La bellesa és un concepte vague que prové d’un fenomen difícil de descriure com és l’experiència estètica. Al llarg de la història, i en diferents contextos culturals, allò que s’identifica com a bell es mostra canviant. Aquest mapa se cenyeix a representar la bellesa corporal humana en la seva interpretació moderna: el resultat del judici subjectiu que suscita la contemplació del cos humà i les seves modificacions artificials.
La percepció individual d’allò que és bell està condicionada per una determinada educació estètica. Mentre que en moltes societats el cos és sotmès a doloroses transformacions amb resultats notòriament visibles que li confereixen un prestigi suplementari, altres societats, com la nostra, consideren que la bellesa corporal és un atribut de la natura, i per aquest motiu les transformacions del cos, de vegades també doloroses, tenen per objecte, aparentment, no ser detectades.
El mapa mostra l’abast geogràfic de les sis transformacions del cos més esteses al món actual. L’àrea marcada correspon al lloc d’origen o als llocs on la pràctica és més generalitzada. S’han deixat de banda les pràctiques que, tot i haver estat d’ús habitual en grans àrees del planeta en altres èpoques, com la deformació del crani, només s’han pogut observar en els nostres dies excepcionalment, com és el cas de les dones mangbetu de la República Democràtica del Congo. Tampoc no s’han considerat les pràctiques ja del tot extingides, com ara el d’impedir el creixement natural dels peus entre les dones xineses. Finalment, no s’han representat al mapa la perforació de les orelles ni les pintures facials, ja que aquestes són decoracions gairebé universals.
Observant el mapa es pot comprovar que els habitants del continent africà concentren la major varietat de transformacions corporals, i que les escarificacions gairebé en són exclusives. En canvi, en les societats postsocialistes la bellesa del cos té una expressió més austera i no s’observen modificacions corporals notables. En realitat, els habitants de les societats capitalistes no són amants de perforacions, escarificacions o tatuatges, excepte com a expressió de determinats moviments juvenils efímers. En canvi, la cirurgia plàstica està penetrant sota l’influx de l’estètica corporal europea i americana entre les capes socials més adinerades d’arreu del món com a signe distintiu de riquesa.
El culte a la imatge
La indústria de la bellesa, la moda, els cosmètics i el cos han reeixit a imposar en les societats europees i americanes, d’ençà de la segona meitat del segle XX, un veritable culte a la imatge. Aquest culte es palesa en la imposició d’un model exclusiu de bellesa inspirat en les característiques d’allò que en els vells tractats d’antropologia s’anomenava “raça nòrdica” (pell clara, ulls blaus, crani allargat, cabells rossos ondats i estatura elevada), a les quals se superposen característiques com la joventut, el dinamisme i la complexió atlètica o molt prima. Aquest model de bellesa s’ha implantat en la nostra societat d’una manera ortodoxa i massiva, cosa que es pot comprovar en l’extensió de les patologies que l’esmentat model produeix, les més greus de les quals són l’anorèxia i la bulímia. Aquestes malalties causen anualment unes cent cinquanta mil víctimes mortals, principalment noies entre els dotze anys i els vint-i-quatre. Però, en els cercles borsaris, aquesta xifra és irrisòria al costat dels beneficis que el culte a la imatge genera. Els productes per aprimar-se proporcionen uns beneficis anuals de 33 bilions de dòlars, i per a la indústria de la cosmètica els beneficis es calculen en uns 20 bilions de dòlars. Una altra indústria promotora del culte a la imatge que creix constantment és la relacionada amb la cirurgia estètica. Només als Estats Units, l’any 2002 es van realitzar uns set milions d’intervencions.
El tatuatge
El tatuatge és un procediment d’embelliment del cos que consisteix en la introducció de colorants a la profunditat del derma per tal de fixar-hi un dibuix. En tenim testimonis permanents des de l’antiguitat, associats amb significacions sovint molt oposades: mentre que al Japó només es tatuaven els nobles samurais, a Europa era una pràctica habitual entre els mariners, les prostitutes i els presidiaris. Només cal fixar-se en el sentit etimològic del terme per a adonar-se del seu significat antinòmic segons el context cultural. “Tatuar” és un verb que ens ha arribat de l’anglès procedent de la parla dels indígenes de Nova Zelanda, format per dos mots: ta (‘dibuix’) i Atouas (‘àngel guardià’). És evident, doncs, que per als maoris el tatuatge tenia, entre altres funcions, la de protegir l’individu tatuat. En canvi, en la tradició clàssica i judeocristiana, el tatuatge té un sentit del tot diferent. Els grecs, del tatuatge en deien stigmata i corresponia a uns signes infamants amb els quals es marcaven els esclaus.
Així, el tatuatge, que els darrers anys s’ha popularitzat entre els joves occidentals, més enllà de ser una pràctica d’embelliment estètic, presenta connotacions múltiples i variades. Les més freqüents són les funcions màgiques, religioses, profilàctiques, terapèutiques, guerreres i eròtiques. Aquestes mateixes funcions poden ser atribuïdes a les escarificacions que, tanmateix, no s’han de confondre amb els tatuatges. Les escarificacions són cicatrius aconseguides mitjançant talls més o menys profunds de la pell on s’introdueix una substància que en cicatritzar produeix un relleu amb el dibuix, sovint geomètric, desitjat.