Fins ben entrat el segle XIX, l’arquitectura, com a professió organitzada, no existia. D’una banda, hi havia mestres d’obra i gremis. De l’altra, arquitectes formats en les acadèmies, als salons o als viatges. Tant les acadèmies com els gremis van desaparèixer, a França, passada la Revolució (1791) i a la resta d’Europa, amb el desenvolupament industrial i la liberalització dels mercats. Al seu lloc sorgiren les primeres associacions professionals: al Regne Unit (RIBA, 1834), i als Estats Units (AIA, 1857). A poc a poc s’imposà el registre obligatori. Als Estats Units, per primera vegada, a l’estat d’Illinois (1897). A Europa, el títol d’arquitecte es protegí per llei, per primera vegada, a Itàlia (1923) i a Grècia (1926) per bé que, en ambdós casos, es feia obligatori que compartissin les atribucions amb els enginyers civils. I amb caràcter exclusiu, a Espanya (1929), el Regne Unit (1931/38), França (1940/77) o Alemanya (1959/71). Però d’altres no ho exigiren fins al 1988 (Holanda) o han deixat que es reguli lliurement, com als països nòrdics.
Als països desenvolupats, la tríada clàssica d’arquitecte, client i constructor es multiplica. Els grans projectes requereixen cada vegada més professionals que envolten l’arquitecte (enginyers assessors, economistes, gestors), el client o el constructor. Als països subdesenvolupats, aquesta tríada es comprimeix en dos únics agents principals: el client i el constructor. I, sovint, en un únic agent: el client que fa d’arquitecte i de constructor. Però també, en casos notables, les tradicions mantenen, en àrees subdesenvolupades i amb més èxit que en les desenvolupades, una notable qualitat, malgrat la pobresa de mitjans.
L’arquitectura va lligada estretament a la terra, al clima, a la manera de protegir-se dels seus canvis, intensos o moderats, a la manera de vestir i de conrear la terra. S’insereix, per tant, en la geografia, la història i la diversitat cultural (vegeu el mapa La casa). I s’insereix, també, en les diferències socials que s’orienten com a mínim en dues direccions: localment, com a diferències entre individus, rics o pobres, i entre institucions, poderoses o marginals; globalment, com a diferències entre països desenvolupats i subdesenvolupats. Però aquestes diferències es relativitzen quan es consideren uns resultats en què la qualitat arquitectònica i la qualitat de vida inverteixen la tensió entre aquests dos pols, el de la globalització i el de la cultura autòctona.
Tòquio
El Japó és el país que té el nombre relatiu d’arquitectes més elevat del món (2,3 per 1.000 habitants l’any 2002). Edo (l’actual Tòquio des de 1868) tenia, al final del segle XVII, un milió d’habitants: era la ciutat amb més densitat del món. El 1657 un gran incendi la va destruir parcialment, i altres incendis posteriors (1682, 1720, 1772 i 1872) es van centrar en els edificis de fusta. El 1923, un gran terratrèmol va enfonsar més del 60% dels habitatges. Durant la Segona Guerra Mundial, els bombardeigs arrasaren també grans barris.
Passada la Segona Guerra Mundial, la ciutat es va reconstruir una vegada més, amb moderns blocs de formigó, modulats amb detalls extrets de la tradició del treball de la fusta. El 1964, els Jocs Olímpics van servir per a renovar les infraestructures i també per a introduir el televisor en els habitatges d’un únic espai. Amb la supressió de les ordenances que prohibien construir a més de 31 metres d’alçada els gratacels es multiplicaren. El 1970 l’urbanisme de Tòquio ja era caòtic i van sorgir propostes, como les dels metabolistes, amb edificis que creixerien i s’escamparien orgànicament, com plantes. Però l’explosió constructiva de 1980 i 1990 va palesar l’absència d’un sistema de renovació urbana coherent. Van sorgir noves teories, nous intents d’analitzar el flux d’informació, gent, mercaderies. No obstant, els desafiaments semblen gairebé insuperables en un laberint urbà cada vegada més intricat en el qual es barregen els gratacels d’algunes de les empreses més poderoses del món amb els barris populars i els temples d’èpoques passades.
Šibam, Iemen
Al Iemen, com en la majoria de països de l’Àfrica i del sud d’Àsia, no hi ha dades sobre institucions o sobre el nombre d’arquitectes, comparables a les d’Occident. Això no significa, però, que no hi hagi una tradició constructiva que es posa de manifest en grans monuments i en obres singulars, sorprenents.
La ciutat de ˘Sibam, al sector est del Iemen i declarada Patrimoni de la Humanitat el 1982, fou construïda cap al segle XVII, en un terreny limitat per les condicions orogràfiques i la necessitat de defensa i de preservar terres per al conreu, al voltant d’una muralla. Agrupa unes 500 torres, moltes de les quals assoleixen els 30 o 40 metres d’alçada. Els murs tenen fins a 2 metres de gruix en la base i 30 cm a la part alta, amb finestres petites, a prop de les terrasses, per regular la temperatura de l’interior. Les habitacions es comuniquen amb escales de quatre trams, entorn d’un pilar central. A les plantes inferiors s’agrupen grans voltes i sales aïllades de la calor exterior.
Šibam s’ha conservat amb escasses modificacions al llarg de centenars d’anys. No n’és l’únic exemple. Cal esmentar els sorprenents habitatges construïts sobre grutes, a gran alçada, que es conserven al Parc Nacional de Mesa Verde, a Colorado, als Estats Units. O els excavats sota terra, com a Matmata (Tunis). O els elevats a gran altura sobre pilars de fusta, per protegir-se de les aigües, en alguns pobles xinesos. O bé teixits al voltant de patis interiors, com les kasbahs del Marroc. Tots aquests llocs testimonien que l’espai és una construcció social i que l’harmonia arquitectònica és un concepte complex.