Vila medieval d’Igualada

La vila

El repoblament del centre de la conca d’Odena

Vista aèria del nucli antic de la ciutat, on s’evidencia la seva formació al llarg d’un antic i històric camí ral paral·lel al riu Anoia.

ECSA - J. Todó

Les primeres notícies sobre el repoblament de la plana central de la conca d’Òdena, en el lloc on posteriorment sorgí Igualada, daten de la segona meitat del segle X, tot i que no pot descartar-se la presència a la zona d’un poblament anterior, de caràcter més o menys inestable. El topònim Aqualata apareix citat per primera vegada l’any 976, i sembla fer menció al curs del riu Anoia que servia de llinda entre els termes feudals dels castells d’Òdena i Montbui. Tanmateix, però, de la referència a aquest topònim sembla poder-se deduir l’existència en aquell lloc d’un nucli embrionari de població. La confirmació d’aquesta presència d’un hàbitat fix a la zona fou, però, més tardana, i vindria donada indirectament per les successives referències, a partir de l’any 1003, a l’existència d’una capella o esglesiola romànica, posada sota l’advocació de santa Maria i dependent del monestir de Sant Cugat del Vallès. La mateixa construcció d’aquest temple seria un indici inequívoc de la presència de contingents repobladors a l’àrea igualadina per atendre a la devoció dels quals s’hauria edificat precisament aquest primitiu lloc de culte.

En aquests anys de tombant del mil·lenni la població del centre de la comarca de l’Anoia, en el lloc on sorgí posteriorment Igualada, devia ésser molt feble, i hagué de suportar avatars diversos, que en alguns casos arribaren a comportar fins i tot l’abandonament dels conreus i la fugida dels pobladors. L’any 990, per exemple, tota la rodalia fou afectada per una gran sequera, que provocà el despoblament de zones properes a Igualada, com els termes dels castells de Montbui, Tous i Miralles. També foren freqüents en aquests anys les incursions sarraïnes per les terres de la comarca de l’Anoia, com les d’Almansor de l’any 985, o la del seu fill Abd al-Malik Almodàfar, l’any 1002, que desvastaren bona part de les terres de la Catalunya central.

Les mencions a l’existència de la capella dedicada a santa Maria entre les possessions del monestir de Sant Cugat del Vallès configuren les úniques notícies fidedignes sobre el poblament a la zona d’Igualada durant bona part del segle XI: les butlles del papa Silvestre II l’any 1003, de Joan XIX l’any 1008, i de Benet IX el 1038. En totes elles es fa referència a la cellam Sancta Maria qui est iuxta Aqualata, és a dir, a l’existència prop del riu Anoia d’una capella o esglesiola dedicada a santa Maria, que fou consagrada com a parròquia l’any 1059 pel bisbe Guillem de Vic. Aquesta construcció originària, de la qual s’han trobat els fonaments en una recent excavació arqueològica del terra de l’actual temple de Santa Maria, hauria estat edificada en estil romànic d’una sola nau, amb entrada per la banda de migdia i l’absis encarat cap a orient. Aquesta església va ésser consagrada novament l’any 1087 per Berenguer, bisbe de Vic, probablement per reformes o ampliacions realitzades en l’obra primitiva.

Aquesta segona consagració de l’església de Santa Maria devia ser conseqüència de la consolidació de la població en el centre de la conca d’Òdena, detectat també a partir de mitjan segle XI. Ens manquen dades per poder caracteritzar adequadament l’ocupació demogràfica del territori d’Igualada en aquesta època. Amb tota seguretat, però, es tractaria d’una població rural dispersa, formada per cabanes o masies habitades per pagesos dedicats al conreu de cereals i vinya, i també de les hortes situades a les riberes del riu Anoia. EI marc geogràfic de dispersió d’aquesta població resulta difícil de precisar, encara que probablement quedaria enmarcat pels dos edificis-testimoni corresponents a aquesta època que s’han pogut documentar inequívocament en aquesta zona: d’una banda, el primitiu temple de Santa Maria, descrit anteriorment, que devia marcar el límit d’aquests assentaments pagesos pel cantó de l’est, i de l’altra, la capella de Sant Jaume de Sesoliveres, consagrada l’any 1059, i que devia representar el límit del poblament per la banda de ponent, ambdós edificis romànics de característiques molt semblants.

Els orígens de la vila d’Igualada

Tres moments de l’evolució urbana medieval de la ciutat d’lgualada.

J.M. Torras

L’etapa de desvetllament econòmic que visqué Catalunya des de mitjan segle XII tingué importants repercussions per a la comarca de l’Anoia. Des de l’any 1187, per exemple, es conserven testimonis documentals sobre l’existència a les riberes del riu Anoia de l’anomenat “Molí de l’Abadia”, que fou cedit per Guillem de Claramunt al monestir de Sant Cugat del Vallès. Aquesta activitat molinera degué contribuir de manera important a la consolidació del poblament igualadí i representà un focus d’atracció constant sobre els pagesos de la rodalia que devien portar a moldre les collites a les seves instal·lacions, al mateix temps que esdevingué sens dubte un estímul decisiu per a la diversificació de l’activitat econòmica en la zona propera a Igualada.

D’altra banda, l’eixamplament de les fronteres dels comtats catalans en direcció al camp de Tarragona i Lleida, reconquerida l’any 1149, representa una considerable revaloració dels antics camins que recorrien el centre de la comarca de l’Anoia; per una banda, el camí de la reconquesta que, procedent de Manresa i el castell d’Òdena, travessava el riu Anoia i servia de ruta de comunicació vers els castells de Montbui i Miralles i el Camp de Tarragona; per l’altra, l’antic camí romà que des de Barcelona es dirigia cap a l’interior de la Península Ibèrica.

Fou precisament l’encreuament d’aquests camins en la cruïlla dels actuals carrers de Custiol, del Roser i de Santa Maria, que es constituí en el factor decisiu per a la configuració del futur emplaçament del nucli urbà d’Igualada. Efectivament, el primitiu temple romànic de Santa Maria ja havia estat edificat arran d’aquesta ancestral cruïlla de camins i en la seva proximitat es construí també, en una data imprecisa, probablement en el transcurs del segle XI, una rudimentària fortificació —descrita en la documentació posterior com a “força” o “mota” — on es devien refugiar els pobladors en cas de perill. Caldria situar, doncs, entorn d’aquest estratègic nus de comunicacions l’embrió indiscutible de l’urbanisme igualadí.

Les primeres referències a l’existència d’una població aglomerada en aquesta zona daten de l’any 1165, quan apareix per primera vegada la denominació d’Igualada com a vila. Desconeixem les característiques d’aquest primitiu nucli urbà, però podem suposar que devia estar format per unes poques edificacions aglomerades entorn de l’església i de la rudimentària fortificació o “mota”, i sembla que es pot constatar l’existència d’un primitiu recinte de muralles, format probablement per les mateixes parets exteriors de les cases, i una trama de murs molt rudimentaris, construïts de tàpia, pedres o morter de calç, que tancarien els espais buits existents entre els edificis. Durant el segle XII, l’eix de creixement de les edificacions seguiria el traçat de l’antic camí d’Òdena a Montbui, sobre el qual, d’altra banda, poden identificar-se els primers indicis de diversificació econòmica d’Igualada: els molins fariners situats a les riberes del riu Anoia, i l’existència d’un primitiu mercadal de la població, documentat des de l’any 1196, que devia estar situat arran del camí d’Òdena, al nord del nucli urbà.

La configuració urbanística de la ciutat medieval

A partir del segle XIII la configuració urbana d’Igualada experimentà un canvi substancial, coincidint amb una etapa d’intens desenvolupament econòmic de la població. Efectivament, mentre que el progrés de les edificacions en direcció nord-sud, característic de l’etapa anterior, restà pràcticament inalterat en els seus límits, que devien coincidir a grans trets amb l’actual carrer de Sant Jaume i la plaça del Pilar, en canvi la creixent importància que anava adquirint el camí reial entre Barcelona i Lleida condicionà que les noves construccions tendissin a arrenglerar-se sobre aquest eix en direcció a ponent, on sorgí l’embrió d’un primitiu raval de Capdevila, que devia comprendre l’espai de l’actual plaça de l’Ajuntament i l’arrencada del carrer de l’Argent.

En aquesta zona, d’altra banda, des de l’any 1262 apareix configurat en l’urbanisme igualadí un espai específic destinat a les activitats mercaderes, la plaça vella—actual travessia de Sant Roc—, on encara són visibles els trets característics d’aquesta especialització mercantil, en forma d’unes porxades amb llindar de construcció molt arcaica. L’espai de la plaça vella tenia continuïtat en un conjunt de carrerons, situats en l’espai de l’actual plaça de Sant Miquel, que devien conformar el nucli de la població anterior al segle XIV, dels quals solament ha restat com a testimoni arquitectònic l’arc ogival que dona entrada al carreró de Sant Miquel des del carrer de Santa Maria.

Com a confirmació de la creixent importància mercantil de la població, daten d’aquesta mateixa època l’obtenció d’un conjunt de privilegis reials destinats a afavorir els intercanvis comercials i a regular-ne el funcionament. L’any 1291, per exemple, el rei Alfons II atorgà a Igualada un privilegi de pesos i mesures, i dos anys més tard, el 1293, Jaume II concedí un privilegi per a la celebració d’un mercat setmanal, els dimecres, amb la salvaguarda o “guiatge” reial per estimular els intercanvis comercials amb persones foranes. El contingut d’aquests privilegis mostra l’abast comarcal que havia adquirit el mercat d’Igualada, per assistir al qual els habitants de la rodalia gaudien de la protecció de les autoritats reials.

A partir de l’any 1367 es procedí a la construcció del segon recinte de muralles, que integrà ja les noves edificacions del raval de Capdevila que havien anat sorgint a banda i banda del camí reial en direcció a ponent. En contrast, per la banda de llevant el nou recinte fortificat mantingué pràcticament inalterables els límits urbans primitius arran del camí d’Òdena, és a dir, l’actual carrer de Custiol, i fins i tot les edificacions esparses que s’havien construït extramurs foren enderrocades l’any 1390 per ordre del rei Martí l’Humà, perquè destorbaven la defensa de la vila entorn de l’estratègica cruïlla de camins que havia donat origen a la població. Aquesta segona muralla mantenia els mateixos portals del recinte primitiu, que corresponien al traçat dels camins antics que confluïen a Igualada: els portals d’Òdena i de la Font Major a l’eix nord-sud, i els portals de Soldevila i de Capdevila a l’eix est-oest.

En el tombant dels segles XIV i XV l’urbanisme igualadí mostra una expansió en totes direccions, fins a assolir els límits màxims de la ciutat medieval. Com en l’etapa anterior, l’eix principal del creixement urbà es situà a banda i banda del traçat del camí reial, on es consolidaren els nuclis d’edificacions esparses que s’havien anat formant extramurs dels portals de Soldevila i Capdevila. A llevant, el raval de Soldevila superà el caràcter embrionari que havia mantingut durant segles, i donà lloc a la formació dels carrers d’en Carrió (actual carrer del Roser) i de Sant Bartomeu, que adoptà aquest nom a causa de l’hospital documentat en aquell indret des de l’any 1282. A ponent, el raval de Capdevila, que arrencava del carrer de l’Argent, s’estengué fins més enllà de l’actual plaça de la Creu, on sorgiren els carrers Major i de Bonaire, és a dir, els actuals carrers de Sant Simplici i de l’Alba. En direcció a tramuntana aparegueren diversos carrers anomenats nous, un dels quals, el nou Sobirà, o de dalt, ha restat precisament incorporat a la toponímia urbana amb aquesta denominació de carrer Nou. En direcció a migdia, sorgiren els carrers de Queralt, d’en Vives i de Castellauli, actualment carrers de Sant Jaume, Sant Roc i Sant Sebastià. A mitjan segle XIV la demografia d’Igualada assolirà el seu sostre medieval, amb 206 focs documentats en el fogatge de l’any 1365.

Al marge d’aquesta expansió urbanística general, des de mitjan segle XIV s’accentua la configuració interna de la ciutat tendent a la progressiva especialització comercial. Des de l’any 1337 es documenta l’ampliació de l’espai destinat a les activitats mercantils, amb l’aparició de la denominada plaça nova en contraposició a la plaça vella descrita anteriorment. I l’any 1356 encara apareix descrit un altre nucli mercader, conegut com la plaça del Blat, topònim que tenia el seu origen en l’almodí, el pallol o la botiga del blat existent en aquell lloc. Aquestes dues places, avui desaparegudes, eren contigües, i disposades formant una L dins l’espai de l’actual plaça de l’Ajuntament. del seu emplaçament restaria només com a testimoni la zona porxada del carrer del Born, darrer fragment conservat d’una àrea d’especialització mercantil originàriament molt més extensa.

En aquest mateix entorn urbà hi havia, d’altra banda, tota una xarxa de carrers —de l’Argent, del Born, passatges de Galí, del Forn, etc.— que juntament amb les places devien formar l’autèntic mercadal de la població, amb una vigència secular, pràcticament fins als nostres dies. Aquesta activitat mercadera fou estimulada també per diversos privilegis, com el del rei Alfons III el Benigne de l’any 1333, que concedia a Igualada una fira de sis dies de durada, i que més tard fou modificat per Pere el Cerimoniós l’any 1373, per fer-la coincidir amb la diada dels Reis. Per un privilegi posterior, atorgat per Joan I l’any 1393, es fixava indirectament l’àrea d’influència del mercat d’Igualada, en prohibir la celebració de qualsevol altra fira en els pobles de la rodalia fins a dues hores de camí a l’entorn d’Igualada.

El darrer recinte de muralles

El darrer recinte de les muralles d’Igualada fou dreçat a partir de l’any 1438, i la seva construcció s’havia acabat ja l’any 1463. La nova fortificació permeté encerclar gairebé la totalitat dels nous carrers i edificacions que havien sorgit en l’etapa d’esplendor demogràfica i urbanística del segle XIV. La nova muralla, construïda de pedra i morter de calç, tenia trenta-sis torres de defensa de dos pisos d’alçada, i set portals coneguts amb els noms de Capdevila, Soldevila, d’Òdena, de la Font Major, que corresponien als eixos dels antics camins, i els del Lavador, d’en Vives o d’en Rovira i del Portal Nou, que havien sorgit seguint la traça dels nous eixamples de la població.

D’aquests portals, actualment només se’n conserven dos, situats al llenç de muralla del cantó de migdia, el d’en Vives o d’en Rovira i el de la Font Major o de Nostra Senyora de Gràcia. Les característiques constructives d’aquests dos portals són molt semblants, i probablement poden donar-nos una imatge aproximada de la resta: per la part de fora estaven formats per un arc ogival, i a l’interior, en el lloc on hi havia les portes, els arcs són de punt rodó. Tant en el llenç de muralla que dona al passeig de les Cabres, com el que afrontava amb la rambla de Sant Isidre, encara poden identificar-se perfectament parts del mur originari, i també fragments de l’antic andador i del camí de ronda.

Solament restaren exclosos d’aquest darrer recinte de muralles els carrers Major i de Bonaire, traçats més enllà de l’actual plaça de la Creu, i que es configuraren com el nou raval de Capdevila de la població. El recinte de les muralles d’Igualada fou suprimit oficialment l’any 1760, per un acord municipal que permetia realitzar tota mena d’obres en el recinte fortificat, tant d’utilització de la muralla per ampliar indiscriminadament les cases del redós, com procedint directament a l’enderroc de fragments de la fortificació per construir en el seu lloc edificis de nova planta. (JMTR)

Bibliografia

  • Segura, 1907-08
  • Iglésias, 1948
  • Colomer, 1953
  • Mercader, 1953
  • Farrés-Colom-Llacuna, 1978
  • Cortadellas, 1980
  • Llacuna, 1981
  • Torras, 1982
  • Torras, 1988, pàg. 61