Situació
L’església de Santa Maria del Castell de Gósol es troba dins l’antic recinte fortificat i al costat de ponent de l’esplanada on sembla que hi havia hagut el castell. Després de trobar la muralla, fent camí pel mateix lloc que hem indicat per arribar al castell, un camí, que conserva molts trossos d’empedrat, porta davant l’església, enmig de les cases mig enrunades.
Vista de la façana de l’església amb la torre al costat.
J. A. Adell
Una vista de les ruïnes de l’església tal com eren al començament del segle XX.
Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 254-M781: x 89,6 — y 76,8 (31 TCG 896768). (JBM)
Història
L’església de Santa Maria de Gósol és situada dins els límits del comtat d’Urgell, a la Vall de Gósol que més tard, ja el segle XII, formà part dels territoris de la baronia de Pinós. Des de la seva construcció, l’església de Santa Maria fou l’església del castell i parroquial.
Eclesiàsticament depenia del bisbat de la Seu d’Urgell i com a tal s’esmenta en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria, document datat el 839 però que cal considerar falsificat el final del segle X o el començament de l’XI (Gosal).
Situada dins el comtat de Cerdanya, l’església del castell és molt poc documentada; entre els anys 1068 i 1095 Galceran, fill de Sicardis, jurava fidelitat al comte Guillem de Cerdanya pels castells i llocs que tenia en el seu nom, castells entre els quals hi havia el de Gósol.
Les notícies que permeten datar documentalment l’església d’una manera més precisa corresponen a dues importants i significatives deixes testamentàries; una, de l’any 1010, consisteix en una deixa del comte Ermengol d’Urgell de cinc unces d’or per a comprar llibres per a l’església de Santa Maria (...et ad Sancta Maria de Gosal uncias .v. de auro ad libros emendos...). L’altra deixa correspon a un senyor veí de Gósol, Arnald Miró de Tuixent, que l’any 1082 cedí en el seu testament dos sous a Santa Maria de Gósol (... ad Sancta Maria de Gosal solidos .II. ...). Possiblement aquestes deixes, almenys la primera, podrien correspondre’s amb els anys en què era construïda l’església de Santa Maria.
L’església fou sempre parroquial i aquest caràcter quedà confirmat en la visita al deganat de Berga de l’any 1312. La dècima d’Urgell de l’any 1371 especifica que l’església de Gósol pagava anualment la quantitat de quaranta-quatre sous.
Es coneixen els diferents rectors de l’església al llarg del segle XIV:
| ANY | RECTOR |
| 1320 | Bartomeu |
| 1336 | P. Solanes |
| 1350 | Pere Carpi |
| 1363 | Bartomeu Martí |
| 1370-1382 | Bartomeu Companyó |
| 1396-1413 | Pere Fraumir |
El segle XVIII l’església de Santa Maria de Gósol tenia com a sufragànies les esglésies veïnes de Sant Andreu de l’Espà, la de Feners, i al terme de l’antic castell de Fraumir les de Sant Vicenç de Moripol i de Santa Eulàlia de Bonner. (RSR)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, molt transformada.
J. A. Adell
Les restes, molt malmeses, de l’antiga església de Santa Maria es conserven a la part més alta de l’indret del castell. La seva planta, molt curiosa, és orientada al nord-oest, amb la façana al sud-est. En aquesta façana s’obria la porta i hi havia un òcul al frontispici. L’edifici no té absis i la nau consta de dos trams, el primer pràcticament quadrat, cobert amb volta de creueria, i el segon rectangular, més ample, cobert amb una volta de canó.
El seu aparell ha estat fet amb carreuons ben escairats de pedra calcària, disposats en filades uniformes, combinats amb peces de gres rogenc en punts singulars de l’estructura. La seva construcció no sembla pas anterior a l’època gòtica.
En el conjunt de l’església destaca, però, al cantó septentrional, una torre, que potser havia tingut alguna finalitat defensiva, però que més aviat cal relacionar amb l’edifici religiós, al qual sembla que s’adossa. Malgrat les grans transformacions i refeccions que ha sofert al llarg de la seva història, conserva uns certs interrogants que li donen interès.
Vista de la torre, la qual deixa veure una finestra tapiada, coberta amb un arc adovellat de mig punt.
J. A. Adell
La planta d’aquesta torre és molt irregular i el seu alçat és lleugerament troncopiramidal. Les seves façanes de tramuntana i de nord-oest conserven, fins a mitja alçada un arrebossat molt granat, mentre que la façana de migjorn palesa unes discontinuïtats amb el mur de l’església, la qual cosa permet de suposar que l’obra de la torre és anterior a aquella.
L’aparell ha estat fet amb blocs sense treballar, disposats en filades molt barroeres, amb carreus ben tallats i escairats als angles.
Aquesta torre, que gairebé és de planta quadrada, té, a l’interior, unes mides de 412 × 405 cm. Les seves parets tenen un gruix d’uns 95 cm. A l’interior hom pot veure restes de, segurament, quatre trespols. A part de la porta que hi ha a peu pla, a la cara de llevant també es veu una altra porta, oberta a migjorn, cap a l’església, al nivell del segon pis; hi ha, encara, una tercera porta, al costat de tramuntana, al nivell del tercer pis. Les obertures, de notables dimensions, foren tancades amb un arc que sembla insinuar la forma de ferradura.
En el seu estat present no es pot confirmar si aquesta torre pertanyia, com s’ha insinuat, al castell de Gósol, i fou reutilitzada després com a campanar. Caldria una campanya arqueològica sistemàtica de la vila per escatir l’emplaçament de la primitiva església i la veritable destinació de la torre. (JAA-JBM)
Marededeu
Imatge de la Mare de Déu conservada al Museu d’Art de Catalunya, de Barcelona, on és catalogada amb el núm. 15 936.
Rambol
D’aquesta església procedeix una imatge romànica de la Mare de Déu, que és conservada al Museu d’Art de Catalunya, de Barcelona, on és catalogada amb el número 15 936.
És una bella talla de fusta policromada de 77 cm d’alt per 30 d’amplada màxima a la base, que segueix l’esquema clàssic romànic. Representa la Mare de Déu asseguda en un setial, els muntants laterals del qual són estriats en espiral i acaben en una pinya.
La Mare porta una corona al cap, sota la qual apareixen uns cabells pentinats amb clenxa al mig, els quals li emmarquen la part superior del front. La cara, que té una fisonomia plàcida, és estàtica i respira senzillesa i serenitat. Els trets més aviat són esquemàtics; alguns fins i tot només s’insinuen, bé que cap d’ells no ha estat deixat de banda. Els ulls són voluminosos, amb unes cavitats també grosses; les galtes, molsudes i dissenyades amb realisme; la boca i la barba, força gracioses; el nas, gros, i el conjunt, força rodó. Porta una túnica que gairebé no es veu i un mantell que la cobreix totalment, des del cap fins als peus, els quals mostra calçats. Aquest mantell, que dissimula les formes femenines, a l’indret de la falda es replega i deriva en uns plecs perfectament dissenyats, que marquen la forma dels genolls i davallen fins als peus, i dota tota la part inferior de la imatge d’un relleu de línies reeixides que donen a aquesta part un cert aire i una certa agilitat. Descansa els peus damunt un sòcol. Li falta el braç dret i les puntes dels dits de la mà esquerra, amb els quals possiblement sostenia algun objecte. Porta el Fill, que no sosté amb els braços, assegut a la falda, gairebé al centre, seguint el model hieràtic i simbòlic de servir de tron de la saviesa divina.
La cara del Fill no és tan esvelta, ni tan reeixida, ni tan bonica. Els cabells són curts i deriven en un serrell que li emmarca la part superior del front. No porta corona. Els trets de la cara hi són tots: els ulls, pintats; les celles, grosses; les galtes, poc plenes; la barba, rodona; i la boca, normal. El tret més bonic és la manera com ha estat resolt el vestit. Porta una túnica fins als peus, els quals es veuen, descalços, i sobre seu duu un mantell, la col·locació del qual dona peu al dibuix d’uns plecs, pocs en total, que doten la figura d’un cert ritme. Evoca el poder i la majestat. Porta una fruita amb la mà esquerra i amb la dreta beneeix. Recorda la imatge de la Mare de Déu del Marquet, al Museu d’Art de Catalunya (núm. 4388) i la del Tura, a Olot, bé que aquesta última té una talla molt més fina i un rostre més delicat.
Podria situar-se cronològicament al principi de la segona meitat del segle XII, pels paral·lels amb les anteriors.
La policromia d’aquesta imatge ha estat renovada en les cares. És un exemplar sobri de línies, però molt elegant i esvelt, obra d’un bon artista. (JVV)
Bibliografia
- Arxiu de la Catedral d’Urgell, Carpeta 2 (mida gran), 1082
- Cebrià Baraut: Les actes de consagració d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia”, vol. 1, la Seu d’Urgell 1978, pàg. 53
- Cebrià Baraut: Els documents de l’arxiu d’Urgell dels segles X i XI, “Urgellia”, vol. III, la Seu d’Urgell 1981
- Prim Bertran: La dècima del bisbat d’Urgell del 1371, “Urgellia”, vol. II, la Seu d’Urgell 1979, pàg. 297
- Els castells catalans, vol. V, Barcelona 1976, pàgs. 899-900
- Joan Serra i Vilaró: Les baronies de Pinós i Mataplana, vol. III, Barcelona 1950, pàg. 217
- Pere Català i Roca: Castell de Gósol, a Els castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1976, pàgs. 899-905.
- Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 244-245.