Situació
El poble de Querós era situat a la vall del Ter, a l’extrem de tramuntana del terme municipal de Sant Hilari Sacalm, dins els límits de l’actual pantà de Susqueda. Del petit nucli urbà només l’església sc salvà de les aigües, tot i que quan el pantà és ple, l’aigua li frega els fonaments.
Mapa: L38-13(333). Situació: 31TDG549457. (JRR)
Història
L’església és ja documentada el 1104, si bé cal situar ne l’origen probablement cap al final del segle XI. Des dels seus inicis estigué vinculada al terme senyorial de Sau, sota la jurisdicció del castell de Cabreroles.
El terratrèmol que afectà la comarca entre el 1425 i el 1428 destruí parcialment la capella inicial i alterà greument la torre del campanar, que hagué de tornar a ésser aixecada al mateix segle i posteriorment reforçada al segle XVI. Una gran part de la rectoria fou també enderrocada i no es tornà a reconstruir.
A la segona meitat del segle XVII fou rector de la parròquia Antoni de Serrallonga, fill del conegut bandoler, que va narrar les trifulgues del seu pare al llarg de la comarca.
En l’actualitat l’esglesiola es troba inclosa dins el terme municipal de Sant Hilari Sacalm i voreja amb el pantà de Susqueda, que ha submergit bona part del terme parroquial. (JAM)
Església
Interior de l’església situada a tocar del pantà de Susqueda; és un important edifici romànic totalment abandonat.
J. Recarens
L’edifici actual conserva pràcticament íntegra la primitiva estructura romànica, amb ben pocs canvis i afegits. És format per una nau rectangular coberta amb volta de canó, amb tres arcs torals, un adossat al mur de ponent i els altres dos repartits ai centre de la nau, i capçada vers llevant per un absis semicircular. Aquest s’obre a la nau per mitjà d’un doble plec i forma un arc presbiteral. Al centre hi ha una finestra de doble esqueixada i d’arc de mig punt en gradació. Al mur de migdia hi ha la porta d’entrada original, que és molt simple, amb un arc de mig punt exterior que gairebé no sobresurt de la façana. En aquest mateix mur hi ha dues finestres més centrades entre els dos arcs torals, una de les quals s’obre al campanar, adossat a la façana de migjorn de l’església.
Aquest campanar és una torre de planta lleugerament romboïdal, amb una porta de mig punt a la planta baixa que dóna a l’exterior per la façana de ponent.
Al segon nivell, sobre la porta exterior, hi ha tres espitlleres de secció rectangular uniforme. Al nivell d’obertures següent, damunt la coberta de la nau, hi ha quatre amples finestrals coronats per un arc rebaixat; i al seu damunt es formen una mena de golfes amb uns altres quatre finestrals, encara més amples. Els murs van perdent gruix a cada nivell de forjat, llevat del mur de tramuntana, amb gruix constant i que descansa sobre el mur lateral de l’església.
La teulada de la nau és de dos aiguavessos i té un doble recobriment. L’inferior, el primitiu, de llosetes d’esquists i el superior, més modern, de teula àrab. L’absis només té el primitiu recobriment de lloses de pedra.
Planta de l’església i el campanar.
J. Recarens
Secció transversal de l’església i el campanar.
J. Recarens
Les façanes laterals són coronades superiorment per un fris seguit d’arcuacions llombardes i, encara al damunt seu, per una simple motllura fent sols un xamfrà, a manera de ràfec. A la part interior hi ha una banqueta que envolta tota l’església. A la part superior de l’absis el fris és format per tres grups de cinc arcuacions, separats per lesenes que descansen sobre la banqueta.
L’interior de l’església és totalment arrebossat i pintat. L’exterior, en canvi, tret de la façana que donava a la rectoria i que n’era un parament interior, té l’aparell al descobert. Aquest és fet de carreus de mida mitjana, bastant treballats i col·locats en filades perfectament horitzontals, d’alçada variable, amb les juntes amorterades.
Sant Martí de Querós és una església de clara filiació dins les formes llombardes de la darreria del segle XI, ja plenament definides i consolidades, i s’inscriu perfectament dins la sèrie d’edificis osonencs que adopten aquesta fórmula arquitectònica. (JRR)
Bibliografia
- Monsalvatje, XVII, 1909, pàg. 191; Pladevall-Serradesanferm, 1976.