Situació
Exterior de la façana de ponent amb la porta d’entrar, moderna, i el campanar, d’espadanya i amb dues obertures.
M. Anglada
El sector de Sant Feliu de Planeses es troba situat al cantó de ponent del terme, entre les cases de l’Espluga i el límit sud de la vall de Sau. L’església és junt amb la masia de la Verneda prop del Puig de Sant Llorenç i a un quilòmetre i mig del túnel de la mina, vora Collsesvinyes. L’església es troba situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 332-M781: x 47,9 —y 41,7 (31 tdg 479417).
Per anar-hi cal agafar la carretera de Vic al pantà de Sau. Un cop passat el túnel, després d’uns 300 m i abans del quilòmetre 11 hi ha un trencall a mà dreta vers migjorn, en baixada, que porta a la masia de la Vermeda de Sant Feliu, on tenen la clau, en 1,3 quilòmetres. (MAB)
Història
Aquesta església es troba situada dins l’antic terme del castell de Sant Llorenç, que posteriorment fou substituït pel de Meda, al lloc dit Planeses. Sempre ha estat una església sufragània, vinculada a una o altra parròquia.
El castell de Sant Llorenç surt documentat a partir de l’any 881, quan Ansebert i la seva muller Ermoïga i Ranemir, i la seva muller Núnia vengueren a Todulf i a la seva muller Traselinda dos camps situats al comtat d’Osona, al castell de Sant Llorenç.
El lloc de Planeses apareix l’any 953, quan la comtessa de Pallars, Goldregot, donà a Sant Pere de Vic diversos béns, situats al terme de Sant Llorenç, al lloc de Planeses (Planezas).
L’església de Sant Feliu es troba esmentada l’any 1012 en el testament de Sunifred, arxilevita, senyor de Vilagelans, i castlà dels castells de Sant Llorenç i de Meda, el qual deixà el seu alou de Planeses, que tenia Ató, a Sant Feliu de Planeses i al seu senyor, el bisbe Borrell de Vic.
La consideració d’església sufragània es troba en una llista de parròquies del bisbat de Vic, datable entre els anys 1025 i 1050, on consta que la parròquia de Sant Sadurní de Planeses o d’Osormort tenia l’església de Sant Feliu com a sufragània. Però quan vers l’any 1140 la parròquia de Sant Sadurní es convertí en sufragània de la canònica de Sant Llorenç del Munt, la de Sant Feliu també hi passà. Segurament que, quan l’església de Sant Sadurní aconseguí de recuperar les funcions parroquials en una data anterior al 1330, l’església de Sant Feliu passà a ser sufragània seva, si bé totes dues esglésies conservaren llur vinculació a la canònica de Sant Llorenç del Munt fins al 1605. A partir d’aquesta data només quedà vinculada a Sant Sadurní, i tenia cementiri propi i fonts baptismals.
L’edifici romànic ha sofert poques reformes que hagin alterat la seva estructura; només se li ha afegit una sagristia, se li sobrealçà la teulada i l’interior fou arrebossat. Malgrat que es començà a repicar l’interior, s’abandonà la feina a mig fer.
Actualment només té culte de manera esporàdica, mentre que l’edifici es troba en bon estat de conservació. (APF-ABC)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau, capçada a llevant per un absis semicircular, bellament decorat a l’exterior per arcuacions cegues, agrupades de tres en tres per bandes llombardes.
M. Anglada
Aquesta església constitueix un exemplar típic del primer art romànic; consta d’una nau coberta amb volta de canó seguit, reforçada per un arc toral i amb un absis semicircular, cobert amb volta de quart d’esfera, obert a la nau per un arc en degradació, el qual per la seva decoració s’incorpora a les tipologies decoratives llombardes, amb unes sèries de tres arcuacions cegues, delimitades per lesenes. Al centre de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada, prop d’una altra de lateral, situada més baixa i al cantó de migjorn.
Curiosament tota la coberta de l’absis, que és de lloses de pedra, queda sota una altra coberta a dos vessants sobreposada, com si es tractés d’un porxo protector, la qual se sosté per una estranya paret de mamposteria visible des del cantó de llevant. La nau central té la volta de semicilindre reforçada per un arc toral que separa l’espai interior d’un tram pròxim a l’absis i on hi ha dues finestres de doble esqueixada idèntiques a l’absidial col·locades l’una davant l’altra en cada mur lateral.
L’entrada primitiva, a la façana de migjorn, és tapiada, però queda ben visible des d’un pati que dóna a migjorn; consisteix en una doble sèrie d’arcs concèntrics, però de diferents llargades de les sèries de do velles. La portalada nova, a la façana de ponent, també té un arc de mig punt adovellat, però amb carreus més grans com acostuma a ser en les èpoques més tardanes.
Un detall del mur de migjorn en el qual, a més de l’aparell, és visible a la porta original d’entrada al temple, avui tapiada.
M. Anglada
Les parts on l’aparell queda ocult per l’arrebossat corresponen a tota la cara exterior de l’absis, la façana de ponent i l’intradós de la volta de canó seguit. A la volta de quart d’esfera, als arcs de ressalt dels absis i als arcs torals interiors així com en una bona part de la façana de migjorn, l’aparell és visible. Hom el pot veure fet amb carreuons simplement escairats, força ben travats i col·locats en filades uniformes.
A la façana de ponent hi ha el campanar, de cadireta, fet amb dues arcades i una finestra d’esqueixada simple, sobre l’arcada de l’entrada.
L’edificació en conjunt es troba en bon estat de conservació, bé que fóra molt fàcil millorar la cara de llevant, suprimint la segona coberta, i practicar alguns agençaments a la coberta de lloses de l’absis.
Per la seva tipologia, estructura i decoració, l’església palesa els modes propis de l’arquitectura del segle XI. (MAB)
Bibliografia
- Fèlix Camprubí i Darna: Sant Feliu de Planeses, “Full Informatiu del Romànic”, núm. 36, febrer de 1984.
- Josep Gudiol: Excursió a San Feliu de Planeses , “Gazeta de Vich”, núm. 181 (1915).
- Eduard Junyent: Itinerario histórico de las parroquias del Obispado de Vich. Separata del publicado en Hoja Parroquial en 1945-52, núm. 181.
- Antoni Pladevall: El monasterio de San Llorenç del Munt, “Ausa”, vol. IV (1961-63), pàgs. 168 i ss.
- Antoni Pladevall: Sant Feliu de Planeses, “Full Diocesà”. 25 de gener de 1976. (DAG)