Situació
Costat sud-est de l’església, amb l’absis principal il’absidiola sud.
ECSA - J.L. Valls
Aquesta església és situada al centre de Brullà, poble que es troba a la riba esquerra del Tec.
Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 34’ 0” N - Long. 2° 54’ 16,8” E.
Brullà és travessat per la carretera D-8, la qual parteix de la N-114 a 5 km de la sortida de Perpinyà, a mà dreta; hom hi pot arribar també per la D-2, que s’inicia a la N-9, a mà esquerra, venint de Perpinyà, davant el trencall de Vilamulaca. (PP)
Història
Brullà deu probablement el seu origen a una vil·la romana i l’indret és històricament documentat a partir del segle X, gràcies sobretot al cartulari del capítol d’Elna. L’església catedral de Santa Eulàlia d’Elna es beneficià de nombroses donacions de béns alodials a Brullà. La primera referència a la villa Bruliano es troba entre els llegats testamentaris del difunt Adroer al seu germà Bonifaç, levita (23 de febrer del 944). El 959, Guifred, home religiós i temeros de Déu, donava a Santa Eulàlia d’Elna i al bisbe Riculf, amb el consentiment de la seva esposa Aimedruda, la quarta part del territori de la vila de Bages amb els estanys que en depenien, a canvi de l’usdefruit “de la parròquia de Brullà, de les esglésies de Sant Joan i de la Verge Santa Maria que hi són fundades, amb les primícies, els delmes i les oblacions que li pertanyen”. A la mort del donador, el conjunt tornaria a l’església d’Elna.
No s’insistirà aquí sobre l’interès d’aquesta acta, primer document en què es parla de l’església i la parròquia de Brullà, que il·lustra, entre moltes altres coses, el costum regnant al segle X en matèria de béns eclesiàstics, contra els quals reaccionarà violentament la reforma gregoriana del darrer terç del segle XI. El 25 d’agost del 967, el levita Seniofred, a punt de partir per un llarg viatge —probablement una peregrinació—, disposava de tots els seus béns, nombrosos i importants, a favor de diverses esglésies, del seu fill Armany i de la mare d’aquest. A més, féu un llegat a Oliba, fill de Belielda, de Vilanova d’Albera (l’actual Montesquiu d’Albera), de tot el que posseïa a Brullà, excepte les terres de “Darnach”. El 20 d’octubre del 973, Ailo, vídua de Guisand, femina devota (és a dir, consagrada a Déu) donava en plena propietat a l’església d’Elna i al bisbe Sunyer, a més de béns en llocs diversos, un mallol a Brullà, al lloc dit puig Oriol, amb tot el seu heretatge al mateix lloc, que consistia en cases, edificis diversos, terres, vinyes i camps, etc. i també un molí amb les seves moles i preses d’aigua, sense comptar tot el que posseïa a Darnach. En fi, el 30 d’agost del 976, Sundurlà i el seu fill Guimerà donaren encara a l’església d’Elna i al bisbe Sunyer, entre altres béns, el seu alou dins la villa de Brullà, que consistia en cases, edificis, horts, terres i vinyes, molins amb els seus recs, com també els sagrers que eren prop de Sant Joan. Guimerà, d’altra banda, hi afegia, entre altres béns, una casa a Brullà amb el domini contigu i un camp.
A partir de mitjan segle XI la parròquia de Brullà és ben documentada. L’any 1084 és consignada com Santa Maria de villa Bruliano.
L’actual aspecte exterior de l’edifici és resultat d’una campanya de restauració duta a terme l’any 1970, en què s’enderrocà una sagristia inserida entre l’absis major i l’absidiola meridional. (PP)
Església
Planta de l’església en la qual destaca la seva característica capçalera trilobada.
R. Mallol
L’església de Santa Maria de Brullà és d’una sola nau amb capçalera trevolada: un absis semicircular a l’extrem de llevant i dues absidioles més petites situades a l’extrem oriental de la nau, una a cada costat a mena de transsepte.
La nau és coberta amb una volta només lleugerament apuntada que és dividida en cinc tramades per quatre ferms arcs torals, també una mica apuntats, sobre pilars rectangulas i impostes de bisell. Aquests arcs presenten la particularitat d’ésser ultrapassats, a més d’apuntats. L’absis té volta de forma ametllada i comunica amb la nau per un simple plec apuntat. A nivell de l’arrencada de la volta hi ha un rengle d’encaixos per al sosteniment de la cintra emprada en construir-la. Les voltes de les absidioles són de quart d’esfera i acaben en plecs de mig punt.
L’entrada, que es troba al costat sud, a la meitat occidental del mur, és una interessant portada decorada amb escultura que forma un cos rectangular destacat. És feta enterament de marbre blanc amb vetes blavoses. Aquest marbre, utilitzat en altres obres romàniques rosselloneses com el claustre d’Elna, es considera que procedeix de les pedreres del mas Querol, a Ceret. En el cas de la porta de Brullà, el color gris blavós de les vetes hi és molt intens. La porta és formada per una obertura rectangular amb llinda i un timpà, monolítics i llisos, sense decoració. És precedida per una arquivolta interna i un arc extern, en degradació. L’arquivolta és cilíndrica i decorada, suportada per dues columnes, una per banda, amb els corresponents capitells. L’arc extern és adovellat i té un estret fris ornamental a l’aresta inferior que és aixamfranada. És resseguit per un guardapols també esculpit. El conjunt resta emfasitzat, a l’extrem superior, per una cornisa horitzontal ornamentada.
A la mateixa façana de migdia de la nau hi ha dues finestres i una altra s’obre al fons de l’absis; són de doble esqueixada i arcs de mig punt fets amb dovelles curtes i una mica amples. A l’absidiola del sud hi ha una finestra d’un sol vessant vers l’interior, petita i molt estreta, que a la llinda té retallat un minúscul arquet.
La finestra del frontis —única obertura de la façana de ponent— ha estat reformada en època tardana. També ha estat refeta en època moderna l’espadanya que es dreça sobre aquest mur.
Els paraments de l’església han estat repicats fa alguns anys. L’aparell és fet amb blocs de pedra i rierenc simplement trencats, de mides diverses, generalment petits, disposats en filades i amb el morter ben visible en els junts. Les voltes han estat bastides amb aquest mateix material. Els carreus de les cantonades i tots els elements dels arcs interiors i de les finestres són de pedra de granit perfectament tallada i polida.
Per la volta apuntada i altres elements com les finestres de doble biaix i la planta, cal datar aquesta església dins el segle XII. Alguns detalls que es poden considerar arcaïtzants, com la forma estranya dels arcs torals —gairebé de ferradura apuntats—, la finestra d’un sol biaix i l’aparell rústec, permeten apuntar vers un moment, potser una mica reculat, de la primera meitat del dit segle com a datació més probable. Cal tenir en compte que, com es veurà, la portada de marbre amb escultura es pot situar vers la meitat del segle XII, la qual cosa lliga perfectament amb la datació que s’ha indicat com a probable per a l’edifici.
Cal lamentar que no es conegui documentació sobre la construcció d’aquesta església, ja que podria ser d’interès per a ajudar a situar cronològicament les primeres voltes apuntades del romànic de les terres nord-orientals catalanes. (JBH)
Portada
Magnífica portada del temple, amb decoració escultòrica, emmarcada per un cos rectangular destacat en el mur sud.
ECSA - J.L. Valls
Planta, a escala 1:400, i alçat de la seva portada.
M. Anglada
A la façana meridional, a la banda de ponent, s’obre la porta d’ingrés a l’església, integrada en un cos massís rectangular sobresortint i aparellat amb marbre blanc de venes grises (del mas Querol, prop de Ceret, com el claustre d’Elna), que presenta diversos relleus escultòrics.
Hom hi reconeix, en el treball de la decoració, la mà del mestre de les tribunes de Cuixà i de Serrabona, autor també de la resta d’escultures de Serrabona i del segon portal de l’església de Vilafranca de Conflent, del qual el portal de Brullà és una reproducció gairebé idèntica. Com aquest, té a cada costat una columna i dos capitells, els quals suporten una arquivolta de secció cilíndrica coberta d’entrellaços i petites flors; l’arc d’ingrés es tanca amb una arquivolta adovellada, ornada en el solc angular amb fulles de llorer, i un guardapols. Aquest és guarnit amb un seguit de mitges palmetes, amb dues flors tripètales al centre, i una tija sinuosa que genera brots i fulles. Al damunt del massís rectangular hi ha una cornisa decorada amb un fris de palmetes, els extrems del qual només conserven un dels caps en alt relleu —màscara de trets esquemàtics— que els ornaven. D’altra banda, no presenten cap mena de decoració els brancals, el timpà i la llinda.
El capitell de l’esquerra (segons l’espectador) mostra figures de lleons alats, situats als angles i afrontats, que es mosseguen les extremitats de les ales, mentre que figures humanes de mig cos situades al centre de les cares els agafen les potes davanteres. El personatge de la cara frontal té el rostre de perfil i porta barba, mentre que el de la cara lateral s’ha representat de front i imberbe. Les impostes són decorades amb fulles de llorer.
Capitells que decoren la portada de l’església, amb relleus que combinen figures d’animals i figures humanes.
ECSA - J. L.Valls
El capitell de la dreta presenta un lleó i una lleona llepant-se les potes davanteres, tema emprat pel “mestre de les tribunes” (inaugurat en la de Cuixà i repetit al claustre de Serrabona). Sobre dels seus cossos sobresurten altres caps de felins, situats en els angles superiors del capitell. Al centre i a la part alta de les dues cares apareix un rostre humà o màscara, vist de front. Aquests caps destaquen sobre una cinta perlada, que corre horitzontalment per l’extrem superior del capitell. En la imposta que remunta aquest capitell es torna a trobar el tema de la tija amb brots cargolats i fulles, tot i que en aquest cas un seguit de perles en decora l’interior.
El conjunt constitueix una de les obres més gracioses i elegants del mestre, el millor segurament del Rosselló en temps romànics. És força emprat el trepant, tot destacant rostres, cabelleres i urpes.
La lectura que es pot fer del capitell de l’esquerra és la de l’heroi triomfant sobre el maligne, transposició del tema bíblic de Samsó o de la llegenda sumèria de Gil games. És un tema força representat en l’escultura romànica i que es troba figurat amb diverses variants. Dins la comarca del Rosselló, es pot veure a Serra bona i a Santa Coloma de Cabanes; a més, també es pot trobar a Sant Martí del Canigó i a Cuixà. El tema que ocupa el capitell de la dreta és més rar, tot i que també són Serrabona i Cuixà els centres on cal anar a cercar les relacions.
La resta dels elements ornamentals d’aquesta portada són força més corrents en tota l’escultura romànica de la comarca. Sembla, doncs, que cal datar la portada a l’entorn del 1150. (PP)
Escultura
A l’interior de l’església s’han conservat dues peces mobiliàries que cal destacar, tot i que potser són de tercer ordre. Una d’elles és una pica de proporcions considerables que fa de font baptismal. L’altra és una pica beneitera que ha estat realitzada tot utilitzant un capitell romànic del segle XII, de marbre blanc i esculpit amb fullatges.
També hom conserva una marededéu de fusta policromada que, tipològicament, segueix la tradició romànica, tot i que cal datar-la ja a l’inici del segle XIV. (PP)
Orfebreria
Tinter de llautó, procedent de Santa Maria de Brullà.
ECSA - J.L. Valls
Detall de la decoració d’un dels vuit costats del tinter.
ECSA - J.L. Valls
De l’església de Brullà també procedeix un recipient metàl·lic de qualitat extraordinària. Es tracta d’un tinter de factura islàmica que posteriorment fou reutilitzat com a lipsanoteca per a l’altar de l’església. És fet de llautó i treballat per embotició, procediment per a treballar el metall mitjançant una matriu i un punxó. Té vuit cares i base hexagonal, mentre que la part superior és constituïda per un coll, a manera d’ampolla, amb un tap del qual surt una cadena que el lliga al cos del recipient. Les cares són plenes de decoració amb inscripció cúfica. L’ornamentació combina elements animals i vegetals. Cada angle que defineix les cares laterals és ornat, per incisió, a manera d’espina de peix. El fons de les cares és treballat amb punxó, de manera que tota la superfície és decorada, fet característic de les obres islàmiques. Segons la traducció del Sr. Ocaña Jiménez, la inscripció és una dedicatòria de caire poètic, feta per l’artesà a un jutge al qual anava destinat el tinter: “Som entre les joies de les obres manuals, pels reis una màgia permesa, entre les belles creacions d’Ibn Birzàl. Espia generosament (?) i admira un artesà viatger. Tinter del jutge Ibn al Faray. Que s’escoli en ell un líquid abundant!”
Sembla que va ser fet a Toledo entre el segle X i l’XI. (PP)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Monsalvatje, 1915, vol. 24, pàgs. 113-114
- Cazes, 1990, pàg. 29.
Bibliografia sobre la portada
- Durliat, 1948-54, I, pàgs. 84-86, i 1954b, pàgs. 216-219
- Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 24.
Bibliografia sobre l’escultura
- Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 24.
Bibliografia sobre l’orfebreria
- Ponsich, 1984-1985, pàgs. 101-105.