Sant Jaume dels Verders (Vilanant)

Situació

Un pany de mur d’una construcció anterior a l’edifici actual; a la part superior aquest pany mostra l’inici d’una curvatura d’una volta.

F. Tur

El santuari de Sant Jaume dels Verders, o dels Solers, i les restes del casal dels Solers són al sector sud-occidental del terme de Vilanant, a uns 2 km de la població. Es troben a poca distància del mas Rodeja, que és vers ponent, i de les ruïnes del castell d’Escales o dels Moros, vers llevant, damunt un serrat no gaire elevat sobre el curs del Manol, que discorre vers migdia.

Mapa: 258M781. Situació: 31TEDG888775.

Un camí de terra porta des de Vilanant fins al mas Rodeja; un altre ramal que hi enllaça surt de l’esquerra de la carretera, a poc menys de 2 km de Vilanant en direcció a Cistella. A la rectoria de Vilanant tenen la clau de la capella.

Història

Són molt escasses les notícies recol·l.ides sobre cavallers del llinatge de Soler relacionats sense gaires dubtes amb el lloc i el casal del terme de Vilanant. En molts casos la dificultat per relacionar-hi altres dades és motivada pel fet que sigui tan corrent i estès aquest topònim i nom de llinatge arreu de l’àrea lingüística catalana. Les notícies documentades que ens han arribat se situen entre els segles XIII i XIV; i l’única referència concreta al casal o castell dels Solers és ja del XV. Hom no ha trobat notícies antigues sobre la capella de Sant Jaume.

L’any 1262 consta que el cavaller Ramon de Soler gaudia d’una part del delme de Vilanant que li tenia subinfeudada Guerau de Cervià. L’any 1289 Bernat de Soler reconeixia tenir un terç del delme de Vilanant que, per ell, tenia Bernat de Palau, de Terrades. El mateix Bernat també tenia, pel bisbe, la meitat del delme de la parròquia de Santa Margaride de Bianya, la qual consta que l’any 1319 posseïa el seu fill Bertran de Soler. Aquest mateix any 1319 i el 1326 és consignat que Guerau de Cervià tenia subinfeudades a l’esmentat Bertran de Soler dues parts del delme de Vilanant —per ell, una part la tenia Pere de Palau, de Terrades, i l’altra Ramon de Palol-sabaldòria—, la meitat del delme de Coquells, que tenia, per ell, Guillem de Cistella, i el delme de Molins, que tenia Gaufred d’Hortal(*).

Cal suposar que els esmentats cavallers de Soler, per llur relació amb Vilanant, pertanyien al llinatge eixit del casal o castell del mateix nom, situat en aquest terme. Tanmateix, al començament del segle XV, qui apareix com a senyor d’aquest lloc no és cap cavaller que porti el nom de Soler, si bé cal suposar que en podia ésser descendent i hereu per línia materna. Aquest senyor “del Soler de Vilanant” era, aleshores, Pere de Galliners, personalitat destacada dins la petita noblesa, partidari conspicu de la causa de Jaume d’Urgell. El 1410 figura com un dels impulsors i consellers de la Unitat dels cavallers de Girona, sorgida a la mort del rei Martí. Actuà també com a procurador del comte de Prades al parlament, a Tortosa, l’any 1412 i, a Barcelona, el 1413. Cal destacar que pels mateixos anys el senyor del veí castell d’Escales —a molt poca distància del del Soler— era un altre personatge important, el cavaller Ramon de Blanes, que havia estat majordom i conseller del rei Martí d’Humà. L’any 1410 feia poc que havia mort i hom suposa que encara havia estat un dels iniciadors de la dita Unitat, a la qual s’addherí la seva vídua Agnès de Vilademany en nom propi i en el seu fill menor Arnau de Vilademany i de Blanes(*).

La capella coneguda com Sant Jaume dels Verders també havia estat anomenada Sant Jaume dels Solers(*), topònim que avui resta força oblidat. Les restes d’edificació medieval que es poden veure vora la capella poden pertànyer a l’antiga domus o l’antic casal del Soler i també, potser, en part, a la primitiva església, que probablement té l’origen en una capella de la casa forta esmentada.

Església

La petita capella de Sant Jaume dels Verders o dels Solers és d’una sola nau, exteriorment rectangular, sense un absis diferenciat. En canvi, a l’interior, a l’extrem de llevant, la capçalera afecta la forma de planta semicircular i té una volta de quart d’esfera. Per mitjà d’un arc triomfal destacat, de mig punt, sobre pilastres i amb impostes bisellades, comunica amb la nau, que és coberta amb una volta de canó seguit. Tot l’interior roman arrebossat i encalcinat. Els paraments exteriors demostren que la capella fou allargada vers ponent. Les inscripcions de les obertures del frontis —façana occidental— indiquen l’època d’aquesta ampliació o refecció: 1724 (a la llinda de la porta); 1729 / ISIDRO RODEJA (a la finestra). Cal recordar que la casa més propera és el mas Rodeja.

El sector oriental de l’esglesiola és, doncs, el que resta de l’edifici més antic. Presenta un aparell de pedres mal tallades, força irregular, i disposa de dues petites obertures, a tall de sageteres, a tramuntana i a llevant, que no són visibles a l’interior. Sembla clar que aquesta part, evidentment anterior al segle XVIII, és una construcció de caire popular postmedieval, potser dels segles XV o XVI. Cal considerar, però, com a provisional la datació aproximada precedent. No és pas impossible que algunes parts de l’edifici corresponguin a una època anterior a l’apuntada, però això no es pot veure en l’estat actual. Únicament una exploració de les estructures avui amagades de l’edifici —sobretot de l’interior— permetria de tenir nous elements de judici per establir una datació i esbrinar a quina època correspon la configuració singular de la capçalera.

La capella actual fou construïda damunt unes restes més antigues al costat de migdia, que són ben visibles a l’exterior. La meitat de llevant del mur d’aquest costat integra el parament d’un edifici anterior, que es conserva o és visible en una alçada d’uns 3 m. A la part superior, hi ha restat l’inici de la curvatura d’una volta. Aquestes restes pertanyen, doncs, a una nau que era paral·lela a l’església actual.

En el terreny d’aquest mateix costat meridional de l’església, a pocs metres de distància, són visibles alguns fragments de construcció antiga. Un gran monticle i altres de més petits, coberts de vegetació, amb pedres soltes i argamassa escampades, colguen altres vestigis d’edificacions. Actualment resten al descobert i caiguts uns pocs fragments de murs trencats; només un parell, per les dimensions més grans, presenten una curvatura que permet de suposar que pertanyien a una torre cilíndrica o bé a un absis semicircular que s’enderrocà.

Els aparells, tant dels murs caiguts o fragmentaris com del que resta in situ —amb l’inici de volta— al sud de la capella, són fets amb petits carreus i rierencs, bastament tallats, que s’arrengleren horitzontalment i són lligats amb morter abundant.

Aquestes restes, pel tipus d’aparell, semblen correspondre a un edifici o edificis datables al segle XI o als primers temps del segle XII. Mentre no s’hi realitzin campanyes d’excavació és totalment impossible de saber si les restes avui visibles pertanyen a la casa forta del Soler, a una primitiva capella anterior a l’actual o a ambdues construccions.

Bibliografia

  • Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 445-446; Girona 1985, 2a. ed., pàg. 632.