Gil Morlanes el Vell a Poblet i el seu soci Juan de Palacio

Gil Morlanes va néixer a Daroca (Aragó) cap a mitjan segle XV. Fruit del seu primer matrimoni, va tenir un fill homònim que també es va dedicar a l’àmbit artístic, per això, per tal de diferenciar-los, es tendeix a complementar els seus noms amb els apel·latius el Vell o el Jove. La primera notícia documentada de Gil Morlanes el Vell és del 1474, quan apareix com a testimoni en el testament de l’escultor Hans Piet Dansó, també conegut com Hans de Suàbia, que portava a terme el retaule major de La Seo de Saragossa i del qual Morlanes era el mosso.

En la trajectòria artística de Morlanes hi ha força obres documentades, però poques de conservades, en les quals, a més, es nota un canvi estilístic (la qual cosa dificulta la definició d’un patró a partir del qual poder atorgar o refusar autories). Un primer estil es pot observar en el sepulcre de sant Pedro de Arbués, les restes del qual es troben escampades per diferents indrets de l’esmentada Seo saragossana, obra realitzada entre el 1489 i el 1490, en una manera de fer propera a la tradició gòtica sorgida del taller de Dansó. Molt diferent, per exemple, és el retaule procedent de la capella del castell abadia de Montaragó, ara a la catedral d’Osca, realitzat entre el 1506 i el 1511, i en el qual s’aprecia un gust que tendeix cap a les formes “a la romana”. S’ha intentat justificar el canvi estilístic per dues vies: o bé que Gil Morlanes es va acomodar a la transformació del gust que s’estava gestant en aquella època, o bé que la metamorfosi fou causada per la tasca dels seus col·laboradors, ja que sovint treballava associat amb altres artífexs, i fins i tot amb el seu fill homònim a la portada del monestir de Santa Engràcia de Saragossa (Mateos, 2001).

A Catalunya, Gil Morlanes el Vell només es documenta amb relació a les tombes reials de Poblet. Segons les Antigualles de Poblet, escrit el 1587, un monjo pobletà, anomenat Joan Coll, fou qui va maldar perquè Ferran el Catòlic tingués cura de completar el panteó reial amb l’enterrament del seu pare, difunt des del 19 de gener de 1479. A partir d’aquesta insistència reiterada, el monarca va cridar Gil Morlanes per fer la tomba de Joan II i la seva muller Joana Enríquez. De segur que fou en una data posterior al 23 de desembre de 1493, quan Morlanes fou nomenat escultor del rei i es convertí en el mestre més important del regne d’Aragó. Janke va documentar un pagament el 29 de març de 1496, on l’artista aragonès signava un rebut de 2 760 sous jaquesos (138 lliures jaqueses o 125,45 ducats d’or), part dels 300 ducats en què estava acordada l’execució de “las sepulturas de los rey et reyna don Johan et de dona Johana en el monasterio de Poblet”, a partir d’una capitulació feta a la ciutat de Tortosa. Segons Español, el mateix 1496 apareix un pintor de Montblanc anomenat Joan de Rua, el qual estableix un acord amb Morlanes per policromar tres tabernacles de la tomba reial. L’obra devia estar enllestida el 4 de maig de 1499, quan, seguint el citat Antigualles de Poblet, s’enterraren “los cosos del rey Ferrando primer, del rey don Juan segon, fill de dit Ferrando, de la reyna Juana, muller del dit rey don Juan segon, y de dona Marina, filla dels dits reys Juan y Juana, sa muller”. Segons Finestres, l’acte fou certificat per Pere de Clergue, notari de Montblanc, i hi era present l’autor del sepulcro, “el maestro Egidio Morlán”. Els pagaments s’allargaren fins el 1503, moment en el qual Morte data el rebut de 60 ducats per “las sepulturas de alabastro que yo he fecho en el monasterio de Poblet para los padre et madre del rey nuestro senyor” (Finestres, 1753-65, llibre II, part IV, dissertació III, paràgraf 8; Morte, 1981, pàg. 222; Janke, 1989, doc. 6, i Morte, 1993, pàg. 161 i 189-190).

Malgrat la desídia que els Trastàmara havien tingut vers el panteó reial, alguns historiadors han volgut notar un treball extra de Gil Morlanes al monestir de Poblet: entrem en el terreny de les hipòtesis. Guitert, sense base documental o literària coneguda, esmenta el treball de Morlanes en les obres del claustre alt pobletà a mitjan 1501. Al segle XVII, l’abat Vicente Prada esmenta que Morlanes feu un parell de sepulcres: un per a Ferran I d’Antequera i un altre per a Joan II (tot i que aquest últim era “muy diferente en la imaginería a los otros”). Un equívoc que rau en un error d’interpretació, ja que el 4 de maig de 1499 es col·locaren dins la tomba corresponent les restes mortals de Joan II i, també, les de Ferran I (que, segons l’esmentat Antigualles de Poblet, fins aleshores havia romàs al presbiteri del monestir cistercenc). Tot i que Finestres semblava que ho havia deixat clar, ja que diferenciava entre el sepulcre de Ferran I “ya antes fabricado” i el de Joan II “últimamente fabricado”, la confusió generada per Prada fou aprofundida per Gudiol i Cunill, que afirmava que la tomba de Ferran I fou acabada pel mestre de Daroca. Aprofitant aquesta via, Español assegura que Morlanes va eliminar una suposada tomba dedicada a Martí I l’Humà, feina no documentada que buscava alliberar espai i poder traslladar el sepulcre de Ferran I d’Antequera (que ja existia a la banda contrària). Amb aquesta proposta, i un dibuix de la part del darrere del panteó reial (preparatori per als gravats del Voyage pittoresque de Laborde), Español afirma que “el frontal sur del primitivo sepulcro de Fernando de Antequera habría sido mantenido in situ por Gil Morlanes, pasando a formar parte del de Juan II”, ja que creu discernir en el dibuix que la tomba de Joan II tenia una sèrie de personatges assimilables als fragments atribuïts a Pere Oller, figures que formaven un sèquit funerari “sin ningún género de elemento arquitectónico separador entre ellos” (tot i que a la part superior hi ha quatre cresteries que devien marcar l’existència de quatre relleus). En el terreny de la versemblança, cal tenir en compte l’opinió de Mateos, que afirma que Morlanes podria haver tingut un col·laborador a Poblet. Es tractaria de “maestre Anrrich”, veí de Logronyo, que el 1497 signava un concòrdia amb l’imaginaire reial segons la qual acordaven un contracte de companyia durant nou anys. En el mateix pacte, l’artífex de la Rioja també es comprometia a fer “ocho istorias”, a raó de 6 florins aragonesos per cada relleu (Guitert, 1929, pàg. 216; Gudiol i Cunill, 1931-33, vol. II, pàg. 511; Arco, 1945, pàg. 360, 470, 475 i 603; Morte, 1993, pàg. 161 i 189-190; Español, 1998-99, pàg. 95-106, i Mateos, 2001, pàg. 554).

Segons el detallat text referenciat en els pagaments rebuts per Morlanes, la seva tasca es limità a les tombes de Joan II i de la seva muller Joana. Aquest sepulcre reial era el tercer del costat de l’epístola, el que estava més proper a la cadira abacial i a l’orgue. Segons Finestres, l’obra estava formada per dues figures jacents de Joan II: “una a la parte de la capilla real, con manto talar de rey, guarnecido de mucha pedrería, y otra a la parte de la sacristía nueva, con armadura de punta en blanco”; i també per una imatge de Joana Enríquez que anava “vestida muy a lo rico y con diadema de reina, a la parte de la capilla real”. Després de l’exclaustració del monestir de Poblet, el desembre del 1854 Bonaventura Hernández Sanahuja va tenir cura de recollir els fragments dels panteons reials i de portar-los fins a Tarragona, tot i que altres peces anaren a parar a altres museus i a col·leccions privades. Molts d’aquests fragments retornaren al monestir pobletà l’any 1934, quan Eduard Toda estava al capdavant del procés de recuperació. La reintegració de les peces s’havia de fer a partir de descripcions i de diversos gravats existents, ja que la voluntat era fer una “fiel reproducción de les formes originals, aprovechando y aplicando en ella todas aquellas piezas auténticas que por sus dimensiones y traza puedan contribuir, una vez colocadas en su posición correspondiente, a la demostración arqueológica del conjunto […] derivando las suplidas si procediere […] prescindiendo de todo aquellos que tienda a expresar un carácter personal o constituya un alarde de ejecución” (Memoria del Real Patronato de Poblet, 1944, pàg. 30-31). Finalment, l’encarregat de la restauració fou l’escultor Frederic Marès, que tenia un problema amb la tomba realitzada per Morlanes, ja que la considerava una obra “que contrasta especialmente con la sobria concepción de los otros sepulcros reales, y de la escultura catalana trescentista en general”. Marès no va superar les dificultats de concebre un producte no unitari i, per desgràcia, en feu una recreació, inventant-se un sepulcre nou (Finestres, 1753-65, llibre I, part XXII, dissertació V, paràgraf 8; Marès, 1952, pàg. 127).

En l’actualitat, el sepulcre de Joan II té pocs fragments originals conservats. Pel que fa a les imatges dels jacents, tot i que en les fotografies antigues podem observar les figures trossejades, només en queda un elm escadusser que acompanyava una de les imatges del rei, custodiat al Museu Frederic Marès. Pel que fa als relleus de la caixa, en un dibuix (l’esmentat preparatori per als gravats del llibre de Laborde) s’observa que a la cara que dona a la nau lateral hi havia una mena de fris o escena única format per quatre relleus, per mor de les quatre cresteries esmentades. Per tant, pensem que devien existir quatre relleus (quatre per davant i quatre per darrere), la qual cosa lligaria amb les “ocho istorias” que el 1497 el mestre Enric es comprometia a fer per a Morlanes. Marès només va reintegrar quatre relleus a la cara de la nau principal. Español dubta de la procedència d’un d’aquests relleus reintegrats, en concret del segon començant per l’esquerra, amb la qual cosa estem completament d’acord. La mateixa Español proposa, també amb encert, afegir al conjunt un relleu conservat al Museu Frederic Marès. Ara bé, per a l’atribució caldria tenir present el treball de mestre Enric, fet que suposaria la presència d’un altre assistent de Morlanes, i es tornaria a contrastar la dificultat per definir el seu estil. La historiografia també n’ha referenciat tres bocins més: un d’esmentat per Duran i Sanpere i que no fou aprofitat per Marès, ja que es troba al Museu de Poblet; un cap d’eclesiàstic adjudicat, de forma justa, per Bracons, i que es conserva al Museu Episcopal de Vic (vegeu-ne una imatge al volum Escultura I, pàg. 194), i el cap d’un patge en acte de descobrir-se, peça pobletana del Museo Arqueológico Nacional de Madrid, que Franco Mata el 1993 catalogà com del segle XIV i pertanyent al sepulcre de Jaume I, però de la qual, en canvi, el 1980 afirmava que per la manera natural de representar la mà i la cabellera havia de ser del final del segle XV (creiem que l’estil d’aquest fragment remet a l’autor del retaule de l’església conventual entre 1527-29, Damià Forment) (Duran i Sanpere, 1928-34; Franco Mata, 1980, pàg. 138-139; Bracons, 1983, pàg. 122-123; Español, 1991a, i Franco Mata, 1993, pàg. 146).

Mai no s’ha dit res de la presència de Morlanes a Tortosa cap al 1496, quan el mestre aragonès va signar el contracte per a la tomba de Joan II. Español suggereix que el sepulcre de Joan Girona, situat a la capella del Roser de la catedral de Tortosa, está “emparentado muy directamente” amb la tomba de l’arquebisbe Juan de Aragón, al presbiteri de La Seo de Saragossa, que atribueix al taller de Morlanes cap al 1508. De tota manera, Español afirma que no en sap l’autoria. Un mestre de qualitat i personalitat que no té res a veure amb el mestre de les trones de la mateixa catedral (identificat com el castellà Pedro de Lays), tot i que, en un primer moment, Español creia que eren obra de “un único artífice”. Caldria tenir en compte la hipòtesi de Jacobo Vidal en aquest mateix volum, que apunta vers un escultor relacionat amb els mestres que van erigir la capella entre 1490-95: Pere Compte i Antoni Queralt. O potser Jaume Vicent, conegut per les seves obres al País Valencià i documentat a Tortosa el 1489. La via aragonesa s’haurà d’investigar pel que fa a la procedència de l’alabastre i la facilitat de transport per l’Ebre, però estilísticament no lliga amb els quatre estils coneguts de Morlanes, ni tampoc amb Juan de Palacio, que intervé en l’esmentat sepulcre arquebisbal de La Seo (barreja de fragments modificats al segle XVIII, alguns dels quals tenen el drapejat de la roba idèntic al de les restes de la tomba de Lluís de Requesens, a la Seu Vella de Lleida). Per tant, la presència de Morlanes a la capital del Baix Ebre no s’hauria traduït en cap obra a la catedral tortosina, potser, simplement, només hi hauria anat a signar el contracte, ja que era l’escultor reial i l’encàrrec era prou important (Español, 1990a, pàg. 32, i 2001a, pàg. 330; Vidal, 2005a, pàg. 413-422).

Juan de Palacio és un escultor poc conegut, relacionat amb Gil Morlanes el Vell a Aragó. El juliol del 1508, juntament amb Domingo de Urrusola, firmava l’execució d’un retaule per a una capella de l’església del Pilar de Saragossa amb la vídua de Juan Lanuza Pimentel; el sepulcre de la mateixa capella es atribuïda a Gil Morlanes el Vell. Un treball que no devia ser casual perquè, d’una banda, Urrusola tenia relació amb Morlanes, ja que el 1482 fou col·laborador seu en l’obra de la casa de la Diputació aragonesa, i de l’altra, perquè el novembre del 1508 Palacio, juntament amb Morlanes i Juan de Segura, formaven companyia per contractar el retaule major del Pilar (finalment capitulat per Damià Forment el maig del 1509). Curiosament, després d’aquesta última data, Palacio apareix documentat a Catalunya, sempre acompanyat del càntabre Pere de Saràvia, que a partir de l’any 1507 surt referenciat com a ciutadà de Barcelona. El setembre del 1509 subcontracten el sepulcre de Galceran de Requesens per a l’església de Santa Maria de Palamós, avui desaparegut, pel qual havien de fer “lo bulto, e clerigs, et omnes actus maris, e les promes… [més] los quatre vestits de dol” (Madurell, 1947, pàg. 226-232 i doc. 8, 14, 15, 16, 17, 25, 28 i 29). Al novembre del 1510 capitulen la tomba de Lluís de Requesens, germà de Galceran, per a la capella de l’Epifania de la Seu Vella de Lleida. Aquesta tomba, dissenyada a partir d’un dibuix de Palacio, havia de tenir la part baixa feta amb alabastre (amb un parell d’escuts heràldics i, a sobre, la imatge jacent del difunt) i la part alta feta amb pedra d’Arbeca (amb una estructura oberta al mur coberta per un arc carpanell i un gablet mixtilini, flanquejada per dos pilars acabats en pinacles amb les figures dels sants Joans, i un relleu amb la típica representació de les exèquies). Ens ha arribat en un greu estat de mutilació, sobretot la part d’alabastre, de la qual només resten pocs fragments. Potser Palacio retornava a un lloc conegut, ja que, donada la seva relació amb Morlanes, podia haver intervingut en la tomba de Joan II a Poblet. Fins i tot podria ser el Joan d’Aragó que el 1505 treballava en el retaule major de l’església de Sant Feliu, a Girona. Cal dir que en l’obra gironina va intervenir el castellà Pedro Robredo, qui va subcontractar el sepulcre Requesens a Palamós (Yeguas, 2000, pàg. 93-104, i Yeguas – Company, 2003).

Bibliografia consultada

Finestres, 1753-65; Duran i Sanpere, 1928-34; Guitert, 1929; Gudiol i Cunill, 1931-33; Memoria del Real Patronato de Poblet, 1944; Arco, 1945; Marès, 1952; Morte, 1981; Bracons, 1983; Janke, 1989; Español, 1990a i 1991a; Morte, 1993; Español, 1998-99 i 2001a; Yeguas, 2000; Mateos, 2001; Yeguas – Company, 2003; Vidal, 2005a.