Del gran i polifacètic artista xinès Wang Wei (699-759) es diu que els seus poemes eren quadres i les seves pintures poemes. En una poesia impregnada de sentiment místic envers la natura, deixà escrit a propòsit de l'esclat primaveral de les boscanes florides:
“El pescador navegà riu amunt,
s'enamorà de la primavera als turons.
Els presseguers que en flor
vorejaven els ribatges
es perdien en la distància.
Assegut, mirà els arbres de carmí.
No sabia quant havia navegat.
S'acostà a les aigües verdejants,
tot sol al bell mig del paradís.“
Si res caracteritza les boscanes als ulls de qualsevol observador és la seva gran diversitat cromàtica estacional. La diversitat cromàtica que Antonio Vivaldi (1678-1741) traduí musicalment en la seva obra Les estacions, probablement arrossegat per la successió de verds, grocs i torrats dels roures i dels freixes, dels aurons i dels pollancres de les dolomítiques muntanyes vènetes i llombardes que s'ajacen arran de les blaves aigües del llac Garda. Una simfonia d'acords i d'harmonies cromàtiques, construïda amb modestes notes químiques fetes de clorofil·les, antocians i carotens.
A la primavera, la corofil·la s'expressa a les boscanes amb intensitats fortes i diverses. Sembla que hi conflueixin tots els verds del món, des dels translúcids i primerencs dels bedolls, dels faigs o dels liquidàmbars, fins als més convençuts de les moixeres, dels fel·lodèndrons o de l'ampla nissaga dels roures. Potser per això Rainer Maria Rilke (1875-1926) podia preguntar-se: “No seré, per ventura, aquest pàl·lid i blanc bedoll estremit per la primavera? “. La pluja s'escola mandrosament per les escorces i dóna ufana als líquens i a les molses que encatifen troncs i branques. Una suau olor de bugada forestal mescla l'aspror dels tanins remoguts amb el perfum de l'herba derrotada pel trepig dels herbívors.
A l'estiu, els verds foliars esdevenen densos i foscos, la nemoralitat senyoreja al dessota de les capçades atapeïdes, i el cant dels ocells circula de manera més sonora i interior, a l'empara de la volta del fulatge. És l'època dels naixements, del rebombori de cries, polls i llodrigons que estrenen llurs vides anant amunt i avall. És l'hora de la plenitud, el triomf de l'“enramada melodiosa de les verdes fagedes“ que enyorava John Keats (1795-1821) en el seu poema “La tardor“.
Perquè a la tardor, en efecte, els verds foliars s'esmorteeixen gradualment i acaben deixant aflorar els carotens i les xantofil·les. Els salzes, les nogueres i els àlbers, els faigs i els erables, les càries i els roures exhibeixen capçades que van del groc llimona al vermell encès, passant per una àmplia gamma d'ocres i de tons rovellats. la fulla, fragiitzada, es disposa a la seva eòlica infidelitat envers la branca. L'ocellada migra, els mamífers s'encauen, els rebosts s'omplen de llavors cara a l'hivern. S'instal·la una olorosa sentor de floridura, la flaire dels bolets.
I tot aquest bé de Déu de colors és el resultat de combinar de manera diversíssima tres grups de compostos químics bàsics: les corofil·les, que són pigmens verds d'estructura porfirínica, força semblants a les hemoglobines de la sang però amb un àtom de magnesi al centre de la molècula (on l'hemoglobina hi té un àtom de ferro); els carotenoides (entre els quals, les carotines vermelles o ataronjades i les xantofil·les grogues), que són tetraterpens, és a dir, hidrocarburs no saturats; i els antocians, de colors vermells i blaus, que són molècules complexes en la composició de les quals intervenen sucres i flavonoides.
A l'hivern, la nuesa de les capçades és d'una desolació quasi total. Alreshores dominen els cromatismes corticals, estàtics i silenciosos. És l'hora dels blancs lletosos dels bedolls i dels àlbers, dels tons plumbis o argentins dels pollancres i dels trèmols, dels faigs i de les nogueres, o de les formes fosques i diversament clivellades dels roures, dels carpinus i dels aurons, dels verns, de les càries i dels oms. És l'hora del fred hostil que Walt Whitman (1819-92) sabé percebre: “La tardor ... On els llops del'hivern udolen als deserts de la neu, entre els arbres gebrats“.
En les fulles actives de primavera o d'estiu predominen les verdes clorofil·les, bàsiques en el procés de la fotosíntesi, o sigui de captura de l'energia de la llum per a formar la matèria orgànica. Les corofil·les són els primers pigments que es descomponen a la tardor, cosa que permet la visualització de les xantofil·les grogues o de les carotines ataronjades, pigments també fotosintetitzadorament actius a determinades longituds d'ona, però emmascarats durant el bon temps per l'abassegadora dominància de les clorofil·les.
Les xantofil·les i les carotines fan que el fullatge tardoral comencin essent groc o vermellós, mentre que el to torrat d'entrada d'hivern, propi de les fulles ja moribundes, és degut a la degradació química de tots aquests pigments aleshores ja no funcionals. Per contra, els vermells encesos que presenta el fullatge tardoral d'algunes espècies són deguts a la presència d'antocians en el plasma cel·lular; els antocians són els principals responsables de la coloració de la majoria de flors i de fruits, juntament amb els carotenoides, però, al revés d'aquests o de les clorofil·les, no intervenen en la fotosíntesi.
Tots aquests pigments estan continguts en uns orgànuls de les cèl·lules anomenats plastidis. En els cloroplastidis de les fulles s'allotgen els pigments fotosintetitzadors, mentre que els cromoplastidis de tiges, troncs, fruits i flors (i també de les fulles), contenen els antocians, els pigments que tant fascinaven Wang Wei. Els plastidis, doncs, són els responsables del canviant cromatisme de les boscanes. Uns plastidis que, d'acord amb la generalment acceptada teoria de l'origen simbiòntic de la cèl·lula eucariota (és a dir, de la cèl·lula d'animals, plantes, fongs i protoctists), són antics bacteris transformats. Els pigments bacterians, per tant, serien la veritable paleta de la natura. Els colors de Gaia són els de la seva antiquíssima vida bacteriana. Més poètic, impossible.