Situació
Una vista del mur de llevant del campanar en el qual hom pot apreciar perfectament les diverses etapes de construcció: una part inferior romànica, amb dues finestres geminades, aquí encara tapiades, un pis superior gòtic, amb la finestra corresponent, i el remat d’època barroca.
M. Catalán
Enmig d’una plana, vers la part de ponent del terme de Balenyà, al peu de la serralada de Puigsagordi i la Pullosa, es troba aquest edifici, que antigament i fins al començament del segle XX, era conegut sota l’advocació de Sant Fruitós de Balenyà. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50.000, full 37-14 (364), x 35,6 —y 30,4 (31 TDG 356304).
Per arribar-hi hom hi va per la carretera N-152, de Barcelona a Puigcerdà. Al quilòmetre 55, a mà esquerra, surt un camí ample que porta al cementiri dels Hostalets. Si hom segueix aquest camí arriba al Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda, que correspon a l’antic edifici de Sant Fruitós de Balenyà. L’edifici és perfectament visible des de la carretera, de la qual dista un quilòmetre i mig. (JSV)
Història
L’església de Sant Fruitós es troba dins el primitiu terme del castell de Centelles, al lloc de Balenyà. Des d’antic tingué funcions parroquials fins que recentment l’activitat parroquial s’ha traslladat a la moderna parròquia erigida al poble dels Hostalets.
El castell de Centelles, que antigament era conegut amb el nom de Sant Esteve, apareix documentat el 898, quan el bisbe de Vic, Gotmar, acudí a consagrar l’església de Sant Martí del Congost o d’Aiguafreda; entre les esglésies que uní a la consagrada figurava la del castell de Sant Esteve i la de Santa Coloma, a la qual devia estar unit el territori de Balenyà. El lloc i l’església es troben documentats el 955 en el testament del sacerdot Sunyer que manà els seus marmessors que donessin la seva vinya que es trobava als Valls, a la vila de Balenyà (Balagnano), a Sant Pere de Vic, i que la seva terra que era a l’Arca, a Collsuspina, fos lliurada a la casa de Sant Fruitós.
Les funcions parroquials de l’església es documenten el 1031 amb l’esment de la parròquia de Sant Fruitós.
Entorn del 1081 hom devia substituir la vella església per una altra de nova, ja que l’any 1081 en el seu testament la senyora Ermetruit llegà quatre sous per a la dedicació de Sant Fruitós, però la dedicació del temple no es realitzà fins al 5 de març de 1083 quan el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, a petició de diversos feligresos, acudí al lloc de Balenyà a consagrar l’església construïda en honor de sant Fruitós, bisbe i màrtir, i als seus diaques, sants Aurigi i Eulogi. En aquesta ocasió, el bisbe donà a l’església un cementiri de trenta passes i li confirmà les primícies i totes les seves oblacions, mentre es mantingués sota la subjecció i el domini de la canònica de Sant Pere de Vic, amb totes les coses que li pervinguessin. També li assignà un terme parroquial. El bisbe decretà que l’església de Sant Mamet estigués sempre subjecta i fos domini de l’església de Sant Fruitós. (Hom trobarà l’acta de consagració a l’apartat dedicat a Sant Mamet, a Seva).
L’església tenia dedicats dos altres altars, a sant Salvador i sant Bartomeu, situació que es confirma en les primeres visites pastorals dels bisbes vigatans del 1330 i 1357. L’altar dedicat a santa Maria és possible que aparegués a mitjan segle XIII, ja que en consta l’existència el 1272.
L’any 1594 aparegué la confraria del Roser i al principi del segle següent la de sant Isidre que veneraren les respectives imatges en el temple de Sant Fruitós.
Les reformes de l’edifici començaren molt aviat, el segle XII, amb la construcció d’un campanar que es conserva força sencer, si bé el darrer pis fou afegit en època gòtica. Entre els anys 1626 i 1642 es van construir les capelles laterals per encabir-hi els altars del Roser i de sant Isidre, mentre era construïda l’actual portada del temple, malmesa durant la guerra civil del 1936-1939 i restaurada recentment. L’església, però, ja havia sofert l’espoliació i l’incendi del 1654, quan les tropes franceses, fins feia poc temps amigues, s’havien convertit en enemigues i varen saquejar diversos pobles i esglésies de la comarca, entre elles la de Sant Fruitós de Balenyà.
La darrera reforma del temple va tenir lloc al principi del segle XVIII, entre els anys 1701 i 1718; l’obra principal fou el realçament de la nau, que emergeix per sobre la façana del segle anterior, amb un gran rosetó. Aquesta reforma motivà altres obres d’adaptació de les capelles laterals i de la sagristia, mentre que l’absis romànic fou substituït pel presbiteri actual i a l’exterior fou construït un comunidor. A partir d’aquest moment només s’hi ha afegit la capella del Santíssim.
Quan, al final del segle passat, les funcions parroquials van passar a l’església de Sant Josep de la població dels Hostalets, aquesta abandonà la seva advocació i prengué la de sant Fruitós; fou aleshores quan l’antiga parròquia de Balenyà canvià el nom del titular de la seva església i adoptà el de la venerada imatge de santa Maria que tenia culte a l’església des del segle XIII i que havia rebut diversos apel·latius (Nostra Senyora de les Dones, de la Bona Sort, etc.). L’església es convertí així en un santuari marià de la comarca.
L’augment de la devoció a la imatge mariana feu que s’emprenguessin diverses obres de reforma consistents a mantenir en bon estat el temple i restaurar diverses parts de l’edifici que havien estat modificades. L’edifici es manté perfectament i el culte augmenta cada dia. (APF-ABC)
Església
Secció del campanar en el qual es diferencia l’estructura original romànica de la seva ampliació, a l’últim pis, de factura gòtica i remat barroc.
J. Sarri
Planta de l’església, a escala 1:200, tal com és actualment. De l’obra romànica es conserven només els murs perimetrals de la nau, molt alterats i el campanar de torre, adossat al costat de migjorn.
J. Sarri
L’edifici del Santuari és adossat a la casa de l’antiga rectoria. Davant l’església hi ha el clos de l’antic cementiri i el comunidor.
L’església romànica era d’una sola nau. Avui conserva aquesta disposició, però és capçada a llevant per un absis poligonal el qual substitueix l’original, segurament semicircular. La nau ha estat modificada amb la construcció d’unes capelles, el segle XVIII, afegides, dues a cada costat. Al cantó de tramuntana de la nau hi ha la capella fonda. Es tracta d’un cos d’edifici barroc, gairebé rococó d’una gran qualitat, amb motllures fines, angles arrodonits, absis semicircular i coberta amb cúpula semiesfèrica i llanterna.
A mà dreta de l’absis, pentagonal, irregular, hi ha la sagristia i el campanar. L’estructura interior és totalment barroca, però les façanes de fora, sobretot la de migjorn, conserven el parament original, rematat per un fris d’arcuacions llombardes, encara que tot l’edifici sigui sobrealçat. La façana principal és barroca i presenta una portalada ben tallada amb relleus.
El campanar té una base romànica amb bandes de tipus llombard i finestres geminades, actualment tapiades. L’últim pis mostra la seva construcció d’època ja gòtica, coetània de l’absis, igual com els finestrals, que tenen uns arcs de punt d’ametlla, i les mènsules, damunt les quals es recolzaven les arcuacions de les voltes gòtiques. Avui la coberta d’aquest pis és un terrat de bigues de formigó. L’acabament que remata és barroc.
L’interior del campanar, més que no pas l’exterior, permet una lectura d’estils més diferenciats.
Detall d’un dels murs del campanar en el qual hom pot veure dues fases de construcció: una part inferior romànica, que inclou, bé que tapiada, una finestra geminada, i l’arrencada del cos superior, d’època gòtica, amb un aparell i uns blocs de pedra de mides i tallats de manera totalment diferent.
M. Catalán
De fet, de l’edifici original romànic es conserven, ultra la base i el primer pis del campanar, les parets perimetrals de l’església d’una nau, molt modificada per les reformes i els afegitons, però que conserven encara una part del fris d’arcuacions llombardes que formaven el ràfec original.
L’aparell de les parts originals ha estat fet amb petits carreus senzillament escairats, amarats en morter de calç, disposats en filades uniformes i poc regulars que conserven encara una part del parament original i que palesen, junt amb les arcuacions fetes amb llosetes, el mode propi de l’arquitectura del segle XI. (JSV)
Bibliografia
- S. C. y F: Dedicació de l’iglesia parroquial de Sant Fructuós de Balenyà, “Butlletí del Centre Excursionista de Vich”, vol. II (anys 1915-17), pàgs. 35-37.
- Antoni Pladevall: Els Hostalets de Balenyà a Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 1 Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona 1981, pàg. 90.
- Antoni Pladevall: Notes històriques de l’església de Sant Fruitós de Balenyà-L’Ajuda, al llibret del “9è Centenari de la Consagració de l’església de Sant Fruitós”, Hostalets de Balenyà 1984. (DAG)