Situació
L’església de l’antic monestir augustinià de Santa Maria de Vilabertran és l’actual parròquia del poble; al costat roman el claustre, les dependències monàstiques i el palau abacial que formen un conjunt monumental de gran interès.
Mapa: 258M781. Situació: 31TDG984813.
Una perspectiva aèria del conjunt monàstic, vista des del costat sud-est.
J. Todó-TAVISA
Un aspecte de l’exterior del monestir des del costat nord-est, amb la capçalera de l’església i, a mà esquerra, el recinte monàstic.
F. Tur
Vilabertran és a 2 km al nord-est de Figueres, des d’on s’hi arriba per la carretera de Portbou. Actualment també s’hi pot arribar sense passar per Figueres, seguint la carretera N-II fins al trencant de la carretera de Llançà i Portbou, la qual cal travessar a continuació i entrar tot seguit a la població de Vilabertran. El monestir resta ben destacat, a l’extrem de ponent del seu nucli. (JBH)
Història
Amb anterioritat a la fundació de la canònica regular de Vilabertran hi ha notícies de l’existència de l’església dedicada a santa Maria en aquest lloc. L’any 969 Guinedilda i el seu fill Gausfred compraren unes terres “infra terminos parrochie de Villa Bertrandi”. El 974 els mateixos Guinedilda, per altre nom Bonadona, i Gausfred donaren a la basílica “Sancte Marie Villa Bertrandi” els delmes d’aquests alous que tenien prop de la mateixa església i d’altres del terme veí de Vilatenim. El temple hi és designat com “ecclesiaparvula”; devia ésser una construcció pre-romànica modesta.
Sobre d’aquesta església de patronatge laic, al servei d’un clergue, segurament, s’hi devia establir el futur monestir a la segona meitat del segle XI. Fou precisament un clergue, Pere Rigald, al servei de l’esglesiola, qui reuní al seu entorn la comunitat i fou el fundador del cenobi.
L’any 1066 els germans Guillem i Ponç Pere vengueren a l’església una feixa de terra de Sant Pere Pescador. Una altra donació de masos és de l’any 1068 i una altra de l’any 1069. Poc més tard, l’any 1069 mateix, davant la fama de santedat aconseguida per Pere Rigald i els seus seguidors, tres matrimonis varen fer solemne donació de la propietat que incloïa l’església de Santa Maria amb tots els delmes, primícies i oblacions dels fidels, amb 60 passos de terra a l’entorn per a sagrera i la font que hi havia en aquest lloc, amb totes les seves pertinences. Els donants expressen la voluntat que Pere Rigald sigui el cap de la comunitat de clergues, que seran els que escolliran el successor a la seva mort, i que la casa estigui sota l’obediència de la seu de Girona. Altres personatges cedeixen en aquesta ocasió diversos béns. L’acta de dotació és signada per Dalmau, arquebisbe de Narbona, els bisbes Bernat de Barcelona, Berenguer de Carcassona, Berenguer de Girona i Ponç, comte d’Empúries. També la signaren Bernat, arquebisbe de l’església de Toledo; Ponç, bisbe de Roda i Amat, bisne d’Éllora, llegats pontificis.
Acta fundacional de la canònica de Santa Maria de Vilabertran (9 de març de 1068)
"Semper metuere debemus sinem instantis vitæ et horam migrationis nostrarum animarum e luce praesenti cum solicitudine præstolari. Scimus namque quia fines nostræ morituræ carnis no elongatur sed quotidie appropinquat nobis. Quapropter sciendum est ut commutando donemus Omnipotenti Deo de nostris terrenis facultatibus ut misericors Dominus post mortem nostrae carnis tribuere dignetur gloriam regni cælestis animabus nostris ob hoc nos insimul in unum ego Bernardus Bernardi et uxor mea Guilla et ego Bernardus Gaufredi et coniux mea Nenia et ego Gaufredus Gaufredi et uxor mea Adalgardis notum esse volumus hoc scire volentibus tam prasentibus quam futuris que quemadmodum Deo favente placentibus animis nostris donamus ipsi Omnipotenti Deo et almæ genitrici filii Dei Mariæ Alodium nostrum proprium id est ipsam ecclesiam Sanctæ Mariæ quam habemus in episcopatu Gerundensi ac in comitatu Petralatensi in loco qui vocatur Vilabertrandi cum omnibus vocis et oblationibus suis et cum omnibus decimis et primitiis quod eidem ecclesiæ gratanter concedimus ut ab hoc die et deinceps quiete et secure ea possideat et in circuitu praedictae ecclesiæ donamus ei LX passus terræ pro cimetterio ab oriente et a meridie ab occasu et aquilone et unusquisque passus habeat VII pedes legitimos. Et donamus et ipsum fontem qui ibidem est cum omnibus suis pertinentiis. Hæc præscripta omnia simul suis affrontationibus et omnibus pertinentiis et cum exitibus et regresibus universis. Donamus et tradimus in ius et potestatem Sanctæ Dei Genitricis Mariæ in cuius honore iam dicta ecclesia est fundata ita ut perenniter absque ullo obiectu et lite sine ulla nostra retinentia maneant hec omnia ei legitime concessa ut neque nos donatores seu donatrices nec ulla potestas nec quisque natus vel qui adhuc ex nostra progenie est nasciturus ullam habeat potestatem vel tutelam seu dominationem in prædicto loco nisi solummodo pro iuvamine eiusdem loci aut in eo degentium et ita sit libera hec nostra donatio in ius Sanctæ Mariæ ut iam dicta ecclesia et eius omnes adquisitiones solum Dominum Nostrum Iesum Christum habeant dominatorem et defensorem atque rectorem et in servitute eius nos praedicti donatores elegimus Petrum Rigualdi presbiterum qui habeat potestatem tenere et possidere eamdem ecclesiam cum omnibus suis adquisitionibus ipse et successores eius qui ibidem fideliter servierint Domino et genitrici eius et idem ipse Petrus sit caput et gubernator iam dicti loci seu praescriptæ ecclesiæ atque clericorum ibidem Deo famulantium qui fideliter et in sanctitate ut melius poterit iam dictam ecclesiam et omnes servientes in ea domino canonice reget et in viam veritatis inducat post cuius decessum clericis eiusdem loci liberam concedimus omnino facultatem ut favente deo canonice ut illum provideant ac eligant qui gubernator et rector sit prædictæ ecclesiæ et omnium inibi habitantium et nulli potentiam liceat umquam aliquem ibi proponere aut alicui clerico regimen huius ecclesiæ sibimet assumere nisi ex consensu omnium fideliter ibi degentium secundum dominum electo. Itaque fiat omni tempore. Hæc vero nostra donatio ita maneat firma sicut superius scriptum est. Quicumque autem contra hanc nostram donationem in aliquot venerit ad minorandum aut inquietandum aut proirrumpendum ad nihilum ei proficiat sed excomunicationi subiaceat donec componat ipse vel ipsi qui hoc fecerint suscriptam donationem in quadruplo cum omni melioratione praelibatæ ecclesiæ Sanctæ Mariæ et postmodum hæc nostra donatio firma et stabilis permaneat hic et in perpetuum. Ita ut Sanctæ suæ sedi gerundensi debitam exhibeat obedientiam et obsequium et episcopo eiusdem sedis omni tempore. Acta hæc scriptura donationis VII idus martii anno millessimo L XVIII ab incarnatione Domini indictione VII. Era millessima C VII anno VIIII regnante Philipo Rege. Sig+num Bernardus Bernardi. Sig+num Guilla. Sig+num Bernardus Gauzefredi. Sig+num Nenia. Sig+num Gauzfredus Gauzefredi qui dicitur Bastom. Sig+num Adalgardis qui hanc scripturam donationis fieri iussimus et firmavimus et firmare rogavimus. Sig+num Bernardus Bernardi Thoma Palearios. Sig+num Guilla soror eius. Sig+num Ermesindis. Signum Gauzfredus Bernardi. Sig+num Berengarius Gauzfredus. Sig+num Galcerandus Gauzefredus. Sig+num Bernardus Gaufridus. Sig+num Arnaldus Treius. Sig+num Ermengaudus. Sig+num Petrus Gauzefredus. Sig+num Adalaiz femina. Sig+num Garsendis. Sig+num Ermengardis femina. Sig+num Garsendis femina uxor Guilellmi. Sig+num Berengarius Petri qui omnes voces meas quas habeo vel habere debeo infra iam dictos LX passus confirmo atque delibero in potestate Sanctae Virginis Mariae iam dicta ecclesiæ ut ab hodierno die et deinceps cum securitate habeat et possideat iam dicta ecclesia omnem meam haereditatem ab integro quam habeo infra iam dictos LX passus. Dalmatius Sanctæ Narbonensis ecclesiæ archi episcopus hoc confirmo. Sig+num Bernardus gratia Dei Barchinonensis episcopus + Berengarius Carcasonensis episcopus + Berengarius Dei Gratia Gerundensis episcopus. Sig+num Pontius gratia Dei Comes qui hanc scripturam donationis confirmo et omnes meos directos vel voces infra iam dicta parochia in iure predictæ ecclesiæ delibero atque transfundo. Sig+num Raimundus Adalberto Albani. Sig+num Arnaldus Petrus. Sig+num Garsendis femina. Qui omnes voces meas vel directos quos hodie habeo vel antea adquirere debeo in supradicta omnia confirmo atque delibero in potestate prædictæ ecclesiæ Santæ Mariæ. Et insuper dono ad iam dictam ecclesiam medietatem alodii quod tollit mihi Berengarius Renardi et aliam medietatem dono ad ecclesiam Sanctæ Mariæ Villæ abundanti et ipsum alodium est in olivas. Item. Sig+num Bernardus Thomas Palearios qui iterum firmo iam dictam scripturam donationis et omnes voces meas quas habeo vel habere debeo infra iam dictos LX passus pro qualicumque voce. Sig+num Constantia. Sig+num Guilelmus Stephanus. Sig+num Stephanus. Sig+num Dalmatius. Qui omnes nostres directos vel hereditates quas habemus vel habere debemus infra iam dictos LX passus donamus et confirmamus in potestate Santæ Mariæ Vilabertrandi. Sig+num Rodlens femina. Sig+num Gauzfredus Segarii. Sig+num Arnaldus Segarii. Nos pariter donamus atque confirmamus ad prædictam ecclesiam Sanctæ Mariæ petia de terra scilicet quarteradas IIII quæ afrontatur de oriente in nostro alodio et de circi similiter et de occidenti in ipsa calciada et ex alia parte in alodio Petri Pett et est ipsum dextrum de septem alnis et med. ped. Sig+num Ecard. Sig+num Gauzfredus Rodvall. Ego Bernardus Toletanæ sedis archiepiscopus et Sanctæ Romanæ Ecclesiæ legatus hanc cartam donationis confirmo et laudo+ego Pontius Barbastae sive Rotas Episcopus hoc donum confirmo et laudo. Sig+num Gauzefredi Bastonis. Qui totum ab integro quidquid primitiarum vel decimarum in confinis Bertrandis villæ possideo almæ Mariæ inaesitanter trado. Sig+num Gauzefredi Cogullas qui supradictam donationem confirmo. Petrus presbiter qui hanc scripturam donationis et traditionis atque deliberationis scripsit et sub die et anno quo supra. + Ego Amatus gratia Dei Ellorenesis episcopus et Sanctæ Romanae Ecclesiae legatus hanc cartam laudo et confirmo + Guilielmus archiepiscopus qui sexaginta supra dictos passus ecclesiastice disposui in circuitu praedictæ ecclesiæ et crucibus termini authoritate Sanctæ Gerundensis Ecclesiæet Domini Berengarii episcopi eiusdem sedis."
Jeroni Pujadas: Crónica universal de Cataluña, vol. VII, llibre XV, cap. XXXVI, pàg. 515.
Jaume Villanueva i Astengo: Viage literario a las iglesias de España, vol. XV, pàg. 28.
Enrique Flórez: España sagrada, vol. XLV, pàg. 91.
Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XIV (Monasterios de la diócesis gerundense), Olot 1889-1915, pàg. 77.
Traducció
"Sempre hem de témer un final proper de la nostra vida i hem d’esperar amb sentida sol·licitud l’hora del traspàs de les nostres ànimes de la vida present. Puix que sabem que la fi de la nostra carn mortal no s’allunya pas, sinó que cada dia la tenim més a la vora. Per tant cal saber que, talment com si es tractés d’una permuta, donem al Déu omnipotent els nostres béns terrenals per tal que, després de la mort de la nostra carn, el Déu misericordiós es digni a concedir a les nostres ànimes la glòria del regne celestial. Així, doncs, nosaltres conjuntament, jo, Bernat Bernat, i la meva muller, Guilla, i jo, Bernat Gaufred, i la meva esposa, Nènia, i jo, Gaufred Gaufred, i la meva dona, Adalgarda, volem que sigui conegut i desitgem que sàpiguen això, tant els presents com els futurs, de quina manera, amb l’ajut de Déu, per a la satisfacció de les nostres ànimes, fem donació al mateix Déu omnipotent i a Maria, mare del fill de Déu, d’un alou que és propietat nostra, és a dir, l’església de Santa Maria que tenim al bisbat de Girona, al comtat de Peralada, al lloc anomenat Vilabertran, amb tots els seus vots, oblacions, delmes i primícies, coses que de manera ben agradable concedim a aquesta església, a fi que des d’aquest mateix dia i per sempre ho posseeixi de manera tranquil·la i segura. A tot el volt de l’església, hi donem seixanta passes de terra per al cementiri, a llevant, a migjorn, a ponent i a tramuntana, de manera que cadascuna de les passes tingui set peus legítims. També fem donació de la font que hi ha allí amb totes les seves pertinences. Donem tot això que hem escrit juntament amb els seus límits, amb totes llurs pertinences i amb els camins d’entrada i de sortida. Ho donem i ho transferim a l’autoritat i a la possessió de santa Maria, mare de Déu, en honor de la qual ha estat fundada l’església ja esmentada, de manera que, sense cap objecció, ni cap plet, ni cap reserva per la nostra part, totes aquestes coses que li han estat concedides de manera legítima romanguin per sempre. Que ni nosaltres, els donadors o donadores, ni cap altre senyor, ni ningú que hagi nascut, o que encara hagi de néixer de la nostra família, no tingui cap poder, ni tutela, ni domini en aquest lloc, llevat que sigui per ajudar-lo o per subvenir a les necessitats de les persones que s’hi trobin. Que de tal manera sigui lliure aquesta nostra donació del dret de Santa Maria, que aquesta església i totes les seves adquisicions només tinguin com a dominador, defensor i rector nostre senyor Jesucrist. Per al seu servei nosaltres, els donadors elegim el prevere Pere Rigald, el qual té la facultat de detenir el poder i posseir aquesta església amb totes les seves adquisicions, ell i els seus successors que allí serveixen fidelment el Senyor i la seva mare. Que el mateix Pere sigui el cap i el governador del lloc esmentat, és a dir de l’església i dels clergues que en ella serveixin Déu. Que de la manera més fidel i santa que pugui, d’acord amb la regla, regeixi aquesta església i els qui en ella serveixin el Senyor i els condueixi pel camí de la veritat. Després de la seva mort, concedim als clergues d’aquest lloc la facultat lliure i absoluta per tal que, amb l’ajuda de Déu, proveeixin i elegeixin canònicament qui haurà d’ésser el governador i el rector de l’esmentada església i de tots els qui hi habitin. Que a cap poder mai no sigui permès de proposar algú i que cap clergue no pugui assumir per si mateix el govern d’aquesta església si no ha estat elegit fidelment, d’acord amb la voluntat del Senyor, amb el consentiment dels qui visquin allí. Que així es compleixi per sempre. Que aquesta nostra donació romangui així ferma tal com ha estat escrit més amunt. Tanmateix, que a qualsevol persona que d’alguna manera vingués per oposar-se, o inquietar, o protestar violentament contra aquesta donació, no li sigui de cap profit, sinó que caigui en l’excomunió, fins que ell o els qui haguessin fet això paguin una donació establerta en quatre vegades més, amb tot a favor de l’esmentada església de Santa Maria, i que després d’això aquesta nostra donació romangui ferma i estable, ara i per sempre. Que en tot temps presti la deguda obediència i l’homenatge a la seu de Girona i al seu bisbe.
Aquesta escriptura de donació ha estat feta el dia set dels idus de març de l’any mil seixanta-vuit de l’encarnació del Senyor, indicció VII, el mil cent set de l’era, l’any nou del regnat del rei Felip.
Signatura de Bernat Bernat. Signatura de Guilla. Signatura de Bernat Gausfred. Signatura de Nènia. Signatura de Gausfred, anomenat Bastons. Signatura d’Adalgarda, els quals hem ordenat de fer aquesta escriptura de donació, l’hem signada i hem pregat que la signessin. Signatura de Bernat Bernat Tomàs Paleari. Signatura de Guilla, germana seva. Signatura d’Ermessenda. Signatura de Gausfred Bernat. Signatura de Berenguer Gausfred. Signatura de Galzeran Gausfred. Signatura de Bernat Gaufrid. Signatura d’Arnau Trei. Signatura d’Ermengaud. Signatura de Pere Gausfred. Signatura d’Adelaida, dona. Signatura de Garsenda. Signatura d’Ermengarda, dona. Signatura de Garsenda, dona i muller de Guillem. Signatura de Berenguer Pere, que confirmo i declaro tots els meus poders que tinc o que cal que tingui dintre les ja esmentades seixanta passes, sota la potestat de la santa verge Maria d’aquesta església, de manera que des d’avui i per sempre tingui i posseeixi amb seguretat l’església esmentada, tota la meva herència íntegrament dintre les seixanta passes senyalades. Dalmau, arquebisbe de la santa Església de Narbona, confirmo això. Signatura de Bernat, per la gràcia de Déu bisbe de Barcelona. Berenguer, bisbe de Carcassona. Berenguer, per la gràcia de Déu bisbe de Girona. Signatura de Ponç, comte per la gràcia de Déu, que confirmo aquesta escriptura de donació i tots els meus drets o poders dintre l’esmentada parròquia, declaro i transfereixo a la potestat de l’església abans esmentada. Signatura de Ramon Adalbert Albà. Signatura d’Arnau Pere. Signatura de Garsenda, dona. Qui tots els meus poders o drets que avui tinc o he de tenir en totes les coses abans apuntades, confirmo i determino que estiguin sota la potestat de l’esmentada església de Santa Maria. I a més faig donació a l’anomenada església de la meitat de l’alou que em paga Berenguer Renard, i l’altra meitat la dono a l’església de Santa Maria de Vilanant; aquest alou es troba a Olives. Així mateix. Signatura de Bernat Tomàs Paleari que signo una altra vegada aquesta escriptura de donació i tots els meus poders que tinc o he de tenir dintre les esmentades seixanta passes per qualsevol poder. Signatura de Constanca. Signatura de Guillem Esteve. Signatura d’Esteve. Signatura de Dalmau. Els quals donem i confirmem sota la potestat de l’església de Santa Maria de Vilabertran tots els nostres drets o propietats que tenim o hem de tenir dintre les ja esmentades seixanta passes. Signatura de Rotlenda, dona. Signatura de Gausfred Segari. Signatura d’Arnau Segari. Nosaltres també donem i confirmem a l’església de Santa Maria una peça de terra, és a dir, quatre quarterades, les quals per llevant limiten amb el nostre alou, per cerç igualment, per occident amb la calçada i per l’altra banda amb l’alou de Pere Petit; aquest destre és de set alnes i mig peu. Signatura d’Ecard. Signatura de Gausfred Rodvall. Jo, Bernat, arquebisbe de la seu de Toledo i legat de la santa Església Romana, confirmo i aprovo aquesta carta de donació. Jo, Ponç de Barabastre o bisbe de Roda, confirmo i aprovo aquesta donació. Signatura de Gausfred Bastó, que transfereixo per sempre, de manera total i íntegra, a Santa Maria, tots els delmes i primícies que tinc dintre el terme de Vilabertran. Signatura de Gausfred Cogulla que confirmo la donació damunt dita. Pere, prevere, que el dia i any que figuren més amunt ha escrit aquesta escriptura de donació, de transferències i de resolucions. Jo, Amat, per la gràcia de Déu bisbe d’Ellora i legat de la santa Església Romana, aprovo i confirmo aquesta carta. Guillem arquebisbe, que he senyalat al voltant de l’església i amb creus de terme, per l’autoritat de la santa Església de Girona i del senyor Berenguer, bisbe de la mateixa seu, les seixanta passes eclesiàstiques esmentades més amunt."
(Trad.: Jordi Vigué i Viñas)
Segons sembla desprendre’s d’un document de l’any 1031 pel qual Sperandéu i Trasegòncia vengueren unes possessions a Pere Rigald (potser el pare del clergue), el fundador de la comunitat de Vilabertran provenia d’un llinatge de terratinents mitjans o petits de Rabós d’Empordà. Aquest patrimoni passà al monestir de Vilabertran l’any 1069 per donació de Pere Rigald i la seva mare Adalgarda.
Entre els matrimonis que feren donacion al monestir i col·laboraren en l’obra de Rigald ha estat identificat Gausfred Bastons, senyor de Cervià de Ter i important senyor feudal de l’època, amb la seva esposa Adalgarda.
L’acta de dotació no esmenta la regla de sant Agustí, que no és anomenada fins el 1100 en l’acta de consagració de la nova església monàstica. Com la regla augustiniana s’esmenta l’any. 1089 en relació amb el priorat de Lledó, fundat per la comunitat de Vilabertran, Antoni Pladevall ha assenyalat, amb bon criteri, que fou al període 1080-89 que la regla fou plenament introduïda a Vilabertran.
Acta de consagració de l’església de Santa Maria de Vilabertran (11 de novembre de 1100)
"Anno dominicas incarnationis centesimo post millesimus aera centesima XXXVIII post millesimum Indictione VIII quadragesima etiam secundo anno regni Philippi Regis Francorum scilicet III. idus novembris divina ut creditur dispositione factus est conventus Episcoporum et Abbatum ac clericorum necnon Principum terræ et reliquorum fidelium Deum timentium et innumeri vulgi diversæætatis et ordinis in territorio Petralatensi in loco antiquitus nominato Villa Bertrandi ob dedicatione eiusdem basilicæ in honore Dei Genitricis fundatæ.
Bernardus sanctæ Gerundensis Ecclesiæ Episcopus et Berengarius Barchinonensis Ecclesiæ antistes omnibus Sanctæ Matris Ecclesiæ filiis cuiuscumque ætatis et ordinis hereditatem et gaudium regni cælestis. Nolumus latere vestram fraternitatem, dilectissimi fratres et filii quoniam convenieintes ad dedicationem Ecclesiæ beatissimæ Dei genitricis Mariæ in loco Villæ Bertrandi interveniu dilectissimi filii nostri Rigaldi eiusdem loci prælati sive ministri cuius cura et labore idem locus auxilio omnipotentis Dei a fundamentis in hunc evasit valorem in quo cernitur haberi ipsius venerabilis Ecclesiæ decorem et statum ut in melius proficeret qua valuimus instantia peregimus. Nam et sacris pignoribus venerabilium sanctorum illam cum divina gratia munivimus et decoravimus et per invocationem nominis Iesu Christi congruis bendictionibus eam ad societatem caelestis Regis sustulimus quatenus diligentibus amor et Dei auxilium et odientibus maneat terror atque iudicium. Hanc quoque constitutionis nostræ dotem prædictæ Ecclesiæ promulgavimus et promulgando firmavimus et eam nostra auctoritate ut inviolabilis maneat insignire curavimus statuentes sub divini iudicii obtestatione et anathematis interdictione ut nullus audeat hoc ullo modo violare quod nostra auctoritas ad stabilimentum huius sancti loci voluit confirmare. Concedimus etiam praslibatæ Ecclesiæ pontificali auctoritate decimas et primitias suæ parrochiæ sicut antiquitus eam constat habuisse vel adhuc scripturis vel auctoritatibus vel alicuius veritatis indicio poterit comprobari et quicquid cum decimis et primitiis adquisivit vel in futuro adquirire valeat et oblationes fidelium tam vivorum quam morientium. Constituimus etiam baptisterium omnium ad eam confluentium generaliter in eadem Ecclesia certis temporibus fieri et sepulturas omnium fidelium defunctorum et quæque in nobilissima Ecclesia debent geri in eadem nostra auctoritate procul dubio fiant. Constituentes etiam decernimus ut clerici in eadem Ecclesia manentes canonice secundum regulam beati Agustini vivere studeant tamquam nihil habentes et omnia possidentes. Nihil eorum quæ eadem Ecclesia acquisivit vel in futuro acquisierit aliquis clericorum suæ proprietate usurpet vel iure suo aplicari studeat tamquam maior videri appetens sed communiter ab omnibus possideatur dispensandum singulis prout cuique opus erit. Eiusdem Ecclesiæ prælatus omni tempore de eodem eligatur grege communi consensu totius cleri ibi manentis. Quod si aliquam dissensionem de eadem electione contigerit oboreri ille ceteris pæponatur quem maior et utilior pars eiusdem gregis saniori consilio elegerit. Præfata quoque venerabilis Ecclesia nulli sit unquam subjecta Regum vel Comitum vel alicui terrenorum Principum nec cuiuslibet ordinis viro nec ullo unquam tempore alii subiciatur Ecclesiæ nisi tantum Gerundensi Ecclesiæ in cuius episcopatus habetur et illi non aliter sit subdita nisi sicut regalis cenobia et nobilissimæ Ecclesiæ eiusdem episcopatus ei subduntur sed semper maneat solida et quieta habens plenam et integram libertatem sui ipsius et omnium suarum rerum. Iterum namque constituimus ut nemo umquam Regum Pontificum vel Comitum sive Principum nec aliqua cuiuslibet ordinis vel dignitatis persona in eadem Ecclesia vel in omni spatio quod in circuitu eiusdem Ecclesix habetur scilicet quantum alodium eiusdem Ecclesiae ex ómnibus partibus tenere videtur vel adhuc anuente Domino extenditur castrum vel fortitudinem vel aliquod municipium aedificare præsumat sed omnia reverentia et sanctitate eiusdem Dei genitricis Mariæ custodiantur defendantur atque protegantur nullique homini ab aliquo viventium infra spatium crucibus determinatum aliqua laesio vel violentia ingeratur vel aliquod quod possit esse ad iniuriam vel dedecus eiusdem loci perpetretur neque ædificentur aliquæ domus vel ulla fiant habitacula a prcelibata Ecclesia usque ad centum ecclesiasticos passus ex omnibus partibus in circuitu nisi illæ quæ sunt necessariæ officinis et habitatoribus eiusdem loci. In eodem quoque loco vel in omnibus spatiis a crucibus determinato ab ullo viventium placita non celebrentur et mercatus vel fira sive nundinæ non teneantur neque constituantur vel alicua publica coadunatio ibi non fiat nisi voluntate et iussu prælati eiusdem loci. Prælatus ibi sicut superius insertum est secundum Deum constituatur qui subiectos fratres in omnem veritatis tramitem inducat et eos verbo et exemplo ad bene vivendum erudiat qui prædictas Ecclesias et ornamenta eiusdem sanctissimi loci non devastet neque dissipet ad detrimentum eiusdem Ecclesiae sed potius conservet et iuxta sui possibilitatem meliorando salvet et ædificet. In omnibus autem prædii vel ecclesiasticis fundis eiusdem Ecclesias quæ hodie habet vel in posterum iuste adquirere poterit nullus unquam Regum vel Principum vel aliquis terrenorum dominationem non habeat vel exactionem sive violentiam non inferat nisi tantum praelatus eiusdem sanctissimi loci et clerici ibi beatæ Dei genitrici famulantes. His ita dispositis atque decretis congruum visum est nobis et Abbatibus et clericis necne Principibus terræet reliquis fidelibus Deum timentibus qui ad consecrationem iam dictas basilicæ in nomine Domini congregati fuerunt ut congregationi praslibati loci Abbas secundum Deum præponeretur eo quod et possibilitas loci et opportunitas tempori et unanimitas fratrum id instanter deposceret. Quapropter communi consensu et acclamatione atque electione totius cleri ibi manentis et circumstantis populi favente multitudine canonica auctoritate de illorum grege ut superius sancitum est elegimus atque inthronizamus quendam fratrem in prælibati loci Abbatem domnum scilicet Petrum bonis moribus praeditum omni bonitate conspicuum et quantum ad humanum intuitum hoc regimine dignissimum qui in eiusdem loci asdificatione et constructione ab ipsis fundamentis indefiniter insudavit et prædiorum emolumento prout melius potuit ditavit et ecclesiasticis insignibus laudabiliter decoravit atque quod in primævo iuventutis flore probabiliter incepit in virili ætatis robore probabilius Deo favente complebit. Ad finem huius dotis et constitutionis nostræ denuntiamus et omnes qui christiana profesione censetur obtestamur sub divina obtestatione iudicii insuper autoritate beatorum Apostolorum Petri et Pauli omniumque successorum suorum nostra pontificali potestate interdicimus et interdicendo excomunicamus immo insolubilibus anathematis vinculis innodamus ut nemo viventium audeat emere vel vendere iam dictum sanctissimum locum vel aliter prælatum ibi præponere nisi ut superius scriptum est vel aliquam præmissarum constitutionum scien ter frangere sitque a corpore omnium Ecclesiarum Dei sequestratus et a consortio totius Christianitatis eiectus donec ad dignam satisfactionem veniens canonice restituat quod male constiterit eum fecisse. Si quis harum constitutionum observator vel adiutor extiterit benedictionibus Dei repleatur et gratiam eiusdem gloriosissimæ Dei genitrici Mariæ consequatur. Si quis vero infractor seu violator scienter fuerit, sacrilegii et invasionis compositionem emendare non differat et insuper anathemati donec resipiscat subiaceat et post modum hæc generalis constitutio dotis vel nostri decreti pontificalis plenum obtineat robur et æternum consequatur vigorem omne ævum. Bernardus gratia Dei Gerundensis episcopus qui hanc præsentem dotem firmavit salva canonica reverentia sanctæ Gerundensis Ecclesiae. Berengarius Barchinonensis Episcopus. Benedictus Abbas. Petrus Carcassonensis Episcopus. Petrus Ecclesiae sancti Martini praelatus agens vicem Archilevitæ. Petrus B. Arnaldus clericus. Arnaldus levita. Raymundus Barchinonensis Ecclesiæ servus. Arnallus scriptis favet Archipresbyter istis. Raymundus Mironi Sacrista. Petrus vv. Bernardus Presbyter Ecclesiae Carcasensis. Raymundus Guillelmi Sacrista. Petrus Guillelmi hic crucis imposuit signum levita. Iohannes Raymundus sancti Felicis Abbas et Gerundensis Archilevita laudans confirmo.
Ego Radulfo servus servorum Dei Episcopus et Ecclesiae Romanæ clericus confirmo et laudo vice beati Petri et Domini Papæ.
Ego Boso sanctæ Anastasiæ Cardinalis sanctæque Romanæ Ecclesiæ licet indignus servus et legatus consignando confirmo.
Ricardus sanctæ Narbonensis Ecclesiae Archiepiscopus quod canonice factum est firmo.
Berengarius Dei Gratia Gerundensis Ecclesiæ Episcopus.
Berengarius Presbyter qui han institutionis dotem scripsit et subscripsit die et anno quo supra."
Pèire de Marca: Marca hispanico, sive limes hispanicus, París 1688, pàg. 476.
Jeroni Pujades: Crónica universal de Cataluña, vol. VII, llibre XV, capítol XXXVI, pàg. 515.
Jaume Villanueva i Astengo: Viage literario a las iglesias de España, vol. XV, pàg. 28.
Enrique Flórez: España sagrada, vol. XLV, pàg. 91.
Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XIV (Monasterios de la diócesis gerundense), pàg. 77.
Traducció
"L’any mil cent de l’encarnació del Senyor, mil cent trenta-vuit de l’era, vuitena indicció, quaranta-dos del regnat de Felip, rei dels francs, o sigui el dia tercer dels idus de novembre, segons que sembla, per divina disposició, tingué lloc una gran assemblea de bisbes, abats i clergues, i també de prínceps de la terra i de diversos fidels temerosos de Déu i d’una innombrable quantitat de persones de diverses edats i condició, al territori de Peralada, al lloc ja antigament anomenat Vilabertran, per a la consagració de la seva basílica fundada en honor de la Mare de Déu.
Bernat, bisbe de la santa Església de Girona, i Berenguer, prelat de l’Església de Barcelona, a tots els fills de l’església de Santa Maria, siguin quines vulguin la seva edat i la condició, l’herència i el goig del regne celestial. Molt estimats germans i fills, no volem pas amagar la vostra fraternitat perquè aplegats per a la consagració de l’església de Maria santíssima, mare de Déu, al lloc de Vilabertran per la intervenció del nostre fill molt estimat Rigald, prelat o ministre d’aquest lloc, amb l’interès i el treball del qual, i amb l’auxili del Déu ommipotent, erigí aquest edifici des dels seus fonaments fins aconseguir la magnificència amb què actualment pot admirar-se, per a honor i glòria d’aquesta mateixa venerable església, per tal que fos útil al màxim; per això hem dut a terme aquesta consagració amb el major interès de què som capaços. Així, doncs, per les sagrades relíquies dels venerables sants, l’hem enfortida i decorada amb la divina gràcia i per la invocació del nom de Jesucrist, i amb les benediccions pertinents l’hem elevada a la societat del rei celestial. Per la qual cosa, amor i ajut de Déu per als homes que estimen i terror i condemnació per als qui odien. També hem promulgat la dotació de la constitució de la nostra església esmentada i, després de promulgar-la, la fem ferma. Amb la nostra autoritat hem procurat distingir-la per tal que romangui inviolable, i establim, sota requeriment en el judici davant Déu i sota pena d’excomunió, que ningú no s’atreveixi de cap manera a violar allò que la nostra autoritat ha volgut establir per al sosteniment d’aquest lloc. Concedim també a l’esmentada església amb autoritat pontifical els delmes i les primícies de la seva parròquia, tal com figura que tenia des d’antic ja per escriptures, ja per persones d’autoritat, ja per algun indici veritable. I que tingui validesa qualsevol cosa amb els seus delmes i les primícies que hagi adquirit o hagi d’adquirir en el futur. I també les donacions dels fidels tant mentre visquin com en l’hora de la mort. Ordenem també que sigui construït un baptisteri per a tots els qui habitualment acudeixen a aquesta església en determinades èpoques de l’any i també les sepultures de tots els fidels difunts, i altres obres que calgui fer en la molt noble església, que hi siguin fetes sense cap vacil·lació amb el nostre consentiment. Amb plena autoritat també ordenem que els clergues que romanen en aquesta església visquin canònicament d’acord amb la regla de sant Agustí, talment com si no tinguessin res, però tenint-ho tot. Que cap clergue usurpi per a la seva exclusiva propietat o desitgi utilitzar per al seu únic profit, talment com si es volgués distingir dels altres, res del que aquesta església hagi adquirit o pugui adquirir en el futur, sinó que tot sigui posseït per tots en comunitat i sigui distribuït a cadascú d’acord amb la seva necessitat. Que el prelat d’aquesta església sigui sempre elegit per la mateixa comunitat amb el consentiment de tota la clerecia que resideixi aquí. Si sobre aquesta elecció es produïa alguna dissensió, que per damunt dels altres sigui preferit aquell qui hagués elegit la part més nombrosa i significativa pel seu consell més assenyat. Que l’esmentada església mai no sigui subjecta a cap rei, ni comte, ni príncep de la terra, ni home, sigui de la condició que vulgui, ni església, sinó només a l’Església de Girona, al bisbat de la qual es troba. Que li sigui sotmesa no d’altra manera, sinó tal com ho són els monestirs reials o les esglésies més nobles d’aquest bisbat, però que romangui sempre segura i tranquil·la, amb plena i íntegra llibertat per a ella i totes les seves coses. Així, doncs, ordenem que cap rei, ni pontífex, ni comte, ni príncep, ni cap altra persona de qualsevol orde o dignitat, pretingui edificar cap castell, ni cap fortalesa, ni cap municipi en aquesta església o en tot l’espai que té l’església al seu voltant, és a dir, tot allò que sembla constituir tot l’alou d’aquesta església amb totes les seves parts, o fins i tot en el que es pugui estendre amb la voluntat de Déu, sinó que totes les coses, amb la reverència i la santedat de la mateixa Maria, mare de Déu, siguin guardades, defensades i protegides. Que a cap home per algun altre dels vivents no li sigui feta cap lesió o violència dintre l’espai determinat per les creus, i que no es cometi res que pugui representar una injúria o un oprobi per a aquest lloc. Que no sigui edificada cap casa o siguin construïdes vivendes a menys de cent passes eclesiàstiques a tot el voltant de l’església, llevat de les necessàries per a les oficines o habitacions del mateix lloc. Que en tot el recinte o en els espais determinats per les creus no siguin celebrats judicis, ni s’estableixin fires o mercats, ni hi tingui lloc cap junta pública sense la voluntat i l’autorització del prelat d’aquest lloc. Que el prelat, tal com hem indicat més amunt, d’acord amb la voluntat de Déu, condueixi obedients els seus germans per tots els camins de la veritat, que amb la paraula i l’exemple els ensenyi a viure rectament, que no dilapidi ni balafiï les esglésies esmentades ni els ornaments d’aquest lloc santíssim en detriment de la mateixa església, sinó que, més aviat, les conservi, salvi i edifiqui, millorantho tot d’acord amb llurs possibilitats. D’altra banda, que cap rei, ni príncep, ni cap altre poder terrenal mai no tingui cap domini sobre els predis o feus eclesiàstics d’aquesta església, que té actualment o que pugui adquirir en endavant; que ningú no infereixi cap exacció o cap violència, sinó que només detingui aquest domini el prelat d’aquest santíssim lloc i els clergues que allí serveixin la santa Mare de Déu. Disposades i decretades les coses d’aquesta manera, ens ha semblat bé a nosaltres, els abats, els clergues, i també als prínceps de la terra i als altres fidels temerosos de Déu que s’han congregat en nom de Déu per a la consagració de l’esmentada església, que fos nomenat abat, segons la voluntat de Déu, per a la comunitat d’aquest lloc, per tal com les condicions del lloc, l’oportunitat del moment i la unanimitat dels germans de la comunitat ho reclamen immediatament. Per aquest motiu, amb el consentiment, l’aprovació i l’elecció de tota la clerecia que allí es troba, amb l’assentiment de la multitud del poble present en l’acte, amb la canònica autoritat de la comunitat d’aquells, tal com abans ha estat sancionat, elegim i entronitzem com a abat de l’esmentada església, un germà, és a dir, Pere, dotat de bons costums, conspicu en tota bondat i digníssim per a aquest càrrec en allò que concerneix la consideració humana, el qual ha treballat sense defallir en l’edificació d’aquest mateix lloc i en la construcció des dels mateixos fonaments i l’enriquí amb el fruit dels predis de la millor manera que pogué, i honorà de manera lloable el seu càrrec eclesiàstic, i allò que probablement començà a la primera flor de la joventut, probablement, si Déu vol, ho acabarà amb la fermesa de l’edat viril. Al final de la dotació i de la nostra constitució, denunciem i requerim com a testimonis en el judici davant Déu tots els qui estiguin inclosos en la professió cristiana i, a més, per l’autoritat dels sants apòstols Pere i Pau i de tots els seus successors, amb la nostra autoritat pontifical prohibim, i prohibint excomuniquem i lliguem amb els vincles indissolubles de l’anatema, que ningú d’entre els vivents no s’atreveixi a comprar o vendre el santíssim lloc esmentat o posar allí un altre prelat de manera diferent a la que més amunt ha estat escrita, o a infringir conscientment alguna de les premisses establertes. Que sigui apartat del cos de totes les esglésies de Déu i expulsat de la comunitat cristiana, mentre no vingui per a una satisfacció digna i no repari canònicament el mal que figuri que hagi comès. Si algú es distingís com un bon observant i col·laborador d’aquestes normes, que sigui curullat de les benediccions de Déu i que obtingui la gràcia de la mateixa gloriosíssima Maria, mare de Déu. Però si algú, conscientment, fos un infractor o un violador, que no trigui a esmenar la comissió de la transgressió, i que, a més, caigui en l’anatema fins que es penedeixi, i que després d’això aquesta constitució general de dotació o del nostre decret pontifical tingui plena força i aconsegueixi l’etern vigor per tots el segles.
Bernat, bisbe de Girona per la gràcia de Déu, que ha signat aquesta dotació, deixant salvada la canònica reverència a la santa Església de Girona, Berenguer, bisbe de Barcelona. Benet, abat. Pere, bisbe de Carcassona. Pere, prelat de l’església de Sant Martí, que actua com a arxilevita. Pere B. Arnau, clergue. Arnau, levita. Ramon, servidor de l’església de Barcelona. Arnau, arxipreste, ha col·laborat en la redacció d’aquests escrits. Ramon Miró, sagristà. Pere VV. Bernat, prevere de l’Església de Carcassona. Ramon Guillem, sagristà. Pere Guillem, levita, ha posat aquí el senyal de la creu. Joan Ramon, abat de Sant Feliu i arxilevita de Girona, aprovo i confirmo.
Jo, Radulf, servent dels servents de Déu, bisbe i clergue de l’Església de Roma, confirmo i aprovo en nom de sant Pere i del senyor papa.
Jo, Boso, cardenal de Santa Anastàsia, servidor, malgrat ésser indigne, de l’Església de Roma, i legat, amb la meva signatura ho confirmo.
Ricard, arquebisbe de la santa Església de Narbona, confirmo el que ha estat dut a terme canònicament.
Berenguer, bisbe de Girona, per la gràcia de Déu.
Berenguer, prevere, que ha escrit aquesta carta de fundació el dia i any a dalt indicats."
(Trad.: Jordi Vigué i Viñas)
De tot aquest context es desprèn que la comunitat, sota el guiatge de Pere Rigald, devia estar ja formada uns anys abans del 1069, per un grup de clergues que vivien en un edifici al costat de l’esglesiola. Aquest primer grup, pels documents d’aquests anys, sembla que devia estar constituït per vuit o deu clergues.
El cert és que ja des de l’any 1069 mateix hi ha un gran nombre de donacions, de terres, molins, etc., i també de drets sobre diferents esglésies parroquials.
Així, entre d’altres, hi ha la donació feta pel prevere Ramon el mateix any 1069 d’unes peces de terra als termes de Vilabertran i Llers. L’any 1070 el prevere Pere Sunifred cedí el seu alou de Vilademires. L’any 1071 Arnau Pere llegà la seva part de l’església parroquial del mateix lloc, Sant Mateu de Vilademires.
És important la donació feta per Guadall l’any 1074 d’alous a Serinyà, Vilatenim, Navata, Fontfreda i al llunyà terme de Santa Maria de Lillet. L’any 1076 Artall deixà al monestir dos esclaus sarraïns.
L’any 1075 Ramon Adalbert, en el seu testament, llegà al monestir un bon nombre d’alous situats a diferents termes del comtat de Besalú, a la franja limítrof amb el comtat de Peralada i, a més, confirmà els drets sobre l’església de Sant Pere dels Vilars. Trobem ací un testimoni de la relació de la família dels Adalbert, senyors de Navata, que dotaren la canònica de Lledó, la comunitat de la qual eixí de Santa Maria de Vilabertran. Fou l’any 1089 que el clergue Joan, de la comunitat de Vilabertran, es convertí en el primer prior de Santa Maria de Lledó, canònica fundada segons la regla augustiniana.
Hom ha afirmat que fou a partir de l’any 1080 que l’abat Rigald amb els seus clergues començà la construcció de la nova basílica, la qual fou consagrada vint anys més tard. Molt aviat, però, trobem donacions que són fetes expressament per a l’obra de l’església. Per exemple, l’any 1070 Oliba Gotafred donà un clos i l’any 1071 Filmera donà una terra i una vinya. També és destinada a l’obra del nou monestir la donació de Ramon Adalbert del 1075 de la cinquena part dels alous dels seus avantpassats.
L’any 1093 el bisbe Berenguer de Girona donà tres esglésies al monestir, Sant Cebrià de Mollet, Sant Martí de Masarac i Santa Maria de l’Om, també a Masarac. En aquesta darrera es fundà un priorat dependent de Vilabertran.
La nova basílica de Santa Maria de Vilabertran fou consagrada l’onze de novembre de l’any 1100 per Bernat, bisbe de Girona, amb l’assistència de Berenguer bisbe de Barcelona i Pere, bisbe de Carcassona. En l’acta es diu que l’església havia estat aixecada per l’abat Rigald des dels fonaments. El bisbe confirmà els delmes, les primícies i els altres considerables drets que poseïa el monestir, disposà que s’hi fes un baptisteri i concedí el dret de sepultura. Hom disposà que els clergues havien de viure canònicament sota la regla de sant Agustí i que havien d’elegir el superior entre la mateixa comunitat. Hom declarà la inviolabilitat de la terra sagrada, que fou delimitada amb creus a l’entorn del monestir; Pere Rigald fou confirmat en la seva dignitat abacial.
Les darreres notícies sobre Pere Rigald són de l’any 1104. Molt aviat el fundador fou considerat sant i venerat. La seva fama perdurà i anà en augment fins que a la segona meitat del segle XVI els canonges demanaren al bisbe permís per a traslladar la seva tomba, que era al claustre, a l’interior de l’església. L’any 1572 s’obrí el sarcòfag i les despulles de l’abat s’exposaren durant vuit dies. Després foren col·locades en el magnífic sepulcre que es trobava a l’arcosoli que hi ha al fons del braç de migdia del creuer, que al segle XIX ja era trossejat. La veneració a Pere Rigald fou objecte de grans controvèrsies, perquè no havia estat autoritzada per Roma i hom arribà a ordenar que fos tapiada la seva tomba.
La caixa del sarcòfag, sense l’ornamentació, va ésser retrobada encara aparedada per l’investigador empordanès Josep Donat, l’any 1933. Avui és col·locada a l’interior del temple, dins una fornícula. A la seva cara frontal hi ha aquesta inscripció:
DISCAT QVI NESCIT PETRVS ABBAS HIC REQVIESCIT: / NEC TIMEAS FALLI PETRVS FVIT ISTE RIGVALLI.
A la coberta, de doble vessant, hi ha un epitafi més llarg:
NOSTRI PASTORIS VAS SERVAT HOC OSSA PRIORIS / CVIVS CVRA LOCVM PRIMO COMPOSVIT ISTVM TESVRA / PIE (H)IC CVPIENTES VIVERE INSTITVIT HERES / DOMINI PARTEM MIGRAVIT AD ASTRA CELI / PRIDIE QVIPPE NONIS DECEMBRIS / CARITATE IN SVPERIS VIVIT.
El priorat rossellonès de Santa Maria del Camp estigué un temps sota el domini de l’abadia de Vilabertran. Entre els anys 1087 i 1096 havia estat signat un conveni entre el bisbe d’Elna i l’abat Rigald, segons es desprèn d’un document del 1118 que s’hi refereix. Sembla que fou Ramon Guillem de Rocabertí qui cedí el monestir del Camp a la seu d’Elna i qui, més tard, disposà que passés a dependre de Vilabertran. Aquesta possessió es perdé aviat, puix que una butlla del papa Alexandre III de l’any 1163 declara que el priorat de Santa Maria del Camp és independent, subjecta només a la Seu Apostòlica.
Es important la butlla del papa Pasqual II de l’any 1116 que confirma les esglésies que fins aleshores havien estat donades al monestir, alguna de les quals trobem difícil d’identificar: Sant Feliu de la Guàrdia, Sant Mateu de Vilademires, Sant Feliu del Bac, Sant Pere dels Vilars, Sant Cebrià d’Arnera i Sant Cristòfol de Bellcaire. L’any 1117 Arnau de Llers cedí drets sobre les esglésies de Figueres, Avinyonet i Vilatenim.
L’any 1120, en temps de l’abat Pere Guillem, el sagristà de Girona Arnau va fer donació de les cases que habitava dins els murs de la ciutat de Girona, amb la seva torre i l’hort, prop de la porta Rufina.
Hom ha afirmat que els monjos de Santa Maria de Vilabertran intervingueren, decisivament en la fundació de la canònica de Santa Maria d’Ullà, erigida pel clergue Pere Vidal, l’any 1121. També intervingueren en les fundacions de Sant Martí Sacosta i de Roca-rossa.
Dalmau Berenguer de Rocabertí l’any 1127 definí uns alous de Cabanes a l’abat Guillem. En aquest terme veí, el monestir tenia possessions ja des del segle XI. El comte Ramon Berenguer III, l’any 1131, llegà a la canònica un mas de Palafrugell.
Berenguer de Llers fou abat de Vilabertran i més tard, bisbe de Girona (1147-1159). Com a bisbe, l’any 1148, confirmà a Santa Maria de Vilabertran el domini sobre l’església de Sant Joan de Vilatenim i l’any següent el de Sant Pere de Figueres que havia donat Arnau de Llers, de la seva pròpia família.
Això s’esdevenia en temps de l’abat Pere (1147-1152), que eixí de Vilabertran en ésser nomenat bisbe de Saragossa, on morí el 1183. Abans havia regit la canònica l’església aragonesa de Monforte.
L’any 1150 la comunitat obtingué una butlla del papa Eugeni III.
Ramon Guissall fou abat entre el 1162 i el 1777, any que fou elegit bisbe de Girona. Durant el seu abadiat rebé la donació d’un mas d’Agullana per part del vescomte Jofre de Rocabertí l’any 1166. L’any 1176 el mateix vescomte va fer donació del dret sobre els homes i dones de remença del lloc de Vilabertran. Aquest mateix any el rei Alfons I confirmà la possessió del lloc de Sant Pau de la Calçada que havia cedit Pere de Montagut.
També del 1176 és la important butlla del papa Alexandre III que, després de ratificar la del seu antecessor Pasqual II, confirmà diversitat de dominis de la canònica com el priorat de Santa Maria de l’Om, l’església de Monforte i les de Sant Esteve d’Avinyonet, Sant Pere de Figueres i Sant Joan de Vilatenim.
Temps després l’abadia aconseguí la possessió d’altres esglésies del propi territori, com la de Cabanes, algunes senyories directes i indirectes i les jurisdiccions civils dels llocs de Delfià, Sant Pere dels Vilars i Bac-Grillera.
L’any 1184 el noble Arnau de Soler féu donació del delme de la parròquia d’Avinyonet, d’unes parts dels de les parròquies de Vilanant i Navata i del que posseïa al vilar d’Agulles.
En els temps de l’abat Guillem (1191-94) el vescomte Jofre II de Rocabertí cedí al monestir la jurisdicció civil del poble de Vilabertran. Aquesta important cessió demostra que ja aleshores la casa de Rocaberti havia esdevingut una protecció important de la canònica. A l’església de Santa Maria els Rocabertí tingueren el panteó familiar.
El rei Alfons I el Cast, en el testament atorgat l’any 1194, llegà al monestir 150 morabatins i hi fundà una capellania perpètua. Hom creu que a la seva mort, les despulles del rei es repartiren entre Poblet i Vilabertran. Així sembla indicar-ho la petita làpida encastada al pilar de l’arc former de la basílica que és proper al braç septentrional del transsepte:
ILDEFONSVS ERAM MAGNATVM MAGNA POTESTAS:
NON SVM QVI FVERAM:
IACET HIC PARS MAXIMA NOSTRI:
Al segle XIII la comunitat continuà en ascens. Molt especialment augmentaren els favors de la casa vescomtal. Així, el vescomte Hug-Jofre i la seva mare Arsenda cediren a l’abat Ramon uns drets que tenien a Cabanes. L’any 1260, en temps de l’abat Arnau de Darnius (1259-1285), Jofre III donà algunes terres a l’altre costat de la Muga i drets sobre Sant Joan de Vilatenim.
El bisbe Pere de Castellnou, l’any 1260 donà els drets sobre l’església de Sant Pau de la Calçada.
L’any 1285, davant la invasió de les forces de Felip l’Ardit, la comunitat de Vilabertran, com altres monestirs del país, es posà al costat dels invasors a causa de la condició de croada que el papat havia donat a aquesta acció contra els dominis del rei Pere II. Després de la desfeta de l’exèrcit invasor, que costà la mort al rei de França, de retorn de la jornada victoriosa de Panissars, el rei Pere II, en sojornar a Bàscara, dictà una ordre contra les cases religioses i ordenà als funcionaris reials que segrestessin els béns dels monestirs de Banyoles, Lledó i Vilabertran.
A la tardor de l’any 1295 Santa Maria de Vilabertran fou l’escenari del casament del rei Jaume II amb Blanca d’Anjou, una celebració fastuosa i solemne. Com és ben sabut l’enllaç fou convingut per posar fi a la llarga guerra entre la casa de Barcelona i França. Jaume II i el rei Carles de Nàpols, amb la seva filla Blanca, es trobaren a Peralada, on acordaren els detalls de la pau i de les noces. El dia 22 d’octubre, a Vilabertran, el rei Jaume reafirmà, davant els ambaixadors sicilians, la seva renúncia a Sicília i Calàbria a favor de l’Església i del rei Carles, renúncia que ja havia acceptat en signar el tractat d’Agnani pel juny del 1285. L’endemà, també al monestir de Vilabertran, el llegat pontifici aixecà l’anatema que Roma havia dictat sobre els estats de Jaume II. Les noces se celebraren el primer dia de novembre, diada de Tots Sants, i la festa durà alguns dies. Ramon Muntaner ens n’ha deixat uns descripció plena de vida.
La reina Blanca recordà el lloc de les seves noces en el testament de l’any 1316, per al qual instituïa una capellania a l’“Ecclesie de Vilabertran, ubi nostras nupcias duximus celebrandas”.
Possessions del monestir.
Segons el cens de l’any 1359 el lloc de Vilabertran tenia 63 focs, tots d’església.
Pel juny del 1377 el rei Pere concedí permís a l’abat Ramon d’Escales per a fortificar Vilabertran. El 1392 Pere III posà el monestir sota la protecció reial.
Entre el 1410 i el 1431 regí la comunitat l’abat Antoni Girgós, personatge de notable empenta, el darrer gran constructor del monestir. Segons documents esmentats per Monsalvatje consta que aquest abat féu bastir l’anomenada torre de Rellotge que era emplaçada “sobre lo altar major”, fortificà tot el perímetre de l’església i la muralla del monestir. També aixecà la casa abacial a la part de migdia i un nou retaule major.
L’obra més important que ha restat d’aquesta etapa constructiva és el gran palau abacial, monument notable del gòtic civil català.
L’any 1487 el rei Ferran escrivia al seu ambaixador a Roma sobre l’oposició que feien els canonges de Vilabertran al seu abat, qüestió que encara no era resolta l’any 1491.
Cosme Demià Hortolà, nat a Perpinyà el 1493, fou abat de Vilabertran entre el 1564 i el 1568, any en què morí. Doctor en dret canònic, teòleg i hel·lenista, fou una personalitat destacada de l’època, si bé les seves obres més importants s’han perdut. Fou el teòleg més destacat que Felip II envià a Trento el 1560. Uns mesos abans d’acabar el concili retornà a Vilabertran, on fou rebut solemnialment el 16 de maig de 1564. Poc després, en voler retallar les llibertats dels canonges, dins l’esperit de Trento, topà amb la comunitat, que dirigí queixes al bisbe i al papa. L’abat, dins la seva línia, presentà un memorial per resoldre l’afer en el concili de la província tarraconense el 1585, on també demanà que en endavant es prohibís els monjos d’acudir directament als bisbes o al papa en contra de llurs superiors.
La tomba de l’abat Hortolà era un monument de marbre amb la imatge de l’abat en relleu; era al peu del presbiteri i encara es conservava al segle XIX. Actualment hi ha només la caixa del sepulcre, dins una fornícula, a la nau de migdia.
La complicada situació dels convents i de l’ordre augustinià en particular, desembocà al final del segle XVI en la secularització de totes les canòniques de Catalunya decretada pel papa Climent VIII l’any 1592 a petició de Felip II. Santa Maria de Vilabertran es convertí en una col·legiata secular formada per un arxipreste i catorze canonges, que l’any 1615 quedaren reduïts a dotze.
El monestir sofrí els efectes de l’entrada de tropes franceses als segles XVII i XVIII i fou espoliat, sobretot la seva notable biblioteca. Durant la Guerra Gran, l’any 1794, consta que també foren destruïts els sepulcres; degué ésser aleshores que es varen perdre moltes de les tombes monumentals de la casa de Rocaberti.
El 17 de juny de l’any 1808 es constituí a l’església de Vilabertran la primera junta de govern del corregiment de Figueres per dirigir la resistència contra els francesos.
Vers l’any 1820 els canonges demanaven insistentment permís per a traslladar-se a Figueres, manifestant que a la vila hi havia menys perills. El permís no els fou concedit i la col·legiata subsistí fins l’any 1835, que quedà extingida amb les lleis de desamortització. Aleshores l’església es convertí en simple parròquia. El palau i altres dependències passaren a mans de particulars.
Malgrat això, al començament del segle XX, Joaquim Botet i Sisó escriví que Santa Maria de Vilabertran era una parròquia de primer ascens amb rector i cinc beneficiaris, que hi vivien en comunitat en memòria del monestir desaparegut.
El monestir fou declarat monument nacional l’any 1930, però el palau gòtic i altres dependències del costat de migdia del claustre han continuat en mans de particulars fins a data recent. L’any 1945 s’inicià la restauració de l’església que descobrí moltes estructures amagades de l’obra romànica. Els anys quaranta i cinquanta fou creat un patronat que, encapçalat pel periodista Manuel Brunet, promogué una campanya popular per a restaurar la capella on fou col·locada la creu processional gòtica conservada a la parròquia.
Actualment, tot el conjunt ha estat recuperat com a patrimoni públic, i es troba en curs de restauració el sector més malmès que havia romàs privatitzat. Un patronat, dependent de la Generalitat, en té cura i hom hi celebra importants actes culturals. (JBH)
Abaciologi del monestir de Santa Maria de Vilabertran
Vegeu a continuació l'abaciologi del monestir de Santa Maria de Vilabertran, d’acord amb l’abaciologi que publica F. Montsalvatje.
| Pere Rigald | 1069-1104 |
| Arnau Adalbert | 1105-1106 |
| Berenguer | 1107-1115 |
| Pere Guillem | 1120-1124 |
| Ramon | 1125-1127 |
| Guillem | 1127-… |
| Berenguer de Llers | 1136-1142 |
| Berenguer | 1145 |
| Pere | 1147-1152 |
| Ramon d’Orusall | 1162-1177 |
| Ramon | 1190-… |
| Guillem | 1191-1194 |
| Pere de Talamanca | 1196-1201 |
| Bernat | 1203-1212 |
| Pere de Soler | 1214-1217 |
| Arnau | 1217-1218 |
| Ramon | 1220-1244 |
| Guillem d’Empúries | 1244-1257 |
| Arnau de Darnius | 1259-1285 |
| Dalmau de Servià | 1285-1308 |
| Pere | 1308-1312 |
| Guillem de Selxà | 1314-1319 |
| Guillem de Pau | 1322-1333 |
| Ermengol de Vilaric | 1333-1347 |
| Dalmau | 1347-1348 |
| Ramon | 1348-1355 |
| Ramon d’Escales | 1361-1377 |
| Guillem | 1379-1398 |
| Gaufred de Vilaric | 1403… |
| Antoni Girgós | 1410-1435 |
| Pere Nadal | 1440-1456 |
| Guerau Berenguer de Cruïlles | 1460-… |
| Gaspar de Cruïlles | 1488-… |
| Berenguer de Cervelló | 1534-1538 |
| Pere Domènec | 1545-1560 |
| Cosme Damià Hortolà | 1564-1568 |
| Carles Domènec | 1575-1580 |
Cronologia del monestir de Santa Maria de Vilabertran
| 954-986 | En diversos privilegis o diplomes del rei Lotari figura l’existència de Vilabertran amb una església dedicada a santa Maria |
| … 1060 | Alguns preveres es reuneixen amb Pere Rigald en una casa propera a l’església de Santa Maria |
| 1069 | Tres matrimonis donen a Pere Rigald l’església de Santa Maria, amb delmes i primícies i 60 passes entorn seu per tal que hi sigui fundada una comunitat que ha d’ésser regida per Pere Rigald i, mort ell, per aquell que sigui elegit pels clergues, sota l’obediència a la seu de Girona |
| 1080 | Comencen les obres de construcció de la nova església de Santa Maria |
| 1089 | El clergue o canonge Joan deixa Vilabertran per convertir-se en primer prior de la nova canònica de Santa Maria de Lledó. Fins a aquest moment no figura que al monestir era observada la regla de sant Agustí |
| 1090 | Pere Rigald funda el priorat de Santa Maria del Camp, al municipi de Peçà del Rosselló |
| 1093 | Pere Rigald, que havia passat a regir el monestir canonical de Sant Joan de les Abadesses, és obligat pel bisbe de Vic, Berenguer Sunifred, a retornar a Vilabertran |
| 1100 | El dia 11 de novembre és consagrada la nova església de Santa Maria, erigida per Pere Rigald des dels seus fonaments |
| 1104 | Mor Pere Rigald, l’abat que més tard és tingut com a sant, bé que el seu culte mai no ha estat reconegut oficialment per l’Església |
| 1110 | El monestir rossellonès de Santa Maria del Camp es deslliga de Vilabertran i passa a la jurisdicció del bisbe d’Elna |
| 1116 | El papa Pasqual II dóna una butlla, datada el 21 de març, amb la qual confirma la vida canonical i les propietats del monestir |
| 1120 | El monestir rep unes cases a Girona, amb torre i hort, vora la Porta Rufina |
| 1139 | El bisbe de Girona dóna tres esglésies a Vilabertran: Sant Cebrià de Mollet, Sant Martí de Masarac i Santa Maria de l’Om |
| 1142 | A partir d’aquesta data és documentat el priorat canonical de Santa Maria de l’Om, fundat pel monestir de Vilabertran |
| 1149 | El bisbe de Girona confirma al monestir la possessió de l’església parroquial de Sant Pere de Figueres, que li havia donat el noble Arnau de Llers |
| 1152 | L’abat Pere deixa el monestir en esdevenir bisbe de Saragossa, diòcesi que regeix fins el 1183 |
| 1176 | Butlla del papa Alexandre III, amb la qual ratifica la del seu antecessor Pasqual II, on són confirmades les noves possessions del monestir, entre les quals hi ha l’església aragonesa de Monforte i el priorat de Santa Maria de l’Om |
| 1177 | L’abat Ramon Guissall és elegit bisbe de Girona, diòcesi que regeix fins el 1196 |
| 1191-1194 | En temps de l’abat Guillem, el vescomte Jofre II de Rocabertí cedeix al cenobi la jurisdicció civil i criminal del lloc de Vilabertran |
| 1194 | En el seu testament el rei Alfons I llega 150 morabatins i funda una capellania a Vilabertran. Hi ha qui diu que al monestir foren dipositades una part de les seves despulles |
| 1235 i següents | Importants donacions de la família vescomtal dels Rocabertí a Cabanes i a Sant Joan de Vilatenim. Els Rocabertí eren enterrats a Vilabertran i al segle XIV feren construir una capella adossada a l’església romànica perquè fos el panteó familiar |
| 1285 | L’abat de Vilabertran afavoreix la croada de Felip l’Ardit contra el rei Pere II, que havia estat excomunicat pel papa. El rei Pere desterrà l’abat i segrestà els béns del monestir |
| 1295 | L’1 de novembre té lloc a Vilabertran el casament del rei Jaume II amb Blanca d’Anjou. El rei estava allotjat a Vilabertran des del 20 d’octubre i aquí signà importants documents, com la seva renúncia a Sicília i a Calàbria |
| 1308 | La reina Blanca, en el seu testament datat el dia 18 d’agost, funda una capellania a Vilabertran en record d’haver-s’hi casat |
| 1316 | El comte d’Empúries redimeix el monestir del dret de bovatge |
| 1377 | El rei Pere III concedeix llicència a l’abat Ramon d’Escales per a fortificar Vilabertran |
| 1382 | El rei Pere III posa el monestir de Vilabertran i el seu abat sota la protecció reial |
| 1410-1431 | L’abat Antoni Girgós fortifica el monestir per fer front als atacs dels pirates que s’estenien pertot l’Empordà; construeix el palau abacial gòtic i un retaule major per a l’església |
| 1487-1491 | En aquesta època hi ha desavinences entre la comunitat de Vilabertran fins al punt que ha d’intervenir-hi el rei Ferran II |
| 1568 | Mor l’abat Cosme Damià Hortolà, expert en les llengües grega i hebrea, i estudiós de la Bíblia, el qual havia assistit al concili de Trento i havia treballat per a la reforma de la vida monàstica |
| 1592 | El papa Climent VIII, a petició de Felip II, secularitza la canònica de Vilabertran, com també la resta de comunitats regulars augustinianes del país. Aleshores el monestir es converteix en una col·legiata secular regida per un arxipreste i amb catorze canonges |
| 1615 | El nombre de canonges que integren la col·legiata es redueix a dotze |
| 1794 | Durant la invasió dels francesos que tingué lloc amb motiu de la Guerra Gran, el monestir és saquejat, les tombes són profanades i es perden l’arxiu i la biblioteca del monestir |
| 1808 | El 17 de juny es constitueix a Vilabertran la primera junta de govern del corregiment de Figueres per lluitar contra els francesos |
| 1820 | Els canonges demanen de traslladar-se a Figueres, ja que creuen que allà estaran més segurs |
| 1835 | Amb la desamortització s’extingeix pràcticament la comunitat en ésser-ne venudes les rendes |
| 1851 | S’extingeix jurídicament la comunitat canonical i només resten alguns beneficis per a complir les obligacions i fundacions fetes al monestir |
| 1934 | S’inicien algunes obres de restauració |
| 1945 | És creat un patronat encarregat de vetllar per la restauració total del monestir |
| 1945-1988 | Són dutes a terme les principals obres de restauració a l’església i al claustre |
| 1984-1988 | És reestructurat el patronat i continuen les obres de restauració i senyalització a càrrec de la Generalitat de Catalunya |
(APF)
Església
Estudi del conjunt del monestir i de la seva evolució fins al segle XIX. A: sectors consolidats del segle X al XV. B: fortificació de l’abat Girgós al segle XV. C: dependències modernes (segles XVI-XIX). D: edificacions agrícoles posteriors a la desamortització.
B. Cervera, A. Alonso
La canònica augustiniana de Santa María de Vilabertran és composta pel nucli bàsic, constituït per l’església, el claustre i les dependències monàstiques, i per una ampliació a migdia, formada pel perímetre emmurallat, al cantó de migjorn de la qual i constituint la façana hi ha el palau abacial, construït per l’abat Girgós, d’època gòtica. Entre el palau abacial i el nucli bàsic es forma un gran pati, que es pot assimilar al pati prelatici de les abadies barroques.
L’església, adossada a l’ala septentrional del claustre, és de planta basílical. És formada per tres naus, transsepte i un absis i dues absidioles semicirculars situats a l’extrem de llevant.
La nau central és més ampla i més alta que les naus laterals. És coberta amb una volta de canó que sustenten quatre arcs torals, que alhora descansen sobre columnes cilíndriques adossades al mur i coronades amb capitells. La diferència d’alçada entre la nau central i les laterals fa que s’hagin pogut obrir unes lluernes —tres a cada costat— que il·luminen la nau central de manera directa; són de mig punt i de doble esqueixada. Quatre arcs formers de mig punt separen la nau central i les laterals —els de l’extrem de ponent són més petits que la resta—. Al costat de llevant aquests arcs descansen sobre una columna i, al de ponent, sobre una pilastra rectangular; són suportats per columnes adossades a pilars i coronades amb capitells. La nau central comunica amb el transsepte a partir de dos arcs formers —un a cada costat— de més alçada que els anteriors i que, com els arcs formers de l’extrem de ponent de la nau central, descansen, pel costat de llevant, sobre una pilastra rectangular i, pel de ponent, sobre una columna.
Les naus laterals han estat cobertes amb una volta de quart de cercle, llevat del darrer tram de ponent que és cobert amb volta de canó i que s’uneix a la resta de la nau a partir d’un arc toral de mig punt. Aquestes naus es comuniquen amb el transsepte mitjançant un arc de quart de cercle. A la nau meridional, l’arc d’una de les capelles suprimides en les obres de restauració de 1940-50 fou transformat en una fornícula on fou col·locat el sarcòfag amb les restes de l’abat Hortolà.
El transsepte és cobert per una volta de canó. A migdia hi ha una finestra de doble esqueixada i d’arc de mig punt.
Vista exterior de l’església del monestir, amb la capçalera a primer terme.
F. Tur
Els tres absis són coberts per una volta de quart d’esfera i tenen una finestra de doble esqueixada i arc de mig punt. Al voltant del mur que forma l’hemicicle de l’absis major hi ha disposats set arcs de mig punt recolzats sobre columnes exemptes cilíndriques amb els seus capitells corresponents. Aquestes columnes arrenquen d’un sòcol. Les dues dels extrems són adossades a un pilar. La finestra del fons del presbiteri és emmarcada per l’arcuació central.
L’arc triomfal de l’absis major és format per dos arcs de mig punt en gradació; descansa sobre columnes semicilíndriques acabades amb un capitell. Damunt l’arc triomfal hi ha dos ulls de bou.
Els capitells que coronen les columnes sobre les quals descansen els arcs formers i torals no presenten cap tipus de decoració; són molt senzills. Els únics capitells ornamentats són els que corresponen als arcs que decoren l’absis major i els que sustenten l’arc triomfal; aquests darrers són els únics de tot l’edifici que són monolítics. Presenten un tipus d’ornamentació bisellada molt senzilla.
Aquesta és la descripció de l’edifici que correspon al període romànic. Tanmateix, en èpoques posteriors, aquesta església ha sofert una sèrie de remodelacions i afegits que han alterat el seu espai interior i exterior. La zona més afectada per aquests canvis ha estat l’ala de tramuntana del temple. Al segle XIV fou afegit al braç septentrional del transsepte un nou cos, la capella funerària dels Rocabertí; en conseqüència, el mur que tancava el transsepte pel costat de tramuntana desaparegué. Més endavant, al segle XVIII, fou construïda la capella dels Dolors i la sagristia nova, adossades a la nau septentrional de l’edifici. D’altra banda, la porta originària d’època romànica que comunicava l’església amb el claustre, situada a la nau de migdia, fou anul·lada i hom n’obrí una altra d’estil gòtic tardà. També en aquest costat de l’església s’havien afegit dues capelles, que durant les obres de restauració del període 1945-1956 van ésser suprimides i fou restituït el parament romànic primitiu.
A la façana occidental de l’església s’obre la porta principal d’accés a l’edifici.
La porta originària del període romànic fou substituïda per una altra de més gran, d’estil gòtic, que no va ésser acabada.
Les tres finestres que s’obren en aquest mur —dues a banda i banda de la porta i l’altra damunt aquesta, a l’eix marcat pel cim del pinyó, que és coronat per una creu de factura moderna— són d’època romànica i donen llum a les naus laterals i a la central, respectivament. Són de doble esqueixada i d’arc de mig punt.
A l’angle nord-oest d’aquesta façana s’aixeca una torre campanar. El fet que al costat sud-oest i damunt el mur que forma la façana es conservin unes filades de carreus de llargada similar a les dels costats de la torre campanar existent, ha portat a creure que el projecte originari de la façana preveia la construcció de dues torres campanars bessones a banda i banda del mur, una de les quals no va ésser acabada. La torre existent és de planta quadrangular —fa 5 m de llargada— i consta de tres pisos, a cada un dels quals, i pels quatre costats, s’obre una finestra geminada de mig punt emmarcada, a la part superior, per una sèrie de quatre arcs llombards seguits. El mainell de les finestres és format per una columna cilíndrica i per un capitell mensuliforme. La separació entre pis i pis és remarcada per un fris de dents de serra. A l’interior, el pis superior és cobert per una cúpula i a l’exterior per un sostre a quatre vessants acabat en punxa.
El mur exterior que correspon a la nau de tramuntana de l’església resta amagat per les construccions del segle XVIII. Tanmateix, sobre la coberta d’aquestes edificacions hi ha el mur que correspon a la nau central. En aquest mur hi ha obertes tres finestres que són les que donen llum directa a la nau esmentada.
Al mur corresponent a la nau meridional recolza la volta de la galeria de tramuntana del claustre. La porta originària romànica d’accés al claustre actualment és tapiada. És formada per un arc de mig punt adovellat, una llinda i un timpà. Aquest darrer és decorat amb una representació pictòrica de l’Agnus Dei. L’actual porta d’accés al claustre és datada el 1722.
Els braços del transsepte no són gaire visibles des de l’exterior atès que al del costat de tramuntana fou afegida al segle XIV, la capella funerària dels Rocabertí i al de migdia hi ha adossades les dependències monàstiques situades a l’ala oriental del claustre.
La capçalera de l’edifici és formada pels tres absis semicirculars, a cadascun dels quals hi ha una finestra. La corresponent a l’absis major és sensiblement més gran que les de les absidioles i té un arc extradossat de dents de serra. És formada, al vessant exterior, per dos arcs de mig punt en gradació; les altres, en canvi, només en tenen un. A la part inferior de l’absis central hi ha unes lesenes que resten inacabades a mitja altura. Des de la capçalera hom pot observar el pinyó corresponent a la nau central.
L’aparell interior dels murs és compost per carreus regulars de mides diverses. Les voltes també han estat construïdes a base de carreus de mida més petita i d’aspecte més rudimentari. Els arcs són formats per dovelles ben tallades i allisades.
A l’exterior, l’aparell sofreix un canvi a uns 3 m d’alçada. El parament, que fins ara era compost per petits carreus de forma irregular i aspecte tosc, és format per carreus regulars de mida més grossa, que formen filades d’amplada diversa. El lloc on aquest canvi es fa més evident és a la capçalera.
Hom coincideix a datar l’església de la canònica de Santa Maria de Vilabertran al final del segle XI o al començament del XII. Hom dóna aquesta datació aproximada no solament per les característiques arquitectòniques de l’edifici, sinó també per la documentació que se n’ha conservat: l’any 1080 l’abat Pere Rigald començà les obres de la nova església i l’11 de novembre del 1100 tingué lloc la consagració del temple i la confirmació de la comunitat regida per la regla de sant Agustí.
Vista de l’interior de l’església, amb la nau central i la capçalera al fons.
F. Tur
L’església és un exemple d’arquitectura de transició de les formes constructives del segle XI a les del XII. Aquesta evolució es constata a l’interior en l’ús de columnes semicilíndriques que sustenten els arcs torals, formers i triomfal de la nau central, en la diferència d’alçada entre la nau central i les laterals, la qual cosa possibilita l’obertura de lluernes que il·luminen directament la nau principal, i en l’aparell, format per carreus regulars i de mida semblant. A l’exterior, concretament a la capçalera, hom pot constatar la manca de decoració anomenada llombarda, que caracteritza la majoria d’esglésies construïdes al segle XI, i de l’aparell irregular i tosc per carreus regulars, de mides més grosses i més ben tallats.
Tanmateix, aquest no és l’únic edifici on es poden observar aquests canvis que anuncien ja les noves formes del segle XII. A l’església del monestir de Sant Miquel de Fluvià, al mateix Empordà, consagrada l’any 1066, i a l’església de Sant Joan les Fonts, a la Garrotxa, hi ha també columnes adossades als pilars de les naus. A les de Sant Pere de Galligants, de Girona, i Santa Maria de la Seu d’Urgell, totes dues ja dins el segle XII, hi ha lluernes a la nau central, atesa la diferència d’alçada d’aquesta respecte a les laterals. A les esglésies del Sant Sepulcre de Palera, a la Garrotxa, consagrada l’any 1085, i de Sant Feliu de Beuda, també a la Garrotxa, malgrat que encara no ha estat adoptada la columna i que la diferència entre les naus central i laterals no és gaire marcada, ja es fa patent un tractament més acurat dels paraments.
Aquestes transformacions, però, no afecten directament la planta, que continua essent en essència la mateixa de les esglésies del segle XI. Les esglésies de Sant Quirc de Colera, de Santa Maria de Roses, de Sant Miquel de Cruïlles i de Sant Miquel de Fluvià, totes elles pertanyents a l’Empordà, tenen un traçat semblant: planta basílical amb un transsepte molt marcat.
El campanar de l ’església del monestir, erigit a la façana de ponent.
F. Tur
Hem vist que a l’exterior de l’església mancaven els típics elements ornamentals llombards. A l’interior, llevat d’alguns capitells que presenten una decoració molt senzilla, els únics elements constructius que tenen una funció purament ornamental, més rítmica que decorativa, són les arcuacions disposades entorn de l’hemicicle de l’absis central. Aquest recurs arquitectònic també anima els absis majors de les esglésies de Sant Quirc de Colera, Santa Maria de Roses i Sant Miquel de Fluvià.
El campanar, a la cantonada nord-oest de l’edifici eclesiàstic, és format per un aparell regular amb pedres de mides similars. És l’única part del conjunt monàstic on s’ha conservat una decoració de tipus llombard. L’acurada construcció del parament fa pensar que pertany a la mateixa fase de construcció de l’església. Les torres campanars que daten del segle XII conserven fonamentalment la mateixa estructura que les del segle XI i els motius decoratius continuen essent, essencialment, els mateixos. Això fa que no es pugui constatar una transició cap a unes formes més evolucionades, com és el cas de l’església.
Si seguim la tipologia donada per J. Puig i Cadafalch per als campanars (L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. III-2, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1918), cal classificar el de Santa Maria de Vilabertran dins el grup de campanars aïllats senzills i de planta quadrangular. Cal, però, tenir en compte la possible composició original de la façana amb dos campanars, que ens situa dins un context més monumental, la millor referència del qual fóra la façana de ponent de l’església del monestir de Santa Maria de Ripoll. (EBC-JAA)
Claustre
El claustre és adossat al costat de migdia de l’església per l’ala de tramuntana i al centre de les dependències monacals.
Planta i alçat d’un detall d’una de les galeries del claustre, amb la indicació de les proporcions i les mides de les columnes i l’esquema estructural de la composició dels elements.
J. A. Adell
És de planta trapezoïdal i format per quatre galeries amb porxos de vuit arcs a cada un dels costats. Les galeries són cobertes amb volta de quart de cercle. Damunt els arcs del porxo i concèntrics a aquests hi ha sobreposats uns altres arcs; això és degut a la poca alçada de l’arrencada de les voltes que talla els arcs del porxo. A la galeria de tramuntana hi ha les marques de l’encanyissat. Les cantonades han estat resoltes amb un arc de mig punt disposat en diagonal. Aquest arc recolza, a la part interior de la galeria, damunt una columna cilíndrica amb capitell i, a la part exterior de la galeria, damunt una columna adossada al pilar. Els arcs diagonals situats al sud-est i sud-oest del claustre són els més ben conservats, els del nord-est i nord-oest estan força deteriorats i han sofert modificacions posteriors. Els arcs dels porxos són de mig punt i recolzen alternativament damunt parelles de columnes i de pilastres rectangulars, llevat dels de la galeria oriental, on la pilastra central ha estat substituïda per dos parells de columnes. Les columnes d’aquesta galería són més baixes i gruixudes que les de la resta del claustre. A la part exterior, damunt els arcs de les galeries meridional, occidental i septentrional, hi ha un fris decoratiu de dents de serra. En aquesta darrera galeria el fris de dents de serra és situat a un nivell més baix. A les galeries meridional i occidental, per damunt d’aquest fris hi ha una cornisa incurvada sobre la qual hi ha una teulada d’un sol vessant. Damunt la de llevant hi ha una mena de terrassa.
Un aspecte del claustre des de l’interior d’una de les seves galeries.
F. Tur
Interior d’una de les galeries del claustre.
F. Tur
Tots els capitells tenen un tipus de decoració molt senzilla de tipus vegetal i molt estilitzada.
L’aparell dels murs és format a base de carreus força regulars i de grans dimensions. Els arcs són adovellats. Pel que fa al parament de l’església, s’hi evidencia un major grau de perfeccionament en la talla de la pedra. El material utilitzat és la pedra calcària.
El claustre i les dependències monàstiques que s’ordenen al seu voltant són datats els segles XII i XIII.
Tot i la unitat constructiva que s’evidencia en aquest claustre, cal assenyalar la discrepància que representa el porxo de la galeria est, de proporcions molt més baixes que la resta, i amb el singular artifici de les quatre columnes que substitueixen un pilar, solució semblant a la de les cantonades del claustre de Santa Maria de l’Estany o de Sant Pere de Galligants. També cal fer especial esment del fet que les pilastres extremes del porxo de tramuntana, corresponent a la galeria adossada a l’església, abracen uns pilars més antics, fets amb un aparell molt semblant, però que conserven ben visibles les seves arestes. A l’aresta interna d’aquests pilars hi ha una senzilla motllura on encaixen diverses testes humanes, animals o motius decoratius; elements que no es repeteixen a les altres cantonades del porxo claustral. Si acceptem la datació del segle XII-XIII per al conjunt del claustre i les dependències monacals, resulta lògic de suposar que, abans, el claustre només devia tenir la galeria adossada a l’església, a la qual responien els dos pilars esmentats, que seria substituïda per la definitiva configuració del claustre. (EBC-JAA)
Un primer examen a l’escultura del claustre de Santa Maria de Vilabertran dóna com a resultat la constatació que l’ornamentació d’aquesta peça és d’una simplicitat absoluta, amb una manca total de motius zoomòrfics i antropomòrfics.
Vista del pati del claustre amb la galeria de migjorn al fons.
J. A. Adell
El tema ornamental més comú presenta una certa aproximació als models clàssics corintis. És format per quatre fulles de mida grossa, col·locades als angles del capitell, les quals ocupen una gran part de les cares. D’entre cada parell de fulles n’apareix una altra de mida més petita, la qual ocupa just el centre de cada cara. Totes elles han estat treballades de manera força esquemàtica i no presenten cap tipus d’ornamentació, tot i que el treball de la pedra no és gaire acurat. L’àbac del capitell és completament llis i l’acabament inferior ha estat realitzat mitjançant un collarí de mitja canya.
Aquest tipus de capitells són pràcticament iguals a alguns dels del desaparegut claustre de Sant Llorenç del Mont o de Sous, a la Garrotxa, del qual només disposem d’algunes referències fotogràfiques.
Com ja hem dit abans, aquest model descrit és el que més es repeteix en tot el claustre, però hi ha d’altres models que, tot i tenint com a base el corinti, introdueixen algunes variants i tendeixen a una major ornamentació, bé que aquesta és força discreta. En alguns d’aquests capitells les fulles han estat motllurades per tal de donar lloc a un acabament en espiral, tot en un relleu considerablement pla. En d’altres la fulla d’acant és més petita, la punta superior es corba vers l’exterior i dóna lloc a una incipient formació de voluta.
A la galeria de tramuntana del claustre cal fer ressaltar l’existència de dos únics capitells, en els quals l’element ornamental és més important pel que fa a la complicació que presenta. Un d’ells ha desenvolupat el tema ornamental a l’interior de les fulles d’acant. Aquest tema és format per una palmeta invertida amb una tija en relleu. L’espai entre els parells de fulles grosses, en aquest cas, és buit. La part superior del capitell presenta un relleu en forma de volutes.
A l’altre capitell sembla que l’escultor no s’ha limitat a l’esquema compositiu de les fulles d’acant, la qual cosa li ha permès una major llibertat expressiva. Es tracta d’unes palmetes de les quals surten unes tiges que s’entrellacen entre elles i donen lloc a un sistema de fulles que ornamenten la part superior del capitell.
Dos capitells del claustre.
F. Tur
Dos capitells del claustre.
F. Tur
Alguns dels pocs elements ornamentals que hem descrit anteriorment donen la pista per poder suggerir una data aproximada de la realització del claustre. Un dels paral·lels directes que trobem per a Santa Maria de Vilabertran, com ja hem apuntat, són els capitells del desaparegut claustre de Sant Llorenç de Sous, que repeteixen exactament la tipologia del capitell de grans fulles d’acant llises. Però no el trobem exclusivament en aquest claustre. Amb algunes variants, aquest motiu apareix també als claustres de Sant Salvador de Breda, Sant Daniel de Girona, Santa Maria de la Seu d’Urgell i, fins i tot, al claustre de Sant Vicenç de Roda de Ribagorça. A excepció d’aquest últim claustre, tots els altres poden ésser datats aproximadament al final del segle XII o al començament del XIII.
Altres motius, com el de les palmetes, bé que tenen una llarga tradició, han estat treballats d’una manera semblant al claustre de Santa Maria de l’Estany, al Bages, on la tècnica a bisell és més precisa que al claustre de Vilabertran.
El capitell amb volutes és un altre motiu molt arrelat, però que també presenta una diferenciació quant al tractament. Al claustre de Vilabertran les volutes es desenvolupen com un sol cos en volum, a diferència d’altres, que han estat formades per la unió, a l’aresta del capitell, dels dos plans que conformen les seves cares.
Un desenvolupament semblant a aquest apareix al claustre de Santa Maria de l’Estany, bé que aquest és molt més ornamentat, i al claustre de Santa Maria de la Seu d’Urgell. Els altres elements de palmetes invertides, volutes planes a la part superior del capitell, etc., apareixen també en algunes esglésies del Cister com, per exemple, al claustre de Santa Maria de Vallbona de les Monges.
Per raons de tipus ornamental, doncs, podem situar aquest claustre al final del segle XII o al començament del XIII.
La mateixa historiografia ens ajuda a reforçar la nostra datació. Josep Gudiol i Ricart, Josep Puig i Cadafalch, Miquel Golobardes, Joan Badia i Homs, Eduard Carbonell i Eduard Junyent en els seus respectius estudis són d’aquesta opinió. Pràcticament tots ells parlen de l’austeritat del claustre, fent referència a l’austeritat del Cister. Ara bé, aquesta austeritat també podria ésser a causa d’una manca de recursos econòmics, o bé d’una certa imperícia de l’escultor. Una referència a part mereix l’estudi d’Antoni José i Pitarch, que dóna una datació més propera a mitjan segle XII que no pas al final d’aquest mateix segle. (TGV)
Dependències monàstiques
Un dels murs exteriors de les dependències monacals del cenobi.
J. A. Adell
Les dependències monàstiques han estat disposades entorn del claustre. A l’ala de llevant hi ha la sagristia vella i la sala capitular i, al pis superior, el dormitori que data d’època gòtica, al qual s’accedeix des de la galeria del claustre per una escala de pedra adossada al mur. A l’ala de migdia hi havia el refetor, a l’angle sud-oest la cuina i a l’a la de ponent un altre cos de dependències, possiblement la biblioteca i l’arxiu, molt transformats posteriorment.
Els quatre cossos d’edifici que contenen les dependències monacals són formats per sales rectangulars amb el costat llarg paral·lel a la galeria claustral i que se subdivideixen en els diferents àmbits. Aquest fet és especialment sensible a l’ala de llevant, de dues plantes, la superior de les quals és posterior i contenia el dormitori monacal. La planta baixa és coberta amb una volta de canó, molt baixa, que arrenca pràcticament de terra, i actualment es divideix en dos àmbits, un de més petit a tramuntana, adjacent a l’església, amb accés des del claustre, i que correspon a la sagristia vella, i un altre de més gran, a la volta del qual encara s’observen vestigis dels murs que el dividien en diverses sales. El mur que separa aquests dos àmbits no talla la volta, la qual cosa palesa que fou fet en una etapa diferent, però immediata, de construcció.
Adjacent a la sagristia vella, hi havia la sala capitular, identificable pels senyals a la volta del mur que la tancava i per la seva façana al claustre. Aquesta façana presenta un gran interès pel que fa a la composició: és formada per una porta, amb un arc de mig punt, i és flanquejada per dues finestres senzilles, també amb un arc de mig punt. No se sap a quin ús es devia destinar la resta de l’àmbit d’aquest cos d’edifici amb accés des del claustre, però hom no pot excloure que es tractés del dormitori original, traslladat posteriorment al pis superior.
Al mur de llevant, que dóna a l’exterior, hi ha dues portes d’arc de mig punt i dues obertures; la més septentrional és, a la seva part exterior, rectangular, mentre que l’altra és de mig punt. El baix nivell d’arrencada de la volta fa que les finestres tinguin, a l’interior, els arcs capalçats.
L’edifici corresponent al refetor, malgrat que conserva l’estructura romànica primitiva, ha sofert en èpoques posteriors una sèrie de reformes que han comportat una modificació de l’espai, recentment recuperat. Aquest cos és un rectangle cobert amb una volta apuntada. Al mur que dóna a la galeria s’obre la porta —actualment tapiada— d’accés des del claustre; és rectangular. El mur de migdia dóna al pati del palau abacial. En aquesta façana, restaurada fa poc temps, s’obren cinc finestres grans de doble esqueixada i arcs de mig punt. A ponent hi ha les restes d’una altra porta, que comunica amb la cuina.
El cos de ponent és rectangular i és cobert amb una volta apuntada. Al segle XVI aquesta dependència fou convertida en una capella dedicada a sant Ferriol, i hom obrí una porta d’estil renaixentista que dóna a l’exterior del monestir. Sobre aquest cos fou bastit un segon pis, simètric al de l’ala de llevant, cobert amb bigues de fusta sobre arcs diafragmàtics. L’accés a aquest pis es feia des de la galeria claustral, com al cantó de llevant. La cuina i el celler, situats a l’angle sud-oest del claustre, comuniquen amb el pati del palau abacial per mitjà d’una porta, i també es comuniquen amb el claustre, el refetor i el cos de ponent. Aquestes dues dependències foren cobertes amb una volta de creueria a partir de quatre nervadures de mitja canya que s’inicien a poca alçada del terra en unes pilastres adossades.
Una vista d’una de les dependències monàstiques.
J. A. Adell
L’aparell d’aquestes edificacions és format per carreus regulars de mides força uniformes, molt similar al del claustre.
El conjunt monàstic es completa amb el palau abacial i el conjunt de fortificacions (segle XIV). A la part inferior del palau abacial, a l’angle sud-est, hi ha una sala coberta amb una volta de canó, totalment integrada en el complex d’edificis, que hi són posteriors. L’ús i l’època exacta d’aquesta sala no són clars, però és segur que és anterior a l’obra gòtica del palau abacial; no es pot descartar que correspongui a l’hospital de pelegrins del cenobi, ja que la seva situació s’ajusta al que és habitual en aquest tipus de dependències en altres monestirs com els de Sant Pere de Casserres (Osona) o Sant Pere de Rodes (Empordà), benedictins, o el de Santa Maria de Lledó (Empordà), canònica dependent de Vilabertran.
La situació de les dependències monàstiques a les galeries claustrals segueix, amb algunes variacions, l’esquema benedictí fixat ja al segle IX en el plànol conservat a l’abadia de Sankt Gall. Tanmateix, encara no se sap amb seguretat la funció d’algunes d’aquestes dependències. J-A. Adell (vegeu J-A. Adell i N. Peiris: Canònica de Santa Maria de Vilabertran, fulletó editat per la Direcció General del Patrimoni Artístic, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1987) ha fet algunes correccions a l’esquema de J. Badia i Homs (L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B, Alt Empordà, Diputació de Girona, Girona 1981). Segons aquest darrer autor, als cossos que donen a la galeria meridional hi devia haver la biblioteca i l’arxiu, i als que donen a la de ponent, el refetor —que després devia ésser convertit en una capella dedicada a sant Ferriol—, la cuina i el celler, J-A. Adell, en canvi, situa el refetor a l’ala meridional del claustre i considera que no hi ha prou dades per a poder dir amb seguretat quina era la funció originària del cos que posteriorment fou convertit en la capella de Sant Ferriol.
La façana occidental de la sala capitular, és a dir, la que dóna a la galeria oriental, organitzada a partir d’una porta i dues finestres que la flanquegen, constitueix un tipus de façana plenament desenvolupada als monestirs del Cister a Catalunya (Poblet, Santes Creus) o a la catedral de Tarragona, i que ja té clars precedents en el segle XI als monestirs de Sant Miquel de Cruïlles, Sant Llorenç, prop Bagà, o Sant Pere de la Portella, aquests dos darrers al Berguedà, o fins i tot anteriors, com és ara el monestir de Sant Benet de Bages, a la comarca del Bages. (EBC-JAA)
Pintura
La canònica de Santa Maria de Vilabertran conserva un únic vestigi de pintura mural que representa un anyell místic amb la creu; aquest fragment és especialment significatiu en tres aspectes: primer de tot, per la seva singularitat (a part ésser l’única mostra pictòrica que ha pervingut de tot el conjunt del monestir, és també de les poques que es conserven de la comarca de l’Alt Empordà), pel fet d’estar situada al claustre (és una de les poquíssimes mostres de pintura mural exterior d’aquesta època) i pel seu emplaçament peculiar (el timpà d’una porta, indret del qual amb treballs hi ha paral·lels, tret de casos en què es tracta d’escultura, com és ara el famós portal de l’anyell de la col·legiata de San Isidoro de León).
Timpà pintat amb l’AGNUS DEI damunt una porta del claustre.
F. Tur
En el cas de la pintura mural, l’Agnus Dei sol aparèixer a l’absis o en zones que hi són molt properes dins el mateix àmbit del presbiteri (sovinteja en els arcs pre-absidals)(*). Amb tot, si hom considera gue la figura de l’anyell místic no és sinó una al·lusió directa a Crist(*), la seva presència, des del punt de vista iconogràfic, no ha d’estranyar gens en una zona com un timpà(*).
La porta que és adornada amb la pintura a què hom fa referència és la que es troba a l’extrem oriental del mur de migjorn de l’església, arran de la cantonada amb el transsepte.
El timpà, de mides molt modestes, té un fons pintat en un to vermellós on destaquen, en colors clars, unes estilizacions vegetals. Damunt aquest fons i ocupant una bona part del timpà hi ha un cercle blanc que conté l’anyell, nimbat i amb una creu al·lusiva a la crucifixió de Crist. Si bé l’estat de conservació de la pintura no és gaire bo, ho és prou per a poder-ne distingir tots els elements.
Pel que fa a la datació d’aquest fragment, Joan Badia(*) apuntava la possibilitat que la pintura fos de la mateixa època que la construcció de la porta (que ell situa, com la resta de l’església, a la segona meitat del segle XI). Hom creu, però, que més aviat caldria remetre’s a les observacions d’Eduard Carbonell, que assenyalant la dificultat de datació d’unes restes tan escasses i considerant l’estil de la pintura, apunta una època més tardana, ja al segle XIII. Aquest mateix autor la inclou dins un grup d’obres de l’àmbit gironí, datables al final del segle XII i el començament del XIII(*). (AOA)
Pica
Pica baptismal conservada al’interior de l’església.
F. Tur
A l’interior de l’església, adossada a la cantonada que formen el mur occidental i la nau de migjorn, hi ha una pica baptismal monolítica, de forma semioval, que és sostinguda per una base cilíndrica. Aquesta peça, molt senzilla, exempta de decoració, fa 96 cm de diàmetre exterior i una alçada total, amb el peu inclòs, de 94 cm. El peu fa 27 cm d’alt.
Tant per la tipologia com per la mida, aquesta pica és molt semblant a la de Sant Joan de Palau-saverdera. Aquestes peces tan austeres són difícils de situar en el temps. D’altra banda, en no disposar de notícies que facin llum sobre aquest punt, hom no sap si la pica és l’originària d’aquesta església o no. Tanmateix, no deixa de sorprendre que una església tan esplendorosa com la de Vilabertran tingués una pica tan humil i austera. (AOA)
Sarcòfag
A la galeria de llevant del claustre de la canònica de Santa Maria de Vilabertran hi ha, actualment, un sarcòfag fet amb una pedra que sembla volcànica. Té una planta rectangular. La longitud exterior és de 180 cm, l’amplada, també exterior, de 53 cm i l’alçada, de 37 cm. L’encaix interior també presenta una planta rectangular. El gruix de les parets és d’uns 11 cm. Així, doncs, l’amplada interna fa uns 32 cm, tant a la capçalera com als peus. Té una profunditat de 22 cm.
Segurament fou fet al segle XII o el XIII. En l’actualitat resta mig tapat per uns fragments d’una tapa d’un sarcòfag d’època més tardana. (JBM)
Els manuscrits il·lustrats de Santa Maria de Vilabertran
Un detall del foll 163v de l’Evangeliarium Gerundense, conservat a la Bibliothèque Nationale de París (Ms. Lat. 897); caplletra F.
Bibliothèque Nationale de París
Procedents d’aquesta canònica són una sèrie de llibres litúrgics actualment conservats a la Bibliothèque Nationale de París, on ingressaren l’any 1740 (essent aleshores Bibliothèque Royale), provinents del botí que el mariscal Noailles havia arrabassat a Catalunya(*)
A la biblioteca parisenca hi ha, pel que fa a manuscrits il·lustrats procedents de Santa Maria de Vilabertran, un leccionari de la missa (Leclionarium Missae ad usum gerundensem, Ms. Lat. núm. 891); un evangeliari (Evangeliarium gerundense, Ms. Lat. núm. 897) i un sacramentari (Sacramentarium gerundense, Ms. Lat. núm. 1102), que són datables dins el període romànic(*). (AOA)
Evangeliarium gerundense
Un detall del foli 152 de l’Evangeliarium Gerundense, conservat ala Bibliothèque Nationale de París (Ms. Lat. 897); caplletra L.
Bibliothèque Nationale de París
Foli 13 de L’Evangeliarium Gerundense, procedent d’aquest monestir i conservat actualment a la Bibliothèque Nationale de París (Ms. Lat. 897).
Bibliothèque Nationale de París
(Bibliothèque Nationale de París: Ms. Lat. 897)
Manuscrit de 166 folis, de 340 × 240 mm, datat a mitjan segle XII. Conservat a la Bibliothèque Nationale de París: Ms. Lat. 897
Se sap que pertangué a Santa Maria de Vilabertran, atès que als folis 1-12 hom pot trobar el registre de defuncions parroquial de Vilabertran, al costat del calendari de Girona.
El manuscrit és adornat amb set caplletres que encapçalen algunes parts del llibre. Hom les troba als folis 13 (I), 88 (I), 152 (L), 163v (F), 164v (K, F) i 165 (H). Són de diversa tipologia, i combinen estrellaçats, estilitzacions vegetals i, en algun cas, figuracions animals.
La caplletra L (del Liber generationis) del foli 152, formada per la figura d’un quadrúpede alat, recorda algunes de les que poblen el manuscrit de De civitate Dei, de sant Agustí, conservat a l’Arxiu Capitular de Tortosa (còdex 20)(*).
Aquestes caplletres fan palès un estil arcaïtzant que hom relaciona amb el dels manuscrits del segle XI.
Aquest manuscrit té altres inicials, de color vermell i groc, algunes de les quals són adornades amb estilitzacions vegetals. Els folis 3v, 7 i 77 contenen, en tinta marró, alguns dibuixos més tardans. (AOA)
Leclionarium Missae ad usum gerundensem
Foli 1v del Lectionarium Missae Ad Usum Gerundensem, conservat a la Bibliothèque Nationale de París (Ms. Lat. 891).
Bibliothèque Nationale de París
(Bibliothèque Nationale de París: Ms. Lat. 891)
Manuscrit d’un leccionari de la missa, que consta de 119 folis en pergamí, les mides del qual són 325 × 235 mm. Actualment pertany al fons de la Bibliothèque Nationale de París, on entrà el 1740 juntament amb d’altres manuscrits que formaven part del botí del mariscal Noailles(*).
Aquest manuscrit, datat al final del segle XII, o bé entre el XII i el XIII(*), prové, sens dubte, de l’abadia de Santa Maria de Vilabertran, segons es desprèn d’un escrit al foli 119 on es poden llegir dos fragments, escrits per una mateixa mà, que diuen:
[Bartholo ?] meus Alberti (?) presbyter de capitulo ecclesie et officialis domini episcopi Gerundensis dilectis in Christo clericis de…
…nos Guillemus de Pario (?) abbas Sancte Marie de Villabertrando de concilio…
L’escrit va acompanyat del dibuix, molt matusser i esquemàtic, d’un personatge dret amb els braços estesos. Hom no gosa precisar si es tracta d’una persona en actitud de pregar.
L’única decoració del manuscrit consisteix en la caplletra F del foli lv, a l’inici de l’epístola als romans de la vigília de Nadal. Es tracta d’una lletra dibuixada amb tinta de color marró fosc, pintada en vermell i inscrita dins un camp de color blau que en ressegueix la forma. La lletra és constituïda per unes tiges vegetals amb algunes terminacions que s’entrellacen(*).
Estilísticament ha estat comparat amb el manuscrit 41 de l’Arxiu Capitular de Tortosa, de mitjan segle XII, on al foli 49 hi ha una T (del “Te igitur”) amb ornamentació de caulicles serpentejants i fulles(*).
A part això, el manuscrit conté, al principi de les altres lliçons, una sèrie d’inicials de color vermell, adornades amb estilitzacions de tipus vegetal i alguna filigrana en blau.
Hom hi distingeix com a mínim dues mans, que esdevenen una de sola a partir del foli 58(*). (AOA)
Sacramentari de Vilabertran
Foli 28 del Sacramentan de Vilabertran, conservat a la Bibliothèque Nationale de París (Ms. Lat. 1102); text musicat.
Bibliothèque Nationale de París
(Bibliothèque Nationale de París: Ms. Lat. 1102)
Foli 107 del Sacramentari de Vilabertran, conservat a la Bibliothèque Nationale de París (Ms. Lat. 1102). Hom hi pot veure diverses caplletres.
Bibliothèque Nationale de París
Manuscrit en pergamí, de 184 folis (260 × 180 mm), conservat a la Bibliothèque Nationale de París (Ms. Lat. 1102).
La presència al santoral de sants gironins com ara Fèlix, Ponç i Narcís ajuden a situar-lo dins aquest àmbit. Més concretament, el llibre fou utilitzat a la canònica de Santa Maria de Vilabertran, com proven certes addicions als folis 7 i 160v, on hi ha una referència a una missa “in die S. Rigaldi”, personatge que hom identifica amb Pere Rigald, fundador de Vilabertran, d’on fou el primer abat. També s’esmenta una “Missa dedicationis” el 10 de novembre de 1100, data que fou consagrada l’església. Victor Leroquais creu que aquest manuscrit fou fet per a l’església de Girona i que d’allí passà a la canònica de Vilabertran.
Aquesta obra és datada al segle XII; s’hi consideren dos estadis: l’un a mitjan segle i l’altre al final. La decoració comprèn quatre il·lustracions a tota pàgina i quaranta-cinc caplletres. El seu interès està, més que no pas en la qualitat artística, en el fet que té una sèrie doble de miniatures: el foli 29v conté un Crist en majestat que es repeteix al foli 99v. El mateix succeeix amb la crucifixió que hi ha als folis 30 i 100v. La Maiestas i la crucifixió dels folis 29v i 30 respectivament s’inscriuen en un estil i una època menys avançats que els seus dobles dels folis 99v i 100v.
Iconogràficament parlant, una sèrie i una altra són idèntiques. La diferència, cal cercar-la en qüestions d’ordre estilístic. Mentre que el primer grup s’emparenta amb obres coetànies d’àmbit català i palesa un altre “provincial, rude, amb colors estridents”(*), l’altra parella sembla identificar-se més aviat amb l’art francès de l’època, més refinat i delicat. Hom tornarà sobre aquesta qüestió més endavant; de moment, hom veurà de manera més detallada algunes qüestions referents a aquestes il·lustracions.
Foli 29v
Foli 100v del Sacramentari de Vilabertran, conservat a la Bibliothèque Nationale de París (Ms. Lat. 1102). Hi ha estat representat un Senyor en majestat.
Bibliothèque Nationale de París
Folis 29v i 30 del Sacramentan de Vilabertran, conservat a la Bibliothèque Nationale de París (Ms. Lat. 1102). Al foli 29v hi ha representat un Senyor en majestat i al 30 l’escena de la Crucifixió.
Bibliothèque Nationale de París
Crist en majestat de tipologia habitual en l’àmbit del romànic. És assegut en un tron encoixinat, sosté el llibre amb la mà esquerra i fa l’acció de beneir amb la dreta. De tipus siríac, amb nimbe crucífer, porta una túnica fins als peus i un ampli mantell. És envoltat per una màndorla amb excrescències que remeten a una creu de Malta i recolza els peus sobre un segment semicircular, geometrització (i possiblement incomprensió per part de l’artista) de l’arc de Sant Martí. Senzilles bandes amb una decoració geometritzada que alterna sèries de puntejats emmarquen aquesta composició. Als carcanyols, hi ha un medalló en cadascun dels angles que conté, respectivament, la testa nimbada dels quatre evangelistes en la seva habitual representació simbòlica (és a dir, Mateu com a home, Marc com a lleó, Lluc com a brau i Joan com a àliga)(*).
Foli 30
Inscripció del foli 106v del Sacramentari de Vilabertran, conservat a la Bibliothèque Nationale de París (Ms. Lat. 1102).
Bibliothèque Nationale de París
Crucifixió que inclou tres personatges: Crist clavat a la creu, Maria i sant Joan, més les figuracions del sol i la lluna a les dues cantonades superiors. Crist vesteix un perizoni llarg fins als genolls i cenyit a la cintura; duu un nimbe crucífer i segueix la tipologia habitual del crucificat en el romànic: és clavat amb quatre claus i té els ulls oberts.
Maria, nimbada, va vestida amb una túnica llarga i un mantell i té el cap cobert amb un vel; creua les mans damunt el pit. Sant Joan, també nimbat, vestit amb una túnica llarga i un mantell, sosté el llibre amb la mà esquerra, mentre fa el gest habitual de mantenir l’altra mà alçada a l’altura del pit mostrant el palmell.
L’escena s’emmarca seguint la mateixa fórmula que al foli 29v: una sanefa igual a dreta i a esquerra (idèntica a la de l’esmentat foli 29v) i una altra de diferent que es repeteix a dalt i a baix i que, en aquest cas, és traspassada pel pal vertical de la creu.
A la part superior de l’escena, una sobre cada braç de la creu, hi ha les representacions anicòniques del sol i la lluna, figures al·lusives a la doble naturalesa de Crist o bé als dos Testaments (la lluna el Vell i el sol el Nou), testimonis de la mort de Crist.
Els temes i llur distribució són els habituals en aquesta mena de llibres, i la crucifixió és dins la tendència habitual d’aquest tipus d’escenes a l’època, ja que, com assenyala J. Yarza(*), a mesura que avança el segle XII les crucifixions tendeixen a simplificar-se, incloent només els personatges i les figures vistes en el nostre cas.
Com ja ha estat assenyalat, aquestes dues escenes tenen sengles rèpliques en els folis 99v i 100v, que repeteixen el mateix esquema iconogràfic. Estilísticament, però, les dues sèries divergeixen ostensiblement. La primera s’inscriu dins un corrent que, en trets generals, caracteritza la producció miniada catalana de l’època, les característiques de la qual ja han estat apuntades anteriorment. La segona, en canvi, palesa un major refinament i un acoloriment més suau que Pere Bohigas fa emparentar amb l’art francès, i concretament n’assenyala els punts de contacte amb un saltiri llemosí, el de Saint-Germain-des-Prés(*).
Tornant a l’anomenada primera sèrie (folis 29v i 30), hom creu que certs aspectes formals, com ara la particular disposició de la cabellera de Crist en una escena i una altra, i també la de sant Joan, recorden clarament les maiestates del baldaquí de Ribes (MEV, 3884) i del frontal de Sant Martí de Puigbò (MEV, 9). En canvi, no presenten unes similituds gaire significatives amb miniatures catalanes coetànies que incloguin els mateixos temes. Compositivament (però no des del punt de vista estilístic) el Crist en majestat del foli 29v s’apropa al que hi ha al foli 6 de De Scripturis Patrum ad perfectam contemplativam vitam (Arxiu de la Corona d’Aragó, Ms. Ripoll, 214). D’altra banda, sembla prou distanciada de la que hi ha al foli 18 del Textus Quatuor Evangeliorum de Vic (MEV, Ms. 15). En canvi, la crucifixió d’un manuscrit i un altre (el de Vilabertran i aquest darrer de Vic) podria deixar entreveure certes coincidències (cabellera de Crist, manera de tractar el nas i la boca). Hom retroba la mateixa cabellera al Crist d’un altre manuscrit vigatà, el Missale Parvum (MEV, Ms. 71, foli 2v).
Caldria, de tota manera, una anàlisi molt més profunda per tal d’establir les relacions oportunes amb d’altres manuscrits catalans de l’època. Si de cas, el que sí sembla clar és que cal inscriure aquesta primera sèrie de miniatures del saltiri de Vilabertran en l’àmbit català, i possiblement excloure’n la segona sèrie, seguint el que apunta Pere Bohigas, tot i que algun autor l’hagi considerada de factura catalana(*).
Cal assenyalar també que l’escena del foli 30 (crucifixió) d’aquest manuscrit és copiada de manera idèntica en un altre manuscrit també procedent de Santa Maria de Vilabertran, el Missale Gerundense (París, Bibliothèque Nationale, Lat. 1103, foli 139v), ja de la segona meitat del segle XIV(*).
Quant a les caplletres, se n’ha assenyalat la contemporaneïtat amb la primera sèrie de miniatures, però hom creu que són obra d’una altra mà(*). (AOA)
Bibliografia
Bibliografia sobre la història
- Ramon Muntaner: Crònica, cap. CLXXXII.
- Pèire de Marca: Marca hispanica, sive limes hispanicus, col·l. “Baluze”, París 1688, c. 1220-1223.
- España sagrada, vol. XLV, pàgs. 9 ss, 95, 275-278.
- Jaume Villanueva i Astengo: Viage literario a las iglesias de España, Madrid 1848.
- Josep Pella i Forgas: Historia del Ampurdán, Lluís Tasso i Serra, impressor, Barcelona 1883.
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Los monasterios de la diócesis gerundense, dins Noticias históricas, vol. XIV, Olot 1904, pàgs. 9-51.
- Joaquim Botet i Sisó: Província de Gerona, dins Geografia General de Catalunya, Barcelona s. d.
- Pere Vayreda i Olivas: El priorat de Lledó i les seves filials, Biblioteca Balmes, Barcelona 1931, pàgs. 46-47.
- Miquel Galobardes i Vila: El monasterio de Santa Maria de Vilabertrán, Publicacions de la Biblioteca del Castell de Peralada, Barcelona 1949.
- Sylvain Stym-Popper: L’Abbaye Sainte-Marie de Vilabertran, Congrès Archéologique de France, CXVII session, Catalogne-París 1959, pàgs. 12-18.
- Antoni Pladevall: Els monestirs catalans, Edicions Destino, Barcelona 1968.
- Jaume Pascual: Sacra Cathaloniae Antiquitatis Monumento, núm. 729, Biblioteca de Catalunya.
- M. Josepa Arnall i Juan: Importancia de la abadia-colegiata de vilabertrán, “Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos”, núm. 15, Figueres 1982, pàgs. 263-268.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 383-387; Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàgs. 627-628.
Bibliografia sobre el claustre
- Josep Gudiol i Ricart: Arquitectura y escultura románicas, dins Ars Hispaniae, vol. v, ed. Plus Ultra, Madrid 1948.
- Miquel Galobardes i Vila: El monasterio de Santa Maria de Vilabertrán. Porter Editor, Barcelona 1949.
- Eduard Carbonell i Esteller: L’art romànic a Catalunya. Segle XII, Edicions 62, Barcelona 1975.
- Eduard Junyent: Catalunya romànica. L’arquitectura del segle XII, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1976.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981.
- Núria de Dalmases i Antoni José i Pitarch: Els inicis de l’art romànic. Segles IX-XII, dins Història de l’art català, Edicions 62, Barcelona 1986. (TGV)
Bibliografia sobre les dependències monàstiques
- Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i Sivilla i Josep Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, Institut d’Estudis Catalans, vol. III, Barcelona 1918.
- Walter Muir Whitehill: L’art romànic a Catalunya. Segle XI, Edicions 62, Barcelona 1972.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981.
- Joan-Albert Adell i Gisbert: Notes introductòries a l’estudi de l’arquitectura del claustre, “Quaderns d’estudis medievals”, núms. 4 i 5, Barcelona 1981.
- Joan-Albert Adell i Gisbert: L’arquitectura romànica, Els llibres de la frontera, col·l. “Coneguem Catalunya”, Barcelona 1986. (EBC-JAA)
Bibliografia sobre l’Evangeliarium gerundense
- Ph. Lauer: Catalogue general des manuscrits latins, Bibliothèque Nationale, París 1939, tom. I.
- Pere Bohigas: La Ilustración y la decoración del libro manuscrito en Cataluña, tom III, Barcelona 1967, pàg. 176, núm. 376.
- F.Avril, J-P. Aniel, M. Mentré, A. Saulnier i Y. Zaluska: Manuscrits enluminés de la Péninsule Ibérique, Bibliothèque Nationale, París 1983, pàgs. 51 i ss, núm. 49 i làm. XXVI. (AOA)
Bibliografia sobre Leclionarium Missae ad usum gerundensem
- Ph. Lauer: Catalogue géneral des manuscrits latins, Bibliothèque Nationale, tom I, París 1939.
- Pere Bohigas: La ilustración y la decoración del libro manuscrito en Cataluña, volum III, Barcelona 1967, pàg. 193, núm. 593.
- F. Avril, J-P. Aniel, M. Mentre, A. Saulnier i Y. Zaluska: Manuscrits enluminés de la Péninsule Ibérique, Bibliothèque Nationale, París 1983, núm. 64, pàg. 61 i làmina XXXII. (AOA)
Bibliografia sobre el Sacramentari de Vilabertran
- V. Leroquais: Les Sacramentaires et les Missels manuscrits des Bibliothèques publiques de France, París 1924, tom I, pàgs. 330-333.
- Philip Lauer: Les enluminures catalanes de la Bibliothèque Nationale, París 1927.
- Philip Lauer: Catalogue Génerale des manuscrits latins, Bibliothèque Nationale, tom I, París 1939.
- Pere Bohigas: La Ilustración y la decoración del libro manuscrito en Cataluña. Período románico, vol. I, Barcelona 1960, pàgs. 93-94 i làms. XII i XIII; vol. III, Barcelona 1967, pàg. 212, núm. 863.
- Jaume Marquès i Casanovas: El Sacramentario De Vilabertran, “Revista de Gerona”, núm. 38, 1967, pàgs. 45-49.
- Pere Bohigas: Les derniers temps de l’enluminure romane en Catalogne: La Transition En Gothique, “Les cahiers de Saint-Michel de Cuxa”, núm. 5,1974, pàgs. 33-43; en particular, pàgs. 37-38 i figs. 5 i 6.
- Pere Bohigas: La miniatura a l’època romànica, “Lambard” I, Barcelona 1977-81, pàg. 111, núm. 17.
- A. Stones: Four Illustrated Jacobus Manuscripts, dins The Vanishing Past, Studies of Medieval Art, Liturgy and Metrology presented to Christopher Hohler”, BAR International Series III, Oxford 1981, pàg. 203 i fig. 19.
- F. Avril, J-P. Aniel, M. Mentré, A. Saulnier i Y. Zaluska: Manuscrits enluminés de la Péninsule Ibérique, Bibliothèque Nationale, París 1983, núm. 60, pàgs. 58-59 làms. XXX-XXXI i D. (AOA)