Situació
Vista exterior de l’església de Santa Maria Vilamacolum des del costat sud-est, amb la capçalera a primer terme. És un edifici senzill, amb una nau, capçada vers llevant per un absis semicircular, fruit de diverses campanyes de construcció, el qual, al llarg de la seva història ha sofert diverses reformes.
F. Tur
Església parroquial del municipi de Vilamacolum, emplaçat a la plana empordanesa, en terres de la conca baixa del Fluvià. La població forma un nucli força extens, sense un urbanisme ben definit; les cases i les masies s’allarguen per carrers i camins amb espais buits entremig. L’església es troba a l’extrem oriental del poble, situada al cim d’una petita eminència enlairada molt lleugerament sobre el planell.
Mapa: 258M781. Situació: 31TEG049716.
Per anar-hi hom es pot situar a la carretera comarcal de la Bisbal a Figueres i Portbou, des de la qual, a l’indret del poble de Vilacolum, surt la que porta a Vilamacolum, que és a 1 km. Una altra carretera porta a Vilamacolum des de Sant Pere Pescador, en 2 km. (JBH-MLIR)
Història
El lloc de “villa Maquerone” és documentat l’any 910 i l’any 913 en dos documents que fan referència a un judici promogut pel comte Gausbert d’Empúries-Rosselló contra 35 habitants d’aquest terme, del qual es coneix el text de les declaracions testificals i un document de la venda de la meitat de la vila feta per aquests habitants a un tal Guifré. Aquesta documentació és molt valuosa com a informació del procés d’extinció de la petita propietat a favor dels latifundis en època alt-medieval.
“Villamacharon” era un dels llocs del comtat d’Empúries on tenia alous el magnat Riculf, que li havien estat donats pel rei Lluís II i que confirmà el comte Gausfred l’any 959. Segons l’epístola del papa Benet VI del 974 i un precepte del rei Lotari del 982, a Vilamacolum tenia alous el monestir de Sant Pere de Rodes. Al segle XI també hi tenia possessions el monestir de Sant Esteve de Banyoles, que li foren confirmades en una butlla del papa Benet VIII de l’any 1017.
En un document del segle XII figura que el comte de Rosselló tenia alberga a diferents llocs de l’Empordà, entre els quals hi havia el de Vilamacolum.
L’església és esmentada l’any 1094, quan Ramon Guillem donà al monestir uns alous, un dels quals era situat al terme de Sant Pere Pescador i al de Santa Maria de “Villa Mucorum”.
L’any 1151 el cavaller Guillem Umbert de Basella, en el testament, féu una deixa a Santa Maria de Vilamacolum.
Aquesta església apareix en documents del segle XIII i posteriors i en les relacions del segle XIV com a parròquia, funció que ha mantingut fins avui.
Segons una nota d’un notari coetani de Castelló, l’any 1421 un gran aiguat tingué conseqüències calamitoses en aquesta rodalia: “…derruí e derrocà lo lloch de Fortià, derruí e derrocà Vilamacolum a Torroella de Fluvià, tot moriren molta gent…”. (JBH)
Església
L’església de Santa Maria de Vilamacolum és un edifici romànic d’una sola nau, amb absis semicircular, bastit en dues etapes ben diferenciades: l’una al segle XI i l’altra als segles XII i XIII. Ha sofert també diverses reformes en èpoques més tardanes.
En 1978-79 el temple fou objecte d’unes importants obres de restauració per part dels serveis de la diputació de Girona.
La part més primitiva de l’església correspon a la capçalera i a un curt tram de la nau a l’extrem de llevant; els murs de la resta de la nau pertanyen a un moment més avançat dins el romànic. Aquesta part fou molt alterada en afegir-hi dues capelles laterals i, especialment, en reformar tota la volta i fortificar l’edifici.
Al frontis o la façana de ponent hi ha la portalada, la forma rectangular de la qual és producte d’una reforma dels segles XVII i XVIII; sobre la llinda és encara visible un arc de mig punt romànic, de dovelles ben tallades, que pertany a la porta anterior. Al centre del mur hi ha actualment una finestra de doble esqueixada i arcs de mig punt, que havia estat substituïda per una petita rosassa i que les obres de restauració retornaren al seu aspecte inicial.
Sobre la façana es dreça un campanar d’espadanya, format per tres pilastres quadrangulars de carreuada, que posteriorment havien estat unides mitjançant dos arcs fets amb rajols. En els treballs de restauració hom ha volgut descobrir una suposada estructura original d’aquesta espadanya, que ha estat restituïda. Aquest campanar ara és coronat per una teulada de doble vessant, amb l’eix transversal, sostinguda per tres bigues que travessen les pilastres.
A la part alta de la façana, sota el campanar i vers el costat meridional, hi ha dues cartel·les grosses que devien sostenir un matacà.
El mur frontal és fet de carreus grossos ben escairats i té un sòcol o basament poc destacat amb el mateix tipus de material. Aquest aparell de carreus amb la socolada es descobreix tambéals dos murs laterals de la nau, als espais que deixen visibles les construccions posteriors, corresponents a dues capelles laterals adossades una a cada banda de la nau, alçades al segle XVII. També s’hi afegiren uns grossos contraforts atalussats que han evitat, amb tota seguretat, l’enrunament de l’edifici.
Als murs de les capelles hi ha reutilitzats els carreus procedents dels espais dels llenços romànics que s’esbotzaren en construir-les.
La part de l’església descrita fins ara havia estat fortificada amb murs que doblaven l’alçada dels murs romànics. Aquesta obra defensiva es convertí més tard en un simple terrabastall, cobert amb teulada de doble vessant. L’aparell era de petites pedres sense treballar i fragments de terrissa col·locats sense cura; s’hi obrien algunes petites espitlleres. Aquesta construcció ha estat enderrocada en les darreres obres de restauració i només s’ha conservat, a tot el volt, un fragment de poca alçada amb aparell de pedruscall fins a l’alçada de la volta que cobreix la nau.
L’extrem oriental de la nau, d’uns 2,5 m de llargada, i l’absis semicircular, són les restes més antigues del monument. Aquest fragment primitiu de la nau té menys amplada que la part restant ja descrita. És visible en el punt d’unió d’ambdues parts constructives que els llenços menys antics es deixaren sense formar cantonades ben marcades, de manera que és evident la intenció de continuar-los vers llevant. La reconstrucció de l’església restà inacabada i, a causa d’això, s’ha conservat fins avui l’extrem oriental del temple més antic.
El parament de l’absis i de l’extrem oriental de la nau, que són les restes més antigues de l’edifici, contrasta amb la construcció de carreuada dels altres murs de l’església. És format per unes petites pedres escairades molt bastament que han estat disposades en filades seguides, però amb una certa irregularitat. Al centre de l’absis hi ha una finestra d’un sol vessant i arcs de mig punt, l’exterior monolític; una altra obertura idèntica es troba al mur meridional de la nau. Les obres de restauració en aquesta part de l’edifici han consistit en la consolidació dels murs, i hom ha procedit a l’enderrocament dels dos grossos contraforts atalussats que els apuntalaven i que n’amagaven uns fragments considerables; així mateix, hom ha enderrocat la sagristia que era adossada al costat meridional. Les dues finestres hagueren d’ésser restaurades en part. S’ha llevat també la teulada i ha estat reconstruïda la primitiva coberta de lloses de la qual restaven alguns rastres visibles abans d’iniciar les obres. La capçalera i el tram antic de la nau adjacent no havien estat fortificats.
L’absis té una volta de quart d’esfera i s’obre per mitjà d’un plec de mig punt. Aquest arc i la coberta de canó del tram antic de la nau han hagut de ser reconstruïts durant els recents treballs de restauració.
A l’interior és ben palesa també la diferència entre els aparells de l’extrem oriental del temple, més primitiu, i la resta de la nau, construïda amb carreus. Aquesta part té una coberta de creueria tardogòtica dividida en tres crugies. Les claus de volta són senzilles i les impostes dels arcs torals, igual que les nervadures, presenten una decoració esculpida de caire molt popular. El tema més repetit són les testes humanes.
L’església de Santa Maria de Vilamacolum presenta unes estructures d’èpoques diverses. La capçalera semicircular i un curt tram de la nau que s’hi afegeix, pel tipus d’aparell, per la disposició i la talla dels carreus i per les altres estructures conservades, han d’ésser considerats com una part d’una construcció que es degué alçar al segle XI. D’altra banda, el sector de l’edifici amb aparell de carreuada correspon a la reconstrucció obrada en època romànica avançada, que no es conclogué i que hom pot considerar bastida als segles XII i XIII.
Hom creu que la volta actual de creueria de la nau, d’estil gòtic tardà, pertany a una reforma dels segles XV o XVI. Les capelles laterals són dels anys 1648 i 1649, segons les inscripcions gravades a l’interior.
L’emplaçament d’aquest temple, en una eminència lleugera, salvà potser la volta de creueria de ser derruida per la inundació de l’any 1421; tanmateix, no és impossible que en patís, ni que fos parcialment, les conseqüències i que hagués estat reconstruïda per haver quedat malmesa la primitiva.
La restauració duta a terme els darrers anys a l’església de Santa Maria de Vilamacolum ha comportat haver de refer de nou l’edifici a causa de la feblesa dels murs i la manca de fonaments sòlids; d’altra banda, han estat eliminats, amb un criteri que hom pot considerar en certa manera discutible, elements no mancats d’interès, com la fortificació, la sagristia i els contraforts de la capçalera. (JBH-MLIR)
Bibliografia
- Pèire de Marca: Marca hispanico…, París 1688, doc. CXVII, c. 907; doc. CXXX, c. 928, i doc. CLXXIV, c. 1000.
- Josep Rius i Serra: Rationes decimarum Hispaniae, vol. I CSIC, Barcelona 1946.
- Liber feudorum maior, edició a cura de F. Miquel i Rosell, vol. 2, Barcelona 1947.
- Lluís G. Constans: Girona bisbat marià, Barcelona 1954.
- Josep M. Pons i Guri: Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, Girona 1964-65. (JBH-MLIR)