Santa Maria de Vilanant

Situació

Una vista exterior de l’església, des del costat de ponent.

F. Tur

L’església de Santa Maria és la parroquial de Vilanant i es troba dins el nucli de la població, a la plaça.

Mapa: 258M781. Situació: 31TDG909783.

Vilanant és a 8 km de Figueres. S’hi arriba per la carretera d’Avinyonet de Puigventós a Terrades que enllaça la C-260 de Roses a Besalú i Olot (per Figueres) amb la carretera local de Figueres a Albanyà.

Si l’església és tancada cal acudir a la rectoria. (JBH)

Història

La referència documental més antiga que es coneix actualment sobre el lloc de Vilanant es troba en el testament del comte Sunifred II de Cerdanya-Besalú de l’any 966, pel qual el comte llegava al monestir de Sant Esteve de Banyoles l’alou situat a Vilanant (“villa Avondant”) i al lloc veí de Coquells. Es fa constar que aquesta possessió havia estat, abans, del vescomte Ènec i de la seva muller. Aquest alou fou confirmat entre les altres possessions de l’abadia de Banyoles en la butlla del papa Benet VIII de l’any 1017 en els termes següents: “In villa Abundanti domos, terras, vel infra ejus termines, cultum et eremum.”

De l’església de Santa Maria de Vilanant hi ha notícies del 1018. El dia 24 de febrer d’aquest any tingué lloc un judici davant el comte Bernat Tallaferro, al castell de Besalú, en el qual es dirimí la possessió d’unes terres pertanyents a la dominicatura o el feu anomenat de Montcanut, entre el vicari Esteve, d’una banda, i Sendret i Guadamir, de l’altra. Les terres en qüestió —a les quals Esteve hagué de renunciar— eren prop l’església de Sant Martí Sesserres. El topònim Montcanut ha perdurat a l’extrem de tramuntana d’aquesta parròquia, en un puig que ja és esmentat com a límit de l’alou de les cel·les de Sant Pere d’Albanyà i Sant Miquel de la Cirera, possessions del monestir d’Arles del Vallespir. La deposició de testimonis ordenada pel jutge Sunifred se celebrà a Vilanant, a l’església (domus) de Santa Maria. Es precisa també que aquests testimonis juraren per les relíquies de sant Joan apòstol, en honor del qual era fundada una domus a Vilanant, al costat de Santa Maria: “Nos suprascripti testes juramus per trinum et unum verum Dominum et per reliquias Sancti Joannis apostoli, in cujus honore domus fundata est in villa Bundanti, juxta domum Sanctae Mariae, supra cujus sancto altario hanc condicióne manibus nostris continemus et juramus…”.

Sobre l’emplaçament de la capella o domus de Sant Joan Apòstol —avui inexistent—, la indicació de l’esmentat document és clara en el sentit que era edificada al costat mateix (juxta) de l’església de Santa Maria. És absolutament impossible d’identificarla, com s’ha pretès, amb la capella del mas Genover simplement per la dedicació, ja que es troba allunyada més de 2 km del poble de Vilanant i de la parroquial de Santa Maria. Potser devia ésser una perduració cultual de l’antiga domus la capella de Sant Sebastià. Fins que fou enderrocada fa alguns anys per ampliar la plaça, es trobava a poques passes i a ponent de Santa Maria, i darrerament havia fet la funció de casa de la vila. Era una petita construcció de mitjan segle XVII i no s’hi distingien pas vestigis d’èpoques més reculades. Per la redacció del document del segle XI no sembla creïble cap altra hipòtesi que, malgrat tot, potser no s’hauria de desestimar d’una manera definitiva. Es tracta de la possibilitat que, en al·ludir a la domus de Sant Joan, hom s’hagués referit, en realitat, a un altar i un culte secundaris dins la mateixa església de Santa Maria. Cal remarcar que en aquesta època aquest temple de tres naus tenia una capçalera de tres absis; les absidioles foren anul·lades molt tardanament.

De l’any 1092 és la donació feta per Guillem Bernat, fill de Guillem Bernat de Cornellà i de Dispòsia, a Magència, filla de Letgarda, de l’alou de Pols —villa Pudolos— a la parroquia de Sant Julià d’Ordis. Aquest territori limitava a tramuntana amb el terme de la parròquia de Santa Maria de Vilanant.

Durant els segles XIII i XIV, els cavallers del llinatge de Cervià tingueren en feu del bisbe una part important del delme de la parròquia de Vilanant, juntament amb parts del delme del lloc veí de Coquells. Aquests drets foren subinfeudats als Soler, senyors del castell del Soler o dels Solers, del mateix terme, del qual hi ha notícies del 1219 al 1357. Pels anys 1281 i 1310 consta que una part del delme de Vilanant era tinguda en feu pels Escales, senyors del castell d’aquest nom, també del mateix terme.

La parròquia de Santa Maria de Vilanant figura en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280, i també en les relacions de parròquies de la diòcesi gironina de l’any 1362, en les dues del final del segle XIV i en les del segle XVII. Ha mantingut la funció parroquial.

L’edifici alt-medieval fou objecte de reparacions i reformes en èpoques diferents. Sembla que degué ésser entre els segles XIV i XV que fou refet el mur septentrional i una bona part de la nau lateral d’aquest costat. Al segle XVIII (any 1731 a la llinda de la porta) es construí la sagristia al lloc de l’absidiola meridional. Les reformes més recents corresponen a la construcció de l’alta torre campanar, en part sobre les restes de l’absidiola de tramuntana, que fou bastida l’any 1881 segons una làpida commemorativa col·locada a la base, a l’exterior. Segons F. Monsalvatje, l’escalinata d’accés a l’església, que salva el desnivell entre la plaça i l’espai situat davant l’entrada del temple a ponent —antic espai cementirial, cal suposar— data de l’any 1899.

L’any 1928 l’exterior i l’interior de l’església foren arrebossats i remolinats. Hom només deixà al descobert els carreus i les dovelles de les arcades de l’interior. L’any 1936 l’església perdé l’antic mobiliari litúrgic.

Aquesta església no fou descrita i divulgada com a edifici altmedieval fins l’any 1970. Arran de la descoberta d’alguns aparells i elements antics amagats per la calç per part dels descobridors, uns anys més tard s’hi iniciaren unes campanyes de neteja i consolidació, en part subvencionades per la diputació de Girona. Han estat promogudes per l’entitat local creada amb aquesta finalitat, Amics de Vilanant, els membres de la qual hi aporten de manera voluntària el seu treball personal. Dissortadament aquesta tasca tan meritòria encara no és del tot acabada per manca d’ajuts. Tanmateix, el treball realitzat fins ara ha posat al descobert, fins a una data recent, diferents elements antics que han evidenciat la veritable significació del monument dins el context de l’arquitectura religiosa local anterior al mil·lenni. Permet també veure més clarament les connexions culturals i d’estil amb altres monuments coneguts, especialment amb la basílica de Sant Pere de Rodes, i en aspectes puntuals amb esglésies com Bellcaire i d’altres, com ja havia estat apuntat en els treballs sobre Santa Maria de Vilanant publicats entre el 1977 i el 1981. (JBH)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, un edifici originàriament de tres naus capçades per tres absis, amb el central, que és l’únic que resta, de planta rectangular, i els laterals semicircular.

J. A. Adell

L’església parroquial de Santa Maria de Vilanant és un edifici que fins fa pocs anys era totalment cobert fins al punt que era difícil entendre’n el caràcter d’edifici altmedieval. Les característiques pròpies i singulars d’aquest monument, juntament amb els arrebossats i les transformacions, especialment les que en desfiguren la capçalera, l’havien convertit en un edifici irrecognoscible. A partir de la seva identificació com a obra alt-medieval, hom dugué a terme diverses prospeccions i neteges als paraments, que avui permeten d’estudiar-ne les característiques originals, que ja foren alterades en època medieval.

Es tracta d’un edifici de tres naus, originàriament coronades per tres absis, el central, que és l’únic que es conserva, de planta rectangular, i els laterals de planta semicircular, fortament ultrapassada. D’aquests absis laterals solament es conserven restes importants, el traçat en planta i un tram de volta del cantó de tramuntana, situat a la base del campanar actual, mentre que l’absis lateral de migjorn fou totalment arrasat en ésser construïda la sagristia. Recentment ha estat posat al descobert l’arc triomfal que obria aquesta absidiola, amb la qual cosa és visible el conjunt de la capçalera, resolt amb arcs triomfals de mig punt, dels quals els laterals arrenquen d’unes senzilles impostes xamfranades, mentre que el central presenta unes pilastres llises.

Les naus són cobertes actualment amb voltes de canó, de mig punt a la nau central i a la lateral de tramuntana, mentre que a la nau lateral de migjorn és de quart de cercle. La separació entre les naus s’efectua per dues grans arcades, que reposen damunt un pilar cilíndric i substitueixen probablement els arcs formers i les pilastres originals encara no identificats sota els arrebossats. La volta de la nau central ha estat reforçada per tres arcs torals, les pilastres dels quals són tallades pels arcs actuals. Aquests arcs tenen un perfil lleugerament ultrapassat i arrenquen d’unes impostes bisellades, de forta volada, que presenten una interessant decoració geomètrica en relleu. Probablement els pilars devien tenir una planta en forma de T per rebre els arcs torals i els formers. El tram de volta més proper a l’absis central és sensiblement més baix que la resta de la nau; sobre ell, dins les golfes actuals de l’església, són visibles els vestigis d’una estructura de planta quadrada, construïda amb parament de carreus ben tallats i polits. En l’estat actual hom no pot saber amb certesa a què correspon aquesta estructura, però no pot descartar-se la hipòtesi, força versemblant, que es tracti d’un campanar de torre, la construcció del qual caldria situar en un moment ja avançat de l’època medieval, coincidint, potser, amb els vestigis del ràfec xamfranat, molt senzill, que es conserven al vessant de tramuntana de la coberta de la nau central. Aquesta és lleugerament més alta que les laterals i presenta signes evidents, sobretot al costat de tramuntana, d’haver estat reformada. Aquesta reforma és també evident a les voltes, sobretot les de les naus laterals, tant per la disparitat de la forma, com pel traçat i l’execució. L’evidència més clara que les voltes laterals, sobretot la de migjorn, respon a un procés de reforma de l’estructura original, ha estat obtinguda recentment en una prova efectuada a la façana de migjorn per l’arquitecte Joan Rodeja, en la qual fou posat al descobert que el mur actual és el resultat d’haver regruixat el mur original, que fa només 70 cm d’ample i, que fou concebut, doncs, per sostenir una coberta lleugera de fusta.

En l’estat en què es troba actualment el monument hom no pot saber si aquesta possible coberta de fusta s’arribà a executar, ni si abastava la totalitat de l’església, o bé si la nau central fou concebuda amb una volta des de l’origen, o aquesta correspon a una primera reforma del projecte original. No es pot descartar, però, que la nau central pogués tenir una volta i que les laterals fossin cobertes amb fusta, a desgrat que es tracti d’una solució poc habitual i mecànicament molt deficient. Caldria una exploració total del monument per aclarir, si és possible, aquests interrogants; aquesta exploració, pel que fa a l’originalitat o no de la volta amb arcs formers en el projecte original, té un gran interès, tenint en compte la tipologia de l’església.

Als peus de la nau fou edificat un cor, amb un arc carpanell molt rebaixat, que hom no sap si data de la important reestructuració espacial que representà l’obertura de les naus. És probable, però, que la porta, aparedada, situada a la façana de tramuntana, sigui coetània de la reforma interior.

La porta principal s’obre a la façana de ponent i, com el conjunt d’aquesta, és molt modificada i amagada per un arrebossat modern. El volum de l’església també és molt dissimulat per l’addició d’unes golfes altes sobre la coberta original de lloses, la qual cosa en permet la visita còmoda, i un acabament d’arrebossat uniformador de tots els paraments, cosa que ha contribuït a amagar-ne la veritable arquitectura.

A les façanes de tramuntana i de migjorn, vora la façana de ponent, foren construïts, en època imprecisa, quatre contraforts importants per tal de contrarestar les deformacions que hi ha a les voltes laterals, provocades per la mala integració al mur i l’estructura d’aquest, especialment el de tramuntana, on s’observen reparacions importants.

A la façana de migjorn hi ha obertes tres finestres d’una sola esqueixada, molt altes i estretes, amb els brancals formats per carreus grossos i la part superior feta amb un carreu en forma de llinda, amb un arc de mig punt retallat. Aquestes finestres corresponen al projecte original del mur estret i foren alterades interiorment quan aquest fou regruixat per suportar la volta.

A la façana de ponent i als murs de llevant i de migjorn de l’absis central hi ha obertes unes finestres, de tipologia molt diferent. Són constituïdes per una obertura interior, de grans dimensions, formada per uns brancals de carreus grossos, col·locats al llarg i de través, i tancada per un arc format per dovelles petites, polides, sense extradossar. Aquesta obertura forma una sola esqueixada, que es tanca exteriorment amb un mur pla, en el qual hi ha oberta una petita espitillera. A la finestra de la façana de ponent aquest mur pla és obert, però aquesta diferència pot ésser deguda a les reformes sofertes en aquesta façana.

Cal remarcar la similitud extraordinària, gairebé cal parlar d’identitat, en proporcions, forma i construcció, que tenen aquestes finestres de Santa Maria de Vilanant amb les finestres de l’església de Sant Pere de Rodes, sobretot amb les que hi ha obertes a l’absis central des de la girola superior. Sobre els arcs triomfals dels absis central i de migjorn han estat col·locades rengles finestres, del mateix tipus que les descrites.

El parament interior dels murs a les parts en què ha estat picat l’arrebossat presenta un aparell de petits carreus rectangulars, amb treballs desbastats, molt irregulars, disposats en rengles d’opus spicatum, força desiguals. En alguns punts del parament s’observa l’existència de carreus grossos, ben tallats, inclosos dins l’estructura del mur, trencant els rengles. Els arrebosats exteriors impedeixen de comprovar si els angles són reforçats, com les finestres, amb aparell de carreuada.

La volta absidal, excessivament repicada, com els murs, ha estat construïda amb lloses, disposades en plec de llibre, lligades amb morter de calç. Per contra, la volta de l’absidiola de migjorn, no repicada, conserva un fi arrebossat de calç, presumiblement original. Els arcs triomfals han estat fets amb dovelles polides, sense extradossar, llevat del de l’absis central, que té l’aspecte d’haver estat retocat.

Els murs i les voltes de la nau són arrebossats, i només en alguns punts hom pot veure el parament, restaurat abusivament, en forma d’opus spicatum; en altres punts hom pot observar un parament molt retocat per reformes posteriors, especialment paleses al mur de tramuntana, el sector de ponent del qual és fruit d’un procés de reconstrucció potser coetani de les reformes de les naus.

L’església de Santa Maria de Vilanant és un monument d’un interès excepcional, per tal com permet d’establir un marc de referència dins l’arquitectura empordanesa, per a un altre monument de cabdal importància com és l’església del monestir de Sant Pere de Rodes. Les similituds entre les finestres i la tècnica constructiva dels absis són massa importants per no haver estat tingudes en compte, i, d’altra banda, tant es pot assenyalar la presència d’una mateixa manera de construir en aquests dos monuments com un procés d’imitació, conscient o inconscient, de l’un envers l’altre.

Tanmateix, l’evident relació, almenys pel que fa a elements i tecnologia constructiva, entre Santa Maria de Vilanant i Sant Pere de Rodes s’enriqueix amb l’estreta relació tipològica que hi ha entre la capçalera de Santa Maria de Vilanant i l’estructura dels absis de Sant Miquel de Cuixà, i, més especialment, amb Sant Joan de Bellcaire, on les recents excavacions han posat al descobert l’absis central, trapezial, substituït per l’actual durant el segle XI. La datació de l’obra de Cuixà dins el tercer quart del segle X i la datació probable de Bellcaire dins la mateixa època situen la tipologia absidal de Santa Maria de Vilanant a la darreria del segle X, o, a tot estirar, al començament del segle XI.

Això no obstant, l’estructura de la nau, malgrat l’ultrapassament dels arcs i l’ornamentació de les impostes té ja una tipologia plenament romànica, que encaixa bé amb el que hom sap de les primeres estructures romàniques catalanes amb volta. Ara bé, en l’estat actual aquesta nau presenta seriosos interrogants no resolts i que fan que hom no pugui descartar que el procés de reforma detectat a la nau lateral de migjorn afectés també la nau central. Aleshores hi hauria una estructura de nau que hom podria relacionar amb el que es coneix de Sant Miquel de Cuixà o Sant Joan de Bellcaire, a excepció del transsepte, que hom no pot saber si existí a Vilanant. En aquesta primera hipòtesi les naus de Vilanant devien ésser cobertes amb fusta, tal com demostra el mur de migjorn, i hom ignora el sistema d’arcs i de pilars que devia formar les divisions entre les naus. En aquest plantejament, es tractaria d’una església clarament datable dins el final del segle X, amb un marc tipològic concret.

Una segona hipòtesi és que l’estructura de la nau central respongui realment a l’obra original. En aquest plantejament quedaria per resoldre el tema de les naus laterals i llur coberta, si era de fusta o bé si el primer projecte fou abandonat sense concloure. Dins aquesta hipòtesi, l’església de Santa Maria de Vilanant seria un exemple extraordinari de combinació d’una capçalera clarament pre-romànica amb una nau, ja plenament romànica, i constituiria un cas excepcional de la manera com les noves formes i tècniques, del segle XI, es combinen amb les velles formes i tècniques pròpies del segle X, en un procés constructiu que caldria situar dins el començament del segle XI, en un lloc on els nous corrents tenen força davant les tradicions arquitectòniques locals.

En aquest moment, i a falta de l’exploració científica i rigorosa que exigeix un monument d’aquesta importància, fins i tot abans de plantejar qualsevol treball de restauració, hom no pot afirmar quina de les dues hipòtesis és la més raonable, ja que els indicis existents no permeten més que plantejar el dubte de les alternatives que la realitat del moment pot deixar desfasades en qualsevol moment.

Amb tot, i pel que actualment se sap del cert sobre Santa Maria de Vilanant, hom pot afirmar que aquest monument presenta unes relacions formals i tecnològiques evidents amb Sant Pere de Rodes, i que la seva tipologia absidal es mou dins la tradició constructiva del tercer quart del segle X. A partir d’aquí, els nous coneixements podran concretar-ne l’estructura tipològica i la realitat de l’arquitectura, que, si de cas, caldrà situar pels volts de l’any 1000, assenyalant a la vegada un context formal i cronològic, si més no dins l’àmbit local, per als seriosos interrogants plantejats per l’església de Sant Pere de Rodes; a més a més, és una peça cabdal per entendre la situació de l’arquitectura catalana anterior a la implantació de l’arquitectura llombarda. (JAA)

Des de l’any 1970 fins avui hom ha descobert, de manera lenta i progressiva, diferents estructures i elements abans amagats d’aquest interessant edifici alt-medieval. Aquestes descobertes permeten de tenir, cada vegada més, una visió més completa del monument i comprendre’n la significació dins el panorama de l’arquitectura religiosa autòctona anterior al mil·lenni. Val a dir que encara cal explorar diferents sectors i estructures. És indubtable que es troba molt a faltar que no hagi estat elaborat un projecte global d’intervenció que permeti un estudi aprofundit de l’edifici, tenint en compte els elements que actualment són coneguts i els que encara romanen ignorats.

Tanmateix, la valuosa tasca d’Amics de Vilanant ha permès d’anar afinant, des de l’any 1970 ençà, el coneixement sobre l’església i establir certs paral·lelismes, sobretot amb Sant Pere de Rodes(*).

Els treballs de neteja més recents han reforçat o desmentit opinions anteriors. L’estructura de la capçalera d’aquesta església, amb un gran absis central de planta rectangular i dues absidioles de ferradura molt més petites, ja fou aclarida des de la primera descripció de l’edifici (1970). Quedaven restes prou evidents de l’absidiola de tramuntana, més de la meitat de la construcció amb l’arc triomfal, tot i que l’absidiola de migdia era destruïda. Malgrat tot, potser cal insistir sobre aquesta capçalera, per les troballes darreres i pel fet d’haver estat negada l’existència d’aquestes absidioles, tot i la importància que tenen les restes de la que és situada a tramuntana(*).

Hom ha posat al descobert l’arc triomfal de l’absidiola de migdia que, amb impostes prominents de pla i bisell, és idèntic al de tramuntana. També es pot veure ara la finestra situada al damunt, al carcanyol d’aquest arc. Per si hi havia algun dubte, resta ben demostrat que l’absidiola meridional existia i que era idèntica a la de l’altre costat.

Una altra precisió que es pot fer sobre aquests absis laterals és que l’observació del fragment conservat a l’absis de tramuntana evidencia que la volta arrenca d’una banqueta o un graó molt marcat, element que té paral·lels evidents en molts edificis pre-romànics del país.

De moment, pel fet d’estar encastades en murs tardans, hom ignora encara si les grans impostes dels dos arcs triomfals d’aquestes absidioles tenen decoració a l’espai bisellat o bé són completament llises. Algun indici sembla mostrar això darrer, però no és segur.

Actualment, amb la descoberta de totes les que s’han conservat, hom pot veure millor la tipologia de les finestres. Com ja havia estat observat, la semblança amb algunes finestres de Sant Pere de Rodes és evident, sobretot les de capçalera i de ponent de l’església. Però aquest paral·lel també es pot assenyalar amb les finestres de capçalera de Sant Andreu de Sureda, dins el mateix context evolutiu de l’arquitectura local del segle X, per posar un exemple. És, en definitiva, un tipus d’obertura que arrela en la tradició baix-romana i que ja és present a les capçaleres de les esglésies de Terrassa.

També l’aspecte extern de les tres notables finestres del mur de migdia de la nau s’acorda amb obertures de Sant Pere de Rodes (com les situades al fons de l’absis, a migdia del transsepte o als laterals del frontis) i és present en altres edificis pre-romànics evolucionats com Sant Silvestre de Valleta i Sant Genís del Terrer, dins uns modes molt més simples. Hom podria al·ludir també a les finestres de les absidioles de Cuixà.

Un altre detall que ja havia estat remarcat és que el mur meridional ha estat interiorment regruixat(*), la qual cosa s’ha acabat de demostrar en fer una exploració en una de les finestres. En aquest punt s’han trobat, a més, minsos vestigis d’una simple decoració pintada, a base de rectangles fets amb calç sobre un fons de color vermellós, al parament antic. Caldria explorar més per entendre la relació i la veritable significació dels gruixos dels murs perimetrals.

Manca encara una neteja més completa de l’interior de les naus laterals per aclarir els interrogants que plantegen aquests sectors. Tanmateix, sembla molt clar que, com ja s’havia apuntat, la nau de tramuntana ha estat molt refeta en època tardana, segurament després d’alguna ensulsiada parcial. No sembla pas tan important la possible reforma de la nau de migdia, la qual conserva, com a mínim, enterament el mur perimetral.

Potser cal fer esment d’una estreta porta d’arc rebaixat, ara tapiada, que s’obrí al parament tardà del mur septentrional. Malgrat ésser, com el mur, molt tardana (tardogòtica?), potser representa la continuïtat d’una entrada original anterior que caldria relacionar amb les curioses portes secundàries obertes a tramuntana de moltes esglésies pre-romàniques de la comarca.

Cal dir, finalment, que les obres recents han contribuït a posar en evidència nous fragments dels aparells, amb el característic opus spicatum fet amb petits blocs de calcària trencats, mentre que les finestres i les cantonades, com també els arcs interns, han estat fets amb carreus grossos tallats en pedra sorrenca. A les cantonades aquests carreus foren disposats perfectament al llarg i de través, com ja s’evidencià i es descrigué des de les primeres exploracions dels murs, quan es descobrí l’angle sud-oest de la nau (vegeu la nota 1). Actualment també es distingeix la cantonada del sud-est de l’absis, que és idèntica.

Hom pot afirmar que no hi ha diferència entre els aparells de la capçalera i els de la nau. D’altra banda, el parament extern del mur de migdia de la nau, que s’observa de cap a cap, indica que l’església no tenia transsepte.

És evident que la continuació de les prospeccions podrà desfer alguns dels interrogants que encara subsisteixen sobre aquesta interessant església alt-medieval, la seva evolució i les reformes. Tot i això, hi ha arguments per considerar d’un mateix moment les estructures fonamentals de la nau central i les de la capçalera. En aquest sentit, l’ultrapassament d’algunes arcades, les impostes extraordinàriament prominents, i els pilars d’aquests arcs, molt sobresortints i fets amb carreus de grans dimensions, no fan més que acostar-nos als grans edificis del segle X de la regió, com és ara Sant Pere de Rodes. Val a dir que també ens hi apropa la coberta de volta de l’esmentada nau central. Una datació dins el segle X, en relació amb Sant Pere de Rodes, Colera, Sureda i Fontanes, sense oblidar més allunyadament Cuixà o edificis més simples com Bellcaire o petites capelles rurals, com Sant Pere del Pla de l’Arca i el Terrer, és la més apropiada per a la totalitat dels elements antics de l’edifici (nau central, murs perimetrals i capçalera).

Santa Maria de Vilanant és el graó entre les esglésies rurals i les grans basíliques, una peça fonamental per entendre l’evolució de l’arquitectura autòctona dels comtats del nord-est català i llur desenvolupament al llarg del segle X. Cal tenir en compte que es tracta d’una simple església parroquial. Evidentment és una mostra palesa de la manca d’altres testimonis d’aquesta mateixa significació o semblant que, si existissin, permetrien d’entendre molt millor una infinitat d’aspectes de l’art local anterior a l’any mil. (JBH)

Relleus

Les grosses impostes dels tres arcs torals de la nau central de Santa Maria de Vilanant han estat ornamentades amb uns simples elements esculpits en baix relleu.

Totes les impostes que s’han conservat a les arcades de l’interior de l’edifici —n’han desaparegut un bon nombre a causa de les reformes— són tallades en un sol bloc de pedra sorrenca. Aquestes impostes presenten un perfil de pla i bisell, són marcadament voluminoses i sobresurten molt; és a dir, que destaquen de manera molt acusada en els punts d’unió dels pilars amb els arcs.

L’arc triomfal de l’absis major és l’únic que no té impostes, però sembla molt clar que aquest arc ha estat alterat tardanament; és molt probable que les impostes hagin estat completament arranades. S ’han conservat, en canvi, les grosses impostes dels dos arcs triomfals de les absidioles, que, com que són parcialment amagades, hom no sap si tenien decoració. Per una part visible d’una imposta del costat de tramuntana, sembla distingir-se que eren llises. Completament llises són les quatre úniques impostes que queden dels desapareguts arcs formers; és a dir, les situades sobre els pilars dels extrems de llevant i de ponent, a cada costat.

Sembla, doncs, que potser només eren decorades les impostes dels arcs torals de la nau central. Se n’han conservat les sis corresponents als tres arcs. Tanmateix, han estat gairebé totes una mica escapçades per escurçar-les, de manera que s’ha perdut una part de l’ornamentació, sobretot en quatre de les peces. Són de secció de pla i bisell. A totes, l’única part que presenta decoració és la bisellada, si bé cal remarcar que la part plana i vertical és la que ha estat malmesa en la majoria dels casos.

Totes aquestes impostes tenen un fris de tema geomètric esculpit amb poc relleu; sovint es tracta d’ornamentacions d’una marcada simplicitat. Hom farà referència a les impostes de ponent vers llevant.

Al primer arc toral (el més occidental, doncs), la imposta del costat de migdia té un fris format per dues franges separades per una motllura llisa. La franja superior s’ha perdut; potser era igual que la conservada, que presenta un tema de ziga-zaga o dentat, fet amb una doble motllura seguida; a la part central, la motllura és triple.

La imposta del costat de tramuntana d’aquest arc devia ésser gairebé idèntica a la descrita; també ha perdut la franja superior. Es conserva la motllura llisa horitzontal i el fris de ziga-zaga que ací és esculpit de manera més seca o arestada, si això no és degut a una conservació més bona.

A l’arc següent, les dues impostes presenten un motlluratge horizontal, a base de dos tors llisos, de diferent amplada, entre ressalts planers.

Les impostes de l’arc més oriental són les més interessants. La del costat de migdia presenta a la part inferior una franja de zigazaga o dentat, més estreta, però del mateix tipus que les ja descrites. En un extrem, el dibuix dentat es converteix en unes ondulacions sinuoses. La part central del fris és ocupada per una franja d’òvuls, entre dues de perles. D’aquests dos motius ornamentals, tan clarament d’arrel clàssica, el primer, el d’òvuls, és esculpit amb molta més traça que els dos de perles, que ho són de manera força rústega. La part superior tenia un tema probablement simètric amb la ziga-zaga inferior, el qual és destruït, però s’endevina per algunes puntes del dentat que subsisteixen.

La imposta del costat de tramuntana repeteix el rengle d’òvuls que apareix entre motllures d’amplada diferent, totalment llises.

La forma d’aquestes impostes entra perfectament dins les formes corrents en molts edificis pre-romànics, anteriors al mil·lenni. Així, decorades amb motius geomètrics d’una gran simplicitat, amb motllures, o bé sense decorar i totalment allisades, hi ha unes impostes grosses i prominents de pla i bisell (o cavet poc corbat en alguns casos) en temples com Santa Fe dels Solers, Sant Julià de Boada, Palol-sabaldòria, Carbonils, el Forn del Vidre al mateix Empordà, o bé a Sant Hilari d’Abrera, Sant Miquel d’Olèrdola, Sant Quirze de Pedret, etc. Les de Vilanant, tanmateix, sobresurten excepcionalment.

Respecte als temes ornamentals hi ha paral·lels dins el mateix context pre-romànic. El motlluratge llis és de una de les solucions ornamentals més simples i primàries per a aquest tipus de peça. Així, és acompanyat de decoració més complexa en altres parts del mateix element, en impostes de Sant Pere de les Puelles i de Sant Hilari d’Abrera. Com a únic motiu es troba a Santa Maria de Terrassa o en una imposta, avui potser perduda, de Palol-sabaldòria. Sovint les motllures llises poden coexistir amb altres de soguejat, com a Palau Sardiaca, o amb frisos de motius geomètrics senzills com els de ziga-zaga de Vilanant.

El tema de ziga-zaga o dentat és també corrent en aquest període. Pot recordar-lo, com a motiu menys evolucionat, el fris de triangles invertits o dents de llop de les impostes de Sant Julià de Boada o el de la imposta pre-romànica de Sant Feliu de la Garriga, que és publicat en el present volum. També hi seria acostat el fris geomètric, de relleus romboïdals i enreixats, de la cornisa de l’absis de Canapost. Cal recordar que, concretament el tema de ziga-zaga, és present en una obra tan coneguda com la pintura mural de Sant Quirze de Pedret, al cercle que envolta la figuració de l’orant.

Pot semblar sorprenent que, entre els motius geomètrics simples i més aviat matussers, apareguin uns temes tan característics de l’art clàssic com les perles i els òvuls. No cal remarcar que són uns temes habituals i profusament repetits —no sols al capitell i l’entaulament de l’ordre jònic— en l’art clàssic, on esdevingueren un recurs ornamental de llarguíssima tradició. Resta clar que hom no podia trobar en un edifici alt-medieval uns testimonis més demostratius que l’art pre-romànic del país té l’arrel més directa i important en el vell substrat d’època baix-romana.

Aquests temes clàssics de les impostes de Vilanant són rars en les obres medievals. Apareixen, a vegades, en edificis i regions on les referències artístiques al món romà han persistit amb força. Així, en època romànica, hi ha els òvuls, per exemple, a la decoració de la façana de Sant Tròfím d’Arle.

El tema de les perles, dins l’art cristià primitiu, apareix a Catalunya a l’ara d’altar paleocristiana de Sant Feliuet de Vilamilans. També sembla una evolució del tema l’anell perlat del collarí d’un capitell dels arcs torals de Sant Pere de Rodes, apropat cronològicament a Vilanant.

L’escultura de les impostes lliga perfectament amb l’època apuntada per a l’arquitectura de l’església de Vilanant; és a dir, el segle X. Malgrat haver-se conservat incompleta i malgrat la seva relativa rusticitat, aquesta mostra d’ornamentació preromànica és d’un interès excepcional dins l’art pre-romànic català. (JBH)

Bibliografia

Bibliografia sobre la història

  • Pèire de Marca: Marca hispanico, sive limes hispanicos, col·l. “Baluze”, París 1688, cols. 886 i 999.
  • Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XI, Olot 1901, pàgs. 279-281; vol. XV, Olot 1908, pàgs. 314-315; vol. XVI, Olot 1908, pàgs. 248-249; vol. XVII, Olot 1909, pàg. 141.
  • Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 441-444; Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàg. 630.
  • Josep M. Marquès i Planagumà: Pergamins de la Mitra (891-1687). Arxiu Diocesà de Girona, Institut d’Estudis Gironins, Girona 1984.

Bibliografia sobre els relleus

  • Joan Badia i Albert Recasens: Santa Maria de Vilanant: un nou monument pre-romànic, “Canigó”, núms. 194 i 195, Figueres 1970.
  • Joan Badia i Homs: Aportacions a l’estudi del pre-romànic empordanès, III, “Revista de Girona”, núm. 78, Girona 1977, pàgs. 9-11.
  • Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 441-444 i 447-449; Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàgs. 630-632.
  • Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàgs. 212-213.
  • Eduard Junyent i Subirà: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial Edicions Catalanes - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1983, pàgs. 205-206.