitell núm. 4

Per ornar aquest capitell s’ha escollit un tema purament vegetal: un primer nivell, amb una filada d’altes palmetes amb els extrems corbats, i un segon nivell, amb altes volutes d’angle que sorgeixen de darrere les precedents i daus mitjans amb fullatge. La tècnica de la talla a bisell domina en l’escultura d’aquest element. Aquest capitell reposa sobre un fust octogonal, cosa rara en l’arquitectura del segle XII. Diversos fullatges cobreixen l’àbac comú als capitells 3 i 4.

Capitell núm. 5

Capitell 5, corresponent a un pilar de la galeria meridional del claustre.

ECSA - A. Roura

Un sembrat de flors estilitzades i quadripètales inscrites en un quadrat cobreixen el capitell o imposta d’aquest pilar intermedi. Geometria, regularitat, finesa i elegància són termes que poden qualificar aquest decorat.

Capitell núm. 6

Lleons alats, situats en la mateixa posició que els grius del primer capitell, mostren una factura de gran qualitat i un veritable refinament, per la musculatura sensible davant la tensió de l’actitud, per les articulacions acuradament marcades o per la força de les urpes agafades a l’astràgal. La cua que passa entre les potes dels animals acaba en un plomall, com en les representacions del claustre de Cuixà, tot i que aquí són de proporcions més modestes. L’astràgal és perlejat i cobert de flors quadripètales.

Capitell núm. 7

Capitells núms. 6, 7 i 8 (a dalt) i núms. 9, 12 i 14 (a baix) de la galeria meridional del claustre.

ECSA - A. Roura

Quatre grans fulles d’angle, de nervadures marcades per un traç gravat, emmarquen una pinya o un fruit pesat suspès de les tiges del fullatge.

Unes fulles només amb la nervadura central marcada es drecen a portell sobre les cares de l’àbac comú als capitells 6 i 7.

Capitell núm. 8

Aquí, mardans o isards es recolzen sobre les potes posteriors com els grius o els lleons alats dels capitells 1 i 6. El seu toís és fet de metxes ondulades o bé d’escacats. L’àbac simplement és tallat, sense decoració sobre els daus mitjans.

Capitell núm. 9

Aquest capitell reprèn un motiu i una composició clàssics en l’escultura monumental romànica del segle XII:amples fulles situades als angles coronades per volutes, entre les quals els daus mitjans exhibeixen caps humans que recorden els de Cornellà de Conflent.

Capitell núm. 10

Les tres cares esculpides del capitell núm. 10, corresponent a un pilar de la galeria meridional del claustre, amb representació d’escenesbíbliques.

ECSA - A. Roura [les dues primeres] i ECSA - J.L. Valls [ladarrera]

La iconografia de la imposta o capitell d’aquest pilar és interessant per diferents aspectes, però bàsicament per l’elecció dels temes: l’escena del Quo vadis, segons la Llegenda àuria de Iacopo da Varazze, i la conversió de Saule, que segueix gairebé textualment els Actes dels Apòstols (9, 1-9). A la cara occidental, sant Pere, que acaba de fugir de la presó mamertina a Roma on ha estat donada l’alerta (darrere una construcció fortificada un personatge bufa un corn i un altre sosté una llança), troba Crist a la via Àpia mentre es dirigia vers l’Adriàtica per embarcarse cap a Palestina. Agenollat davant el Crist, li demana: Quo vadis, Domine? (“On vas, Senyor?”). En un gest sostingut, mà i braç estesos vers la construcció que simbolitza la ciutat de Roma, aquest li respon: “A Roma, per a què em crucifiquin per segona vegada”. Llavors Pere va fer mitja volta i tornà a Roma, on va ser martiritzat.

A les dues cares següents Saule, el perseguidor dels cristians, havent obtingut unes cartes del gran sacerdot per capturar els adeptes de la nova fe, els porta escortats a Jerusalem. Pel camí, prop de Damasc, representada per una construcció idèntica a la de Roma de la cara oposada de la imposta, va veure una llum que venia del cel —simbolitzada per la mà de Déu— acompanyada d’una veu que li digué: “Saule, Saule, per què em persegueixes?”. Caigut a terra i cec va haver de ser aixecat i portat de la mà per a entrar a Damasc.

Aquests personatges amb actituds diverses són desproporcionats: cares grans un xic estereotipades amb ulls immensos foradats amb trepant, mentó espès, cabells acuradament pentinats, cossos atrofiats, mans i de vegades peus enormes. Sostenen un objecte (corn, llança, escut, etc.) o fan grans gestos teatrals en un afany d’expressivitat. La varietat dels vestits és àmplia: llargs o curts, de plecs planxats o plegats, amb les vores engalonades; etc. Aquestes figures tenen parentiu estilístic amb la làpida de marbre de Guillem Jordà, el bisbe que hauria viscut l’origen de la construcció del claustre. Les representacions de Roma i de Damasc són semblants:torre emmerletada amb portada d’arc de mig punt, tancada i guarnida amb ferramentes idèntiques a les que feien els ferrers catalans al segle XII i que encara es poden veure en algunes esglésies dels Pirineus orientals (Sant Jaume de Vilafranca de Conflent, Nostra Senyora de Cornellà de Conflent, Marcèvol, BruIIà i Cameles, entre d’altres).

L’àbac és ornat amb figures de serps o monstres amb cos de serp que s’enrosquen i es nuen al llarg dels tres costats ornamentats. Han estat esculpides en un alt relleu força pronunciat.

Capitell núm. 11

Quatre sirenes ocell s’agafen a l’astràgal tòric en els angles del capitell. Les ales desplegades ocupen tota la superfície de les cares, sense deixar lloc a cap altre motiu. Són coronades per un àbac retallat amb daus, que presenten rosetes en relleu, el cor dels quals és esmotxat, subratllat per un fi fris de fullatge.

El tractament de les plomes és força convencional i reprèn, amb una factura pròpia del taller d’aquest claustre, les imbricacions i les llargues línies paral·leles tallades a bisell inaugurades en el claustre de Cuixà mig segle abans.

Capitell núm. 12

Les sirenes peix són davant de les precedents. El cos femení només és vestit amb un tapall, estès com un ventall, i amaga així el difícil pas entre l’anatomia humana i l’animal de la cua bífida que sosté amb les mans. Les imbricacions són represes aquí per representar les escates. Es diferencien, però, de les dels ocells: estan desproveïdes de la fina nervadura que tallales precedents per semblar-se millor a les plomes.

Una decoració de llaços perlejats guarneix l’àbac.

Capitell núm. 13

La decoració d’aquest capitell recorda la del núm. 4 pel tema vegetal i la seva composició. Tanmateix, es poden percebre algunes diferències en el tractament de les palmetes, més lineals per la multiplicació de les nervadures.

Capitell núm. 14

Dues cares del capitell núm. 14 de la galeria sud del claustre, amb la representació de dos temes del Gènesi, la creaciód’Adam i la d’Eva.

ECSA - A. Roura

La decoració d’aquest capitell s’ha pres del Gènesi: en una cara. Déu, aureolat amb un nimbe crucífer, modela Adam amb argila. Porta una llarga capa de plecs espessos, circulars al voltant dels genolls, que recorden una mica l’estil de l’escultor Ramon de Bianya, que treballà a Elna durant la primera dècada del segle XIII (va fer, principalment, la tomba d’un bisbe anomenat Ramon que es troba a l’extrem occidental de la galeria sud). A la cara següent, Déu crea Eva a partir de la costella d’Adam, el qual està ajagut —sobre l’astràgal— en una decoració que, per bé que reduïda a dos ocells ocupant els angles on hi solen haver volutes, evoca l’Edèn. Després ve l’escena del pecat: separats per l’arbre del coneixement del bé i del mal, Eva té el fruit prohibit; el seu cos dibuixa un moviment davant la serp, la cua de la qual n’acaricia les cames mentre Adam amaga la seva nuesa en una actitud fixa(*).

A l’àbac, uns monstres amb cua de serp, nuats, entrellaçats, com també un personatge mort, un condemnat probablement, sembla que són empassats per la gola ampla i oberta de la figura de Leviatan.

Capitell núm. 15

Tres cares del capitell núm. 15 de la galeria sud del claustre, corresponent a un pilar, amb la representació d’una escena historiada i d’animals fantàstics. A les cares oest i nord del cimaci encara espot llegir una inscripció relativa a la vida canonical.

ECSA - A. Roura

Segons M. Durliat ([1958] 1986, pàg. 207), sembla que l’escena representada a la imposta d’aquest pilar sigui treta de la vida d’Herodes, tal vegada el moment en què aquest ordenà la massacre dels innocents: un rei assegut acomiadant probablement un home d’armes que té un bastó de comandament, i al seu darrere un escuder amb l’escut; un servidor amb les regnes d’un cavall, diversos cavalls, un dels quals muntat per un cavaller, i d’altres personatges figuren encara en aquesta escena. En les altres dues cares esculpides, un griu, un lleó i dos paons treuen el cap dels cercles perlejats que els tanquen el cos. L’elecció d’aquests animals no és fruit de l’atzar, sinó que cadascun simbolitza les naturaleses de Crist (divinitat, humanitat i immortali-tat). Una inscripció, que serà estudiada més avall, ha estat gravada sota l’àbac que hi ha sobre el lleó i els paons.

Capitell núm. 16

Capitells de dues parelles de columnes de la galeria meridional del claustre, corresponents als núms. 17-16 (a dalt) i 19-18 (a baix), respectivament.

ECSA - A. Roura

Aquest capitell és decorat amb grans palmetes coronades per volutes, entre les quals hi ha rostres humans. Un d’ells és cobert per una mena de barret de tres banyes, que per a alguns seria una corona.

Capitell núm. 17

La decoració d’aquest capitell és exclusivament vegetal: palmetes, volutes i fulles envoltades de galons perlejats i entrellaçats.

Capitell núm. 18

Quatre grans ocells amb les ales desplegades cobreixen gairebé tota la superfície del capitell i tan sols deixen una mica d’espai entre les ales i el cos per a les línies diagonals del fons. L’àbac retallat té els daus mitjans en forma de rosetes o de màscares humanes. A l’astràgal, tòric i retorçat, han estat representades en baix relleu petites fulles col·locades sobre dos registres superposats.

Capitell núm. 19

Quatre grans fulles d’angle, de nervadures molt marcades, cargolen la seva punta i formen una mena de protuberància que emmarca les pinyes que hi ha sobre els daus mitjans.

Els artesans que van treballar a la galeria occidental d’aquest mateix claustre durant el segle XIII es van inspirar en les escultures ja presents a la galeria de migdia, tot i que sense assolir aquell art.” (GM)

Les galeries oest i nord

Acabada la primera galeria, sembla que ja a l’inici del segle XIII, hom decidí de continuar la construcció del claustre, fet que explicaria la presència del capitell de la creació d’Adam i Eva, executat, com mostra la seva traça, al primer quart de segle. Malauradament tot restà en projecte fins a la segona meitat del segle XIII, moment en què el mestre Ramon ja havia desaparegut i en què potser seria reutilitzat el seu capitell a la galeria meridional, en detriment d’un altre. Fins al moment, però, no hi ha cap document que ens doni les dades exactes de la continuació del claustre, tot i que creiem que primer es degué fer la galeria de ponent i després la del nord. Per raó de la tipologia, cal atribuir aquesta part a mitjan segle XIII i a la darreria de la mateixa centúria. El 1237, Bernat de Camós, canonge d’Elna, feia un llegat important in elemosina claustri Elne, la qual cosa indicaria almenys l’existència d’un projecte de continuació. El mestre d’obra tingué el mèrit de respectar el marc romànic inicial, d’acord amb la galeria del segle XII, llevat que aquest respecte fos imposat —amb encert— pel capítol d’Elna.

Aquestes dues galeries constitueixen un testimoni curiosíssim de la manera com s’aplicà, al Rosselló, la transició de l’art romànica l’art gòtic. Cada galeria comprèn quatre trams de tres arcades suportades per parelles de columnes, amb els setze capitells corresponents com a la galeria sud. Juntament amb la galeria oriental de la mateixa planta, hom obté un total de seixanta-quatre capitells en el conjunt del claustre actual, als quals s’ha d’afegir les impostes esculpides dels setze pilars.

A les galeries de ponent i del nord, hom discerneix dues categories de capitells:

— 1 a. Meres còpies dels capitells de la galeria romànica: lleons llepant les potes de davant, fullatges, sirenes peix, sirenes ocell, creació d’Adam i Eva, àguiles, escena del Quo vadis sobre un dels pilars, etc. Tot són còpies que presenten una factura menys bona i més relaxada, excepte un o dos capitells que podrien ser excedents de la galeria meridional.

— 2 a. Noves creacions, d’una inspiració encertada, on uns fullatges de factura netament gòtica, naturalistes i carnosos, es barregen amb caps d’animals (bovins) remarcablement tractats o caps humans, el pentinat dels quals anuncia un període ja avançat del segle XIII.

La galeria oriental i l’acabament del claustre

La galeria oriental ja pertany al segle XIV i manifesta, des d’aleshores, el triomf de l’art franco-gòtic al Rosselló. Però la seva arquitectura respecta el marc romànic inicial (les arcades segueixen essent de mig punt) i molts capitells perpetuen encara uns temes i una estructura de tradició romànica (sirenes peix de doble cua, parelles de grius amb cap únic a l’angle i mossegant l’extremitat de les seves ales, etc.), però dins una factura naturalista i amb uns detalls arquitectònics purament gòtics. Altres capitells són decididament gòtics, tant per l’estructura com per la iconografia (dracs oposats amb els colls entrellaçats, monjos atlants, personatges bíblics sota arcades gòtiques, fullatges carnosos i naturalistes, etc.); el mateix passa amb les impostes dels massissos pilars “romànics”, que il·lustren els principals episodis de la vida de la Mare de Déu i de Jesús, dins unes composicions encisadores emmarcades amb arcuacions gòtiques trilobades.

També a Elna existia un claustre superior de la primera meitat del segle XIV, desaparegut a l’inici del segle XIX, però del qual hom coneix actualment una trentena de capitells. Els més interessants es troben en un jardí del castell de Villévèque, prop d’Angers: dotze capitells (amb les seves columnes i bases encara de tipus romànic) de factura plenament gòtica, la majoria dels quals il·lustren els treballs i els mesos de l’any o les arts liberals. D’altres són decorats amb fullatges i amb dracs de tipus gòtic, però alguns mantenen l’estructura romànica tradicional (cérvols oposats amb els caps a l’angle). Unes complicitats administratives escandaloses i la indiferència de les autoritats locals han fet que els dos intents recents per recuperar la galeria de Villévêque no s’hagin dut a terme. (PP)

Epigrafia en el claustre

A la imposta del segon pilar de la galeria meridional del claustre, a les cares oest i nord, hom llegeix la següent inscripció, relativa a la vida canonical:

Ecce Salutare Pariter Fratres Habitare
Ecce Quam Bonum Et Quam Iocundum Ha-Bitare Fratres In Unum

Que traduït vol dir:

“Vet aquí com és saludable que els germans habitin en comunitat.
Vet aquí com és bo i agradable que els germans habitin en unitat”.

Com havia notat L. de Bonnefoy, la segona part de la inscripció reprodueix textualment el primer versicle del salm CXXXII. (PP)

Escultura

Relleu sobre una placa de marbre que es troba encastada en un dels murs de l’església.

ECSA - J.L. Valls

Encastada en un dels murs de l’església, prop de la porta que s’obre al claustre, hi ha una placa de marbre on es representa la Visita de les santes Dones al Sepulcre. Un àngel assegut sobre el sepulcre, que ha estat figurat a manera d’altar cobert per un vel, beneeix amb una mà i en l’altra té una mena de branca florida. A l’esquerra hi ha una de les santes Dones en acte de pregària, i a la dreta una altra en actitud afligida. L’aspecte antiquíssim d’aquest baix relleu, ha fet que hom l’atribuís a l’autor del crismó paleocristià encastat al seu costat, el qual prové d’un sarcòfag del segle V, parcialment conservat al claustre. Cal assenyalar, però, que la manera de tractar els plecs dels vestits mostra l’estil del mestre Ramon de Bianya, presumpte autor del capitell de la creació al qual ja s’ha al·ludit. També es pot comparar al baix relleu de Canet i al relleu de Sant Julià de Torrelles. (PP)

Epigrafia de les làpides

La catedral d’Elna conserva un conjunt epigràfic de primer ordre, tant de tipus litúrgic com funerari, sobretot epitafis de bisbes, ardiaques i altres personatges vinculats a la canònica o enterrats a la seu.

L’epitafi de Ferran del Soler (1203), conservat a la galeria oriental del claustre, procedeix del monestir de l’Eula (el Soler) i per tant s’estudia en la corresponent monografia.

A continuació s’estudien les diferents làpides de bisbes i ardiaques existents al claustre, seguint un ordre cronològic.

Epitafi de Ramon Hug de Mataplana

Epitafi de Ramon Hug de Mataplana (1144), conservat a la galeria meridional del claustre.

ECSA - A. Roura

Epitafi de Ramon Hug de Mataplana, ardiaca de Vallespir (1121-30) i, després, d’Elna (1130-44). Es troba a la galeria meridional del claustre i data del 4 de juny de 1144.

ELNA VIRENS CONDAM NUNC MARCIDA FLORE CADUCO
DEBILIS AMISSO LUMINE CECA JACET
FLEBILIS ERGO DOLET DE MORTE JACENTIS ALUMNI
NON HABITURA PAREM NEC VIDUATA PARI
FAMA DECOR RROBITAS(1) QUE SECULA NOS-TRA TULERUNT
MORTE RAIMUNDE TUA PRECIPITAT A RUUNT
IDUS OBIS QUINTO JUNIICHRISTIQUE SUB ANNIS
UNDECIES CENTUM QUATUOR UNDECIES

El text traduït vol dir: “Elna, antany verdejant, ara es marceix debilitada, la flor caiguda i la llum perduda: cega jau en plors, perquè es dol de l’alumne [aquí] jacent, [sabent que mai] en tindrà d’igual ni serà privada d’un igual. Il·lustració, ornament, probitat que els nostres segles aportaren s’esfondren, o Ramon, emportats per la teva mort. Vas morir el cinc dels idus de juny [9 de juny] en l’any de Crist onze vegades cent i onze vegades quatre [1144]”

Nota

1. Error del lapidari per PROBITAS.

Epitafi de Pere Ferran

Epitafi de Pere Ferran, ardiaca de Vallespir (1145-62). És agaleria meridional i data del 3 de gener de 1162.

TE PETRE PETRA PREMIT: QUEM NON A MORTE REDEMIT
MENS BONA LAUS ORIS GENUS ALTUM: CULMEN HONORIS
TE FERRANDE QUERI DECUS ARCHIDIACHONE CLERI
HORA JUBET MORTIS DOMINI SIGNATA SUB AN-NIS
OCTO QUATER DEMPTIS ET SEX DE MILLE DU-CENTIS
TERCIA LUX JANI PATUIT TIBI JANUA LETI

Que traduït vol dir: “O Pere, la pedra t’oprimeix, però no t’ha redimit de la mort. Ment bona, de parla enaltida i d’alt llinatge, cimal de l’honor, etplorem a tu Ferran, ardiaca, ornament de la clerecia, en l’hora de la teva mort, fixada en l’any del Senyor quatre vegades vuit i sis sostrets de mil dos-cents. El tercer dia de gener s’obrí per tu la porta del traspàs.”

Epitafi del bisbe Guillem Jordà

Epitafi del bisbe Guillem Jordà (1186), gravat al costat de la seva estàtua jacent.

ECSA - A. Roura

Epitafi i estàtua jacent del bisbe Guillem Jordà (1171-86). És la galeria meridional del claustre i data del 16 d’agost de 1186.

GUILLELMUS: JACET: HIC: JORDANUS: PASTOR:OVIL[IS]
ELNE: QUEM: JUVENUM: PLEBS: PLANGIT: ET: 2. ORDO: SENIL[IS]
URBIS: ET: ORBIS: HONOR: SED NUNC: DOLOR:URBIS: ET: ORB [IS]
PRO: QUO: TOTA: FLET: URBS: CUI: TOTUS: CON-DOLET: ORB[IS]
CRASTINA: LUX: RAPIT: HUNC: ASSUMTA: MA-TRE: POTENT[IS]
BIS: SEPTEM DEMPTIS: ANNIS: DE: MILLE: DU-CENT[IS]

Que traduït vol dir: “Aquí jeu Jordà, pastor de les ovelles d’Elna, que ploren joves i vells.

Honor de la ciutat i del món, però ara dolor de la ciutat i del món, per ell plora tota la ciutat i es dol tot el món.

La llum de l’Omnipotent se l’emportà l’endemà de l’Assumpció de la Mare de Déu, dues vegades set anys sostrets de mil dos-cents.”

Epitafi del bisbe Artau IV

Epitafi del bisbe Artau IV (1199-1201). És a la galeria meridional del claustre. Data del 5 de setembre de 1201.

† PONTIFICUM FLORÍS: ARTALDI: VASIS: HONO-RIS
CORPUS PETRA TEGIT ANIMAM CHRISTUS PE-TRA LEGIT
ANNO VIVENTIS LAPSO CUM MILLE DUCENTIS
NONIS SEPTEMBRIS POSITIS SUB MARMORE MEMBRIS

El text traduït vol dir: “[crismó] La pedra cobreix el cos d’Artau, flor dels pontífexs, vas d’honori Crist que és la pedra ha recollit la seva ànima. El darrer any de la seva vida s’escolà amb l’any mil dos-cents. Els seus membres foren dipositats sota el marbre el dia de les nones de setembre [5 de setembre]”.

Com va notar L. de Bonnefoy, Artau assistí el 5 de novembre de 1200 a la consagració de l’església de Santa Maria i Santa Creu de Montpeller. “El 5 de setembre de l’epitafi —afegia— no pot correspondre sinó al mateix dia de l’any següent, 1201”. Aquesta seria, doncs, la data, no de la mort, sinó de la deposició dels ossos.

Epitafi del bisbe Guillem d’Ortafà

Epitafi del bisbe Guillem d’Ortafà, mortl’any 1209.

ECSA - A. Roura

Epitafi del bisbe Guillem d’Ortafà (1201-09). Es troba a la galeria meridional del claustre i data del 13 d’abril de 1209.

† ANNO CHRISTI MCCVIIII IDUS APRILIS OBIIT GUILLELMUS
DE ORTAFANO EPISCOPUS ELNENSIS IN CUJUS TEMPORE ECCLESIA ELNENSIS ADQUISIVIT HO-NOREM DE
AVALRINO: ET CASTRUM SANCTI CIPRIANI ET POSSESSIONES DE PODIO HIC OPTINU-
IT AUCTORITATE PRIVILEGIORUM REGUM FRANCIE QUOD ALIQUIS HOMO VEL FE-
MINA ECCLESIE ELNENSIS NON FIRMARET DI-RECTUM IN CURIA SECULARI PRO ALIQUO FACTO

El text, traduït, vol dir:

“[crismó] L’any de Crist M CC VIIII, als idus d’abril, morí Guillem d’Ortafà, bisbe d’Elna, al temps del qual l’església d’Elna adquirí l’honor d’Avalrí, el castell de Sant Cebrià i les possessions del Puig. Ell obtingué, per autoritat dels privilegis dels reis de França, que cap home o dona de l’església d’Elna no hagués de comparèixer davant una cort secular per qualsevol fet que sigui.”

“Firmare directum o in directum” té el sentit de “jurar per escrit que la pròpia causa és justa”, per la qual cosa hem traduït, l’expressió per “compareix davant un tribunal”.

Grafit a l’estàtula del bisbe Ramon de Vilallonga

Estàtua jacent del bisbe Ramon de Vilallonga (1211-16). És a la galeria occidental del claustre. L’escultor gravà a sota de l’estàtua jacent la seva signatura:

[Raimundus] F[ecit] H[aec] OPERA
D[e] BIA[nya]

Que traduït vol dir: “Ramon de Bianya ha fet aquesta obra”.

Epitafi de Guillem Jordà del Soler

Epitafi de Guillem Jordà del Soler, ardiaca d’Elna (1213-27). Es troba a la galeria meridional del claustre. Data de l’1 degener de 1227.

ANNO CHRISTI: M: CC: XX: VI: KALENDAS: JANUA-RII: OBIIT: GUILLELMUS: JORDAN: DE: SOLERIO:ELNENSIS: ARCHIDIACONUS:
QUI: DEDIT: EPISCOPO: ET: ECCLESIE ELNENSI:CASTRUM: DE: SOLERIO: ET AUXIT: VICTUM: CA-NONICALEM: SINGULIS DIEBUS:
QUI APPELLANTUR TRISTES: IN UNO DENARIO:TAM CANONICIS QUAM ALIÏS CLERICIS: ET INSTI-TUÏT:
UNUM: PRESBITERUM: IN EADEM: ECCLESIA:PERPETUO: QUI IN DIE SUI: ANIVERSARII: DEBET:SEMPER: XII: SA-
CERDOTES: PROCURARE: ET: UNICUIQUE: IIII:DENARIOS: DARE: ET: XII: PAUPERES:
HONORIFICE: REFICERE: ET: SEPTUAGINTA:QUINQUE: LIBRAS: CA-
NONICALES: EADEM: DIE PAUPERIBUS: HOSTIA-TIM: PETENTIBUS: EROGARE:

El text, traduït, vol dir:

“L’any de Crist mil dos-cents vint-i-set, el dia de les calendes de gener, morí Guillem Jordà del Soler, ardiaca d’Elna, el qual donà al bisbe i a l’església d’Elna el castell del Soler, augmentà la pitança canonical d’un diner cadascun dels dies anomenats tristos, tant per als canonges com per als altres clergues, i instituí dins la mateixa església, a perpetuïtat, un prevere que, el dia del seu aniversari, ha de procurar sempre que hi assisteixin dotze preveres i ha de donar a cadascun quatre diners, nodrir honorablement dotze pobres i distribuir setanta-cinc lliures canonicals, el mateix dia, als pobres mendicants que capten de porta en porta.”

Epitafi de Berenguer i Jausbert de Cantallops

Epitafi de Berenguer de Cantallops, ardiaca d’Elna (8 de juny de 1227) i de Jausbert de Cantallops, canonge, el seu germà (10 de desembre de 1234). És situat a la galeria meridional del claustre.

†: ANNO: CHRISTI: M: CC: XX: VII: VI: IDUS JUNNI OBIIT: BER DE CANTALUPIS ELNENSIS
ARCHIDIACONUS QUI IN PERPETUUM IN ELNEN-SI ECCLESIA DUOS INSTITUÏT SACERDOTES ET UNUS
DEBET SEMPER RECIPERE IN CANONICA ELNEN-SI UNIUS CANONICI INTEGRAM PORCIONEM ET INSTITUITUR
AB ARCHIDIACONO CONFLUENTIS ET ALIUS INS-TITUITUR AB ARCHIDIACONO VALLESPIRI CUI DEBET DARE
CC: SOLIDOS MELGORIENSES ELNENSE CAPITU-LUM ANNUATIM: ET DIMISIT PREDICTE ECCLESIE: IIII: EV-
ANGELISTAS: ET PSALTERIUM GLOSULATUM:ITEM ANNO CHRISTI: M: CC: XXX: IIII
IIII: IDUS DECEMBRIS OBIIT JAUSBERTUS DE CANTALUPIS ELNENSIS CANONICUS FRATER EJUS:
QUORUM ANIME PER MISERICORDIAM DEI RE-QUIESCANT IN PACE AMEN: 

El text, traduït, vol dir:

“† L’any de Crist mil dos-cents vint-i-set, el sis dels idus de juny [8 de juny], morí Berenguer de Cantallops, ardiaca d’Elna, que instituí a perpetuïtat dins l’església d’Elna dos sacerdots, un dels quals sempre ha de rebre dins el capítol d’Elna la porció íntegra d’un canonge i serà proveït per l’ardiaca de Conflent; i l’altre serà proveït per l’ardiaca de Vallespir, al qual el capítol d’Elna ha de donar dos-cents sous de Malgona cada any. I deixà a la susdita església els quatre Evangelis i un Psalteri glossat.

A més, l’any de Crist del 1234, el 4 dels idus de desembre [10 de desembre] morí Jausbert de Cantallops, el seu germà. Que llurs ànimes, per la misericòrdia de Déu, reposin en pau. Amén.”

Epitafi de Pere d’Ortafà

Epitafi de Pere d’Ortafà, ardiaca d’Elna (1229-1248).És la galeria meridional. Data del 7 de març de 1248.

† ANNO: DOMINI: M: CC: XL: VII: NONAS: MA-
RCII: O[biit: dominus: P]ETRUS: DE: ORTA-
FANO: ARCH[idiac]ONUS: CU[j]US: ANIMA: PER: MI-SER-
ICORDIAM: [Dei: r]EQUIESCAT: IN: PACE: AMEN: †

El text, traduït, vol dir:

“† L’any del Senyor mil dos-cents quaranta-set, a les nones demarç, morí el senyor Pere d’Ortafà, ardiaca. Que la seva ànima, per la misericòrdia de Déu reposi en pau. Amén.”

Epitafi de Hualguer de Pontons

Epitafi de Hualguer de Pontons, ardiaca de Vallespir (1287-1300). Es troba la galeria meridional del claustre. Data del 7 dedesembre de 1300.

†: SEPTIMO: IDUS: DECEMBRIS: ANNO: DOMINI: M:
CCC: OBIIT: DOMINUS: HUALGUERIUS: DE: PON-TONIBUS:
ARCHIDIACONUS: VALLISPIRII: IN: ELNENSIS:ECCLESIA:
QUI: INSTITUÏT: IBI: IN PERPETUUM: UNUM:
SACERDOTEM: IN: ALTARI: SANCTI: MARTI-
NI: QUEM: CONSTRUXIT: ET: SUUM: ANNIVER-
SARIUM: CUJUS: ANIMA: PER DEI: MISERICOR-DIAM: REQUIESCAT: IN: PACE:

El text, traduït, vol dir:

“† El set dels idus de desembre, 7 de desembre l’any del Senyor 1300, morí el senyor Hualguer de Pontons, ardiaca de Vallespir, dins l’església d’Elna, que hi instituí a perpetuïtat un sacerdot a l’altar de sant Martí, que ell havia construït, i va instituir el seu aniversari. Que la seva ànima, per la misericòrdia de Déu, reposi en pau.”

Inscripció a la paret de l’església

A més d’aquests epitafis dels bisbes i ardiaques, hom troba encara a la galeria meridional, encastada a la paret de l’església, la següent inscripció datable al segle XIII:

† QUEM LAPIS HIC CELAT ARNALDUM VITA RE-VELAT
SANCTA SIBI CULTA: IDUS NO[vembris]: SUNT OSSA SEPULTA
PRECENTORQUE PIUS ELNE FVIT ET LOCUS OR- TUS
MONS SIBI FERRARIUS CELI TENET AMODO POR-TÚS
MENSIS ERAT NONI SEPTEM CAL[en]DIS. TULIT ILLE
O: CUM MORTIS HONUS: X: L: BIS: I: BINA: CMILLE

Que traduït vol dir: “El que aquesta pedra amaga, Arnau, ho revela la seva vidasanta i culta: en els idus de novembre [13 de novembre] els seu ossos foren sepultats. Fou piadós preceptor d’Elna, nascut al lloc de Montferrer i ara ha tocat el port celestial.

Era el set de les calendes de novembre [26 d’octubre] quan la mort se l’emportà, l’any mil dos-cents quaranta-dos”.

Epitafi de Guillem de Clairà

Làpida sepulcral de Guillem de Clairà, finat el 1275.

ECSA - A. Roura

A més, a la galeria occidental hi ha l’epitafi de Guillem de Clairà, que morí el 3 d’agost de 1275:

† : ANNO : DOMINI : M : CC : LXX : QUINTO
TERCIO : NONAS : AUGUSTI : OBIIT : GUI-
LELLMUS : DE : CLAIRANO : QUI INSTITUÏT U-
NUM : PRESBITERUM : ET.SUUM: ANNIVERSA-
RIUM : PERPETUO : IN : ELNENSI: ECCLESIA : †

Que traduït vol dir: “L’any del Senyor 1275, el tres de les nones d’agost [3 de agost]morí Guillem de Clairà, que instituí un prevere i el seu aniversari a perpetuïtat dins l’església d’Elna”. (PP)

Ara d’altar

Ara d’altar que es conserva al’interior de l’església, vista des de dalt, corresponent al grup d’ares decorades amb lòbuls. La inscripció central és moderna.

ECSA - J.L. Valls

L’ara de l’altar major de l’església, consagrada l’any 1069, pertany al grup força conegut d’ares decoradesamb lòbuls semicirculars, que té els seus orígens en elstallers narbonesos actius des de l’inici del segle X i durant tot el segle XI.

De forma rectangular i rebaixada més enllà de la motllura mitjançant tres graons, com la major part d’aquestes ares, presenta grapes d’angle, 30 lòbuls i una bordura decorada a partir de l’exterior amb una ranura, una gorja, una línia de perles i fiorons de tres pètals entre els lòbuls. El cantell, tallat de dret, no presenta cap motllura. Al centre de la taula hi ha una inscripció del 1724 que ocupa tota la superfície i que fou gravada quan l’ara romànica passà a tenir funcions de frontal en l’altar del segle XVIII.

Originàriament tenia com a suport un cippus o altar antic de marbre blanc, posat cap per avall, la inscripció del qual va ser martellejada. L’any 1069 es col·locaren dues plaques de marbre amb una inscripció commemorativa a cada costat de l’altar, que tenia davant seu la taula d’argent oferta pel bisbe Elmerad l’any 916 i que fou destruïda al principi del segle XVIII.

La placa de l’esquerra duu la inscripció següent:

ANNO: LX: VIIII: POST MILLESIMO INCAR-
NACIONE DOMINICA INDICIONE VII: REVEREN-TISI-
MUS EPISCOPUS ISTIUS ECCLESIE RAIMUNDUS ET GAUCEFREDUS
COMES SIMULQUE AZALAIZ COMITISSA PARI-TERQVE
HOMNIBUS HOMINIBUS ISTIUS TERRE POTENTES MEDIOCRES
ATQVE MINORES IUSSERUNT HOC ALTARE IN ONOREM DOMINI
NOSTRI IHESU CHRISTI ET MARTIRIS HAC VIR-GINIS EIUS EULA-
LIE EDIFICARE PROPTER DEUM ET REMEDIUM ANIMAS ILLORUM

Que vol dir :

“L’any 1069 després de l’encarnació del Senyor, l’any set de la indicció, el reverendíssim bisbe d’aquesta església Ramon i Gausfred, comte, juntament amb la comtessa Adelaida i igualment amb tots els homes d’aquesta terra, potents, mitjans i menors, ordenaren construir aquest altar en honor de Nostre Senyor Jesucrist i de la seva màrtir i verge Eulàlia, per Déu i pel remei de llurs ànimes”.

Sobre la segona placa hom llegeix:

ILLOS ET ILLAS QVI AD HOC AL-
TARE ADIUTORIUM FECERUNT
CUM CONSANGUINIBUS ILLORUM
TAM VIVIS QUAM ET DEFUNC-
TIS ELECTORUM TUORUM
IUNGERE DIGNERIS CONSORCIO

Que vol dir:

“Aquells i aquelles que aportaren ajuda a aquest altar, amb llurs parents, tant vius com difunts, digna’t a unir-los a la comunitat dels teus elegits”. (PP)

Pica

Pica beneitera guardada a l’interior del temple, que reaprofitava un tambor de columna romana.

ECSA - A. Roura

A l’interior de l’església es conserven dues piques de marbre, una d’elles beneitera i l’altra baptismal. La primera, d’estructura cilíndrica i decorada amb una ampla i bella fulla d’acant que la cobreix totalment, és una obra d’època romana datable al segle I que, en origen, no fou concebuda com a pica beneitera. Tanmateix, posteriorment fou transformada en beneiter, tot esculpint gallons i un acanalat a l’interior i a continuació de la fulla esculpida a la vora superior.

La pica baptismal, feta també en marbre blanc, presenta una estructura troncocònica invertida, sense cap tipus de decoració, i es pot datar als segles XII-XIII. (PP)

Mobiliari litúrgic

Sembla que un cor de fusta tallada va ésser realitzat a la fi del segle XIII. Actualment, però, no es conserva, com tampoc la inscripció que hi havia damunt una cadira del cor, que recordava que “Bartomeu de Perpinyà, amb els seus dos fills, n’havien fet una part l’any 1294”:

ANNO: DOMINI: M: CC: XCIIII: III: IDUS: SEPTEM-BRIS:
BARTOLOMEUS: CUM: DUOBUS: FILIIS: DE:
PERPINIANO: FECIT: PARTEM: ISTAM: CHORI

El conjunt sembla haver desaparegut durant la Revolució de 1789-95, però la inscripció (i potser la cadira del cor) encara existia el 1835, any en què fou copiada pel cavaller de Basterot. Carrère, en la seva obra publicada el 1787, el descrivia així:

“El corés situat al mig de l’església i ocupa una part de la nau central; és magnífic, gran i remarcable, sobretot per la bellesa de les seves cadires, que són de fusta però cobertes de treball escultòric bastant bo si tenim en compte l’època en què fou fet; aquestes cadires són del final del segle XIII, segons ens ho indica una inscripció situada sobre un d’aquests alts seients”. L’any 1292 és esmentat un Guillem Bartomeu fuster de Perpinyà, que sembla correspondre al coautor del cor d’Elna. (PP)

Restauracions i evolució arquitectònica de la catedral

El trasllat del bisbe i del capítol d’Elna a Perpinyà al principi del segle XVII segurament inaugurà pels habitants d’Elna una era de frustració i de protesta que s’expressà, per exemple, amb ocasió de la destrucció, l’any 1724, del retaule d’argent de l’ex-catedral per part del capítol, en una fallida temptativa d’oposició de la comunitat d’Elna als projectes dels canonges que eren propietaris de l’església i del claustre. En aquest moment els habitants d’Elna intentaren no solament defensar una obra d’art antiga i “resistir” a una modernitat que no acceptaven, sinó, a més, afirmar els drets que creien tenir sobre els edificis de l’antiga seu.

Així no ens sorprèn, en el moment de la Revolució Francesa, l’apropiació definitiva del conjunt episcopal per part del municipi. L’església esdevingué únicament parroquial, el claustre fou batejat com a “claustre dels ciutadans” i la porta de comunicació tancada “a pedra i calç” el 9 de pluviose, cinquè més del calendari revolucionari francès, de l’any 9. És en aquest context d’expropiació laica que apareix el primer projecte de treballs de conservació. Així deliberà el consell municipal el 9 de maig del 1808: “…l’alcalde fou autoritzat a fer enderrocar tots els murs inútils que es troben al voltant de l’esmentat claustre, i a fer treure els diferents trossos de teulada que encara no havien caigut, per tal d’utilitzaraquest material per a feparar la volta que hi ha sobre el claustre i que per la seva antiguitat és un monument rar que mereix ser conservar. Cal dir que la Comuna es va instal·lar en aquesta èpocaen els edificis canonicals situats entorn del claustre, situació que justifica plenament la denominació de “claustre dels ciutadans” i que durarà fins el 1976.

Aquest projecte del 1808 no fou dut a terme, i serà en el context dels primers intents de l’estat a favor dels antics monuments que serà realitzat l’any 1827. En efecte, per primera vegada, el pressupost de l’estat comportava des del 1821 un capítol dedicat a la salvaguarda dels monuments històrics i cadascun dels departaments fou convidat a trametre proposicions a París: Perpinyà va proposar Elna i l’obelisc de Portvendres. P. de Basterot, l’arquitecte del Departament, fou encarregat del projecte. Les obres realitzades consistiren en la demolició de tot el pis superior del claustre, que com s’ha vist en la deliberació municipal, ja estava sense teulada el 1808. És possible que aquest pis contingués una part medieval, ja que una sèrie de sis parelles de bases, columnes i capitells, del mateix estil i de la mateixa factura que els de la galeria est del claustre, la més tardana, foren venuts el 1933 per un (o més) il·liberencs al negociant Paul Gouvert, en unes condicions que mai no han pogut ser aclarides: eren potser relíquies de la part superior del claustre. Els documents relatius a aquests treballs de P. de Basterot permeten dir que la fesomia de la galeria superior sud era medieval, amb deu obertures regulars, i que la de les altres tres era més moderna, amb sols tres pilars per a sostenir la teulada, a més dels pilars dels angles. Dels materials, els documents diuen que eren només cairons i pedres, excloent la presència de marbre com al nivell baix.

Es feren altres obres els anys 1831 i 1834: consolidacions i emblanquinaments de les parets interiors i exteriors del claustre.

L’altra única intervenció notable dels restauradors a Elna fou, a l’inici d’aquest segle, la modificació de les parts altes de l’església sota la direcció de l’arquitecte Lucien Sallez. El mur fortificat semicircular edificat per damunt l’absis fou eliminat (com van fer els Serveis de Monuments Històrics a Serrabona i en d’altres llocs amb l’objectiu d’aconseguir “la unitat d’estil”). Les reformes afectaren sobretot la cobertura de les naus, que al principi de segle era de dos amples vessants simètrics, refeta amb tres parts distintes corresponents a cada nau; la coberta de les naus laterals era més baixa que la de la principal. L’absis i les absidioles foren enllosades, i les naus es cobriren amb un teulat tradicional. Cal assenyalar també que en aquesta època va ser completat el coronament del campanar petit (els pisos superiors d’aquest campanaret no són, doncs, medievals).

La restauració de l’interior de l’església és deguda a l’arquitecte J.C. Rochette, cap als anys 1968-69. Es feren tres emblanquinaments moderns, i fou modificat l’aspecte de l’altar major. La taula amb lòbuls dels segle XI, que era en posició de frontal a l’altar del segle XVIII, tornà a la seva funció d’origen i fou situada més endavant.

Quant a la iconografia antiga, en el llibre Voyage pittoresque (1787) de J.B.F. Carrère, el primer llibre de descripció il·lustrada de França i l’únic anterior a la Revolució Francesa, hi ha un gravat de la vila d’Elna; el dibuix original d’aquest gravat fet pel cavaller de Lespinasse es conserva a la Biblioteca Nacional de París: la catedral hi és representada d’una manera convencional, amb els campanars simètrics, d’alçària exagerada i amb cobertures de fantasia.

El recull de dibuixos i aquarel·les de l’enginyer i arquitecte Charles Stanislas L’Eveillé, datat el 1820 i conservat a París al Museu Nacional de les Arts i Tradicions Populars, conté la representació de molts elements d’escultura (detalls del claustre i làpides sepulcrals).

Absis central de la catedral a l’inici del segle XIX, segons una litografia d’Oscar Chapuy de l’any 1834, publicada a Voyages pittoresques et romàntiques dans l’ancienne France, vol. II.

La catedral és representada en el Voyage pittoresque du département des Pyrénées-Orientales, una publicació del 1824 de P.de Basterot. Es tracta d’una vista general presa des del sud, on apareixen bé les característiques de la silueta del monument que el segle XIX va fer desaparèixer: el campanar petit té dos pisos i és cobert amb una petita teulada en forma de piràmide; l’àbsis éssobrealçat i fortificat, i la teulada de l’església té dos llargs vessants que cobreixen tot l’edifici. De Basterot també va dibuixar la façana de l’església, dibuix que serà gravat per Schroeder al 1833.

En els Voyages pittoresques et romantiques dans l’ancienne France, volum II, publicats el 1835, hi ha no menys d’onze litografies sobre la catedral, alguns dels dibuixos originals de les quals són conservats al museu de Bourges. Una vista exterior de l’absis, dues vistes del claustre i una de l’interior de l’església són firmades per Oscar Chapuy i datades el 1834. Les altres làmines representen detalls del claustre fetes per Taylor (l’any 1833), Chapuy, Dumouza, Jaubert de Passà i L’Eveillé.

També cal fer menció dels dibuixos continguts en els àlbums de l’arquitecte Pascal Coste (any 1869): pla de la catedral i del claustre (molt esquemàtics), façana, i detalls del claustre.

Atès que aparentment els dibuixos relatius a les obres de P. de Basterot del 1827 s’han perdut, els documents gràfics més vells són els de l’arquitecte Henri Revoil, realitzats per al Servei de Monuments Històrics el 1874. Són només del claustre. Les plantes, de Lucien Sallez, relatives a la modificació de les cobertures de l’església (any 1909) i del campanar petit (any 1916) són també a l’Arxiu de Monuments Històrics, a París. (OP)

Bibliografia

Bibliografia sobre els capitells a dins de l’església

• Gaillard, 1938, pàgs. 94-100
• Durliat, 1948-54, II, pàgs. 31-88, 1954a, pàgs. 64-68 i 103-104, i 1958, pàgs. 198-199
• Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 53.

Bibliografia sobre l’epigrafia a dins de l’església

• Ponsich, 1969, pàgs. 45-56
• Corpus des inscriptions, 1986, pàgs. 57-58.

Bibliografia sobre el claustre

• Alart, 1880, pàssim
• Brutails, 1887c, XXVIII, pàgs. 184-269
• Borrallo, 1909, pàssim
• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. II, pàgs. 190-194, i vol. III (I), pàgs. 275-286
• Monsalvatje, 1911, vol. 21, pàssim; 1912, vol. 22, pàssim
• Abadal, 1926-50, vol. II (I), pàgs. 99-111
• Grau, 1954, pàgs. 135-145
• Durliat, 1958, pàgs. 188-229
• Grau, 1970, pàssim
• Poisson, 1982, 13, pàgs. 333-344
• Porsich, 1987c, pàgs. 91-94
• Ordeig, 1993, vol. I (I), doc. 44, pàgs. 110-112.

Bibliografia sobre l’escultura del claustre

• Brutails, 1887
• Borrallo, 1909
• Durliat, 1948-54, II, pàgs. 31-88, i 1954a, pàgs. 64-68 i 103-104
• Poisson, 1982
• Durliat, [1958] 1986, pàgs. 181 i segs.

Bibliografia sobre l’epitafi de Guillem de Clarà

• Bonnefoy, 1856-63, pàgs. 73-99
• Corpus des inscriptions, 1986, pàgs. 54-75.

Bibliografia sobre l’ara

• Bonnefoy, 1856-63, pàgs. 58-65
• Deschamps, 1925
• Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 53
• Ponsich, 1982, núm. 13, pàgs. 7-45
• Corpus des inscriptions, 1986, pàgs. 54-55 i làms. 37-38.

Bibliografia sobre la pica

• Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 53.

Bibliografia sobre les restauracions

• Poisson, 1982, 13, pàgs. 333-344
• Ponsich, 1969, pàgs. 45-46.