Situació
Imatge de la Mare de Déu procedent probablement de la capella de Sant Pere i guardada actualment al Museu Episcopal de Vic. Ingressà al museu l’any 1923, és catalogada amb el núm. 7488 i pertany al darrer terç del segle XII.
Museu Episcopal de Vic
Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell d’Orís al clos del mateix castell. Sempre fou una capella castellera fins que deixà de tenir culte.
Aquesta església figura situada en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50.000, full 37-12 (294): x 35,3 —y 56,6 (31 tdg 353566). (APF-ABC)
Història
El castell d’Orís es documenta a partir del 914 quan Dat vengué a Raquel una casa amb terres i vinyes situades al terme del castell d’Orís.
L’església no consta com a existent fins el 1116, mentre que el 1198 figura com a reedificada. La seva estreta vinculació al castell i als seus senyors feu que amb la desaparició del castell s’iniciés la seva decadència, si bé el 1686, quan la visità el bisbe Antoni Pasqual, encara es mantenia dempeus. (APF-ABC)
Església
Avui de l’antic edifici de l’església resten unes poques pedres. Si hom duia a terme una petita campanya arqueològica, amb facilitat podria deixar al descobert el traçat de la seva planta, que coneixem amb detall per croquis del segle XVII aixecat per uns espies francesos i després per la planta feta al començament del segle XX per l’arquitecte Josep M. Pericas.
La capella de Sant Pere es trobava al costat de llevant del recinte fortificat, gairebé adossada al mur. Era un simple edifici amb una nau rectangular, rematada al cantó de llevant amb un absis semicircular. L’edifici no tenia reforços ni arcs torals. La simplicitat dels murs no era alterada. Al mur de tramuntana hi havia oberta la porta d’entrada. Aquesta situació singular era deguda a les necessitats d’espai que presentava l’emplaçament de l’edifici, en treballs accessible pel costat de migjorn. (JVV)
Mare de Déu
Procedent probablement de l’església de Sant Pere del Castell d’Orís, el Museu Episcopal de Vic conserva una imatge de la Mare de Déu, que ingressà al museu l’any 1923, on és catalogada amb el número 7 488. La imatge presenta la Mare de Déu sedent, en posició frontal.
La Mare sosté el Nen al seu bell mig. Porta una túnica d’escot rodó, una sobretúnica curta fins a mitja cama a tall de dalmàtica i un mantell. Aquest últim li cenyeix el rostre. Les mans, desaparegudes, les tenia en posició horitzontal. Estava asseguda en un setial. L’Infant vesteix una túnica fins als peus. Amb la mà esquerra aguanta un llibre, tancat, sobre el genoll. Ni la Mare ni el Fill no porten corona. La imatge fa 55 cm d’alt.
El conjunt de la peça ha sofert alguna restauració pel que hem pogut apreciar comparant-la amb una fotografia conservada a l’Institut Ametller, la qual va ser feta entre el 1930 i el 1938 (clixé núm. 1 566). Al dors de la imatge s’observa un buit, que devia ésser ocupat pel tron que s’ha perdut. També han desaparegut les mans de la Mare i el braç dret del Nen amb el qual devia beneir. Observem restes de la primitiva policromia a la túnica del Nen. A la túnica de la Mare, sota el braç, també hi ha restes de policromia. Hi reconeixem els colors vermell i verd. Al dors, a l’angle en què la imatge s’unia amb el tron, queden els claus d’encaix i restes d’arpillera encolada sobre la fusta, tècnica molt usada a les acaballes del segle XII.
Aquesta imatge correspon al model iconogràfic de la Verge Majestat, derivat del model bizantí. L’absoluta frontalitat, el tipus de mantell que penja de les espatlles de la Mare, obert per davant i cenyit a la cintura, i el vel adaptat a la forma del cap, la connecten amb una sèrie de talles d’una tipologia molt bizantina. Aquestes són la imatge de la Mare de Déu de la col·lecció Viader, la Mare de Déu de la Fossa d’Ullà, la Mare de Déu d’All i la de Santa Bàrbara. També estan connectades amb la d’Orís pel marxapeu voluminós on reposen els peus punxeguts i per la vestimenta profusament ornada de plecs i policromada. Amb les imatges garrotxines de Sadernes i de Balbs té en comú la sobretúnica curta fins a mitja cama, la posició centrada de l’Infant i la posició del llibre dels Evangelis que el Nen aguanta entre la mà esquerra i el genoll. El tipus de vestimenta de vel-túnica, casulla i l’obertura en forma de V invertida, també el trobem en les imatges d’Ix, Ger, i Saneja. Cap d’aquestes marededeus no porta corona i l’Infant tampoc, de la mateixa manera que no la porta la d’Orís.
Les mides de la imatge d’Orís no són gaire grans, però sí que donen unes formes força estilitzades. Aquesta estilització la trobem en el model bizantí. Tota la imatge manté la rigidesa i el hieratisme propis dels models iconogràfics bizantins. No obstant hom pot descobrir en el rostre de la Mare uns trets més dolços que en el del Fill. En general la figura de Maria és tallada amb molta cura i el tractament dels plecs, encara que aquests mantenen una simetria absoluta, és molt ben treballat. No podem pas dir el mateix de la figura del Nen, en bona part fruit d’una restauració ben poc afortunada.
Per la connexió amb les marededeus que hem esmentat anteriorment, creiem que es tracta d’un exemplar del darrer terç del segle XII. (RRG)