Situació
Vista del costat sud-est d’aquesta antiga església basilical, molt malmesa i amb els absis coberts d’heura.
ECSA - F. Tur i ECSA - M. Anglada
L’església de Sant Vicenç és situada en el cementiri d’Estamariu, fora del nucli urbà, al costat de la carretera que porta a Bescaran. (JAA-MLIC)
Mapa: 35-10(216). Situació: 31TCG787928.
Història
És en un document de l’any 893 que trobem un dels primers esments del topònim Estamariu, amb motiu de la venda que Guinidildes féu a Jerosòlima consistent en una sesterada de terra in billa Estamarice. També són freqüents les mencions d’aquest lloc en instruments datats al segle X, en els quals figura escripturat amb diverses grafies, com Istamarice, Stamarit, Stamarice, etc.
La parròquia d’Stamariz apareix consignada en l’acta de consagració i dotació de la catedral d’Urgell. Al marge d’aquesta menció, són nombroses al llarg del segle XI les cessions d’alous i altres béns immobles (1037, 1043, 1064) situats dins el terme parroquial de Sant Vicenç d’Estamariu, efectuades per laics o sacerdots a favor de la canònica de Santa Maria de la Seu. En aquests documents, que poden ser simples donacions o testaments, figura amb certes variants toponímiques el temple de “Sancti Vincencii qui est situs in villa Stamarix”.
D’altra banda, dos testaments atorgats els anys 1054 i 1059 per un mateix personatge dit Arnau, sacerdot, informen que, mitjançant els seus marmessors, deixà a la seva muller Tedberga i als seus fills diversos alous situats al comtat d’Urgell, entre els quals se’n consigna un dins la parròquia de Sant Vicenç d’Estamariu. Anys després, el 1063, una nova acta testamentària fa saber que Guitard Bernat, ultra nombroses deixes a la seva família i a la canònica de Santa Maria de la Seu, llegà la quantitat d’un mancús a l’església d’Estamariu i a moltes altres parròquies del territori urgellenc.
La vila d’Estamariu va pertànyer durant l’edat mitjana i en temps posteriors a la jurisdicció dels vescomtes de Castellbò i restava inclosa dins el quarter de Castellciutat. La població disposava d’un batlle que s’encarregava, segons s’explica en el Spill…, de recaptar l’impost de la quèstia retenint-ne una part per al seu redelme. Els titulars del vescomtat tenien la jurisdicció civil i criminal del lloc, com també el mer i mixt imperi. De la darreria del segle XIV hi ha notícia per un capbreu llevador de la comanda de Susterris confeccionat el 1378, que el dit establiment religiós tenia a la vila d’Estamariu tres homes propis, diverses cases i altres béns que no hi són especificats. Una última referència que correspon a la parròquia de Sant Vicenç, indica que el rector satisféu una lliura i nou sous en concepte de la dècima recaptada en la diòcesi d’Urgell l’any 1391.
L’antiga església parroquial de Sant Vicenç s’acabà abandonant i se’n construí una de nova dins el poble, l’actual, dedicada a santa Cecília i coberta amb volta de llunetes barroca. (MLIR)
Església
Planta de l’església que fa evident la seva interessant arquitectura original.
J.A. Adell
És un edifici molt malmès, en estat d’abandó i molt embardissat, elements que en dificulten l’anàlisi. Caldria efectuar-hi treballs de desembardissament i neteja que permetessin de confirmar o esmenar les hipòtesis i les consideracions que poden fer-se a partir del seu estat actual.
Originàriament el temple constava de tres naus, en pla basilical, capçades a llevant per tres absis. La nau lateral nord i el seu absis són arruïnats des d’antic, i avui el seu àmbit és assenyalat per una feixa que aprofita el mur nord de l’església. En el moment de la seva ruïna també es degué malmetre el mur de ponent, per tal com es fa patent que es tracta d’una refacció, que s’integra perfectament en el parament del mur que tanca els arcs formers que separaven la nau nord de la central. El mur nord i la zona de l’absis són totalment embardissats i per tant es fa difícil escatir amb seguretat els vestigis que en resten, dels quals la part més notable correspon al fragment de l’angle nord-est de la nau, que es conserva a una bona alçada, en una longitud d’uns 4 m.
Les dues naus que es conserven han perdut la seva coberta, que en el seu darrer moment era resolta amb embigat de fusta, que substituïa les voltes, de canó semicircular probablement a la nau central, i de quart de cercle a les naus laterals, de les quals es conserven només alguns vestigis de la seva arrencada en el mur de la façana sud, i les traces de la seva càrrega, per sobre dels arcs formers, tant a la nau lateral sud com a la nord. Tanmateix, l’acusat desplom que presenta el mur sud posa en evidència una lesió per empenta de voltes, que fins i tot ha provocat l’ensulsiada de l’angle sud-est de la nau. No es conserven traces visibles de la càrrega de les voltes amb els murs on s’obren els absis, que han estat rebaixats i retocats en fer-se la coberta de fusta després de la caiguda de les voltes.
La separació entre les naus es resol amb cinc arcs formers a cada costat, que arrenquen de quatre pilans cruciformes, que es corresponen amb semipilans adossats al mur de la façana sud, on es conserven els vestigis de l’arrencada de la volta i l’única arrencada d’un arc toral que és visible en l’edifici. És probable que aquest tipus d’arc es trobés també en la nau central, però el canvi experimentat per l’estructura de les cobertes n’ha fet desaparèixer qualsevol vestigi. Els arcs formers del costat nord foren paredats en produir-se l’ensulsiament total de la nau d’aquell cantó, que així fou totalment suprimida i abandonada.
Aspecte del’interior de l’església, ple de bardissa.
ECSA - F. Tur i ECSA - M. Anglada
La porta s’obre a la façana sud, resolta en arc de mig punt, i conserva encara un interessant sistema de portam de fusta, amb el seu marc corresponent. Interiorment, la porta presenta un capi-alt en arc de mig punt, amb una llinda formada per una prima llosa, avui partida, on es conserven els forats del portam original. En la mateixa façana sud es conserven vestigis del ràfec original fet en pedra tosca, amb un simple biaix, amb signes d’haver estat remogut, en part, i sobrealçat. En aquesta façana es conserven tres finestres de doble esqueixada, corresponents a cada tram de nau, i vestigis d’una quarta paredada i mig fragmentada en el tram de ponent. Totes aquestes finestres s’obren en arc de mig punt, llevat de la més propera a llevant, que és tancada per una llosa, a manera de llinda, com si hagués estat reformada a la seva actual forma rectangular. Aquesta finestra es troba en un sector en què el mur presenta un regruix exterior, totalment solidari amb la resta de l’obra, com si fos realitzat ja en l’origen de la construcció, i és a un nivell més alt que les altres de la mateixa façana.
En els murs que se situen sobre els arcs formers de separació de les naus hi ha finestres de doble esqueixada, corresponents a cada tram de nau, obertes en arc de mig punt a l’exterior, i rectangulars per l’interior.
A l’absis central s’obren tres finestres de doble esqueixada, i al centre de l’absidiola sud és visible, exteriorment, el perímetre d’una finestra paredada, també de doble esqueixada probablement, i invisible interiorment. Sobre l’obertura de l’absis central, en la testera de llevant de la nau s’obren dos ulls de bou circulars.
Exteriorment, l’edifici no presenta cap mena d’ornamentació, llevat de l’absis central, on es desenvolupa un fris d’arcuacions llombardes, sota el ràfec, en sèries de dues entre lesenes.
L’aparell és de carreuons allargassats, disposats ordenadament en filades uniformes, amb inclusió de peces de pedra tosca en els ràfecs i lesenes. En la part exterior dels absis i en tot l’interior l’edifici és arrebossat, i en els llocs on aquest ha caigut és visible l’arrebossat original, que en certs punts presenta traces d’haver rebut decoració pictòrica.
Per la seva estructura, ornamentació i tecnologia, Sant Vicenç d’Estamariu és un edifici plenament adscrit a les formes de l’arquitectura del segle XI, possiblement en la seva primera meitat, però aquesta clara filiació no exclou els interrogants que es plantegen sobre la seva estructura original.
En el seu primer estudi d’aquest edifici, Josep Puig i Cadafalch(*) el va considerar com una basílica amb cobertes de fusta, del mateix tipus que Sant Pere del Burgal. Posteriorment(*), però, va emetre una segona opinió, que és també recollida per Walter Muir Whitehill(*) en què es considera aquesta església com una basílica amb volta de canó i nau transversal, referida al tram immediat a l’obertura absidal, que presenta el reforç esmentat en la façana sud. Segons l’opinió de Whitehill, no hi ha dubte que les voltes portarien arcs torals de reforç.
Aquesta hipòtesi s’ajusta força a l’estructura de l’edifici, però l’església no conserva cap vestigi que permeti afirmar l’existència d’una nau transversal que precedís els absis.
Per això, el més probable és que es tracti d’un dels exemples primerencs de la implantació de les formes llombardes, i de les estructures basilicals amb pilans cruciformes i cobertes amb volta, que mantenen encara la característica, definida plenament a les basíliques cobertes amb embigat de fusta, d’alçar la nau central per sobre les laterals, il·luminant-la directament, com trobem a la primera fase constructiva de l’església de Sant Andreu de Sagàs(*).
L’estructura de Sant Vicenç d’Estamariu presenta molts paral·lelismes amb l’estructura de l’església del monestir de Sant Llorenç de Sous(*) on també es pot retrobar el mateix tipus de pilar cruciforme d’escàs relleu (a Sous les naus laterals no tenien arcs torals), i amb la nau central sobrellevada per sobre les laterals, solució d’un deficient comportament mecànic, i que ha provocat que tots dos edificis estiguin en ruïnes, o amb greus lesions, ja des d’antic. Amb això, no hi ha dubte que ens trobem davant d’uns intents, poc reexits, d’adaptar l’estructura de les cobertes amb volta de canó a una tipologia basilical clàssica. Per aquesta raó es pot datar aquesta església en uns moments inicials de la penetració de les formes llombardes en l’arquitectura catalana, lluny de la maduresa i la seguretat de les grans obres de la primera meitat del segle XI. (JAA-MLIC)
Bibliografia
- Pujol, 1917C, pàg. 22; Baraut, 1979, vol. II, doc. 37, pàg. 45, doc. 112, pàg. 83, doc. 187, pàgs. 129-130; Bertran, 1979, vol. II, pàg. 279; Baraut, 1982, vol. V, doc. 504, pàgs. 46-47 i doc. 567, pàg. 97; Tragó, 1982, pàgs. 77-80; Baraut, 1983, vol. VI, doc. 712, pàgs. 87-88, doc. 745, pàgs. 115-116 i doc. 762, pàgs. 130-133; Baraut, 1986-87, vol. VIII, doc. 28, pàgs. 145-147; Bertran, 1986-87, vol. VIII, pàg. 387.